Edifici de grans dimensions situat a la cantonada entre els carrers Trafalgar, ronda Sant Pere i la plaça Urquinaona. Consta de planta baixa, entresòl, set plantes, àtic i sobreàtic amb coberta plana. A la planta baixa hi ha un gran número d'obertures que es corresponen als locals comercials, excepte una en el carrer Trafalgar que és el portal d'accés a l'edifici. A l'entresòl s'obren portes, que donen a balcons sense voladís, seguint un ritme regular. Al primer pis, en cadascuna de les tres façanes, hi ha una gran tribuna on s'obren finestres seguint els mateixos eixos que les de l'entresòl. En els cinc pisos següents, en les dues façanes més llargues, el mur es divideix en tres espais verticals i en el central el mur s'avança creant una gran tribuna. En la façana més estreta, la de la plaça Urquinaona, la façana també es divideix en tres, però aquí són els dos laterals el que s'avancen creant tribunes triangulars. En totes tres façanes hi ha balcons correguts d'obra en el segon, tercer i quart pis. En setè nivell el mur és llis i fa servir la part superior de les tribunes com a balcons. El mur de l'àtic combina trams al mateix pla que la resta de la façana amb altres enretirats on s'obren terrasses. El sobreàtic queda enretirat i no és visible des del carrer. El parament de la planta baixa està recobert de pedra mentre que la resta de la façana està arrebossada i pintada de color crema. En les tribunes l'arrebossat dibuixa línies horitzontals que ajuden a remarcar la plasticitat que aquests volums donen a l'edifici. Les baranes dels balcons són tubulars. Aquest edifici va ser un encàrrec del promotor Joaquim Masana. En situar-se en una de les principals artèries comercials, l'arquitecte va prioritzar els locals comercials als baixos i va deixar l'entrada de veïns a la façana del carrer Trafalgar.

El Palau dels Esports de Barcelona està situat a la part més baixa de la muntanya de Montjuïc, en un solar que havia ocupat un dels palaus de l'Exposició Internacional del 1929. Es va inaugurar el 1955 per albergar els II Jocs Mediterranis i té capacitat per qualsevol tipus d’esport cobert. Va ser l'únic poliesportiu de Barcelona fins que el FC Barcelona va inaugurar el Palau Blaugrana el 1971. L'edifici consisteix bàsicament en una coberta de 65 metres de llum que cobreix les grades i la pista poliesportiva. La coberta és una volta que està formada per nou arcs de formigó armat amb tres articulacions, estan construïts in situ i tenen una alçada de 24 metres des de la seva arrencada a nivell del passadís que separa els dos anells de graderies. Aquests arcs es deixen vistos a l'exterior i es ressalten revestint els altres elements amb aplacat de pedra. A l'interior només s'han deixat vistos els nervis, revestint els sostres amb un enllistonat de fusta que proporciona un bon acabat i serveix d'absorbent acústic. Els accessos a l'edifici es produeixen a través de les façanes planes, per sota de dos marcs rectangulars amb lamel·les verticals de formigó gegants que tamisen la il·luminació.

