El terreny se situa en la zona de l'Empordà, en una zona on conflueixen els camps amb un bosc de pins. La casa, és baixa i estreta i molt allargada, situant-se en aquest límit entre els arbres i la prada. La casa es desenvolupa longitudinalment, juxtaposant uns mòduls similars en proporcions amb una única variació en la disposició de la coberta. Es tracta d'una coberta d'un sol pendent que va alternant el seu sentit d'inclinació, originant una successió d'obertures en les dues façanes principals. La casa s'obre cap a l'exterior, actuant de filtre en aquest espai de transició, entre el pla i la muntanya. La repetició d'espais similars, però no idèntics, dóna lloc a un ritme que organitza el programa domèstic dins d'un gran únic volum. La imatge de la casa en el context és més pròxima a les nombroses granges agrícoles veïnes que a una edificació residencial convencional.

Es proposa una construcció compacte i de baix impacte utilitzant sistemes constructius econòmics e industrialitzats. L’edifici, de volumetria rectangular es torba en una zona de baixa densitat destinada a equipaments esportius i aparcament en el centre del poble. En la part superior d’aquesta àrea, en contacte amb el teixit urbà, es situa el dispensari. En una cantonada apareix un volum en voladiu que s’aproxima fins a la línia del carrer. És precisament per aquest punt per on es produeix l’accés principal a l’edifici. Una sèrie de rampes resolen les diferències topogràfiques entre la cota del carrer i l’entrada a l’edifici, un mica inferior, quedant un espai enjardinat exterior al voltant. El rectangle s’orienta de manera que les dues façanes llargues tenen una orientació est-oest. S’obra un pati longitudinal central, obert de nord a sud, amb el que s’introdueix llum natural en la part interior de l’edifici i afavoreix la ventilació creuada. En les zones de consulta s’ha optat per organitzar les circulacions i zones d’espera en contacte visual amb l’exterior emfatitzant el caràcter més públic d’aquests espais. Les consultes s’obren en canvi al pati interior central. Es tracta d’un volum compacte, de baixa alçada, que presenta una façana continua realitzada amb dos únics elements prefabricats: una gelosia de formigó per a les parts translúcides i uns panells de GRC per a les parts opaques. La gelosia de façana respon a un únic motllo de grans dimensions i es col·loca de maneres diferents, horitzontal o vertical, de manera que s’aconsegueixen variants de solucions de façana a partir d’un únic element. Aquesta gelosia garanteix privacitat als usuaris del centre i actua com a protecció solar en les façanes exposades. Però sobretot fa que tant els espais interiors com els exteriors, adquireixin un aspecte vibrant i canviant d’acord amb les variacions de llum, convertint un edifici industrialitzat de formigó en un edifici alhora amable, càlid i confortable.

L’edifici, un triple pavelló poliesportiu, és el resultat d’un concurs guanyat per l’Ajuntament de Barcelona, realitzat en col·laboració amb BB arquitectes i Gustau Gili. La gran volumetria que l’extens programa funcional genera en relació a la reduïda magnitud del solar i la densitat d’edificació propera, planteja semisoterrar una part important del complex poliesportiu assegurant-ne, a traves de mecanismes de secció, la bona il·luminació i ventilació natural així com el còmode accés/evacuació a les parts inferiors. Amb aquest semisoterrament, a part de reduir l’impacte visual considerablement i obtenir guanys energètics importants gràcies a minvar les seves superfícies exposades, s’obté un guany en l’espai públic urbà. A l’enretirar l’edificació de l’alineació de vial, es garanteix un coixí lliure que resol l’accés així com la complicada trama urbana en aquest punt. Es genera un espai lliure públic que actua com a foyer urbà del complex i millora notablement la integració de l’edifici en el seu entorn proper, traslladant l’exterior de la plaça a l’interior de la graderia sobre la pista principal, fent desaparèixer la sensació de soterrament d’aquesta. El sistema constructiu proposat neix de la recuperació de la memòria de tradicions constructives locals basades en la ceràmica de principis del segle XX. Enllacem doncs una tradició artesanal amb una actitud post-industrial proposant uns sistemes basats en la ceràmica industrialitzada. Un edifici pensat per a la seva utilització, on els materials es mostren tal i com són, aportant per sí mateixos qualitats sensorials. Són els mateixos materials que es van repetint a tots els espais del complex, el que genera la sensació de conjunt, malgrat cadascun d’ells es pugui interpretar de manera individual; ceràmica, fusta, formigó... són els materials sobre els que l’edifici es reconeix. En la pell de l’edifici, la ceràmica s’adapta a les diferents necessitats i orientacions de les façanes. En totes elles, s’alternen buits i plens, parts opaques i translúcides o transparents de diferents maneres. Les parts opaques es “trenquen” amb la utilització de diferents textures i colors de ceràmica de manera que es descompon el conjunt, a la vegada que controla la llum natural que banya l’edifici al seu interior. Es proposa una coberta única per a l’edificació sobre rasant, formada per unes subtils voltes invertides que es manifesten en façana i que enllacen si bé de manera no directa amb l’ordre i la presència de les voltes de les cobertes veïnes de l’edifici de Llotja, com una altre mecanisme per a la integració i el reconeixement de la força i singularitat del barri .