L'any 1927, la Diputació de Barcelona havia iniciat en aquests terrenys la construcció d'un edifici que havia de substituir les dependències de la Casa de la Caritat del Raval, però les obres van quedar inacabades. L'any 1954, l'empresari empordanès establert a Mèxic, Artur Mundet, es va fer ressò d'una demanada que havia realitzat el president de la Diputació i va donar quaranta milions de pessetes per fer el conjunt residencial i assistencial. El 14 d'octubre de 1957, el general Franco va inaugurar el recinte amb un conjunt d'edificis moderns i ben preparats destinats a l'atenció d'orfes, ancians, necessitats i malalts, entre els quals es trobava l'església de les Llars Mundet. Manuel Baldrich, l'arquitecte, s'inspirà per fer l'església en models de l'arquitectura nòrdica, especialment Alvar Aalto, i per decorar el temple cridà a un grup d'artistes actuals en aquells moment: Josep Maria Subirachs, Eudald Serra, Joan Josep Tharrats, Jordi Domènech, Joan Vila Grau i Will Faber. Dit això, l'església es troba dins del recinte de les Llars Anna Gironella de Mundet, al barri de Montbau. És de planta de creu llatina amb una torre campanar exempta. La façana principal és d'obra vista. No hi ha cap finestra o rosassa i tot l'espai està ocupat pel gran baix relleu "El Salvador de la humanitat dolençosa", obra d'Eudald Serra. A la part baixa un porxo de formigó recolzat sobre columnes de ferro aixopluga la porta principal de vidre i fusta. La façana es corona amb una forma triangular, que ressegueix el perfil de la coberta a dues aigües, i una creu blanca al vèrtex. L'interior és d'una sola nau, amb una llum de 20 metres, amb el sostre a dues vessants, transsepte i absis poligonal. Als peus hi ha un cor amb orgue. Recollint la tradició gòtica, als murs s'obren finestrals que omplen de llum i color l'interior, però aquí el concepte es porta a l'extrem i els murs s'obren de dalt a baix per uns grans vitralls rectangulars que doten d'un ritme sistemàtic a la nau. En aquests vitralls en general hi ha una voluntat de geometrisme i de barreja de colors. Els de l'esquerra, segons s'entra a l'església, són obra de Jordi Domènech i al·ludeixen a les obres de misericòrdia espiritual. Els del costat dret fan referència a les obres de la misericòrdia corporals i a Sant Joaquim, Sant Antoni de Pàdua i Sant Joan Bosco; són obra de Joan Vila Grau i en elles va fer ús a la tècnica del grattage (traços que es fan amb polsim de ferro o coure sobre el vidre) gràcies al qual s'aconsegueixen diferents textures. Per últim, Will Faber va fer les tres vidrieres del presbiteri dedicades a les Virtuts Teologals (Fe, Esperança i Caritat) i les del creuer que representen les Virtuts Cardinals ( Prudència, Justícia, Fortalesa i Temperança); aquestes estilísticament s'apropen a l'Informalisme. L'absis està presidit per una gran escultura de la Puríssima en alabastre, obra de Joan Rebull, i el mur va ser pintat per Joan Josep Tharrats amb unes taques verdoses i blaves que remeten al fons marí; per aquesta pintura, que és pur cromatisme dins l'abstracció, se'l va qualificar de tachisme. L'altar major, obra de Josep Maria Subirachs, és una gran bloc de pedra on es representa el Sant Sopar amb dotze calzes que representen els apòstols, onze estan drets i un tombat en referència a Judes. Darrera l'altar hi ha un Crist crucificat de ferro forjat que també és obra de Subirachs. D'aquest autor també són els ambons, un crucifix del creuer, la pica baptismal i les torxes. A l'exterior la torre campanar és de planta rectangular i fa 45 metres d'alçada. És d'obra vista i s'obren petites obertures rectangulars fins arribar a la part superior on hi ha unes grans obertures rectangulars. Sota aquests finestrals hi ha un rellotge a la cara frontal. El sostre és pla i es corona amb una creu de ferro.

