"Parc de Neteja" i "Jardins del Barri de la Primavera": un edifici sota un espai verd. El terreny de dues hectàrees, on es van construir els dos equipaments, se situa entre el teixit residencial del barri del "Poble Sec" i el vessant nord del Parc de Montjuïc i presentava una topografia molt accidentada i un fort desnivell. Gran part de la parcel·la, de titularitat municipal, estava coberta per construccions en ruïnes amagades per vegetació espontània. Partint de la topografia existent i de la plataforma creada per la coberta del centre de transferència, "Parcs i Jardins" va dissenyar una nova zona verda, amb infraestructures i instal·lacions de jardí urbà en sintonia amb la façana del nou edifici, garantint al mateix temps la continuïtat amb la resta de l'espai verd ja que un dels reptes més importants va ser resoldre la connexió per a vianants. El desenvolupament d'aquest recorregut va fer necessària una adaptació important de la topografia amb un moviment de terres considerable, generant un sistema de terrasses i talussos, que se sostenen amb l'ajuda de diversos murs de gabions. El resultat són uns jardins pràcticament verticals, orientats als habitatges situats als carrers inferiors que configuren un nou teló verd al barri. Aquests jardins actuen com a transició entre el barri del "Poble Sec" i el verd més frondós i salvatge de la muntanya de Montjuïc. A la terrassa situada a la zona inferior del parc, sobre la coberta del "Parc de Neteja", s'ubica una àrea de jocs infantils. El "Parc de Neteja", un edifici de 4.262m2 sota el parc que queda integrat en el territori, es desenvolupa en dues plantes i disposa d'una façana de 90 metres de llarg. Va ser l'execució d'un Pla de millora urbana la que ha permès embeure en el terreny aquest nou equipament destinat a centre de transferència de residus de neteja viària de "Poble Sec" i de "Ciutat Vella". L'encàrrec de l'edifici plantejava un complex programa de requeriments: un gàlib determinat, l'imperatiu de no incorporar il·luminació zenital, i una única façana a Nord que havia de resoldre les necessitats d'il·luminació i ventilació d'un programa interior molt divers (accés de personal i de camions, oficines, zona de camions, aules, vestidors, ET, instal·lacions ...). Es va buscar un sistema de doble pell amb panells perforats prefabricats de formigó, capaç d'adaptar-se tots els requeriments de la façana: un sistema senzill per a un programa complex. Amb aquest sistema i la col·locació dels accessos de camions i de personal en els extrems de l'edifici, s'ha aconseguit mitjançant un joc geomètric de llums i ombres, transformar un lloc fosc i hostil, en un carrer il·luminada a la nit i de lectura no tant d'edifici sinó com de mur de jardí. L'edifici en si és una potent estructura que suporta les càrregues del parc i que al seu interior acull els vestidors i serveis dels treballadors, un centre d'informació per a veïns, les oficines del centre i espais per el manteniment i rentat de vehicles. Incorpora també, tres contenidors estancs per a la compactació d'escombraries, que són retirats cada dia, i està dotat d'un innovador sistema de filtrat de sòlids en suspensió. Les aigües freàtiques que s'utilitzen a l'edifici, tant per omplir els camions cisterna, com per a la neteja, provenen del pou de captació del Teatre del Liceu. Gaudeixen dels nous jardins tant gent del barri com els vianants que van i vénen del parc de Montjuïc. Les antigues voreres, brutes i trencades, s'han transformat en camins agradables de recórrer. La poma, que abans ens impressionava pel seu estat salvatge i impenetrable, s'ha transformat en un nou i ben utilitzat espai verd que ha donat lloc a una nova "façana-mur-de-jardí" que dia i nit dóna vida al barri.