El Camp d'Esports de la Carretera de Sarrià, propietat del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona, amb un aforament legal d'uns 15.000 espectadors, resultava insuficient per contenir còmodament la gran afluència de públic que desitjava presenciar les competicions de futbol que en el mateix se celebraven, per la qual cosa, des de feia temps, l'ampliació de les graderies de tribuna es feia indispensable. En les alineacions del sector aprovades per l'Ajuntament en 30 de novembre de 1953, es va preveure la possibilitat de la permanència i l'ampliació del Camp d'Esports de la Carretera de Sarrià de manera que fos possible una capacitat legal d'uns 35.000 espectadors, quedant el recinte del Camp d'Esports envoltat en gairebé tot el seu perímetre per carrers. Per encàrrec de la Junta, es va redactar un avantprojecte general que permetés el desenvolupament de les obres en diverses fases successives i d'acord amb les possibilitats econòmiques del Club. La primera fase correspon a l'ampliació de la tribuna principal, que constitueix l'objecte de l'actual projecte. DESCRIPCIÓ - Les obres consisteixen essencialment en l'addició d'una tribuna superior en voladís sobre l'actualment existent, suprimint la marquesina d'estructura metàl·lica actual i ampliant en 12 metres la profunditat de la graderia. Els perfils transversals han estat acuradament estudiats per obtenir una visibilitat perfecta per a tots els espectadore, tant en les localitats numerades com a les localitats de peu. Es divideix la graderia en tribuna alta i graderia i tribuna baixa. La tribuna baixa comprèn el tram inferior de 6 files de localitats numerades descobertes i el tram superior amb 12 files de localitats cobertes que s'anomena tribuna i en la qual està situada la tribuna presidencial i la llotja d'autoritats, flanquejades pel seu front i laterals per 21 llotges que s'estenen també per darrere de les localitats de la tribuna principal, formant llotges de 6 i 8 butaques. Per a l'accés d'aquestes localitats, s'han previst els següents vomitoris i escales: 6 vomitoris de 2 metres i 2 escales de 3 metres, de 18 metres en total. Les tribunes baixa i principal estan separades per un passadís de 1,20 metres d'amplada, al qual desemboquen els vomitoris i en sentit transversal per escales d'1 m. d'amplada, separades a una distància màxima de 12 m. Les grades de les tribunes tenen 80 cm. d'ample, dels quals 40 estan destinats a seients numerats i els restants a pas. L'amplada de les localitats serà de 0,50 m. per espectador. La tribuna alta comprèn també dos trams diferents: la tribuna superior i la graderia, que al seu torn se subdivideix en inferior i superior. La tribuna superior constarà de 6 files de localitats numerades descobertes i forma un voladís sobre la tribuna principal, d'9,50 metres. La graderia està formada per dos trams de 8 i 14 files de localitats de peu no numerades. Per al servei d'aquestes localitats es projecten els següents vomitoris i escales: tribuna superior, 8 vomitoris de 2 m. ; graderia, 10 vomitoris de 2 m. A la tribuna superior es deixa un passadís de distribució d'1 m. d'amplada, i en la graderia un altre passadís central d'1 m. després de la fila 8. a i un altre de superior de 2 m. després del segon tram de graderia. Les localitats de graderia estan calculades de 0,60x0,50m. d'amplada i deixant escales d'1 m., Amb una separació màxima de 11 m. ESTRUCTURA. - L'estructura de la nova tribuna es projecta de formigó armat, formant pòrtics de dos trams i volada de 9,50 m., Adossant la nova estructura als pòrtics existents de l'actual, deixant entre ambdues una junta de dilatació, de manera que el seu treball sigui totalment independent. La separació entre pòrtics és de 7 m. de la línia d'estructura de façana i convergent radialment segons la curvatura de la tribuna actual. Els pòrtics queden travats per jàsseres transversals i pels forjats de sostres de les plantes i entreplantes descrites. L'estructura es projecta per lloses de formigó armat reticulat, formant-se les graderies per nervis de formigó armat i lloses del mateix material que completin l'arriostrament dels pòrtics. Tota l'estructura ha estat calculada meticulosament per sobrecàrregues de 500 kg. per metre quadrat. Per evitar les esquerdes produïdes per les retraccions d'enduriment, s'han previst dues juntes de dilatació en sentit transversal, coincidint amb les actualment existents a la tribuna baixa actual.

El projecte respon a la necessitat d’allotjar un nombre d’espectadors cada cop més gran per a un club de futbol en constant creixement i amb una projecció social cada vegada més àmplia. Els criteris de disseny varen partir d’una anàlisi crítica dels principals estadis de futbol del món. El terreny de joc queda per sota del nivell del carrer, per tal que l’ascens a les grades més elevades no sigui tan exagerat. Les grades segueixen una traça de quatre corbes rebaixades per tal de garantir la màxima proximitat dels espectadors al terreny de joc. En secció, l’estadi s’organitza en tres graderies encavalcades, per aprofitar al màxim l’ocupació vertical. La primera graderia reposa directament sobre el terreny. La segona graderia allotja els seients de tribuna i les localitats més afavorides, que són les úniques a cobert. La tercera graderia allotja les localitats de general i creix en alçària per la banda oposada a la tribuna. L’evacuació s’organitza per mitjà de la combinació de nombrosos nuclis de circulació vertical comunicats amb unes passeres ininterrompudes. El Camp Nou aplica criteris de racionalitat al programa d’un estadi de gran capacitat, on els espectadors són els autèntics protagonistes.

