Edifici públic de caràcter monumental, construït entre mitgeres, amb la façana lleugerament romana, seguint l'alineació del carrer. Façana de composició clàssica. Consta de tres cossos, el central més elevat i important, potenciat amb una cúpula amb torxa. A la planta principal s'obre un gran finestral d'arc de mig punt, dividit en dues parts mitjançant una llinda restant la part baixa subdividida verticalment per columnes jòniques i la part superior per mainells llisos de secció rectangular. Carrer urbanitzat de nou al 1874 on hi havia carrerons estrets.

Un concurs de projectes en el qual també va participar R. Masó decantà l’encàrrec a favor de l’associació del novell Bona amb un llavors noucentista Catà. De Masó, un i altre en van recollir el coronament amb cúpula derivada a cilíndrica, lluent i revestida de rajola de València. L’edifici ignora estilísticament l’esmorteït neoclàssic de la plaça de Sant Agustí, encara que hi obre un porxo a la cantonada, repetit a l’altre extrem per tal d’equilibrar el basament. Si bé hi destaquen el gran ordre central, amb arc triomfal inscrit, i altres recursos emblemàtics del monumentalisme, l’interès se centra principalment en la fàbrica i la cal·ligrafia de la façana, on l’encuny esquemàtic d’ordres clàssics, en un joc molt pla sobre rajol, innova realment el llenguatge i el ritme arquitectònics. Els entresolats i altres (i nombroses) alteracions fan poc reconeixedora l’estimable estructuració de l’organisme.

El projecte industrial s’expressa a través d’elements innovadors, com ara el gran arc a la romana i el joc de bandes verticals contraposades als balcons; tot i amb això, el resultat formal resulta menys emblemàtic que en l’obra següent. A l’antic magatzem, de factura més simple, les reformes (J. Padró, 1991, i Ricard Turon, 2003) han actualitzat i donat valor a una arquitectura escassa a la ciutat.

El Casal del Metge s'emplaça al districte de Ciutat Vella, on afronta amb la Via Laietana i al carrer Tapineria. Es tracta d'un immoble entre mitgeres de planta rectangular consistent en un edifici d'oficines, format per planta baixa i cinc plantes pis, a més d'un semisoterrani. Tot i que la façana principal és la que afronta a la Via Laietana, l'accés actualment es produeix des del carrer Tapineria, 8-10. Les dues façanes, amb elements clàssics, estan fetes amb un rigor florentí traspassat a les escales urbanes noves. La simetria en els eixos horitzontals i verticals és un dels elements més rellevant dels edificis, amb les obertures reproduïdes a ritme regular. La que afronta a la Via Laietana disposa, com veurem, un tram central lleugerament avançat en l'eix vertical que reforça la simetria del conjunt. A nivell de planta baixa disposa de nou obertures. El portal d'accés i els dos finestrals situats a banda i banda estan resolts amb arc de mig punt. Aquesta part baixa de la façana està realitzada amb carreus buixardats que dibuixen motius geomètrics amb les seves juntes que destaca respecte a la resta de la façana, acabada amb pedra polida. Per sota d'aquestes finestres, el sòcol de pedra polida, hi ha unes altres de petites, de llinda plana, que il·luminen una planta semisoterrània. Per sobre d'una petita cornisa que la separa del pis superior hi trobem les cinc balconades del primer pis, de les quals únicament la central és voladís. Sobre totes obertures s'hi ha disposat un frontó triangular, a mode de guardapols, sostingut per mènsules i units entre ells per una petita cornisa. El frontó de l'obertura central està trencat per un escut d'Esculapi flanquejat per sengles gerres curulles de florons de pedra i, sota, un medalló amb la data "1932". Dels pisos superiors en destaca el tercer, amb una balconada correguda que uneix les tres obertures centrals, on únicament la de l'eix presenta un frontó a sobre i la superior, on entre les obertures s'hi ha disposat columnes dòriques adossades de fust de secció semicircular. Sobre aquestes columnes hi trobem el coronament, format per alternança de tríglifs i mètopes decorades amb un disc ornat central al damunt de les quals s'hi obre una cornisa sustentada per senzilles mènsules i tot plegat rematat amb un frontó central. La façana del carrer Tapineria reprodueix les fórmules classicitzants i de simetria, amb lleugers canvis en la disposició, ordre i acabament de les obertures. Deixant de banda les façanes, destaquen també una sèrie de dependències representatives, entre les quals sobresurten el pati central i la sala d'actes, on Florensa remet, per mitjà dels elements arquitectònics i decoratius, a diversos detalls de l'antiga Casa de la Convalescència, que en una època havia acollit la Facultat de Medicina. El Casal del Metge, la Casa Cambó i la seu del Foment del Treball, són, segons Oriol Bohigas, els edificis de Barcelona on el llenguatge clàssic es manifesta amb una correcció i una eficàcia urbanística més grans.