Sobre el projecte
El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Qui som
Projecte de: 
Promogut per: 
Directors:
2019-2024 Aureli Mora i Omar OrnaqueComissió Documental:
2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar OrnaqueCol·laboradors:
2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres Montse ViuCol·laboradors Externs:
2019-2024 Helena Cepeda Inès MartinelAmb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntitats Col·laboradores:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
Fomento
AMB
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
IEFC
Fundació Domènench Montaner.
Bústia de suggeriments
Sol·licita la imatge
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai obert a l’usuari on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental del projecte i gestionades pel nostre equip editorial. Si-us-plau, emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
Mitjançant aquest formulari podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic. L'Arxiu Històric del COAC és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes, l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del COAC et farà arribar una estimació del preu de la teva sol·licitud, variable en cada casuística de drets, ús i finalitat.
close
close
Memòria
Arquitecte. Titulat el 1891. A part d’arquitecte, professor universitari i historiador de l’Ar, fou un important polític arribant a ser president de la Mancomunitat de Catalunya. Entre les seves obres trobem la Casa Ametller, el Palau Macaya, o la Casa Pin i Poch.
Font: Arxiu Històric del COAC
Obres (43)
Sobre el mapa
Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
Constel·lació
Cronologia (45)
-
Mercat El Rengle
Edifici civil. Construcció exempta de planta rectangular longitudinal, coberta per una teulada plana, al centre de la qual s'aixeca una volta de canó que ocupa tota la seva llargària. Consta d'un passadís central i una filera de parades de venda a cada costat; per la banda exterior també hi ha parades. Les parades estan separades per unes columnetes de ferro colat que suporten la teulada. El conjunt destaca especialment per la seva volta que també serveix de ventilació una vegada tancades les parades. Les façanes testeres i el sòcol de l'edifici estan revestits de marbre, i l'interior de l'edifici està decorat amb ceràmica vidrada amb rajoles que formen franges de colors que li donen vistositat. El mercat fou dissenyat per l'arquitecte mataroní Emili Cabanyes i va entrar en funcionament el 5 de juny de 1892. Un any més tard Josep Puig i Cadafalch va projectar i executar la reforma de la coberta, que li va conferir l'aspecte que conserva actual. El 1979 fou restaurat pels arquitectes Isidre Molsosa i Montserrat Torres. És un edifici molt característic de Mataró, que rep el nom popular de "el Tren" a causa de la seva forma allargada. Pel mateix motiu se'l coneix també popularment com "el Rengle" o "el tramvia". -
Casa Miquel Parera Pertegàs
Edifici civil adossat a dos edificis laterals. Consta d'una planta baixa i dos pisos. Una balconada recorre l'amplada de la façana a l'alçada del primer pis. El conjunt destaca per l'ús d'elements decoratius de tipus historicista-neogòtic, com és el cas del coronament de l'edifici, especialment de les finestres superiors, decorades amb arcs profusament ornamentats amb escultura: arcuacions, elements florals, etc. La façana està coberta per esgrafiats de gran qualitat. -
Casa Martí
És la primera obra de Puig i Cadafalch a Barcelona, després d’algunes obres fetes a Mataró i Argentona. Es tracta d’una reinterpretació de la casa gòtica: la planta baixa és destinada a la cerveseria “Els Quatre Gats”, punt de trobada de les elits intel·lectuals més cosmopolites del modernisme, els “enamorats del nord”, en paraules d’Opisso. La planta noble es destina a l’habitatge dels propietaris, i les plantes tercera i quarta a habitatges de lloguer. Puig recull la vocació septentrional dels promotors amb una composició basada en el gòtic nòrdic: una gran fàbrica de maó amb profusos ornaments de pedra, sustentada per set grans arcs ogivals i coronada per una galeria sota un gran ràfec, amb escultures de Josep Llimona i Eusebi Arnau, i forges de Manuel Ballarín. Les tribunes de la planta noble i de la porta principal incorporen una densa ornamentació flamígera. La casa esdevé un potent punt d’atracció de la sensibilitat pròpia dels seus promotors. -
