Edifici format per tres cossos diferenciats però interrelacionats. Es tracta d'una torre o xalet, envoltada de jardí. Els cossos són de dos o tres pisos (el central), coberts amb teulades a quatre vessants i amb un ràfec sostingut per un embigat de fusta. Les obertures són de testera recta o d'arc semicircular. Destaquen les portes o accessos al jardí. La porta principal és d'arc semicircular, dovellada i amb impostes de pedra. A la façana principal hi ha una altra porta sobre la que s'alça un voladís o balcó sostingut per columnes de fust cilíndric i base i capitells de motllures de quart de bossell. Tots els elements, combinats harmoniosament, contribueixen a concedir a la casa un aire senyorial: la qualitat dels materials, les escales, els balcons i terrasses, etc. Destaca una torre, amb teulada a quatre vessants, sobre un dels cossos laterals. Tona va començar la seva expansió amb la construcció de la carretera de Barcelona i la trobada d'aigües sulfuroses el 1874, que va afavorir la creació d'uns quants balnearis i l'atracció de forasters burgesos, delitosos tant de guarir malalties com de formar un enclavament de relació cultural i d'oci. A la prolongació del carrer Major -l'antic camí ral de Barcelona a Vic- i de la carretera, unes illes amb característiques de ciutat jardí constitueixen un petit enclavament de torres estiuenques, construïdes entre 1918 i 1923, quan el modernisme en davallada i el noucentisme pletòric es van anar mesclant en una harmònica simbiosi de les formes, la composició i l'ornamentació. Aquesta casa forma part de les cases que l'industrial Joan Llussà i Duran feu construir a principis del segle XX per a ell i la seva família. Coincideix amb la millora de les vies de comunicació, tant per carretera com per tren. Aquesta nova infraestructura contribuí a que els grans industrials barcelonins, com el mateix Joan Llussà, Santiago Simon o Joan Maragall, el poeta, invertissin en construcció o anessin a Tona a passar llargues temporades, incrementant el prestigi de la ciutat.

Edifici situat al xamfrà de l'avinguda Gaudí amb el carrer Còrsega, entre la Sagrada Família i el recinte modernista de Sant Pau. De planta pentagonal, amb tres habitatges per planta, consta de planta baixa, set pisos i coberta plana. A façana principal és la de la cantonada que agafa forma aixamfranada. Al centre de la planta baixa s'obre la porta principal flanquejada d'una obertura rectangular a banda i banda corresponents a locals comercials. Els pisos superiors estan configurats seguint tres eixos longitudinals. Al central s'obren tres portes, la del mig està en el mateix pla de la façana però les laterals reculen lleugerament cap a l'interior del mur en diagonal. En els eixos laterals hi ha una finestra quadrangular per banda i un balco amb força voladís, aquests balcons tenen els extrems arrodonits i segueixen l'angle per acabar en les façanes laterals. La façana queda rematada per un ràfec i per sobre un coronament piramidal. Les dos façanes laterals són iguals, amb cinc eixos longitudinals que a la planta baixa es corresponen amb les finestres dels locals comercials i als pisos superiors hi ha obertures quadrangulars excepte en un dels eixos on hi ha balcons semicirculars. Les façanes es rematen amb el ràfec, que son continuació del de la façana principal, i el mur de tancament del terrat. El balcons tenen la base de pedra i la barana de ferro. El parament dels murs està arrebossat i pintat de color ocre. A la planta baixa el mur està decorat amb unes bandes grises en relleu, mentre que a la resta de pisos els diferents nivells estan separats per una motllura que ressegueix les tres façanes a l'alçada de l'ampit de les finestres. Aquest seguit de línies horitzontals, juntament amb els balcons i el coronament de la façana, creen un joc plàstic de dona un gran dinamisme a l'edifici.

Edifici situat en el xamfrà entre l'avinguda Gaudí i el carrer de Castillejos, molt a prop del recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau. El solar que ocupa té una forma pentagonal irregular, amb un angle molt pronunciat, que és conseqüència de la morfologia de l'avinguda Gaudí que trenca per la meitat els quadrats d'illa de l'Eixample. Consta de planta baixa, set plantes i coberta plana. Consta de tres façanes, dues llargues i una estreta que fa el xamfrà. Aquestes tres façanes funcionen de manera unitària amb un eix de simetria central. La planta baixa està formada per grans obertures quadrangulars que es corresponen als locals comercials i el parament recobert de pedra. Els pisos superiors estan composats per un seguit d'eixos horitzontals, remarcats per una fina motllura que recorre cada pis a l'alçada de l'ampit de les finestres. Aquestes línies horitzontals es trenquen al centre, on hi ha una filera de petits balcons dobles (excepte en el setè pis on hi ha una finestra rectangular) i als extrems on hi ha una filera de balcons a banda i banda. La resta d'obertures són finestres rectangulars amb els brancals arrodonits. La façana està coronada per una gran motllura de franges horitzontals que marca encara més l'horitzontalitat de l'edifici. El parament està pintat d'un color clar excepte els brancals de les obertures i les motllures que són d'un color més fosc. L'interior es distribueix amb dos habitatges per pis.

