L'edifici projectat per Domènech i Montaner segueix la mateixa estructura que Josep Puig i Cadafalch va fer servir per a la veïna fàbrica Carbonell. El projecte constava de dos naus allargades disposades simètricament amb un edifici entremig que proporcionava l'energia motriu a tots dos edificis. Finalment, però, només es va poder construir una nau de 75 metres d'allargada per 15 d'amplada, amb un total de 1000 metres quadrats. Un espai diàfan amb una alçada superior als 7 metres. L'estructura és de bigues de ferro disposades perpendicularment a la llargada de la nau formant revoltons amb una coberta a doble vessant. La coberta es sustenta per pilars de fosa situats al centre de la nau. S'accedeix a la nau mitjançant quatre portes, una a cada façana. Es tracta d'una construcció molt sòbria. El lateral de la nau presenta una senzilla motllura decorativa que emmarca les finestres. Als extrems de la nau hi ha a banda i banda de la porta dos grans medallons circulars decorats amb la imatge d'una barca de vela llatina feta de mosaic. El coronament de l'edifici està resseguit per un fris dentat. A les puntes de la nau hi havia dues estances tancades. En una hi havia el magatzem i en l'altra les oficines. La fàbrica Jover, Serra i Cia de gèneres de punt es va fundar l'any 1894. Per aquesta empresa es van associar Isidre Jover Lavera i Francesc Xavier Serra Font i van començar el negoci en una casa del carrer Sant Benet. Cinc anys més tard, donat que les vendes anaven bé, van decidir construir una fàbrica als afores del poble. Van encomanar el projecte a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que treballà conjuntament amb el seu fill, Pere Domènech i Roura. L'obra va començar el maig de 1900 i al setembre es va inaugurar. Malgrat la rapidesa en què es van fer les obres, no es va ocupar la nova fàbrica fins al 1903. El 1909 es va ampliar la fàbrica. De tota manera, però, no es va construir la nau bessona que s'havia projectat inicialment. Es van bastir dos edificis independents, un magatzem i despatx i l'altre per acollir les maquinària. Es tracta de l'únic edifici de caràcter industrial dissenyat per Lluís Domènech i Montaner.

Domènech i Montaner construeix la casa Gasull uns deu anys més tard que la casa Rull, quan la sensibilitat més radical del modernisme havia deixat pas al gust més auster i refinat de la nova moda noucentista. Domènech havia de combinar un edifici d’habitatges de 882 metres quadrats, amb pisos de 8 metres d’alçària, amb els 1.000 metres quadrats destinats al magatzem d’oli i fruits secs que connecta el carrer de Sant Elies amb el carrer de Sardà i Cailà. La casa Gasull manté algunes reminiscències del modernisme més arrauxat en els esgrafiats i mosaics emprats en la decoració, si bé les línies generals són classicitzants, sense temes florals, vitralls ni decoració pètria.

El 1912 el navilier Font Torres, oncle de Domènech, va encarregar un panteó familiar al cementiri de Canet. El panteó a quatre vents presenta un estil neo-medieval amb elements modernistes. La cúpula de la coberta està recoberta de trencadís ceràmic. L’interior també està molt decorat.

L’Institut Pere Mata és el fruit d’una iniciativa per adequar l’assistència als malalts mentals als nous procediments terapèutics que estaven sorgint a l’època. Domènech i Montaner entrà en contacte amb la Sociedad Manicomio de Reus a través del seu primer president, Pau Font de Rubinat, coreligionari de la Unió Catalanista. Domènech esbossa a l’Institut els criteris d’arquitectura hospitalària que pocs anys més tard desenvoluparia a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, a Barcelona. Proposa un sistema de pavellons repartits per un gran jardí, de manera que cada pavelló pot acollir diferents malalts segons el tipus de malaltia, la classe social o el sexe. Tots els pavellons són d’obra vista amb sòcols de pedra poligonal, i totes les cobertes són de doble vessant, de teula àrab. Els emmarcaments de portes i finestres són de pedra calcària, més o menys treballada. De vegades s’aplica la ceràmica blanca i blava per decorar les façanes. En total són onze pavellons organitzats al voltant d’un pavelló central, tractat més profusament, que acull els serveis generals. Domènech desenvolupà el projecte sobre la base d’un coneixement a fons de les pràctiques terapèutiques i de les necessitats dels malalts.