Botiga La Confianza
Antiga fideueria o botiga de pastes i olis. "La Confianza", d'estil modernista en la seva decoració, conserva pràcticament tots els elements que Puig i Cadafalch dissenyà; tremp sobre paper, vitrines, aparadors i dipòsits d'oli. També a l'exterior es conserven les rajoles i els ferros que formen el nom de la botiga. L'estat de conservació és precari sobretot pel que fa als frescos, força malmesos per la humitat, i també als elements decoratius dels armaris. A l'aparador hi manquen uns ferros forjats que aguantaven els cabassos de llegums. Elements decoratius Dissenyats per Puig i Cadafalch, l'any 1896, a petició del propietari Francesc Palomer. Bàsicament són armaris amb vitrines, l'aparador, el paper pintat de les parets i un fris de guix. Els armaris i vitrines, de fusta amb portes de vidre, s'usaven per tenir exposats els diferents tipus de pastes i sèmoles. Són allargats verticalment amb decoracions que les fa semblar capelletes. L'aparador és de marbre i contenia a la part exterior uns ferros forjats per posar-hi els sacs de llegums. Les parets de la botiga són decorades amb paper pintat en tres colors diferents, representant el dibuix repetit d'una creu gòtica. A la paret, just damunt la porta del magatzem, hi ha un petit fris de guix a manera de garlanda, on hi ha gravat el nom del propietari, F. Palomar, i l'any 1896. Probablement d'època anterior són els dipòsits d'oli, amb pica i una reixa de metall. Com indica un fris de guix a l'interior, la decoració fou realitzada l'any 1896, quan n'era propietari el Francesc Palomer i el dissenyador Josep Puig i Cadafalch. Actualment és una botiga de queviures, portada per la família Pinós. -
Casa Joaquim Coll i Regàs
Els plànols del projecte estan signats per Antoni Maria Gallissà, no per un problema d’incompatibilitat, ja que l’any 1896 Puig i Cadafalch ja no era arquitecte municipal, sinó a causa de les pèssimes relacions de l’arquitecte amb l’Ajuntament de Mataró. La casa combina amb gran habilitat una extensa gamma de gèneres ornamentals, com ara l’escultura, el vidre, els esgrafiats i la ceràmica. La pedra no tan sols és emprada per emmarcar les obertures, sinó que serveix per incorporar les talles de l’escultor Arnau, que va esculpir-hi dues figures rellevants: la primera es troba al timpà de la porta i representa una noia que porta un fus, un emblema tèxtil que al·ludeix a la indústria del propietari; la segona figura es troba al peu d’un dels arcs i és l’habitual sant Jordi. La resta de la façana queda coberta amb esgrafiats; en destaca la tribuna, de reminiscències nòrdiques. El coronament esglaonat anuncia el perfil de la barcelonina casa Amatller. -
Palau Garí
El Cros, castell Garí o Palau Garí d'Argentona adopta les característiques d'un gran casal fortificat amb una torre quadrangular adossada i unes torratxes circulars als flancs, amb espitlleres, pròpies tant d'estructures arquitectòniques de caràcter militar com també d'edificis rurals aïllats, elements que permetien una millor defensa en temps d'inseguretat. La finca queda envoltada per una mena de recinte emmurallat. Una galeria superior recorre les façanes sota la línia de teulada, aquesta, a quatre vessants, és coberta per teules de ceràmica vidriada, detall que dóna idea de la importància que en aquest moment tingueren les arts aplicades de la mateixa manera que ho fan els acabaments de ferro forjat de les teulades de la torre i de les torratxes, de tal manera que tenim agermanats els elements propis del gust de l'època industrial, les arts aplicades, i la temàtica historicista, que es palesa pel "revival" del món medieval amb la construcció d'un edifici amb les característiques d'un castell baix-medieval. L'accés a la casa es fa a través d'un porxo que té, al seu damunt, una galeria o llotja, propers a l'estil gòtic flamíger La casa és centrada per un pati amb escala al descobert fins al primer pis Pel que fa a l'interior, J. Puig i Cadafalch s'encarregà de dissenyar personalment tots els elements del mobiliari i els ornamentals: l'escala, els arrambadors, l'embigat, la xemeneia, els llums,... i fins i tot l'ornamentació escultòrica de les columnes on, entre motius heràldics o florals, hom pot descobrir caricatures com les de Sagasta o Romero Robledo, personatges rellevants de la política del moment L'any 1925, l'arquitecte Lluís Bonet Garí va substituir