Els pavellons estan organitzats al llarg d’un eix de circulació interior amb zones verdes per al descans dels treballadors, com si el conjunt s'hagués concebut a partir de teories derivades de models higienistes i de ciutats jardí. Actualment, l'entorn ha patit greus transformacions a causa de l'ampliació de la fàbrica. Per motius financers i de flexibilitat, s'ha destinat un edifici a cada funció i s'han deixat les plantes lliures, tot definint-se tan sols la posició dels serveis, les escales i el muntacàrregues. També s'ha construït una sala de màquines independent per subministrar energia als altres pavellons. La imatge del conjunt ve determinada per l'estructura, que es pot tancar per dins o per fora i permet fer obertures molt grans on es necessiti. Al projecte es juga amb aquestes possibilitats i es combinen solucions diferents segons el material emprat. En general, s'alterna la fàbrica de maó vist amb l'estuc pintat de blanc i el vidre. Com que la ventilació és bàsicament artificial, s'han col·locat finestres d'1,20 m d'alçada a les naus i s'han protegit amb lamel·les.

Quan el 1961 es va decidir construir el segon sector, el Patronat va encarregar als arquitectes Manuel Baldrich, Antoni Bonet, Pedro López Iñigo i Josep Soteras la redacció del corresponent projecte arquitectònic. Quines van haver de ser les raons per escollir aquest equip tan heterogeni, composat per dos arquitectes municipals, un arquitecte provincial i un arquitecte independent, acabat d'arribar de l'Argentina amb un evident prestigi professional? Aquest equip, tot i la presència dels arquitectes municipals, un d'ells coautor del primer Pla, va decidir que no podia limitar-se a projectar els edificis, sinó que calia refer totalment també l'estructura urbanística d'aquell sector. Es va fer, doncs, un Pla nou, que es va aprovar el 2 de juliol de a 1962. Amb aquest nou Pla sembla que es va aconseguir, exactament, el doble nombre d'habitatges de què s'havia previst en un principi en aquell sector.

El Servei Estació va ser la primera benzinera catalana d'estil modern que es va construir a finals dels anys trenta. El seu fundador, José Manzanares, va començar combinar el servei de proveïment amb la importació de productes derivats del petroli, evolucionant cap al plàstic i materials de primera transformació, fins que va passar a consolidar-se com una botiga multiproducte. L'evolució del negoci va derivar en la necessitat de construir l'actual edifici, amb un programa comercial molt més ampli que l'ha dut a convertir-se en El Corte Inglés de les ferreteries. El projecte de Soteras i Cavaller és un edifici de planta lliure. Els únics elements fixos són el nucli de comunicacions verticals i les escales mecàniques, que van ser les primeres de Barcelona. L'edifici està separat d'una de les mitgeres per la necessitat de respectar la façana posterior d'un edifici existent, cosa que permet guanyar il·luminació i acabar l'edifici en forma de tester. Els alçats combinen grans finestrals amb aplacats verticals de granit gris. Els pilars metàl·lics apareixen marcats a la façana i acaben rematant l'edifici amb una marquesina metàl·lica.

L'edifici es va construir en un solar del carrer Guipúscoa que, en aquell moment, era l'entrada a Barcelona des del Maresme i tenia un gran futur com a avinguda comercial. El plantejament funcional partia de la decisió de mostrar el procés de fabricació als transeünts com un gran aparador, amb la voluntat de manifestar la imatge poderosa de la indústria i presentar-la com un dels símbols de la nova societat. L'edifici té forma de L amb una ala d'oficines al lateral i una altra de fabricació al carrer, on el procés es desenvolupa per gravetat en tres fases. A la planta superior es col·loca el magatzem de sucre i matèries primeres, que baixen a la planta intermèdia on es barregen i es fabriquen les begudes carbòniques. A la planta baixa s'embotellen i tanquen. A través de les grans vitrines de la planta baixa es podia apreciar el procés d'embotellament de les begudes carbòniques des del carrer, encara que avui ja no és així ja que s'ha desplaçat l'embotellat a la planta soterrani. A la primera planta, els tècnics encara poden observar avui el procés de fabricació a través de les grans particions de vidre que subdivideixen l'espai interior. L'edifici està plantejat a partir de criteris de racionalitat constructiva, amb un treball important en l'elaboració dels detalls.

