El barri de La Sauleda, es construeix amb presses durant els anys 60 per acollir una onada de treballadors que quasi dobla la població de Palafrugell. L’antiga caseta d’obres sobreviu a la inauguració del barri i es converteix en un centre de reunió veïnal. Una reforma als anys 90 institucionalitza el local per convertir-lo en social i dotar-lo d’una mínima infraestructura municipal. El 2014, arrel del Pla de Barris, l’Ajuntament proposa doblar la superfície d’aquest petit espai de col·lectivitat veïnal. Per la seva reduïda dimensió, la primera decisió va ser que l’ampliació no s’hauria d’entendre com un volum empeltat sinó com una continuació coherent de l’existent. La coberta inclinada i la formigonada cornisa seran el punt de partida per a cohesionar la nova construcció. Una nova coberta amb memòria i com a metàfora, on les activitats veïnals es reuniran sota un mateix sostre. L’edifici existent, a la deriva en el seu solar triangular, creix guiat per forces urbanes i s’alinia als carrers per ordenar l’espai públic. Un nou braç s’allarga, aixecant la punta per reclamar la seva importància dins al barri, i genera una plaça pública d’accés i un pati de condicions més domèstiques. L’entrada es situa a la intersecció d’ambdós braços i en connexió directa al pati interior. Un mur perforat respon al topogràfic carrer exterior: enclaustra el vell plataner que filtra la llum dels calorosos dies d’estiu, es converteix en banc i suport de la coberta per acabar essent una barana que s’obre damunt l’espai públic. En un projecte on tot es juga a les envolupants, les façanes s’ordenen gestionant el grau de contacte amb l’exterior: més discret a la zona d’accés i àmpliament obert al pati. El sòcol ceràmic recorre la façana canviant de nivell per absorbir les múltiples obertures. Es combina amb la gelosia ceràmica que actua de filtre solar, protector d’instal·lacions i fins i tot de rètol d’entrada. Una font d’aigües permanents s’integra al sòcol vora la porta, remarcant el caràcter públic de la intervenció. Les aules i els despatxos s’acomoden al volum antic, mentre l’extensió acull la sala polivalent de miralls pivotants. La geometria interior provoca una relació visual introspectiva entre els múltiples espais amb accés al pati que es miren entre ells.