l'habitatge dels masovers, que era a la planta baixa, i hi va instal·lar dormitoris nous i una sala. Dins l'extensa propietat de Can Garí al Cros d'Argentona es dissenyà un ampli jardí que completava el treball de remodelació de la finca que Josep Puig i Cadafalch realitzà entre 1898 i 1900. Nicolau M. Rubió i Tudurí fou qui primer intervingué en el disseny a través de la combinació d'espais naturals amb la distribució de zones arbòries, principalment pins, que responia a deixar una natura lliure al costat d'altres modelades. El jardí pensat per transitar-hi mitjançant el traçat de camins, de terrasses esglaonades fetes en maó vist, de pèrgoles (algunes recorden el treball que estava portant a terme en el Parc de Montjuïc, de Barcelona) i assenyalant punts de vista s'obren a àmplies perspectives. Es combina la presència de vegetació amb escultures que li donen la mesura més humana al conjunt. S'han recreat espais boscosos, d'altres amb la presència de cactus i d'un gran estanyol que al bell mig hi ha el temple de vidre de Baccarat amb la figura d'Hermes en bronze o el puntejat de fanals de forja reprenen el caràcter senyorial de l'indret. Aquest jardí amb la presència d'escultures i zones a cítrics, tan característics de la mediterrània i de les viles italianes, entra de ple en el Noucentisme. L'obra de jardineria va ser continuada per Lluís Bonet i Garí, amb el qual compartiren un mateix ideari vinculat al període del Noucentisme. L'any 1929, Lluís Bonet i Garí projectà la construcció de la masoveria de Can Garí, destinat a les feines agrícoles i a habitatge. Ell no volgué que el seu projecte fos un contrast amb el treball que havia realitzat Josep Puig i Cadafalch a Can Garí. El nou edifici el projectà prenent cert caràcter senyorial, tant per les dimensions com pel tractament acurat dels materials emprats. Per tant, es poden trobar teules vidrades en la coberta a dues aigües, un treball molt curós en la maçoneria que envolta les obertures o en els arcs de descàrrega, però al mateix temps també prengué referents de l'arquitectura de les masies. Tot el conjunt pren la volumetria d'una masia i introduí la galeria arquejada. També es pot veure l'ús de l'esgrafiat en una figura de sant Cristòfol que corona una de les portes d'entrada destinada a la maquinària. En les cantoneres figura un encoixinat, i tot el parament és estucat. Destaca una tribuna en cantonera que li atorga un caràcter de distinció. No es va valdre de la simetria en la composició, ja que cadascuna de les façanes té un tractament diferent com passa amb Can Garí de Josep Puig i Cadafalch. La capella del Cros és construí el 1929 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí. Si tenim en compte que a finals dels segles XIX la construcció no havia assolit l'altíssim grau d'industrialització del nostre moment, podrem valorar en la justa mesura la proesa que representa que Puig i cadafalch acabés aquesta obra, la casa del financer Josep Garí al Cros d'Argentona, el 1899 després de nou mesos, tan sols, de l'inici de les obres. -
Casa Antoni Amatller
La primera fase del projecte consisteix en la reforma d’una antiga casa de lloguer, un costum habitual a l’eixample del final del segle XIX. La segona etapa consisteix en el disseny de l’estudi d’un fotògraf a la planta més alta, per justificar una peculiar solució de coronament que no s’ajustava a les ordenances d’edificació. El resultat és una de les interpretacions més fresques de l’arquitectura gòtica septentrional: la galeria porticada passa a la tercera planta, però té una rèplica subtil als aparadors de la planta baixa; la simetria es manté rigorosament a la meitat superior de la façana, mentre que la composició és més lliure al contacte amb el carrer; tot el pla de façana s’ornamenta amb uns motius abstractes i repetitius que culminen en la silueta escalonada de la coronació, que oculta una coberta a dos vessants. Sens dubte és l’obra en què Puig i Cadafalch explora d’una manera més agosarada la llibertat compositiva pròpia de la sensibilitat moderna emergent. -
Caves Codorniu
