L’edifici del segle XIX, antic edifici de la Societat Cotonera de Barcelona, s’utilitzava durant aquests últims anys com a casal de barri, bastant deteriorat. Es rehabilita conservant 3 façanes que s’aïllen per l’exterior amb fibra de fusta guardant tota la inèrcia tèrmica de la façana de pedra existent. Es conserva també el forjat de la planta baixa, que queda vista l’estructura metàl·lica i les voltes ceràmiques per la part inferior. La resta es reconstrueix, s’amplia cap a l’est i s’afegeix una planta més. Tota l’estructura nova es prefabricada de fusta. Queda vista a l’interior i protegida a l’exterior per una façana ventilada de xapa grecada perforada. Es recupera l’atri central, que va ser tapiat, i ara torna a donar llum natural facilitant la visió i la comprensió de l’interior de l’edifici. La llum de l’atri entra lateralment per un buidat de la façana sud en l’última planta per permetre que el sol entri lateralment a l’hivern i no entri verticalment a l’estiu com ho feia abans per evitar el sobreescalfament estival i afavorir la captació solar hivernal. Aquest buidat volumètric crea un espai exterior útil com a sala o taller exterior on es poden treballar aspectes connexes amb l’atmosfera i l’univers. L’edifici que gairebé duplica la superfície útil original, alberga una sala d’actes, tallers, sales per entitats de barri i altres serveis. Es busca el màxim estalvi energètic fins el punt de ser un edifici de balanç zero, ja que produirà tanta o més energia de la que consumirà al llarg de l’any, gràcies a la captació solar fotovoltaica de la coberta. Un bon aïllament perimetral, entre 12 i 24 cm, amb materials naturals i una bona captació solar activa i passiva amb proteccions solars mòbils per l’estiu, són la clau pel funcionament autònom sense energia exterior. L’obra té un balanç de CO2 positiu perquè s’han utilitzat més de 200m3 de fusta, bàsicament a l’estructura prefabricada contralaminada, que emmagatzemen al seu interior més CO2 del que s’ha generat durant tota l’obra i els seus materials. Els voltants de l’edifici es connecten amb la plaça existent enderrocant les tanques que el confinaven. La plaça de l’entrada segueix el llenguatge de la plaça posterior existent, respecta els arbres existents i es pavimenta en els recorreguts lògics dels vianants. El color del paviment segueix la traça de l’antiga guarida de control que delimitava la zona industrial. Ara s’ha guanyat un espai públic obert continu entorn un edifici que ve del segle XIX però parla del segle XXI.