Als afores d'un petit poble de l'Empordà es trobava en estat de ruïna el conjunt d'edificacions del segle XVIII que conformen el Mas Verd. A l'inici del projecte, el conjunt d'edificacions constava d'un antic graner ja rehabilitat com a habitatge, el Mas en si i l'annex (antic molí), en estat d'abandó des de fa dècades. La morfologia del conjunt, era el resultat d'una sèrie d'ampliacions fetes al llarg de dos segles que van desvirtuar el caràcter serè i ordenat - tot i que d'humil factura - del Mas primigeni. Vàrem trobar una mola imponent de maçoneria amb un perfil caòtic i desdibuixat de cobertes. Tot i així, l'interior era una col·lecció d'espais poc vertebrats entre si d'enorme potencial. L'encàrrec requeria la rehabilitació total del Mas i l'adequació a quatre programes independents: habitatge principal amb annex, habitatge de masovers, apartament independent i casa de convidats. Així mateix es devien reestructurar tots els camins de la finca inclòs l'accés, repoblar i introduir nova vegetació, situar una piscina amb vestuaris, un garatge, un galliner, i un cobert-hivernacle per servir a l'hort biològic, el recuperat olivar i els camps de cultiu de nova implantació. A més, calia racionalitzar els elements d'abastament d'aigua existents, deslligats entre si (pou, cisterna, bassa i estany) i reforçar-los amb un dipòsit nou per aconseguir una autonomia de consum gairebé total. La intervenció al Mas respecta l'estructura i proporcions dels interiors mitjançant l'acurada modificació i creació de buits i la utilització de nous materials. Malgrat tot, la introducció d'elements singulars nous (revestiments de rajola hidràulica, mobles de roure massís, fusteries d'iroko) s'ha tractat com a part integral de la transformació, i no com a decoració supèrflua. Només l'espai central de l'escala - il·luminat per una lluerna - es va projectar com un espai completament nou. A més, es va crear: un sistema de talls a la façana amb marcs i porticons de ferro per distingir els nous buits, noves cobertes de perfil més regi i eficaç, dos cossos nous de grandària modesta i es van formalitzar els espais exteriors (era, pèrgola, porxo, escalinata d'accés i pati d'estiu), així com diverses terrasses. El garatge, sota una coberta vegetal, és la primera peça d'una seqüència d'espais que comença amb l'arribada amb cotxe. A continuació, i mitjançant un pati enfonsat, una escala condueix a la piscina-mirador, que serveix de nexe entre l'era-Mas i els camps-garatge. L'estratègia d'aquesta nova construcció de formigó vist va ser la de embeure-la al talús més proper al mas, d'una dimensió i orientació idònies, sense desfigurar la topografia. L'estany (antiga bassa), a més de rebre les aigües pluvials i d'escorrentia, serveix juntament amb el cobert-hivernacle, d'ancoratge i avantsala d'arribada al Mas.

Un petit local al barri de Sant Gervasi a les faldes del Putxet, és l'espai escollit pels clients -una parella- per habilitar-lo com estudi de dansa i música. El local, en un edifici de principis del segle XX, és un cub encaixonat entre immobles, amb dos plans lliures: la façana al carrer Ballester i la coberta. Aquesta última és alhora la terrassa dels habitatges del mateix edifici. Al llarg dels anys, aquest espai ha estat ocupat successivament per tallers artesanals, petites indústries i comerços, patint intervencions molt agressives que van amagar totalment el seu estat original. Després d'eliminar tot el superflu, ens trobem amb una caixa diàfana, de doble alçada, amb entrada de llum en dos extrems, una zenital i una altra en façana, i amb un únic element que presideix l'espai: un pilar de dos fustos de fusta que recull les jàsseres de la coberta. La incorporació d'un altell respon al programa (que requeria més superfície): sales de mides i qualitats diverses per a dansa o música i d'ús flexible, així com annexos. Sense renunciar a la possibilitat de poder seguir tenint la lectura global de l'espai, vam decidir col·locar aquesta peça buscant que el volum i la llum fluïssin d'un costat a un altre. L'altell s'entén com un element individual i autoportant en si mateix. La seva estructura, exempta de la resta de l'edifici, té el seu origen de partida en el doble pilar de fusta i des d'aquest punt s'expandeix de manera isotròpica creant una quadrícula estructural de tres crugies iguals. Es puja a la planta superior a través d'un moble de fusta que té la doble funció de contenidor i escala. S'entra al local per un primer espai de doble altura i després de passar per sota de la zona comprimida pel altell, el espai torna a guanyar alçada i s'expandeix cap al claraboia. L'altell s'embolica per dos espais de doble altura, els espais per on entra la llum omplint tots els racons. Les diferents divisions de vidre permeten també una continuïtat visual de l'espai tant en el nivell inferior com en el superior, igual que una col·locació precisa d'uns miralls-paret que multipliquen el volum creant geometries inesperades. El local és un espai tancat en si mateix, les obertures en façana, molt altes, i la lluerna amb prou feines permeten vistes a l'exterior. No obstant això, en ser obertures de grans dimensions i bona orientació (a sud-est en façana), fa que el cicle de la llum natural es visqui intensament a l'interior i es vagi fonent a poc a poc amb la llum artificial al llarg del dia. Els pocs materials utilitzats han estat escollits amb molt rigor i intenció. En el nivell d'entrada trobem paviment continu de microciment a les zones de pas i tarima de pi a la sala gran. Arrencant ja a l'escala i en tota la planta altell el paviment de linòleum, d'un color saturat, ens va portant per les estades d'aquest nivell. Tant a la sala gran en planta baixa, com en les dues de mida més petita del nivell superior, l'acabat del sostre és de Heraklith per aconseguir confort acústic i ambiental.