L’edifici afronta el repte de satisfer un programa d’oficines en un solar situat en un teixit urbà propi del segle XIX, consolidat poc després de l’enderroc de les muralles. La façana a la ronda de la Universitat, que dóna al nord, presenta un mur vidrat muntat sobre tancaments metàl·lics, que interpreta de manera inusual les ordenances municipals aplicables als cossos volats, a través d’un escalonat successiu cap a la part central. La façana posterior, orientada al sud, incorpora un para-sol per atenuar l’efecte tèrmic dels raigs solars. L’estructura queda optimitzada per mitjà d’una doble tirada central de pilars que permet mantenir diàfanes bona part de les superfícies de la planta. Una malla de 0,90 x 0,90 metres permet una distribució flexible del programa a cada planta per mitjà de mampares desmuntables. Els pilars de la planta baixa, de doble alçària i destinada a l’exposició, adopten una secció més acurada, ja que queden a la vista.

El disseny del bloc Q, juntament amb el P i R van permetre doblar la densitat de l’edificació de la segona etapa de la construcció de Montbau, separada de la primera pel Torrent Central (de Pomaret). Organitzativament és similar al braç curt de la L del bloc P, de planta quadrada i 17 m de costat. Igual que allà, l’escala es troba al mig i dona accés a 4 habitatges per replà. Però el fet de tenir 14 plantes d’alçada, en lloc de només 4, obliga per normativa a col·locar ascensors. Se’n posen 2 per bloc, servint a les plantes parells i imparells respectivament. L’altre fet diferencial és el gir de 45º respecte a l’ordenació de la resta d’edificis, per tal d’aconseguir una bona orientació i per evitar la frontalitat entre les torres, optimitzant les vistes i l’assolellament de tots els habitatges. És l’única construcció per la que es va aplanar el terreny, amb la qual cosa totes 4 façanes són de la mateixa alçada. L’estructura d’aquest edifici és mixta de formigó i obra. A l’època encara hi havia la tendència de construir amb el sistema de parets de càrrega els edificis de major alçada. En aquest cas concret s’introdueix el formigó armat a les parets exteriors i es manté el maó per a l’estructura interior.

Aquest és un edifici aïllat de planta rectangular que ofereix l’aspecte d’una immensa nau industrial sense pilars intermedis. Té una capacitat per a 800 persones assegudes i és completament diàfana. L'estructura de formigó armat i els tancaments d'obra vista presenten un aspecte general que es podria considerar brutalista, però els elements més destacats –el campanar i la coberta– són molt lleugers i innovadors. El campanar és un element singular de caràcter escultòric format per dos pals de formigó armat de 45 m d'alçada que suporten una creu molt esvelta i lleugera, un joc de sis campanes i un rellotge sonor. La coberta és una superfície reglada formada per una seqüència de paraboloides hiperbòlics que permeten desguassar fàcilment. Aquesta superfície es genera a partir del moviment alternatiu d'unes jàsseres metàl·liques en gelosia que es van inclinant a banda i banda. La nau de l’església està il·luminada per grans vidrieres de formigó amb vidres de colors i línies abstractes. El tester que tanca el fons del presbiteri està format per un mur reculat que acaba de tancar el recinte, sense ornaments.

