Enfront del castell de Balsareny i situades al Serrat del Maurici. Es tracta d'una construcció militar d'època carlina (1838) de planta pràcticament quadrada, amb tres torres de secció circular als vèrtexs, excepte pel cantó de llevant on no n'hi ha. Les pedres, de dimensions considerables, subratllen la funció militar que tenia la construcció. Només hi ha unes petites obertures pel cantó de migdia. Queden rastres d'algunes petites obertures en forma d'espitllera. Hi ha restes del que devia haver estat un vall. Les ruïnes del fortí es troben dalt d'un serrat conegut amb el topònim de "Serrat del Maurici", topònim que dóna nom també a aquesta fortificació. Segons notícies recollides, el fortí va ser construït l'any 1838 per una força de Sapadors i una brigada de muls. Els treballs duraren forà temps i finalment s'hi instal·là una companyia del batalló del Júcar. A finals del segle XIX ja estava en runes. Aquest fort i el de la Torreta, situat sota el castell de Balsareny, controlava el camí ral de Berga. La seva construcció es degué a les guerres carlines i un dels capitans que hi van prendre possessió fou el comte d'Espanya.

Fortí cilíndric, edificat el 1838. Tipus de construcció clàssica de les guerres carlines. Reducte o fort de planta circular, que va reduint el diàmetre a mesura que puja. Porta a mig aire de la construcció, alguna espitllera i obra basta, en general, a desgrat que doni idea de robustesa. Durant la guerra anomenada "dels Set Anys", el castell de Cardona va romandre en poder dels cristins, com que els carlins, capitanejats per Tristany,sovint hi practicaven incursions d'hostilitats, amb el desig de fer-se amos també de les famoses salines, el baró de Meer féu bastir, el 1837-1838 aquest fort que avui rep el seu nom, per tan de rebutjar els atacs contraris o almenys estar-ne a l'aguait.

El terreny on s'ubicà el conjunt, conegut com "colònia Godó", i centre fabril tenia una extensió de 15.000 m2 amb dues naus de planta longitudinal amb gran quantitat d'obertures a l'exterior a fi i efecte de facilitar l'entrada d'aire a l'interior de les naus. La central amida 50 x 14 m. amb una superfície aproximada de 700 m2, i té cinc plantes d'alçada. Una part de la fonamentació és de maó massís, fent arcades que s'entenen sobre un terreny arenós degut a la proximitat del riu. Les naus de les quatre plantes tenen una estructura molt simple que ve donada per l'estructura rectangular de l'edifici. Com a suport dels sostres hi ha tres fileres de pilars de ferro colat; a les primeres plantes s'intercalen amb pilars de fusta de la mateixa forma. Els sostres són de post de fusta amb taulons de reforç per aguantar el pes dels telers. L'última planta té dues vessants, restant una nau central amb una filera de pilars i encavallades de fusta; al sostre hi ha claraboies. Junt a la façana oest s'aixeca la xemeneia de planta quadrada i feta de maó. L'element més remarcable de tot el conjunt és la porta d'accés al recinte formada per un arc escarser fet amb dovelles de pedra llisa i un acabament triangular que ve a ser com una recreació se l'arc de triomf romà. Fundada el 1842, sota la promoció de la família Godó, fou als seus inicis una de les indústries de la manufactura del cotó més importants de Catalunya, tan per la diversitat en la manipulació com pel nombre d'obrers que hi treballaren. A més va ser la primera fàbrica de teixits d'Igualada que va fer servir la màquina de vapor i també la primera que va instal·lar llum elèctrica el 1885. El seu propietari més conegut fou en Joan Godó i Llucià, que ha donat nom al carrer. A més d'empresari fou polític i cap del partit de Sagasta a Igualada, arribant a ser diputat en Corts pel districte d'Igualada on també havia estat alcalde. Aquesta empresa fou coneguda amb noms diferents depenent del propietari: entre 1842-1853, Fabril Igualadina Cotonera; 1853-1868, Companyia Fabril Igualadina Cotonera; 1868-1873, Igualadina Cotonera S.A.; 1873-1876, deixà de funcionar; 1880-1936, Joan Godó i Llucià se'n feu càrrec; 1936-1939, durant la guerra civil fou col·lectivitzada; 1939-1957, Joan Godó i Pelegrí la recuperà; 1957-1967, S.A. Textil Igualadina. Finalment el 1967 desapareix la societat, quedant l'edifici i annexes abandonats. Sofrirà posteriors enderrocaments, restant encara, però, intactes la nau central i la xemeneia del vapor. Inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Espanyol de caràcter Històric i Artístic. [Província de Barcelona, 1979-1980, r.:1095]

El projecte tracta de restituir els valors tipològics i morfològics d'aquest Palau renaixentista, situant els serveis de difusió i atenció al públic de l'Arxiu. L'actuació determina una remodelació de l'àrea d'unes antigues vivendes on es col·loca el nucli de comunicacions verticals i els serveis públics amb el control general en planta baixa d'aquest nucli. En les cruixies útils de planta baixa es situa la zona d'exposicions que té un accés públic independent de la resta de l'arxiu. En planta noble es situa la sala d'actes, amb un foyer que aprofita la sala de l'enteixinat existent i els despatxos representatius. En la planta segona, les cruixies es deixen netes, obertes a diversos usos didàctics i administratius, i s'habilita un deambulatori sobre la lògia del pati per assegurar les circulacions. En la plata tercera es situen serveis interns. L'actuació tendeix a valorar l'edifici com a equipament públic, subratllant la funció del pati com a espai obert a la ciutat, amb el doble accés des de la Plaça del Rei i el carrer dels Comtes.

