El Montsec. Una muralla calcària d’est a oest. Per travessar-la els dos Nogueres l’erosionaren, esculpint-hi dos magnífics congostos, Tarradets i Mont-rebei. D’ells només Mont-rebei es mantingué verge. S’hi esculpí un camí a la roca. L’embassament de Canelles, a l’ampliar-se, colgà aquest camí. S’hi esculpí un segon camí, a mitja alçada del precipici. Un tall net i violent a la roca que mostra, fora l’aparença grisosa, els tons marronosos i groguencs de les seves entranyes. Un tall que dona l’escala del lloc i mostra que aquelles penyes són encara més abismals. Ara l’aire penetra a la roca per l’escletxa del camí, la deixa suspesa. Un cop més, aquí està complementada la naturalesa i la mà de l’home.
L’actuació presentada consistia a situar uns bancs – miradors al llarg del camí. per permetre la contemplació pausada i serena de l’entorn. S’escolliren vuit llocs privilegiats, aptes per a fer un descans. Cada lloc té el seu caràcter, ofereix diversos matisos del paratge. Cada banc s’havia d’adaptar a la forma que el seu lloc li reclamés, de tal forma que el caminant pot anar descobrint aquestes individualitats, que es mantenen en una mateixa actuació de conjunt. Fruit del diàleg amb el lloc i la vora van néixer els bancs. La vora, el límit del camí, prengué un valor altíssim, té un valor escultòric. La reacció estètica que ens crea aquest paratge està determinada per com és el límit del camí amb el buit, la vora, i per això se la preserva. Els bancs havien de ser plataformes horitzontals, suspeses dins l’escletxa de la roca. A la vegada són independents de la vora: a cops s’hi sotmeten, altres la sobrepassen i estan damunt del buit, i d’altres s’internen en el camí. Són elements modulars de fusta i acer, senzills, geomètrics i contundents, que realcen totes aquelles qualitats i riquesa de formes de la Naturalesa. Callen per tal que parli ella.
