Ubicada al districte de l'Eixample, la Casa Pich i Pon ocupa la meitat de l'illa formada per plaça Catalunya, rambla Catalunya, Gran Via i passeig de Gràcia. És un edifici entre mitgeres majoritàriament d'oficines que també disposa d'habitatges. De planta irregular, respon a la idea general d'ordenació de la plaça projectada per Puig i Cadafalch. L'edifici, conjuntament amb el del costat dret configuren la façana nord de Plaça Catalunya que té una gran significació ciutadana per ser final de perspectiva des de la Rambla. S'organitza a través d'una sola escala comunitària, amb cel obert integrat, que dóna accés als pisos i oficines. Consta de planta baixa, entresòl i sis plantes, l'última d'aquestes retirada del pla de façana. Malgrat no seguir les pautes formals de configuració de les façanes dels edificis tradicionals d'habitatges de l'eixample, l'edifici segueix l'esquema clàssic de divisió en tres franges horitzontals adaptades a les necessitats pròpies de l'ús administratiu de l'època. La base està formada per la planta baixa i l'entresòl (unificades en unes obertures de doble alçada) i queda delimitada per la línia que configuren les balustrades dels balcons de la primera planta. Les cinc plantes conformen la zona intermèdia de l'edificació. Aquesta franja disposa d'obertures quadrades de grans dimensions que reflecteixen l'esperit modern de l'època. Per adaptar aquestes proporcions pròpies d'oficines a un ús domèstic, aquelles obertures corresponents a habitatges se subdivideixen en dues o tres finestres separades per columnes. Per la seva banda, la sisena planta, enretirada del pla de façana, servia com a residència de la propietat. El xamfrà queda emfasitzat per l'aparició d'un balcó corregut amb balustrada a la cinquena planta i el tractament diferenciat dels seus dos vèrtexs. Aquests queden remarcats tant pels murs cecs entre les plantes primera i quarta i tres obertures estretes a la planta cinquena com pels dos templets de coronació que són els verdaders protagonistes de l'edifici. Les cobertes són planes amb terrat, inclús la de l'àtic retirat. Els seus elements més vistosos són els balustres que predominen en tots els perímetres que donen a la plaça. Artísticament cal destacar els dos templets dels vèrtexs. Són de dues alçades per sobre de l'àtic, estan profusament decorats amb columnes jòniques i estan formats per una base cega, un nivell amb quatre arcs de mig punt flanquejats per arcs jònics i l'últim nivell formalitzat com una glorieta circular recolzada sobre vuit columnes jòniques i rematada per una cúpula esfèrica translúcida. Sobre cadascuna d'elles emergeix una figura masculina del deu Mercuri. Pel que fa al tipus de composició; regular i simètrica, i l'estil de les decoracions, l'edifici es considera noucentista. Malgrat que aquesta categorització estilística comença a entreveure, en la seva composició, uns incipients trets racionalistes en el tractament de les plantes intermèdies amb les obertures perfectament quadrades i mancades de decoracions. En definitiva, Puig i Cadafalch fa ús de les noves tecnologies constructives per formar una estructura de jàsseres i pilars, per deixar les plantes lliures per als despatxos, simulant els moderns buildings comercials americans. La façana presenta els paraments estucats i llisos, i la composició de buits i plens, de línies clàssiques, amb una concentració ornamental evident en la formalització de les àmplies obertures de la planta baixa, les quals reculen respecte a l'ondulació dels arcs i a l'estil de Louis Henry Sullivan. A la porta d'accés trobem una de les característiques que defineixen aquesta època de l'arquitecte: l'abarrocament, representat en les columnes, el frontó trencat i els gerros de l'abundor. A més a més, Puig va coronar el xamfrà de l'edifici amb tres templets de doble alçada amb columnetes jòniques, coberts amb cupulí semiesfèric presidit per la figura del déu Hermes (símbol del comerç i els negocis). El 1982 l'edifici va ser objecte d'una bona restauració per part de l'arquitecte Jordi Romeu. El 1916 Joan Pich i Pon (Barcelona, 1878 - París, 1937), alcalde de Barcelona i governador general de Catalunya, compra la Casa Narcís Pla, obra de l'arquitecte Francesc de Paula de Villar i Lozano (Múrcia, 1828 - t. 1852 - Barcelona, 1902), construïda el 1875 i de la qual n'havia fet algunes modificacions i ampliacions l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (Barcelona, 1848 - t. 1872 - 1910). Pich decideix enderrocar l'antic edifici, propietat de la família Batlló, i encarrega el 1921 a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch una nova casa de sis plantes per albergar despatxos i amb àtic i sobreàtic per a la seva residència. La volumetria i aspecte global de l'edifici respon a la idea general d'ordenació que tenia Puig i Cadafalch de la futura Plaça Catalunya i que va ser desenvolupada en diferents projectes a partir del 1918. Així doncs, la casa va ser projectada seguint el mateix volum d'alçària i proporcions del veí Gran Hotel Colon, reformat entre 1916 i 1918 per Enric Sagnier, per crear una imatge unitària a la plaça. L'edifici actual està coronat per dos templets, però inicialment eren tres. Varen sobreviure a l'enderrocament de l'edifici veí un cop acabada la Guerra Civil, però poc després d'aixecar-se l'edifici del Banco Español de Crédito als anys 1940's va desaparèixer el templet contigu a la torre central del nou edifici bancari. A començaments dels anys 1960's, sense que ens hagi estat possible precisar-ne la data ni l'any exactes, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya també foren desmuntats i desaparegueren sobtadament dels terrats. Recuperada la democràcia, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya van ser convenientment restituïts i reposats al seu lloc l'any 1982 per l'arquitecte Jordi Romeu. Però el tercer templet, que de fet fregava amb el cos central de l'edifici veí del Banco Español de Crédito i li hagués fet perdre esveltesa, ja no va ser mai més reposat.