El conjunt constitueix un auster teixit de construccions industrials on Puig i Cadafalch es proposa demostrar la vigència dels procediments constructius del passat per a les necessitats i els programes moderns. El celler gran empra arcs de mig punt fets amb sis filades de maó que sostenen unes voltes rebaixades que arriben fins a la façana, combinades amb uns arcs lleugerament apuntats. El pavelló d’expedicions opta per emprar una gran catenària invertida feta exclusivament de maó, subjectada amb travessers també de maó i amb un tancament de pedra. Puig i Cadafalch utilitza les formes donades pels elements de suport per compondre les façanes, tant frontals com laterals, de manera que expressin aquest suport, si bé introduint d’altres elements estrictament ornamentals, com ara els perfils escalonats de les obertures, les gelosies de maó, les sèries de contraforts o els pinacles de pedra. -
Casa Puig i Cadafalch
És el resultat de la reforma de tres antigues cases adossades, en què s’ha traslladat l’entrada al jardí interior i s’han doblat algunes façanes per tal de crear galeries als espais romanents. El projecte trenca els trets tipològics de les velles cases i crea un habitatge unitari: un volum escalonat des de la façana sud fins a la mitgera de la banda oest, amb un mur doblat de maó coronat amb merlets. A les façanes s’empren nombrosos elements de fusta, com ara els puntals de les cantonades. L’interior recrea un ambient fresc, amb glicines i ornamentacions àrabs, un refugi idoni per a l’arquitecte després de l’exili. -
Casa Terrades
La Casa de les Punxes ocupa una illa sencera irregular delimitada per l’avinguda Diagonal i els carrers Rosselló i Bruc. En planta és, per tant, un trapezi de forma gairebé triangular amb xamfrans a les dues cantonades que formen la base del triangle. Puig ancora l’edifici al terreny marcant totes les cantonades de la parcel·la amb torres de planta circular, que sobresurten per sobre de les teulades. La volumetria de la casa és d’inspiració nòrdica, amb teulats a dues aigües paral·leles al carrer (al contrari que l’arquitectura mediterrània) que marquen els diversos casals amb què està format l’edifici. La torre que marca la cantonada de Rosselló amb la Diagonal és diferent de les altres, més alta i més ornamentada, per tal de trencar la simetria del front més petit de l’edifici i carregar-lo sobre la Diagonal. El conjunt presenta una volumetria unitària producte de l’agregació dels petits fragments en què s’han volgut trossejar les façanes, de mida més adient i compatible amb les cases de pisos circumdants. El maó vist és el material principal en tota l'illa, amb detalls de pedra i mosaics ceràmics. L’obra de forja és singular, i els detalls que formen la façana tenen tant interès com l’edifici en si. Les diverses façanes formades per la successió de cobertes a dues aigües es van component mitjançant un joc molt interessant d’obertures disposades en nombres parells i imparells en grups de pisos alterns (en una planta hi ha quatre finestres, a la següent tres, per exemple), herència de la formació modernista de Puig i Cadafalch que, combinada amb les seves influències nòrdiques, configura el vocabulari principal d’un dels edificis més bells de la ciutat. És remarcable, per singular, la desalineació de les façanes respecte del carrer: la geometria de les torres arriba neta a terra, sense variació, i les porteries es marquen amb uns porxos amb columnes que també surten de la línia de façana, tret característic de l’arquitectura del moment, que fuig de les façanes planes. -
Fàbrica Casaramona
En un indret aleshores situat als afores de la ciutat, la fàbrica Casaramona es va haver de fer amb gran rapidesa a causa de l’incendi de la vella fàbrica del carrer de la Riereta. L’obra s’organitza amb un esquema de tres naus destinades a filats, magatzems i teixits, separades per dos carrers interiors que resolen les grans dimensions del conjunt. L’estructura és de voltes ceràmiques sostingudes sobre pòrtics de ferro, i cobertes a la catalana que descansen sobre les mateixes voltes. Els cossos de les quatre cantonades són més alts, les caixes d’escala s’eleven encara més i, a la part central, dues torres (del rellotge i d’elevació d’aigües) prenen una gran dimensió vertical, vinculada al perfil emmerletat de totes les façanes. Amb mitjans sobris i elements repetitius, Puig i Cadafalch atorga un gran interès a la imatge exterior de l’edifici, a través de l’expressió a la façana dels elements estructurals, com ara els extrems de les voltes o les sèries de contraforts. -
Central Telegràfica Marconi
