L’edifici del segle XIX, antic edifici de la Societat Cotonera de Barcelona, s’utilitzava durant aquests últims anys com a casal de barri, bastant deteriorat. Es rehabilita conservant 3 façanes que s’aïllen per l’exterior amb fibra de fusta guardant tota la inèrcia tèrmica de la façana de pedra existent. Es conserva també el forjat de la planta baixa, que queda vista l’estructura metàl·lica i les voltes ceràmiques per la part inferior. La resta es reconstrueix, s’amplia cap a l’est i s’afegeix una planta més. Tota l’estructura nova es prefabricada de fusta. Queda vista a l’interior i protegida a l’exterior per una façana ventilada de xapa grecada perforada. Es recupera l’atri central, que va ser tapiat, i ara torna a donar llum natural facilitant la visió i la comprensió de l’interior de l’edifici. La llum de l’atri entra lateralment per un buidat de la façana sud en l’última planta per permetre que el sol entri lateralment a l’hivern i no entri verticalment a l’estiu com ho feia abans per evitar el sobreescalfament estival i afavorir la captació solar hivernal. Aquest buidat volumètric crea un espai exterior útil com a sala o taller exterior on es poden treballar aspectes connexes amb l’atmosfera i l’univers. L’edifici que gairebé duplica la superfície útil original, alberga una sala d’actes, tallers, sales per entitats de barri i altres serveis. Es busca el màxim estalvi energètic fins el punt de ser un edifici de balanç zero, ja que produirà tanta o més energia de la que consumirà al llarg de l’any, gràcies a la captació solar fotovoltaica de la coberta. Un bon aïllament perimetral, entre 12 i 24 cm, amb materials naturals i una bona captació solar activa i passiva amb proteccions solars mòbils per l’estiu, són la clau pel funcionament autònom sense energia exterior. L’obra té un balanç de CO2 positiu perquè s’han utilitzat més de 200m3 de fusta, bàsicament a l’estructura prefabricada contralaminada, que emmagatzemen al seu interior més CO2 del que s’ha generat durant tota l’obra i els seus materials. Els voltants de l’edifici es connecten amb la plaça existent enderrocant les tanques que el confinaven. La plaça de l’entrada segueix el llenguatge de la plaça posterior existent, respecta els arbres existents i es pavimenta en els recorreguts lògics dels vianants. El color del paviment segueix la traça de l’antiga guarida de control que delimitava la zona industrial. Ara s’ha guanyat un espai públic obert continu entorn un edifici que ve del segle XIX però parla del segle XXI.

RECONSTRUCCIÓ DE LA CABANA DE PASTORS AL PLA DE L’ESTANY D’ESTANILLES Autor: Josep Bunyesc, Dr. Arquitecte Any: 2017 La reconstrucció està basada en criteris de disseny bioclimàtic i reducció de la petjada. REVERSIBILITAT: Tota actuació dins del parc natural es bo que pugui ser fàcilment reversible, o sigui que es pugui desfer o desmuntar amb poca energia i/o canviar-la de lloc o desmuntar-la. Per això s’ha fet fonamentació en sec amb gabions metàl·lics i pedra local de l’entorn. L’edifici és d’estructura de fusta amb panells que s’han fet al taller i es cargolen a obra. D’aquesta manera es pot descargolar i treure-ho si calgués, i no es deixa cap rastre del edifici allí on està col·locat. EMPREMTA ECOLÒGICA: La construcció és en sec i s’utilitzen materials d’origen natural com la fusta, que emmagatzema més CO2 que el que ha calgut per manipular-la i així l’edifici pot tenir balanç negatiu en emissions de CO2. Els materials d’origen natural com la fusta o la llana d’ovella permeten reduir l’energia gris o energia incorporada en els materials dels edificis, i es una despesa indirecta energèticament que s’estalvia. DISSENY BIOCLIMÀTIC: La geometria de l’edifici té una coberta inclinada però asimètrica. D’aquesta manera podem tenir una petita superfície a sud, per situar òptimament les plaques solars fotovoltàiques que subministraran energia al pastor. I la coberta nord baixa fins a terra a mode de façana per tal de protegir-se del vent de nord a l’hivern i de la innivació elevada. La forma de la coberta permet que el vent de nord salti per sobre reduint l’impacte i la força del vent de nord que bufa a la zona. Tant la coberta com les façanes son ventilades. Una obertura important a sud, un vidre fix que permet ser un col·lector solar passiu que escalfa l’interior de l’edifici. Manté una bona temperatura tot l’any sense que baixi molt quan no està ocupada, cosa que