Edifici civil. Habitatge unifamiliar aïllada. Consta de planta semisoterrani, baixa, pis i golfa. Les parets del semisoterrani estan arrebossades amb maçoneria. Coberta a dos vessants amb teules àrabs vidrades. Hi ha una torre de planta quadrada i acaba amb un mirador. En aquesta mateixa torre es desenvolupa la comunicació vertical. A la planta baixa hi ha una galeria o pòrtic, obert, amb arcs conopials. Les obertures estan emmarcades amb estucs amb motius geomètrics florals. Hi ha una imposta perimetral o sanefa formada per rajoles alternades. Dins el recinte enjardinat, enfront de la façana principal, es troba una pèrgola construïda en època i estil noucentistes. Avui dia està desmuntada en part, però conserva l'estructura portant de dos templets concebuts cadascun com un conjunt de doble pilar als extrems exteriors i doble columna a l'interior, els quals dibuixen un quadrilàter en planta. Es coronen amb un entaulament i cornisa, i a cada angle hi ha una bola ornamental. Els intercolumnis laterals i posteriors estan tancats amb un enreixat calat de llistons de fusta disposats en forma rombal, on s'obren portetes d'accés i ulls de bou a la part superior. Sobre l'entaulament recolzaven els sostres, fets amb un entramat de fusta, i la pèrgola pròpiament dita, la qual adoptava la forma d'una volta de canó realitzada amb llistons de fusta i fils metàl·lics. Aquests elements que donaven ombra són els que han desaparegut. És l'obra més interessant de Planas Calvet juntament amb la casa Santamaria. Correspon a l'etapa més propera a l'arquitecte Vosey, i en particular a la casa de Bedford Park. El model de torre aïllada nasqué i proliferà amb el fenomen de l’estiueig dels burgesos de les ciutats catalanes, però especialment de Barcelona. S’inicià al tombant dels segles XIX i XX i s’allargà fins acabada la dècada de 1920.

És un edifici aïllat. La façana principal presenta tres cossos, un central i dos laterals simètrics, damunt dels quals s'eleven dos templets de base circular amb vuit columnetes jòniques que sostenen una volta semiesfèrica. El cos central està format per dues columnes i quatre pilastres jòniques, i dona accés al vestíbul d'entrada. L'acabament el forma un frontó coronat per un timpà de línia sinuosa. Està construït amb maó arrebossat i pintat de gris i blanc. Pel que fa a la distribució de la planta, cal destacar cinc espais: el despatx de la bibliotecària, el guarda-roba, els serveis, la sala de lectura i la sala de conferències. El juny 1915 la Mancomunitat de Catalunya convoca el primer concurs per a l'adjudicació de quatre biblioteques populars, i a la tardor del mateix any s'inaugura l'Escola Superior de Bibliotecàries. Tres anys més tard, el 1918, es gradua la primera promoció de bibliotecàries i s'obren les quatre primeres biblioteques populars, una a cada província: Valls, Sallent, les Borges Blanques i Olot. Aquests edificis segueixen uns esquemes comuns: es troben en zones envoltades de vegetació, sovint una mica allunyades del centre de la població. Així doncs, la Biblioteca Popular de Valls es va encarregar a l'arquitecte Lluís Planas, i es va ubicar als terrenys cedits pel senyor Francesc Dasca i Boada. La primera pedra es va col·locar el 23 d'octubre de 1916, i el 24 de juny de 1918 es va inaugurar l'edifici. El 16 de juliol del mateix any es va obrir al públic, però fins al maig de 1920 no es va establir el servei de préstec. Fou la primera Biblioteca Popular de la Mancomunitat de Catalunya, inspirada en els models arquitectònics greco-romans. Seguint el mateix model arquitectònic es construïren les biblioteques populars d'Olot (desapareguda), Sallent (molt modificada), Borges Blanques (desapareguda) i Canet de Mar (modificada). Després d'un llarg procés d'abandonament i posterior restauració a càrrec de la Diputació de Tarragona, el 2011 es van tornar a obrir les portes, coincidint amb la festivitat de les Decennals de la Mare de Déu de la Candela. Actualment acull un espai d'usos culturals.

Biblioteca que segueix el model de la Biblioteca Popular de Valls. Inspirada en els models arquitectònics greco-romans. Destaca la façana amb el pòrtic a base de columnes i pilastres jòniques coronat amb un frontó curvilini. Si bé inicialment els dos cossos laterals de la façana culminaven amb un templet amb cúpula semiesfèrica, una posterior reforma i ampliació de la biblioteca els va eliminar. La Biblioteca Popular Pere Gual i Pujades fou la segona que va fer la Mancomunitat l'any 1919. Inicialment era de planta baixa, però l'any 1970 s'hi afegí el primer pis per a disposar de més espai per a les activitats culturals.

Conjunt format per un mas de grans dimensions, una torre, una capella i altres dependències adjacents. El gran casal consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La teulada és a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana, la qual s'organitza simètricament a través d'un eix central. A la planta baixa s'obre, al centre, la porta d'entrada d'arc de mig punt adovellat i, a banda i banda, s'obren finestres d'arc rebaixat. Al primer i segon pis s'obren balcons sense voladís en el mateix eix que les obertures de la planta baixa; els brancals i la llinda són grans carreus de pedra. A les golfes s'obre una galeria d'arcs de mig punt i un òcul a cada extrem. Per sobre de la galeria s'obre altre òcul al centre. La torre és cilíndrica. La part inferior és més ample que la resta de la torre i la part superior està rematada per una corsera i merlets. Al llarg del cilindre, a diferents alçades, s'obren finestres amb els brancals i la llinda de carreus de pedra. A l'interior de la torre hi ha un dipòsit d'aigua. La capella és d'una nau i absis semicirculars. Exteriorment els murs tenen decoració imitant el romànic amb arcs cecs i bandes llombardes. A la façana s'obre una porta d'arc de mig punt per sobre de la qual hi ha una petita rosassa. La façana està coronada per un campanar de cadireta de dos ulls. La denominació "Torre Marimon" per referir-se a l'heretat que en aquest paisatge calderenc existia i existeix, apareix per primera vegada al segle XVI. La família Marimon, que ha donat nom a la casa i al paratge, fou una rica família que estenia les seves propietats per Plegamans i per altres pobles veïns com Palau, Palaudàries i Bigues, durant una bona part de l'edat mitjana. La seva relació amb Caldes no començà fins a la segona meitat del segle XV (Romeu de Marimon està documentat el 1461 i el 1498). Abans de pertànyer als Marimon, la torre era coneguda com el "Mas Coromines" o com la "Torre de Mossèn Molas". Després de successives vicissituds i canvis de mans durant els segles XVIII i XIX, el 1921 va ser comprada per la Mancomunitat de Catalunya que presidia Enric Prat de la Riba per instal·lar-hi l'Escola superior d'Agricultura de Catalunya. Per poder adequar el lloc a aquest fi es van construir edificacions noves, es va reconstruir el mas i, en el lloc on hi havia la torre, es va fer una nova i es va col·locar un dipòsit d'aigua al cim. La capella està documentada des del 1342 i va pertànyer a la casa pairal dels Marimon. Quan es va refer tot el conjunt per convertir-lo en escola d'agricultura, aquesta capella també es va restaurar.