Es tracta d’una recreació de la proposta d’habitatges à redent, formulada per Le Corbusier l’any 1922 per a un teixit urbà amb una densitat de 300 habitants per hectàrea i habitatge luxós. El projecte del GATCPAC, destinat a habitatge social, també situa el conjunt en direcció nord-sud, de manera que els habitatges queden sempre orientats al sud i a l’est. S’accedeix a cada habitatge a través d’un llarg corredor cobert que sempre queda a la banda del nord i l’oest. Els blocs, llargs i estrets, es resolen amb una estructura metàl·lica de dues crugies. La planta inferior disposa d’una terrassa coberta situada davant de la sala d’estar. A la planta superior, a cada parell de crugies hi corresponen tres dormitoris, de manera que el dormitori central queda compensat. La densitat resultant és de 1.140 habitants per hectàrea, molt inferior a la dels teixits urbans tradicionals en illes de cases tancades.

La casa Bloc és un conjunt de vivendes obreres promogut per la Generalitat de Catalunya el 1931, just quan acabava de ser instaurada la II República. El conjunt està format per cinc blocs d'habitatges units pels cantons i defineixen una nova trama urbana, similar a les cases Dominó de Le Corbusier. Tots els blocs estan aixecats sobre pilotis per aconseguir una superfície verda contínua que sigui accessible pels vianants, sense haver de creuar un sol carrer. A l'origen, el conjunt estava dotat en planta baixa de tots els serveis annexos que requereix la vida comunitària: cooperativa, biblioteca, guarderia, club social, espai lliure per a esports, etc., només s'havia descartat l'escola perquè ja n'hi havia una a l'altra costat del carrer. Malauradament, aquests serveis comunitaris no es van arribar a construir a causa del resultat de la Guerra Civil. La tipologia escollida per als habitatges és el dúplex perquè permet reduir els espais de circulació i facilita la ventilació per les dues façanes: els arquitectes del GATCPAC ja havien assajat aquesta tipologia a un altre grup d'habitatges promoguts per la Generalitat de Catalunya al mateix carrer, encara que a una escala molt menor. L'accés es fa a través de quatre nuclis verticals, situats a les cantonades, que condueixen als corredors que proporcionen l'entrada als habitatges. Totes les habitacions tenen llum natural i ventilació transversal, ja que l´ordenació amb blocs aïllats permet adaptar la secció de l’edifici a les necessitats dels habitatges i així evitar els petits patis interiors que són obligatoris a l’Eixample de Barcelona.

Va ser construïda durant la II República Espanyola per encàrrec de la Generalitat que llavors presidia Francesc Macià. La idea inicial era dignificar els habitatges per als obrers seguint les màximes proposades pel racionalisme centre-europeu dels inicis del segle XX, i amb la influència clara dels Immeuble-Villa (1922) de Le Corbusier. Es fugia de les propostes que la ciutat havia construït prèviament durant la dictadura de Primo de Rivera, també conegudes com a “Cases Barates”, però alhora s’allunyava de la idea que havia implantat Ildefons Cerdà a l’Eixample barceloní. Un nou sistema que, a partir de la unitat d’habitatge, pogués abastar la totalitat urbana.

El solar, de 170 metres de llarg, es situa al barri de Sant Andreu, a l’extraradi en aquell moment de Barcelona i a prop de les fàbriques que s’hi havien instal·lat dècades abans. La implantació es fa en doble U, i consta de 5 blocs prims i allargats que s’articulen entre ells mitjançant els nuclis de comunicació verticals, formant una unitat. En alçada es correspon a tres franges de dúplex de 70 metres quadrats, donant un cos total de sis plantes amb un passadís-terrassa cada dues.

L’accés als habitatges es fa per les galeries d’accés que surten dels respectius nuclis i recorren horitzontalment tot el conjunt, proposant uns carrers elevats que havien de fomentar la relació entre els veïns. Els dúplex es distribueixen en planta baixa amb lavabo, cuina, sala d’estar-menjador i terrassa, mentre que a la planta superior s’ubiquen les habitacions de nombre variable segons les necessitats de l'usuari. La comunicació entre les plantes es fa a través d'una escala interior.

