El càmping Salou va ser projectat el 1956 per l’arquitecte Josep Maria Monravà López. Al llarg dels seus trenta anys d’història, el càmping va anar evolucionant amb diferents fases projectades per varis arquitectes. Així, l’any 1961, els arquitectes Antonio Bonet Castellana i Josep Puig Torné van projectar un edifici de quiosc que van situar a la plaça central del càmping. Aquest edifici tenia una clara vocació pública, tant pel seu ús com per la seva definició. Van construir un pavelló hexagonal de 3,5m de costat, en dos nivells: la planta inferior contenia una barra perimetral en la què es venien diaris i es servien begudes, i la planta superior albergava dues oficines i un servei. Ambdós nivells estaven comunicats per una escala exterior metàl·lica, adossada a un dels costats de l’hexàgon. Aquest pavelló va ser construït amb tècniques en sec, un sistema molt diferent dels edificis projectats per Monravà. En aquest cas, els arquitectes van utilitzar un entramat de perfils metàl·lics que cohesionava els sis pilars que formaven l’hexàgon, i també un doble pilar central que rebia les bigues vistes dels forjats. Pel què fa a les façanes, la planta baixa responia al seu ús públic mitjançant l’obertura d’alguns dels seus costats amb panells abatibles que projectaven ombra sobre la barra. Les parts massisses de la planta baixa, així com l’interior de les oficines, es resolien amb panells de fòrmica de color gris clar, que destacaven per contrast amb l’estructura pintada de color verd fosc. Pel què respecta al nivell superior, dues de les façanes es van resoldre mitjançant panells de xapa ondulada de color ambre, que també contrastaven amb l’estructura i amb els altres quatre costats amb fusteries de vidre. Els arquitectes van estendre l’hexàgon cap a l’espai públic que envoltava el pavelló. Per assolir-ho, van utilitzar una plataforma formada per tres hexàgons de les mateixes dimensions, que s’adaptaven a la topografia mitjançant murs baixos resseguint el perímetre. Mantenint l’essència d’altres edificis del càmping anteriors, aquests murs podien ser utilitzats com a bancs, i aportaven caràcter urbà al conjunt. Actualment, es poden identificar els fonaments d’aquest quiosc, que va ser enderrocat en el procés de transformació del càmping en Parc Municipal pel seu estat de conservació inadequat.

Situada a sobre d’un promontori rocós davant del mar, la casa s’adapta a la irregularitat del terreny per mitjà de nombroses tirades a 45 graus i una combinació de materials que inclou el paredat vist, l’emblanquinat i les superfícies vidrades. La sala d’estar dóna paral·lelament al paisatge, mentre que les terrasses hi apunten els angles aguts. Els dormitoris se situen sota la terrassa principal, de manera que tota la casa forma un gran organisme a dos nivells. El díedre que tanca la terrassa superior i els terrassaments que porten fins a la platgeta responen a una transformació integral de l’indret.

En un terreny amb una topografia variable i pronunciada, Bonet superposa dotze crugies de 5 metres d’amplada, estrictament orientades de nord a sud, que serveixen de pauta per a l’adaptació dels apartaments al pendent. Els mòduls que componen els habitatges s’esglaonen progressivament i creen salts d’una planta, tot adaptant-se a la topografia sense rebaixos ni terraplens. Aquesta disposició permet unificar elements constructius que es repeteixen, com ara les fusteries i les baranes, que són identificables dins la imatge variable que ofereix el conjunt. Els apartaments es desplacen per les crugies a la recerca de la millor situació, i cada unitat ocupa dues crugies i dues plantes. De la mateixa manera que en altres projectes d’aquesta època, Bonet assaja dispositius que li permetin de combinar les lleis de la naturalesa amb un criteri geomètric, i el resultat és un conjunt unitari on es produeixen un gran nombre de formes i situacions particulars.