L'edifici de telegrafia sense fils o radiotelegrafia és situat a la finca de la Ricarda. Es tracta d'una construcció senzilla, d'un sol cos i de dimensions reduïdes. Li dóna personalitat el capcer esglaonat de la façana lateral, recurs emprat per Puig i Cadafalch, també destaca el ràfec força pronunciat. L'interior allotjava la sala d'aparells, un lloc pel telegrafista i un espai d'atenció al públic. Les golfes eren l'habitatge del telegrafista i la seva família. Com a gran novetat per l'època hi havia un WC a cada planta i cuina. L'edifici es manté en peu i conserva en relatiu bon estat la seva estructura. L'interior, però, es troba destruït i no es conserva la distribució original. Es coneix l'existència d'uns vitralls dissenyats per Puig Cadafalch dels quals no en queda res. Entre 1904 i 1905 Marconi construí centrals de comunicacions a diversos indrets d'Europa. La central telegràfica del Prat (1911) correspon a una etapa més avançada en la tecnologia perquè les antenes són exclusivament de metall. La comunicació sense fils ha estat una de les innovacions més importants d'aquest segle. La preservació d'aquest edifici és interessant pels motius següents: és un dels pocs edificis tècnics que existeixen a Catalunya, és un testimoni de la introducció de la ràdio a les llars, i a més, no es coneix cap edifici semblant d'aquesta època que s'hagi conservat a Espanya. -
Concurs Anual d'Edificis i Establiments Urbans
Guardonat / Premiat. Categoria: ArquitecturaFàbrica CasaramonaModificació del Pla Baixeras per l'Obertura de la Via Laietana
Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Ferran Romeu i Ribot
Domènech projecta la Gran Via Pere el Gran, desenvolupant un tram de la obertura de l’anomenada via B del Pla de Reforma interior de Barcelona de 1892 (Pla Baixeras) que esventrava el teixit històric de la ciutat. No es va arribar a realitzar mai. Hi ha un plànol del desenvolupament urbanístic d’aquesta via, datat de 1905, que refà la imatge d’aquesta zona des de la plaça nova fins a l’antic Hospital de la Santa Creu, enderrocant molts edificis històrics. A la manera dels bulevards de Paris i del Ring de Viena, projecta grans edificis de programes propis de la modernitat: una fàbrica, un gran mercat amb coberta de vidre, un teatre conservatori, un gran bazar, un gran hotel, un edifici per una societat científica, una cambra de diputats, etc Les propostes de Domènech havien arribat a dibuixar plantes i perspectives d’aquests edificis. Per una banda monumentalitzava aquest teixit històric, i per exemple posava en valor les torres de la muralla a la plaça nova. Però per l’altra banda, enderrocava nombrosos edificis històrics d’habitatges i només proposava conservar algun edifici religiós. L’Hospital de la Santa Creu quedava arrasat. Tot i que mai es va arribar a fer, el 1917 encara es parlava del projecte, com a la revista La esfera en un número extraordinària dedicat a Barcelona.Restaurant del Santuari de la Misericòrdia
Nau principal de doble alçada amb un arc parabòlic emmarcant finestres realitzat amb un acurat treball de totxo. El mateix tractament es pot observar al cos annex, les instal·lacions del restaurant i la torre amb coberta a dues aigües.Casa Llissach
La casa Llissach forma part d'un conjunt que es troba actualment dins el nucli urbà. La casa està envoltada d'una àmplia zona enjardinada i dins un perímetre tancat. Conserva part de la tanca original de ferro així com la porta d'entrada a la finca, d'estructura arquitectònica composta per una porta ampla central de ferro i dues portes laterals emmarcades amb pilastres i una cornisa remates amb estructures piramidals. Dins la finca es conserven part dels jardins que envolten la torre, amb una pèrgola, una bassa d'aigua i una caseta probablement per eines de jardiner. També hi ha uns edificis a l'extrem de llevant queren quadres per a animals, una torre amb un dipòsit d'aigua a sobre, i la casa. La casa és un edifici de planta baixa i dos pisos, coberta amb teulada de teula àrab a quatre vessants. Destaca el porxo de la planta baixa a la façana nord, composat per un seguit d'arcs de mig punt amb les dovelles pintades de color vermell, que formen una galeria oberta. Aquesta composició es repeteix al primer pis, tot i que la galeria està tancada i les finestres són amb llinda, amb columnes laterals amb capitells corintis pintades de color vermell. Aquesta decoració vermella al voltant de les finestres i elements horitzontals de divisió es repeteix en tot el conjunt. A la façana de llevant, a la