L’orientació nord-sud del solar permet col·locar les galeries d’accés en la disposició més desfavorable respecte l’assolellament, aprofitant per ubicar les cuines i el bany de la planta baixa que actuen de filtre respecte als àmbits més privats. De qualsevol manera, la ventilació i la il·luminació d’aquests espais es fa a través de finestres altes que eviten el contacte directe visual amb els veïns. Així doncs, les estances gaudeixen del millor sol possible i, al tenir façana per ambdues bandes, s’aconsegueix la ventilació creuada òptima per a viure-hi.

Els arquitectes del GATPAC van seguir els postulats del IV Congrés del CIRPAC, construint sobre estructures d’acer laminat separades del tancament, la qual cosa permet alleugerir pes de l’edifici doncs els murs són més prims. Conseqüentment, existeix estalvi en la fonamentació perquè aquesta és menor. Aquest fet facilita que els blocs puguin quedar elevats sobre pilotis, fomentant la lliure circulació entre els espais urbans resultants, interrelacionant-los.

La coberta plana es va fer amb la vocació de que tingués programa, de la mateixa manera que s’havien previst uns espais comuns, com eren banys, cooperatives de consum, biblioteques populars, guarderies infantils, clubs obrers, etc. L’esclat de la Guerra Civil va paralitzar el seu procés de construcció, que va ser re-emprès quan va finalitzar el conflicte, modificant el que havia estat projectat. Els habitatges no van anar destinades a obrers, sinó a militars, vídues i orfes de guerra, policies i professors. Es va desvirtuar el conjunt construint el conegut com a bloc fantasma, que trencava l'esquema original canviant la doble U per un 6.

A mitjans de l'any 2008 el bloc fantasma va ser destruït, passant a tenir un total de 169 habitatges i 14 locals. L'Ajuntament de Barcelona va obrir posteriorment al públic un dels mòduls residencials en qualitat de museu, conservant tots els seus elements originals.

L'edifici s'insereix de ple dins dels plantejaments racionalistes del GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrès de l'Arquitectura Contemporània), constituït al 1930 com un dels tres grups -el grup Est- del GATEPAC (a nivell d'estat espanyol). La Casa Bloc, plantejada com una estructura oberta i retranquejada (del tipus "redent" de la Ville Radieuse de Le Corbusier), s'ha d'entendre com un prototipus residencial per la nova Barcelona que preveia el Pla Macià, dut a terme pel GATCPAC amb la col·laboració de Le Corbusier. La planta baixa de l'edifici es va destinar a serveis col·lectius com ara guarderies, sales de reunions, biblioteca, etc en estreta relació amb els espais lliures destinats a jardins comunitaris. Els habitatges es plantejaven dins els paràmetres de l'"habitatge mínim", debatuts a Europa des dels anys 20.

La Casa Bloc de Sant Andreu, obra dels arquitectes Sert, Torres Claver i Subirana, fou construïda en el període 1932-36 per encàrrec del Comissariat de la Casa Obrera de la Generalitat de Catalunya, com a edifici d'habitatges per a treballadors. En el moment en què va ser construïda, el nivell tecnològic de la Casa Bloc era d'una gran correcció, en relació a la modèstia dels seus pressupostos i d'una gran coherència amb el plantejament general del projecte. Amb la derrota republicana a la Guerra Civil Espanyola s'inicia un procès de minva cultural i física de l'herència republicana que afecta també la Casa Bloc. Amb el pas dels anys, la degradació inicial de l'edifici s'agreujà a diferents nivells. Recentment s'ha iniciat la recuperació del conjunt (en una primera fase només d'una part), tractant de retornar-li l'aspecte i les condicions mínimes que habia de tenir aquesta obra, una de les primeres i de les més genuïnes mostres del racionalisme a Catalunya, el qual va quedar estroncat amb la Guerra Civil i les seves conseqüències.