Los apartamentos Madrid están situados en un terreno de acusada pendiente con vistas al mar, y en medio de un bosque existente de pinos muy altos. El conjunto se coloca sobre la pendiente de un solar muy alargado, acumulando los apartamentos en tres plantas como si fueran un muro de contención, con dos fachadas principales muy distintas: en la fachada de acceso se perciben dos plantas y, en la fachada sur, tres. Al acumular los apartamentos en tres plantas se puede mantener la máxima superficie de bosque delante del bloque para respetar el entorno y filtrar las vistas y el asoleo de la fachada sur. La estructura del conjunto está formada por una serie de muros de carga paralelos, con una crujía de 5 metros. Estos muros se van retranqueando en planta y en sección cada dos crujías para adaptarse a la pendiente del terreno natural. El acceso a los apartamentos se produce a través de la planta intermedia, por medio de un porche retranqueado en planta y en sección por la parte de atrás. Los apartamentos en cada planta son distintos, porque responden a situaciones muy distintas en función de su relación con el porche o con el muro de contención. Los muros de carga en los retranqueos están revestidos con la piedra del lugar para integrarse con el paisaje. El resto de los muros son blancos, y la fachada que da al mar dispone de grandes terrazas que coinciden con las zonas de estar, y están soportadas por pilares metálicos.

Cuando Bonet empezó a tener encargos en Catalunya se asoció con Josep Puig i Torné para desarrollar los proyectos. Juntos construyeron una serie de proyectos residenciales en el Cap de Salou: los apartamentos Xipre, Cala Vinya, Reus, Madrid, la casa Rubio y el snack y vestuarios Cala Crancs, actualmente conocidos como la plaza de los triángulos. El promotor de estos equipamientos fue Josep Lluís Rubio, el mismo propietario de la casa Rubio. El conjunto constituye un proyecto de paisaje que consiste en la construcción del camino de acceso a la playa, a lo largo del cual se van distribuyendo distintos equipamientos. El de más arriba es el chiringuito, que actualmente sirve de centro cívico. El siguiente es una plaza con un porche para celebrar actividades con los vecinos. El tercero es otro porche que sirve de mirador y está construido justo encima de los vestuarios. Cada una de estas tres piezas es un triángulo de hormigón armado soportado sobre pilares metálicos que siguen el mismo criterio compositivo que la casa Rubio, sólo que al tener mayor libertad funcional se pueden disgregar y definir un espacio público. Parecen fragmentos de espacio que se hubieran desprendido directamente de la vivienda.

Los apartamentos Cala Vinya están situados en un terreno en pendiente y forman un conjunto de quince bloques de seis viviendas cada uno. Estos bloques forman dos hileras que rodean una explanada central donde se encuentran el aparcamiento, las piscinas y otros servicios comunes. Cada bloque tiene tres plantas, con dos apartamentos por planta, a los que se accede mediante un sistema de pasarelas y escaleras exteriores situadas en los espacios intermedios. Los apartamentos son mínimos, y se organizan a partir de un pequeño núcleo de servicios que separa el único dormitorio de la zona de día. La cocina está abierta, pero separada de la sala de estar comedor por la chimenea. A pesar de que los bloques de Cala Vinya son unidades de seis apartamentos, su imagen está basada en las casas Citrohan de Le Corbusier, que son viviendas unifamiliares aunque tienen cuatro plantas. Todos los apartamentos están orientados a sur, con vistas al mar, lo que genera dos fachadas muy distintas. Las fachadas a sur tienen terrazas de un extremo a otro, con una importante impronta horizontal, mientras que las fachadas a norte tienen una intensa componente vertical, remarcada por las ventanas de los dormitorios que van de suelo a techo, los bajantes cerámicos de color naranja y una textura muy rugosa de la fachada. En la segunda fase se construyó un hotel.

Los apartamentos Reus están situados en la parte más alta del Cap de Salou, desde donde se domina toda la costa, con vistas hacia Tarragona. La parte de atrás del terreno está resguardada por un bosque de pinos muy denso. En este caso, Bonet ha agrupado los apartamentos en tres edificios independientes de planta cuadrada que se van escalonando entre sí, tanto en planta como en alzado. Cada bloque se apoya sobre una planta semisótano que contiene los servicios del edificio y sirve de basamento, y cada bloque tiene cuatro apartamentos por planta, distribuidos en forma de molinete, cada uno en una esquina; de esta forma, cada apartamento dispone de dos fachadas y puede ventilar todas las piezas al exterior. A todos ellos se accede a través de un sistema de escaleras exteriores, situadas en las esquinas, que refuerzan la imagen dinámica de la planta. Desde los apartamentos de la última planta se accede al ático, que está retrasado de la fachada, es totalmente vidriado y está protegido con persianas correderas de librillo. La estructura es de muros de carga y está organizada en forma de cruz. Tanto los muros del semisótano como los muros donde se apoyan las escaleras exteriores están revestidos con piedra del Cap de Salou.