Can Ricart, datat de 1854, és un dels primers recintes fabrils d’estampació mecànica de teixits de cotó de Catalunya. Està situat al costat del parc central i orientat respecte l’eix industrial de Pere IV, juntament amb Oliva Artés, Ca l’Alier, l'Escocesa, i Ca l’Illa. El complex està format per diverses edificacions d’estil neoclàssic i un seguit d’espais verds que les comuniquen entre sí. L’interès del conjunt recau en l’estil unitari de les peces que el composen, és a dir, en l’analogia de les seves formes, ritmes i disposicions espacials.

Ubicades al districte de l'Eixample, les Cases Cerdà són tres edificis molt similars que conformen tres dels quatre xamfrans de la cruïlla entre els carrers Consell de Cent i Roger de Llúria. Són edificis entre mitgeres d'habitatges que comparteixen les mateixes directrius tant urbanístiques com les solucions constructives. Es tracta d'edificis que compleixen de manera força exacta els paràmetres proposats per Ildefons Cerdà per l'Eixample; profunditats edificables al voltant de deu metres i d'alçades entre quatre i cinc plantes. Compositivament tots ells presenten composicions de geometries molt regulars que potencien la component vertical tant en els eixos com en les proporcions de finestres. Les solucions constructives són sòlides i austeres i les decoracions són simples, només oferint riquesa visual amb la presència d'esgrafiats en les façanes a carrer. Els tres edificis són equivalents en tots els aspectes. Dos d'ells, els números 340 i 371 de Consell de Cent, són idèntics i només es diferencien del tercer pel material de les baranes i la presència d'esgrafiats. Aquests dos edificis mostren una composició de façanes tan regular i ritmada que l'única referència a la centralitat ve donada per un sol balcó al mig del xamfrà. Ni tan sols la dimensió de la balconera corresponent al balcó central se surt del cànon de la façana. En les seves façanes completament planes, els eixos verticals de balconeres amb barana integrada en el mur de façana són contrarestats per petites cornises que separen les plantes. Els esgrafiats aporten riquesa de formes i colors a unes façanes on domina l'austeritat compositiva i decorativa. La seva distribució en alçada és planta baixa i quatre pisos. L'última planta substitueix la balconera per una finestra quadrada. Presenta un àtic de recent construcció que es va realitzar amb la transformació de l'edifici en hotel. El tret diferencial d'aquests dos edificis és la utilització de baranes de ceràmica en totes les seves balconeres. D'altra banda, l'edifici de Consell de Cent 369 amb Roger de Llúria 51, malgrat que segueix les mateixes directrius formals i urbanístiques dels altres dos, manté dues solucions constructives en façana diferenciades; la utilització de baranes metàl·liques i la incorporació de galeries vidriades en les dues cantonades del xamfrà. En aquest cas manté la solució de balconera fins a l'última planta i no disposa d'esgrafiats de façana. Les distribucions interiors són endreçades amb poques escales comunitàries i pisos amplis ben il·luminats. La planta baixa de tots tres edificis presenten obertures per locals amb arcs escarsers sense decoracions. La teulada de tots tres és plana amb terrat. El perímetre del coronament se soluciona amb un ampit d'obra massís recolzat sobre una cornisa de perfil continu de caràcter clàssic. Artísticament cal destacar els delicats esgrafiats, atribuïts a l'artista italià Bellamini, on apareixen un reguitzell de figures humanes idealitzades sobre pedestals i altres formes ornamentals classicistes. Destaca la utilització dels esgrafiats per part de l'artista per afegir un ordre clàssic a les façanes especialment al voltant de les nues obertures com són entaulaments i frontons. Les cases Cerdà, construïdes el 1863, corresponen perfectament a una de les tipologies proposades en el "Plano de Reforma y Ensanche", aprovat el 1859, i concretament a una de les possibles solucions per als polèmics xamfrans del Pla Cerdà: immediatament després de l'aprovació de la "Ley del Ensanche de Barcelona" el 1859 es van crear empreses per fomentar la seva creació i construcció. El desenvolupament urbanístic de Barcelona tingué com a eix el Passeig de Gràcia, on els diversos jardins d'esbarjo que hi havia s'anaren convertint en teatres a mesura que hi afluïa la població. El primer sector de l'Eixample que es va edificar fou l'anomenada posteriorment "Dreta de l'Eixample", entre el Passeig de Gràcia, el Passeig de Sant Joan, la Gran Via i la Diagonal, on es construïren les cases d'en Cerdà i el Passatge Permanyer (1864), que van actuar com a potenciadors de la resta de la zona. El terreny comprès en la confluència del carrer de Llúria i el carrer del Consell de Cent fou anomenat popularment, d'ençà de la seva fundació, Plaça Cerdà, però realment l'atribució d'aquest nom es deu al propietari dels terrenys, Josep Cerdà i Soler, comerciant barceloní que els cedí per a l'obertura i organització dels carrers.