La casa es col·loca sobre un antic celler salvant una volta exemplar, únic element rescatat d’una ruïna, en un solar retranquejat i enclaustrat per veïns. El retranqueig dóna lloc a dues geometries amb l’entrada a la seva unió. La façana és de maçoneria amb finestres emmarcades amb recrescut de morter donant a la composició lliure un caràcter més fi. Tot està pintat d’un blanc homogeni i distintiu, creant una renovada identitat pel casc antic. Dues “sales-hall” són el cor de la casa. El vestíbul d’entrada, generòs espai d’arribada, mira cap a l’espai de doble alçada del soterrani il·luminat zenitalment. La sala principal és un espai de cinc costats on la tensió geomètrica es nota en el diagonal del cel ras i els plans inclinats de la llar de foc. Els materials interiors són escollits amb rigor: mosaic hidràulic, marbre blanc, parets de pedra o enguixades. És preten participar de les idees del regionalisme crític explorat per Coderch, Correa-Milá i Harnden-Bombelli.

La parcel·la es situa a Sant Llorenç de Morunys, “La Vall de Lord”. La casa de dues plantes i soterrani, aprofita la part més ampla de la zona edificable. Dos volums encaixats a la topografia i girats l’un respecte de l’altre, es col·loquen sota una única coberta a dues aigües – de llosa de pissarra – que reemplaça el tradicional carener central per un gran aiguafons. Aquesta morfologia representa una aposta novedosa i confereix interés formal a més a més de ser pràctic: allarga l’assolejament a SE i SO, facilita la recollida d’aigües pluvials i permet ubicar dues terrasses tipus loggia. La distribució combina la riquesa d’espais amb les necessitats del client. Cada estància gaudeix d’il·luminació natural des de ben bé dues orientacions. La producció d’ACS i la calefacció per terra radiant utilitzen energia geotèrmica. Les façanes exposades a les condicions climàtiques més adverses estan folrades amb parets de mamposteria de pedra; les més domèstiques i assolejades estan estucades.

Reforma d’una casa de principis del segle XX a segona línia de mar. La façana principal està protegida per un Pla Especial. El projecte s’ha centrat en la recuperació i reinterpretació dels elements i espais originals de la casa i la recuperació del jardí, tot gairebé en estat de ruïna, subratllant allò més noble: tres voltes exemplars i els murs de pedra seca. La casa s’organitza com una col·lecció d’habitacions, cadascuna d’elles caracteritzada per la relació amb l’exterior i la qualitat de la llum. A la planta baixa s’excava la roca del jardí per permetre l’entrada de llum a l’antic dipòsit d’aigua. Un pati central recuperat serveix de llanterna de llum. A la planta superior es distorsiona la geometria ortogonal per articular un únic espai connectat amb la terrassa cap al mar i el menjador del jardí. L’escala interior aporta un nou caràcter als espais a través dels quals es desenvolupa, com una cinta contínua que s’estén des de l’interior fins a l’escala de pedra exterior.

Reforma i ampliació d'un xalet dels anys cinquanta en un barri residencial. L'escala dels edificis veïns i les restriccions de la normativa en un solar estret, van donar les pistes per abordar el projecte de reforma. Més enllà del volum rectangular de partida, queda poca evidència de la casa original A la casa original se li treu la coberta a quatre aigües i s'afegeixen una planta àtic i una galeria de construcció lleugera orientada al jardí. L'estretor del volum es compensa en les façanes laterals amb finestres fora d'escala amb lames orientables, aportant llum natural i privacitat al centre de la casa. Protagonista de l'interior, l'escala enllaça visualment les diferents estances. El garatge-annex emmarca el jardí al costat d'una piscina aixecada en forma de plint-seient i una sala exterior amb pèrgola. Una altra pèrgola emmarca la porta d'entrada de la casa. A la planta baixa, el menjador-galeria s'obre al jardí, mentre que la sala d'estar es protegeix del carrer. A les plantes superiors, el dormitori principal i un despatx s'ubiquen en els volums nous. Finalment, el remat-gelosia, de la façana al carrer, protegeix la terrassa de l'àtic convertint-la en sala a l'aire lliure.