Quan el 1961 es va decidir construir el segon sector, el Patronat va encarregar als arquitectes Manuel Baldrich, Antoni Bonet, Pedro López Iñigo i Josep Soteras la redacció del corresponent projecte arquitectònic. Quines van haver de ser les raons per escollir aquest equip tan heterogeni, composat per dos arquitectes municipals, un arquitecte provincial i un arquitecte independent, acabat d'arribar de l'Argentina amb un evident prestigi professional? Aquest equip, tot i la presència dels arquitectes municipals, un d'ells coautor del primer Pla, va decidir que no podia limitar-se a projectar els edificis, sinó que calia refer totalment també l'estructura urbanística d'aquell sector. Es va fer, doncs, un Pla nou, que es va aprovar el 2 de juliol de a 1962. Amb aquest nou Pla sembla que es va aconseguir, exactament, el doble nombre d'habitatges de què s'havia previst en un principi en aquell sector.

A la segona etapa de la planificació del polígon d’habitatge de Montbau es produeix un augment de la densitat de l’edificació. Serà la forma d’agrupar alguns edificis i l’increment d’alçada d’altres el que permetrà aconseguir-ho. L’espai públic resultant té una escala més domèstica, generant petites places al voltant de l’edificació. El bloc P és un dels tipus desenvolupats a tal fi. Una successió de blocs en L, decalats, genera un entramat singular, al voltant del qual es projecten 3 grups separats, formats per 3 torres cadascun i que tanquen el conjunt. Els habitatges del braç llarg de la L tenen l’escala ventilada i il·luminada per façana i l’accés des del carrer a cota de planta segona, cosa que obliga a una tipologia diferent a la planta primera. Aquí els habitatges només tenen una façana, mirant cap a la plaça. A les plantes 2, 3 i 4 hi ha 2 habitatges per replà i façana davant i darrera. A la part curta de la L, l‘escala queda al mig de la planta i dona accés a 4 habitatges per replà. Al conjunt del bloc, totes les peces, a excepció dels lavabos, son exteriors. I tant a les sales com als dormitoris principals es produeix un endarreriment del pla de façana que dona a un espai exterior, unes terrasses, davant d’elles i genera un element compositiu molt característic i diferencial de la resta de façanes que no miren a la plaça. El sistema constructiu de parets de maó de càrrega permet aquestes grans obertures, donat que són perpendiculars a les façanes Sud i Nord. Les façanes combinen l’obra vista amb peces ceràmiques vidriades de la Bisbal de colors entre el blau i el verd.

El disseny del bloc Q, juntament amb el P i R van permetre doblar la densitat de l’edificació de la segona etapa de la construcció de Montbau, separada de la primera pel Torrent Central (de Pomaret). Organitzativament és similar al braç curt de la L del bloc P, de planta quadrada i 17 m de costat. Igual que allà, l’escala es troba al mig i dona accés a 4 habitatges per replà. Però el fet de tenir 14 plantes d’alçada, en lloc de només 4, obliga per normativa a col·locar ascensors. Se’n posen 2 per bloc, servint a les plantes parells i imparells respectivament. L’altre fet diferencial és el gir de 45º respecte a l’ordenació de la resta d’edificis, per tal d’aconseguir una bona orientació i per evitar la frontalitat entre les torres, optimitzant les vistes i l’assolellament de tots els habitatges. És l’única construcció per la que es va aplanar el terreny, amb la qual cosa totes 4 façanes són de la mateixa alçada. L’estructura d’aquest edifici és mixta de formigó i obra. A l’època encara hi havia la tendència de construir amb el sistema de parets de càrrega els edificis de major alçada. En aquest cas concret s’introdueix el formigó armat a les parets exteriors i es manté el maó per a l’estructura interior.

A l'origen, l'Escola Industrial havia estat la Fàbrica Batlló. Es va tancar el 1889 per problemes socials i es va vendre el 1906. Immediatament va passar a convertir-se a l'Escola Industrial, que va començar a funcionar el 1910. Entre el 1927 i el 1934, es van introduir una sèrie de reformes, sobretot al cos central d'accés. Les ampliacions dels anys seixanta són obra de Baldrich, que sense renunciar a l'estil racionalista ni als nous materials va saber combinar perfectament els nous edificis amb el conjunt existent. Les ampliacions consisteixen a afegir cossos nous, augmentar el nombre de plantes i fer connexions. La piscina Sant Jordi forma part del projecte de reforma i ampliació de Baldrich, és dins del recinte i té un doble accés, des del carrer i des del campus. És l'única peça que es diferencia clarament de la resta, en part per les dimensions i característiques funcionals. Es va construir als mateixos terrenys de l'Escola Industrial on ja existia una antiga piscina descoberta de 50 metres i es va convertir a la primera piscina de 50 metres coberta de Catalunya. Interiorment el projecte s'organitza a partir d'un passadís central que separa la piscina de la pista poliesportiva i permet accedir a les grades dels dos espais.