ajuda al seu manteniment. Petites obertures i porta en dues parts permeten la ventilació creuada quan es vulgui un bon cabal de ventilació. Aquets criteris importants de reducció de l’impacte ambiental i de la demanda energètica son necessaris en aquest lloc desconnectat de les infraestructures. Però es un bon exemple per extrapolar aquests criteris a tots els emplaçaments de les ciutats, i així l’edificació tindria un impacte molt més reduït del que té normalment. Un incident convertit en una oportunitat. Al setembre del 2016 un incendi va calcinar la cabana de pastors d’Estanilles als plans de Boldís al Pallars Sobirà, sense danys personals, però el pastor es va quedar sense cabana. Aquell fet desagradable, per tots els qui havíem estat vinculats a la construcció de la cabana amb estructura de fusta, es va transformar ben aviat en una nova oportunitat. Es va decidir reconstruir-la al mateix lloc, amb un grup de voluntaris el següent estiu del 2017. Aquesta reconstrucció ha estat un èxit. Una bona experiència tècnica i personal per als voluntaris i coordinadors del camp de treball, que amb dos torns de 9 voluntaris cadascun han reconstruït completament la cabana de fusta pel pastor de Estanilles en només dues setmanes. El lloc idíl·lic en mig del Parc Natural del Alt Pirineu, ha estat el marc d’aquesta activitat formativa que ha permès als voluntaris, amb les seves mans, construir des de les cendres la cabana del pastor, un espai confortable a 2.300 metres d’alçada amb condicions climàtiques extremes. Un edifici de 20m2, composat d’un espai principal de sala dormitori i cuina, i un espai de magatzem. Construït amb entramat lleuger de fusta i aïllat amb llana d’ovella sobre uns gabions de pedra. Amb un revestiment exterior de pi negre local i coberta inclinada de xapa. El lloc inaccessible amb vehicles rodats, va fer necessàri el transport amb helicòpter el primer dia de tot el material de l’obra, estris i material logístic per habitar al lloc durant el muntatge. El voluntaris van veure com amb les seves mans i poca infraestructura eren capaços de reconstruir la cabana. Muntar in situ l’estructura de fusta d’entramat lleuger, prèviament mecanitzat, col·locar l’aïllament de llana d’ovella a murs i coberta, col·locar les portes finestres i vidres, els revestiments de façana, la coberta ventilada i un mínim mobiliari de cuina, així com la instal·lació de la sortida de fum de la estufa de llenya. Aquesta experiència va servir per aprendre i donar un sentiment de resiliència als voluntaris, que van veure com son capaços de construir amb fusta. I, a més a més, incitar-los a repetir la experiència constructiva senzilla i reconfortant durant la seva trajectòria professional, ja que la majoria de voluntaris estaven relacionats amb el sector de l’arquitectura o la construcció. Portar a terme una construcció de l’inici al final amb pocs dies hagués estat difícil amb un altre sistema constructiu que no hagués estat amb fusta. La construcció en sec permet que sigui una construcció reversible, que no deixa rastre, característica molt apropiada al construir dins d’un parc Natural. I per tant, apropiada també a la resta del territori, que seria bo tractar-lo també amb el mateix respecte que un Parc Natural pròpiament dit. Al cap de dues setmanes, la feina feta i acabada. Una gran satisfacció que els dies passats en un paratge natural, agradable als sentits i segurament a la salut dels voluntaris, tenia com a resultat real la creació d’una construcció útil i agradable. Donant una gran satisfacció als voluntaris, que van i vam tenir més sensació de vacances que de treball, pel fet de fer una activitat en un entorn natural. Representant un pas important per la part acadèmica, amb una component real mes enllà dels cursos i projectes teòrics que no es porten mai a terme. L’experiència personal de conviure unes 10 persones una setmana en un entorn natural sense infraestructures, també aporta una experiència que acosta a la essència del esser natural, i ajuda a reflexionar també al que és la essència de la construcció, per entendre que potser hi ha massa coses sobrants a la nostra societat. Un incident que es va acabar derivant amb una experiència, que hauria set una llàstima no haver pogut realitzar. I que ha permès descobrir les bondats de la construcció, en primera persona, a uns 20 joves motivats per aprendre sobre la construcció amb fusta i que repetiran.