Les Escoles Blanquerna-Institut Menéndez Pelayo es troben situades al districte de Sarrià-Sant Gervasi, enfrontat amb la Via Augusta, en una parcel·la quadrangular. Es tracta d'un edifici entre mitgeres, molt ampli i amb un gran pati davanter, amb una morfologia en "L". Es tracta d'un gran immoble amb una estructuració de l'espai molt diàfana i repetitiva, destinada i orientada a usos docents. Hi ha una gran preocupació per assolir el màxim de lluminositat als espais interiors. A la planta baixa s'hi situen els locals destinats a l'administració del centre, així com una gran sala d'actes i el gimnàs. La resta de plantes estan majoritàriament destinades a les aules. Un altre element que entronca bé amb la funcionalitat arquitectònica de l'època és la utilització col·lectiva de les terrasses. Les diferents plantes tenen un gran component horitzontal, amb llargues obertures amb persiana de llibret, que inclús afecten al tram de curvatura de l'immoble. Aquesta horitzontalitat només es veu afectada en un tram, amb finestrals verticals correguts que prenen tota l'extensió de la façana. Aquest punt és el corresponent amb el forat d'escala. L'edifici està ampliat per l'ala sud-est on s'ha afegit un cos quasi mimètic i uns nous espais de gimnàs pel costat de ponent. Tot el conjunt s'ha tractat amb un nou estuc de color que no té res a veure amb l'original, però que dona un aspecte unitari al conjunt. L'estat de conservació de l'immoble és bo. L'edifici va ésser projectat a principis dels anys 30 per ubicar-hi la seu de la Mútua Escolar Blanquerna, que acollia des de pàrvuls fins a l'ensenyament superior. La concepció de l'edifici respon a l'aplicació dels criteris de l'arquitectura racionalista europea les edificacions escolars de l'època. L'edifici segueix els principis de l'arquitectura funcionalista: té un accés clar, les habitacions donen al sud, els espais col·lectius es troben a la planta baixa i hi ha diverses terrasses. El projecte original presentava un cos arrodonit que contenia un hall a doble alçada a l'eix del carrer Aribau. Amb aquest edifici s'inaugura la construcció d'escoles funcionalistes de la dècada de 1930. Va ser dissenyat seguint l'avantguarda educativa dels criteris d'Alexandre Galí i els criteris del GATCPAC en la concepció dels espais d'ensenyament. El sol, la recreació i la funcionalitat són els nous valors arquitectònics de les escoles en la dècada de 1930.

Edifici de grans dimensions situat a la plaça Molina, al barri de Sant Gervasi - Galvany, amb 3 façanes: la principal que dona a la plaça i dos laterals que s'obren als carrers Alfons XII i Balmes. Consta de planta baixa, 6 pisos i àtic. Les tres façanes s'articulen a traves d'una sèrie d'eixos verticals i horitzontals os s'obren les finestres seguint un ritme regular. Totes les obertures són rectangulars però n'hi ha de diferents dimensions. El centre de la façana principal s'avança a mode de tribuna que ocupa els sis pisos de l'immoble. Les cantonades es converteixen en dos torres poligonals adossades, amb balcons arrodonits al centre que es converteix en una finestra correguda a l'àtic. Aquesta façana mostra una gran simetria. Les façanes laterals mantenen el ritme regular d'obertures i també tenen un tram de mur que s'avança a mode de tribuna, però molt més estret que el de la façana de la plaça Molina. L'edifici es va construir amb pilars de carrega i parets de maó, la qual cosa el va deslliurar dels murs de carrega que van permetre una distribució interior lliure. Aquest edifici, malgrat es va projectar de manera unitària, es va executar en dos fases diferents com si fossin dos edificis separats: el que dona al carrer Balmes (acabat al 1936) i el del carrer Alfons XII (acabat al 1942).