A la segona etapa de la planificació del polígon d’habitatge de Montbau es produeix un augment de la densitat de l’edificació. Serà la forma d’agrupar alguns edificis i l’increment d’alçada d’altres el que permetrà aconseguir-ho. L’espai públic resultant té una escala més domèstica, generant petites places al voltant de l’edificació. El bloc P és un dels tipus desenvolupats a tal fi. Una successió de blocs en L, decalats, genera un entramat singular, al voltant del qual es projecten 3 grups separats, formats per 3 torres cadascun i que tanquen el conjunt. Els habitatges del braç llarg de la L tenen l’escala ventilada i il·luminada per façana i l’accés des del carrer a cota de planta segona, cosa que obliga a una tipologia diferent a la planta primera. Aquí els habitatges només tenen una façana, mirant cap a la plaça. A les plantes 2, 3 i 4 hi ha 2 habitatges per replà i façana davant i darrera. A la part curta de la L, l‘escala queda al mig de la planta i dona accés a 4 habitatges per replà. Al conjunt del bloc, totes les peces, a excepció dels lavabos, son exteriors. I tant a les sales com als dormitoris principals es produeix un endarreriment del pla de façana que dona a un espai exterior, unes terrasses, davant d’elles i genera un element compositiu molt característic i diferencial de la resta de façanes que no miren a la plaça. El sistema constructiu de parets de maó de càrrega permet aquestes grans obertures, donat que són perpendiculars a les façanes Sud i Nord. Les façanes combinen l’obra vista amb peces ceràmiques vidriades de la Bisbal de colors entre el blau i el verd.

L'Estadi es va inaugurar al setembre de 1957, construïda la primera fase només amb les dues primeres graderies i coronació simètrica. El perfil de l'Estadi es caracteritzava per la gran marquesina de coberta, amb un disseny nou adaptat pels arquitectes a les tècniques convencionals del moment. No va ser fins al 1982, ja sota la presidència de l'inefable Josep Lluís Nuñez, quan l'original asimetria de l'Estadi es va veure completada amb la tercera graderia amb motiu de la celebració del Campionat Mundial de Seleccions. El projecte d'aquesta segona fase el van executar Mitjans i Soteras, juntament amb Juan Pablo Mitjans, fill del primer i Francisco Cavaller, nebot del segon. La construcció final es va caracteritzar pel muntatge d'una envolupant de lamel·les a tot el perímetre de l'edifici, i per la inclusió del cos de rampes de la façana est, originalment independent, dins del volum de la tercera graderia. Aquestes rampes, penjant tensades de la façana posterior, augmenten el presumpte dramatisme del conjunt, encara a costa d'eliminar el valor d'element mediador del projecte original. El 1994, a causa de la normativa de la UEFA, es va adaptar la primera graderia, passant els espectadors drets a asseguts. Aquest canvi va implicar baixar pràcticament 3 metres la cota del terreny de joc, amb les inevitables conseqüències a les isòptiques de l'Estadi. L´estoica espectacularitat de la visió original de l´Estadi i el seu accés a tribuna en rampa des de l´aparcament de geometria corba situat a Arístides Mayol, es va anar desfigurant a partir de 1957 amb l´aparició d´una barroera constel·lació d´edificis. Entre ells encara brilla amb llum pròpia la bella cúpula del Palau Blaugrana, lamentablement avui condemnada a demolició, realitzada per Soteras al costat de Cavaller i l'enginyer Florencio del Pozo. La seva menys afortunada volumetria exterior s'entremescla maldestrement entre un grup de banals edificacions auxiliars. El conjunt, lluny de la categoria mítica de l'estadi, arruïna l'accés simbòlic a l'edifici. També els afegits realitzats a la façana Oest, entre ells la seu de l'actual museu, amb autoria similar, no ajuden a no negar la hipòtesi de l'existència d'un component genètic en la qualitat d'un arquitecte. El coneixement arquitectònic, i això encara és més visible en intervenir en un edifici preexistent, és probablement de dubtós caràcter hereditari. S'adquireix amb esforç, dedicació, constància, i encara que potser avui no estigui de moda, amb altes dosis d'humilitat i voluntat de servei a la societat. Més de cinquanta anys després, el Camp Nou manté la seva estoica dignitat i la seva funcionalitat com a Estadi. Una altra qüestió és si és el plató adequat per a la retransmissió d’un partit de futbol, quan l’espectador torna part de l’espectacle. O quan l'antic temple de l'esport és transformat, bíblicament, al mercat. Bé, al centre comercial.