El programa d’una pista per a curses de llebrers dóna lloc a un edifici peculiar i amb unes servituds pròpies. Bonet concep una llarga construcció en forma de grill de taronja i amb una coberta unitària. L’element tipus de suport consta d’un únic pilar d’acer col·locat al centre, que suporta una jàssera volada a banda i banda. El desequilibri creat es compensa amb el pes del para-sol que filtra la llum del sud, i uns tirants vinculats als pilars que en contraresten el pes. La coberta, fràgil i inestable, és formada per unes riostes que suporten unes planxes prefabricades, i queda fixada definitivament per un tirant a cada extrem. A sota d’aquest gran pla bombat s’hi disposa la plataforma que acull la circulació dels espectadors, com també l’accés a les taquilles d’apostes i a les grades. Sota la plataforma hi ha les gosseres i les dependències de serveis.

L'edifici es troba situat a l'entrada del Complex Turístic Politur i engloba una sèrie de serveis molt variats d'atenció al públic: centre d'informació, supermercat, magatzem general, oficines de venda, administració, oficina tècnica i aparcament. Amb l'objectiu de funcionar com a reclam publicitari per a la venda de parcel·les s'ha afegit un element espectacular completament diferenciat de la resta de l'edifici. Aquest reclam està format per un sistema de làmines de formigó armat que generen un gran paraigua triangular que es divideix en quatre triangles equilàters. El triangle central dibuixa un buit retallat i cada un dels tres triangles restants ve definit per tres paraboloides hiperbòlics de 8cm de gruix. Aquests tres triangles estan recolzats sobre tres pilars de formigó armat que reben un sistema de tensors a la part superior per suportar la coberta. Els pilars porten incorporats els focus que il·luminen la coberta per sota. La resta de l'edifici està resolt amb estructura d'acer per a diferenciar-se totalment del paraigua publicitari i sobre la coberta es desenvolupa l'aparcament. L'espai buit que queda entre el paraigua i la coberta emmarca el conjunt de la urbanització.

Els límits que abasta el present pla són els següents: Alineació Est del carrer de Prim; alineació Sud de la Avinguda de José Antonio Primo de Rivera fins a la plaça de dispersió al costat de l'Besòs; alineació Oest del segon cinturó de Ronda, i alineació Nord del carrer de Llull. El perímetre anteriorment assenyalat abasta terrenys situats al terme municipal de Barcelona i una petita part en el terme municipal de Sant Adrià de Besòs. Aquesta última zona té un traçat urbanístic a base de grans blocs concebuts com a unitats d'habitació i ha estat projectat per tal d'aconseguir una entrada a Barcelona d'acord amb la importància de la ciutat. Nascut aquest pla parcial de la necessitat de crear un gran polígon destinat a habitatge modest a construir pel Patronat Municipal de l'Habitatge, per les seves especials característiques, ha hagut de conjuminar els següents punts: a) Economia a la urbanització. b) Consideració de la dificultat de desguàs per falta de cota. c) Unió entre la part de Poblat Dirigit i la resta d'edificació que es preveu d'una major categoria. Els dos primers punts es contraposen. La solució que es projecta és la del just mig, ja que l'economia a la urbanització aconsellava conservar la mateixa rasant del terreny amb la consegüent deficiència en l'evacuació d'aigües residuals i la completa manca de desguàs per a les pluvials. Aquesta solució, poc satisfactòria, ha mogut a elevar les rasants el mínim per obtenir un pendent suficient, a fi que es pogués construir una claveguera de sistema unitari. Per tant, les rasants s'eleven una mitjana d'un metre en tota la zona del Poblat Dirigit. El joc de volums amb una contraposició de plens i buits alternativa, ha estat la directriu estètica del nucli d'aquest Pla. Aquest tema es troba emmarcat per blocs en sèrie, la disposició dels quals es conjuga amb l'anterior, tot i que amb una lleugera preponderància de la idea «marc», no com enclaustrament d'un tema, sinó com a acabada continuïtat del mateix.