Domènech realitza alguns projectes de reforma per els seus companys de política. Francesc Macià, enginyer militar i polític que arribà a ser president de la Generalitat, li encarregà la reforma interior del seu habitatge a Lleida, el xalet Macià. És la darrera obra realitzada per Domènech a Canet de Mar. Com va passar a la majoria de les seves obres d’aquesta època, va comptar amb la col·laboració del seu fill Pere i el seu gendre Francesc Guàrdia. La família Domènech tenia la seva segona residència a Canet de Mar, a l’antiga masia Rocosa. Aquest edifici no tenia suficient espai per allotjar la nombrosa família que va tenir l’arquitecte, així com el seu estudi. El 1877 van adquirir dues cases de cos al xamfrà de la Riera Gavarra amb la de Buscarons, que quedaven comunicades pels patis posteriors amb la masia. La Masia Rocosa passaria a ser el despatx i taller de l’arquitecte i la nova construcció la residència familiar. Es conserva un primer projecte no realitzat al Fons Cabruja de Canet de Mar. El 1918 es va demanar la llicència d’obres per la reforma i remunta de la casa Domènech del projecte que finalment es va executar. L’edifici original, en una cantonada en el punt de confluència entre les dues rieres, eren dues petites construccions del segle XVII. No s’enderroquen les construccions anteriors, sinó que es reaprofiten gran part dels murs. Domènech fa una remunta i redistribueix i ennobleix totes les obertures, afegint una llotja amb arcs d’obra vista a la part superior i monumentalitzant el xamfrà amb una tribuna ornamentada amb elements florals i zoomòrfics. A l’interior de la casa es van reformar totes les estances, garantint que totes les habitacions tenien finestres a l’exterior. Una escala amb contrapetges ceràmiques comunica la planta baixa amb la planta pis, amb arribada a un vestíbul a doble altura. Al terra d’aquest espai hi ha una claraboia trepitjable que fa arribar la llum des del lluernari superior fins a la planta baixa. Una escala de cargol comunica aquest espai amb la balconada perimetral de la segona planta. Diverses estances de l’edifici contenen les proves de guix d’algunes obres escultòriques dels seus edificis. El 1980 va ser reformat per allotjar una entitat bancària, i es va construir un ampliació al jardí. Després de la cessió del conjunt d’edificis a l’Ajuntament i d’una segona reforma del 2011, actualment és un equipament que allotja la Casa-museu Domènech i Montaner de Canet de Mar.

El 1906, la Comissió de Monuments de Tarragona va decidir encarregar a Domènech un mausoleu per dipositar-hi les despulles de Jaume I, que fins a la desamortització havien estat al Monestir de Poblet, i un altre per la resta dels membres de la casa reial d’Aragó, a la Catedral de Tarragona. El projecte converteix el sarcòfag en un vaixell amb baldaquí que navega sobre les aigües, realitzant el conjunt de nou metres d’altura amb pedra ricament ornamentada i decoracions ceràmiques amb nombroses referències històriques i heràldiques. El 1923, quan mor Domènech, l’obra no està acabada i se’n fa càrrec el seu fill, Pere Domènech. El 1952 Franco aprovar el trasllat de les despulles de Jaume I una altra vegada a Poblet, de manera que les peces ja construïdes del mausoleu, ara sense sentit es van mantenir emmagatzemades en un racó de la Catedral. Finalment el 1992 es van muntar el mausoleu en un dels patis interiors de l’Ajuntament de Tarragona, on es conserven actualment.