planta baixa hi ha una estructura ubicada a la part central avançada respecte a la façana, amb una terrassa accessible des del primer pis. Aquesta casa és un exemple de les primeres torre d'estiueig que es van fer a municipi de Santpedor a finals del segle XIX. A la banda de llevant de la finca, limitant amb el carrer, hi ha un conjunt d'edificacions que havien estat destinades a quadres de bestiar. És un edifici d'una sola planta, amb un element central de dos pisos, amb teulada a doble vessant, i amb un seguit de portes que s'obren a l'interior de la finca, amb un corral tancat exterior davant algunes d'elles. Presenta decoració de maons vermells a la barbacana de la teulada, així com una decoració singular a la façana entre les portes. En aquest edifici també hi ha aquesta barreja decorativa entre l'arrebossat d'un color clar de la façana, elements puntuals de maó vermell, i el sòcol de maçoneria de pedra grisa. Al costat de l'edifici es manté una antiga torre que suporta un dipòsit d'aigua al nivell superior. És una torre de planta circular, amb un coronament en forma de merlets triangulars tancats amb una barana de ferro i suportats sobre pilastres de maó. Sota el coronament hi ha un espai interior amb finestres obertes entre les pilastres. L'accés a aquest espai es fa a través d'una escala helicoïdal exterior que segueix la torre. La decoració manté les característiques del conjunt, amb elements de maó vermell. També es conserva una caseta feta d'obra que era per jugar nines, ubicada al jardí i que segueix la mateixa estructura arquitectònica de tot el conjunt. Aquesta casa la va construir la família Llissach a finals del segle XIX, com a finca d'estiueig a Santpedor. Al 1907 es va comprar uns terrenys per ampliar la finca i es possible que en aquell moment es construís la torre de l'aigua, obra de Puig i Cadafalch. Aquesta intervenció és fruit de la relació d'amistat entre l'arquitecte i Serafina Jover de Llissach, tal i com es pot veure en un seguit de cartes conservades a l'Arxiu Nacional. Al 1917 es va fer una reforma de la casa que també porta la firma de l'arquitecte. L'any 1934 la casa i la finca va ser adquirida pel comerciant de Manresa Joan Jorba i Rius. La darrera propietària de la casa va crear un patronat que va iniciar les gestions per construir la nova escola per a noies als terrenys de l'antiga fàbrica Armangué. Les classes en aquest nou edifici van començar el 1968, essent destinat únicament a noies. A partir de 1973 es feren les classes conjuntes a la nova escola Llissach que encara porta aquest nom.Casa Pich i Pon
Ubicada al districte de l'Eixample, la Casa Pich i Pon ocupa la meitat de l'illa formada per plaça Catalunya, rambla Catalunya, Gran Via i passeig de Gràcia. És un edifici entre mitgeres majoritàriament d'oficines que també disposa d'habitatges. De planta irregular, respon a la idea general d'ordenació de la plaça projectada per Puig i Cadafalch. L'edifici, conjuntament amb el del costat dret configuren la façana nord de Plaça Catalunya que té una gran significació ciutadana per ser final de perspectiva des de la Rambla. S'organitza a través d'una sola escala comunitària, amb cel obert integrat, que dóna accés als pisos i oficines. Consta de planta baixa, entresòl i sis plantes, l'última d'aquestes retirada del pla de façana. Malgrat no seguir les pautes formals de configuració de les façanes dels edificis tradicionals d'habitatges de l'eixample, l'edifici segueix l'esquema clàssic de divisió en tres franges horitzontals adaptades a les necessitats pròpies de l'ús administratiu de l'època. La base està formada per la planta baixa i l'entresòl (unificades en unes obertures de doble alçada) i queda delimitada per la línia que configuren les balustrades dels balcons de la primera planta. Les cinc plantes conformen la zona intermèdia de l'edificació. Aquesta franja disposa d'obertures quadrades de grans dimensions que reflecteixen l'esperit modern de l'època. Per adaptar aquestes proporcions pròpies d'oficines a un ús domèstic, aquelles obertures corresponents a habitatges se subdivideixen en dues o tres finestres separades per columnes. Per la seva banda, la sisena planta, enretirada del pla de façana, servia com a residència de la propietat. El xamfrà queda emfasitzat per l'aparició d'un balcó corregut amb balustrada a la cinquena planta i el tractament diferenciat dels seus dos vèrtexs. Aquests