Construïdes a la tercera i darrera fase de la planificació de Montbau, si bé ja estaven contemplades al projecte inicial, ocupen la part més alta del polígon, on el terreny té més pendent. Aquests 70 habitatges escalonats configuren un conjunt de volums blancs amb terrasses i estan disposats en forma de ventall, seguint les corbes de nivell. Es tracta d’una tipologia atípica, a cavall entre la ciutat jardí i un edifici compacte. La regularitat del seu planejament es veu interferida per la topografia del lloc i obliga a trencar la linealitat dels passadissos, incorporant escales, creant una malla singular, adaptada. La resolució d’aquesta complexitat genera també uns ponts que discorren per sota dels habitatges. La vegetació que es planta, al voltant d’aquests elements construïts, representa una continuïtat i complement del conjunt natural del bosc característic de la vessant on es situa. El programa funcional es resol amb 3 tipologies diferents, d’entre 90 i 120 m2, en dúplex. Les mides de la cruixia, permeten la construcció amb parets de càrrega, mantenint així l’espai entremig diàfan.

El projecte de l’edifici Marboré és fruit de la trobada entre un constructor (Garganté) amb desig de realitzar una promoció diferenciada de l’habitual i un arquitecte amb una visió singular vers la idea de la projectació i la construcció (Joan Bosch i Agustí). Està situat en una parcel·la triangular de considerable inclinació entre els carrers Andorra i Doctor Trueta i construït completament amb murs de càrrega i forjats ceràmics, una forma tradicional però, tanmateix, poc habitual en les promocions d’apartaments de la dècada dels anys seixanta i setanta. Es caracteritza principalment per la seva planta en forma de ventall, que es tradueix literalment a l’interior dels habitatges. La disposició en ventall permet una mateixa orientació als 21 apartaments ubicats en aquest edifici. A la vegada, la forma d’embut que es genera amb petites obertures a la façana nord i d’altres més generoses a la façana sud fomenta la ventilació creuada creant un corrent d’aire amplificat. El projecte elimina la idea d’una façana principal representativa, ja que l’accés als pisos superiors es resol amb una escala de caragol exterior que dona al carrer amb l’accés principal al recinte. No obstant això, la façana d’aquest costat de l’edifici és de serveis dels pisos inferiors i de dormitoris secundaris de tots els apartaments. Als pisos inferiors (dúplexs descendents), s’accedeix des d’una passarel·la suspesa sobre els jardins de les plantes semisoterrani. Per accedir als pisos superiors, l’escala de caragol s’uneix per un pont a un passadís obert a la façana sud situat en un nivell intermedi, des del que s’accedeix a les portes d’entrada tant dels pisos que ascendeixen com dels que descendeixen. Des de paràmetres actuals d’accessibilitat l’edifici Marboré n’és l'antítesi, però, per altra banda, les distribucions dels reduïts apartaments es perceben amb amplitud, creant sensacions espacials i intimitat entre els habitatges. La façana sud caracteritzada per les formes semicirculars que la ressegueixen tant de forma còncava com convexa, que alberguen els dormitoris principals dels pisos superiors a les tribunes i el balco o terrassa en les formes negatives. L'arrebossat exterior està pintat en vermell anglès i en terracota, amb el color més fosc per als elements de pas i el tancament del carrer i el més clar pel volum de l’edifici. El desgast del color actual desllueix la dualitat cromàtica. Les finestres i fusteries interiors dels pisos estaven pintades originàriament de vermell anglès, i els tancaments exteriors amb porticons venecians de la cara sud així com les persianes enrotllables de la cara nord en color blanc. Els pisos superiors ocupen dues crugies i estan estructurats interiorment amb diferents nivells. Els accessos a partir d’un nivell mitjà creen espais de doble alçària a l’interior dels apartaments que els dota d’interès visual i configuració espacial singular. Els dúplexs descendents de la planta baixa es concentren en una única crugia. Una arriscada planta que es redueix des d’un accés de 3 metres d’amplària que es redueix a un metre a l’altre extrem. Les dues plantes s’articulen per una escala de caragol central que ocupa la totalitat de l’amplària de la planta, connectant alhora els dos pisos i donant accés als diversos nivells interiors de cada un dels espais de l’apartament. La ubicació de la planta inferior aprofita el pendent de la parcel·la en què es troba l’edifici. Els murs perimetrals dels jardins inferiors tenen una alçària que els tanca en si mateixos, creant intimitat i obviant un entorn d’escàs interès paisatgístic.

El volum purista, ubicat en una parcel·la regular amb jardí intimista, allotja un mecanisme repetidament assajat els anys seixanta i setanta: el desenvolupament de l’escala central que expandeix centrífugament els diferents nivells, sense passadissos. La seqüència helicoïdal permet la comprensió vertical d’uns espais complexos.