La casa està construïda en un dels darrers solars buits del centre històric. Al final d'una illa de cases tradicionals en filera, el solar estava definit per una alta paret mitgera i imponents murs perimetrals de pedra semi-derruïts –restes d'una casa desapareguda fa segles– en tres carrers empedrats, cadascun de fort pendent. El solar va ser utilitzat durant generacions com a hort improvisat i galliner. Una àmplia porta en arc a la cantonada del solar, i els antics suports per als caps de bigues de fusta, donaven a entendre que havia estat habitat. Partint de la geometria irregular del solar, es busca una volumetria i composició de façanes capaces de respondre a l'entorn urbà immediat i alhora dotar la casa d'un pati. La ubicació de les escales, les xemeneies, la composició de les finestres o els contorns dels sostres pretenen enriquir i articular una casa el volum de la qual està inscrit en un polígon. Dins dels murs perimetrals existents (que per normativa s'havien de mantenir) s'inscriu una planta en forma de L que amaga un pati pel qual s'accedeix a la nova casa. Els murs de pedra restaurats, sense pintar en part del pati, serveixen de teló de fons a aquest espai parcialment cobert. Concebut com una habitació exterior, està flanquejat per la cuina i l'escala principal i una sala d'estar, ancorada per una xemeneia, que rep llum natural addicional d'una finestra alta a un racó fosc de la planta. Dues escales de generosa alçada, s'ubiquen al llarg de la mitgera. La primera ens porta a la planta primera que conté dues habitacions i a un vestíbul de doble alçada que, il·luminat per una alta finestra a la cantonada, allotja una segona escala més lleugera de fusta pintada, que ens condueix a la planta superior. Aquí, un saló amb vistes al mar sobre les teulades veïnes està acompanyat per un petit office i una habitació. Una habitació de sis costats, un lluernari aixamfranat o un pati gairebé triangular, sorgeixen de les empremtes de la casa que va ser, una presència encara palpable en el caràcter del nou edifici i que comparteix amb l'entorn urbà petri on s'assenta.

Aquesta intervenció en una obra del 1964 dels arquitectes Alfonso Milá i Federico Correa ha tingut el caràcter d'una delicada operació quirúrgica, en què la resolució d'una llarga sèrie d'aspectes purament tècnics s'ha complementat amb la recuperació d'uns interiors molt característics de l’obra d’aquests arquitectes. L'encàrrec original als arquitectes el 1964 havia consistit en la reforma d'un habitatge a dos nivells ubicat a les dues plantes inferiors d'una torre neoclàssica de principis del segle XX i que tenien accés a un jardí interior. La intervenció es va centrar principalment a la part noble d'aquest habitatge a la planta inferior i a l'accés des de la planta superior, projectant-se una nova escala construïda amb arcs a la catalana. També es va projectar la zona de serveis ubicada en aquesta planta inferior, i es va crear un pati de gran dimensió que salvava l'important desnivell entre el nivell del carrer i aquesta planta i que permetia il·luminar i ventilar les estances de servei. El més rellevant d'aquesta obra era sens dubte la seqüència de les estances que donaven al jardí, i on una sèrie de portes de cirerer a tota alçada asseguraven una continuïtat espacial des del dormitori principal fins al menjador. Al costat del dormitori i una saleta adjunta, entapissats de velvetó beix, la cura disseny dels vestidors panellats en fusta de cirerer i marbre imprimien un caràcter molt particular a aquests interiors. Finalment, el paviment de terra cota, de peça petita i format inusual acabava de caracteritzar aquests espais. La nostra intervenció ha consistit per una banda en una cuidada restauració dels interiors de les estances nobles de la planta baixa (revestiments, fusteries, serralleria i manetes) substituint aquells elements originals obsolets (sanitaris, aixetes, marbres), i de l'altra en la reforma integral de la cuina i la zona de serveis que era molt difícil adaptar-se a un ús actual.