queden remarcats tant pels murs cecs entre les plantes primera i quarta i tres obertures estretes a la planta cinquena com pels dos templets de coronació que són els verdaders protagonistes de l'edifici. Les cobertes són planes amb terrat, inclús la de l'àtic retirat. Els seus elements més vistosos són els balustres que predominen en tots els perímetres que donen a la plaça. Artísticament cal destacar els dos templets dels vèrtexs. Són de dues alçades per sobre de l'àtic, estan profusament decorats amb columnes jòniques i estan formats per una base cega, un nivell amb quatre arcs de mig punt flanquejats per arcs jònics i l'últim nivell formalitzat com una glorieta circular recolzada sobre vuit columnes jòniques i rematada per una cúpula esfèrica translúcida. Sobre cadascuna d'elles emergeix una figura masculina del deu Mercuri. Pel que fa al tipus de composició; regular i simètrica, i l'estil de les decoracions, l'edifici es considera noucentista. Malgrat que aquesta categorització estilística comença a entreveure, en la seva composició, uns incipients trets racionalistes en el tractament de les plantes intermèdies amb les obertures perfectament quadrades i mancades de decoracions. En definitiva, Puig i Cadafalch fa ús de les noves tecnologies constructives per formar una estructura de jàsseres i pilars, per deixar les plantes lliures per als despatxos, simulant els moderns buildings comercials americans. La façana presenta els paraments estucats i llisos, i la composició de buits i plens, de línies clàssiques, amb una concentració ornamental evident en la formalització de les àmplies obertures de la planta baixa, les quals reculen respecte a l'ondulació dels arcs i a l'estil de Louis Henry Sullivan. A la porta d'accés trobem una de les característiques que defineixen aquesta època de l'arquitecte: l'abarrocament, representat en les columnes, el frontó trencat i els gerros de l'abundor. A més a més, Puig va coronar el xamfrà de l'edifici amb tres templets de doble alçada amb columnetes jòniques, coberts amb cupulí semiesfèric presidit per la figura del déu Hermes (símbol del comerç i els negocis). El 1982 l'edifici va ser objecte d'una bona restauració per part de l'arquitecte Jordi Romeu. El 1916 Joan Pich i Pon (Barcelona, 1878 - París, 1937), alcalde de Barcelona i governador general de Catalunya, compra la Casa Narcís Pla, obra de l'arquitecte Francesc de Paula de Villar i Lozano (Múrcia, 1828 - t. 1852 - Barcelona, 1902), construïda el 1875 i de la qual n'havia fet algunes modificacions i ampliacions l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (Barcelona, 1848 - t. 1872 - 1910). Pich decideix enderrocar l'antic edifici, propietat de la família Batlló, i encarrega el 1921 a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch una nova casa de sis plantes per albergar despatxos i amb àtic i sobreàtic per a la seva residència. La volumetria i aspecte global de l'edifici respon a la idea general d'ordenació que tenia Puig i Cadafalch de la futura Plaça Catalunya i que va ser desenvolupada en diferents projectes a partir del 1918. Així doncs, la casa va ser projectada seguint el mateix volum d'alçària i proporcions del veí Gran Hotel Colon, reformat entre 1916 i 1918 per Enric Sagnier, per crear una imatge unitària a la plaça. L'edifici actual està coronat per dos templets, però inicialment eren tres. Varen sobreviure a l'enderrocament de l'edifici veí un cop acabada la Guerra Civil, però poc després d'aixecar-se l'edifici del Banco Español de Crédito als anys 1940's va desaparèixer el templet contigu a la torre central del nou edifici bancari. A començaments dels anys 1960's, sense que ens hagi estat possible precisar-ne la data ni l'any exactes, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya també foren desmuntats i desaparegueren sobtadament dels terrats. Recuperada la democràcia, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya van ser convenientment restituïts i reposats al seu lloc l'any 1982 per l'arquitecte Jordi Romeu. Però el tercer templet, que de fet fregava amb el cos central de l'edifici veí del Banco Español de Crédito i li hagués fet perdre esveltesa, ja no va ser mai més reposat.Escales, Mirador i Escultures La Terra, L'Aigua i Dones
Josep Llimona i Bruguera, Frederic Marès i Deulovol, Josep Puig i Cadafalch
Bibliografia (153)
Rutes i Apunts (4)
-
Rutes 2
-
Rutes 43
-
Rutes 48