L’edifici Mediterrani és una crítica construïda al model de casa d’habitatges que Cerdà proposa per a l’Eixample de Barcelona, amb poca façana, molta profunditat edificable i diversos patis interiors, només apte per a pisos de molta superfície, difícilment adaptable a habitatges més petits. Bonet Castellana disposa un edifici en doble crugia, completament rectilini, prismàtic pur, amb la meitat dels habitatges abocats al carrer i l’altra meitat al pati interior de l'illa. Els patis interiors, de bona mida, queden unificats en una sola banda, per la qual ventilen exclusivament habitacions per fugir de fums i brutícia innecessaris. Al xamfrà de la parcel·la la intervenció s’explica per si mateixa: els dos blocs arriben per separat i es disposen en longituds diferents per tal de respectar-ne la geometria. La geometria dels blocs d’habitatge no es modifica per adaptar-la al contorn del carrer en cap moment. L’edifici que s’aboca al carrer no toca el terra, queda alçat sobre una planta baixa que forma una porxada respecte al carrer (una planta baixa lliure, o pilotis, segons la denominació moderna). Els pilars presenten un disseny singular atès que, per estalviar fonaments, grups de tres pilars queden estintolats sobre un únic suport. Els esforços queden transmesos per una columna complexa en forma de ventall. Les façanes queden formades per bandes verticals alternes de finestres, terrasses (a les quals s’aboquen les sales d'estar) i panys aplacats amb gres de color verd fosc que agrupen les parets de les habitacions. El ritme, sever, pauta l’edifici i compatibilitza el seu mòdul amb el de les cases veïnes. Les porteries d’accés als habitatges són de disseny molt singular, totes diferents. Estan totalment envidrades i permeten la visió des del carrer. Aturar-se en els detalls de cadascuna és recomanable.

La casa se situa davant d’una caleta, al final d’un tàlveg que es va obrint al mar a mesura que s’hi apropa. Bonet interpreta les característiques del lloc a través d’una geometria trapezoïdal que afecta la configuració dels tancaments, les voltes dels sostres i fins i tot els paviments, assimilant tota la casa a una vasta composició de teules àrabs. Des d’una plataforma enjardinada es baixa a la casa a través d’una escala de cargol. En un nivell intermedi hi ha els dormitoris de tota la família, i uns graons més avall s’arriba a la sala d’estar, coberta per tres grans voltes. En un nivell més baix hi ha un porxo que fa de menjador d’estiu, connectat amb la rocalla que porta a la caleta. A la plataforma superior, una coberta esfèrica invertida sobre els dormitoris dels convidats completa la composició. Bonet empra la geometria per interpretar l’emplaçament i les complexes servituds d’un programa domèstic.

El projecte respon a un programa per allotjar els treballadors de la central nuclear de Vandellòs, en una implantació propera a la central, projectada pel mateix Bonet Castellana. El terreny presenta suaus pendents orientats cap al mar i arbredes formades per oliveres, garrofers, figueres i una petita pineda. L’encàrrec establia que les construccions no malmetessin el paisatge i quedessin amagades per la vegetació. A l’àrea central hi ha quatre edificis: una residència per a treballadors solters, un club amb un petit equip d’assistència, una escola amb una llar d’infants i un supermercat. Al sector nord es destina una àrea per a 280 habitatges i una altra àrea d’ús col·lectiu. La trama per a vianants és formada per dues places unides per un ampli passeig, i queda complementada per uns camins secundaris que enllacen racionalment totes les zones. A l’entrada hi ha el pavelló dels vigilants, la centraleta telefònica i l’estació meteorològica, tots tres edificis coberts amb una cúpula de formigó armat recoberta de trencadís ceràmic de color groc, i suportada per esvelts perfils metàl·lics. El poblat s’ha concebut perquè els tècnics i els seus familiars puguin dur a terme una vida individual i col·lectiva completes.