Estructurat en tres sectors. el corresponent a l'ala nord és format per un bloc de nínxols adossats a les tanques del cementiri. Els espais restants estan ocupats per vials i sepultures. Al sector central hi ha la capella i la major part de les sepultures amb els elements escultòrics més rellevants, tot respectant una composició simètrica en la qual el passadís central i la capella són l'eix de l'accés principal. El sector sud és configurat per trams de nínxols adossats a les parets laterals de les façanes est i oest. A la façana principal, on està situat l'accés, es troben adossades les dependències annexes i de servei. L'espai central és enjardinat sòbriament amb xiprers i una composició simètrica de vials. Cal destacar la riquesa ornamental d'algunes tombes i sepultures fetes per destacades personalitats artístiques del moment, entre les quals cal assenyalar els escultors Venanci Vallmitjana, Josep Llimona i Josep Carcassó -deixeble de Vallmitjana-. Les obres ressalten per austeritat cromàtica en contrast amb el blanc dels murs i el color verd dels xiprers. Capella modernista (Enric Sagnier, 1918): construïda per Enric Sagnier, és un gran panteó de la família d'Iu Bosch. Escultura de dona del Panteó Mundet (Josep Llimona, 1900): escultura que representa una dona asseguda amb una actitud de pensador, recolzant el seu cap a una mà. Porta un vestit amb faldilles llargues que li tapen els peus. El cap és quasi igual que l'altra estàtua del mateix Llimona que està molt a prop, els dos porten el mateix pentinat, cabells llargs amb la clenxa al mig i retirats cap el cantó on hi la mà que li serveix de sustentació. També, com l'altre, manté una mirada llunyana i distant. Aquesta, però, té una sensibilitat més forta que l'altre. El seu estat de conservació seria bo si no fos per uns foradets que té que són produïts per trets de balins. Escultura de dona del Panteó Massaguer (Josep Llimona, 1925): escultura que representa una dona asseguda a uns graons, repenjada al sepulcre del qual forma part. És d'una gran bellesa i refinament. Quan se l'observa de costat sembla un xic desproporcionada. Construïda amb marbre blanc, dóna un aire de misticisme accentuat per la mirada extraviada i llunyana de la figura representada. Santíssima Trinitat o Pare Etern (Venanci Vallmitjana Barbany, 1909): Conjunt escultòric en marbre blanc representant la Santíssima Trinitat . Està feta a mida natural i la seva presència impressiona al visitant. La figura del Pare està representada per una imatge acollidora d'un home gran amb barba que al seu pit hi té un colom amb les ales esteses que representa l'esperit Sant. El fill està repenjat en el pare, amb el cap de cantó, i té, als seus peus, un angelet. Tot el grup s'aguanta en una massa pètria que dóna la sensació d'uns núvols, element, el qual, fa que el conjunt no doni la sensació de pesat i puja la sensació de magnificència. Escultura d'una dona (Josep Carcassó i Font, s. XIX): Escultura en pedra que representa una noia asseguda amb un ram de flors a les mans. Té el cap tombat i mira a terra, aquesta actitud juntament amb tot l'aire que dóna el vestit, faldilles llargues amb plecs, l'hi dóna un caire romàntic i reservat. És d'alçada petita i està situada darrera un grup escultòric de V. Vallmitjana. Mare de Déu amb Jesucrist o Pietat (Venanci Vallmitjana Barbany, 1905): Grup escultòric format per la Verge i Jesucrist. El fill està assegut a la falda de la Verge, representant el tema de la Pietat, d'inspiració miquelangeliana. Construït amb marbre blanc, posteriorment s'afegí un templet per protegir-lo de les inclemències del temps. Sepulcre dels consorts Fontcuberta i Jubany (Cèsar Martinell Brunet,1941): Sepulcre construït en granit, amb un basament aixecat sobre el qual descansa un cos en forma de sarcòfag i com a fons, una estela funerària amb la creu en relleu i la imatge de Crist en bronze, obra de Frederic Marès. Voltat de tanca amb pilars cantoners acabats en llàntia i units amb cadena metàl·lica. El cementiri d'Arenys de Mar és el resultat de tres fases constructives successives -des de mitjan segle XIX fins a la segona dècada dels segle XX-, les quals han conformat sengles sectors amb caràcter i composició diferents però que mantenen un equilibri harmònic i ambiental, un dels valors més rellevants d'aquest indret. Situat sobre el turó de la Pietat, el cementiri és el segon erigit en aquest indret. Cap al 1813 s'inicià la construcció del primer cementiri. A l'entorn del 1860 es decideix la construcció d'un de nou, les obres del qual eren gairebé acabades l'any 1864. La capella no s'enllestí fins el 31 de desembre de 1867. L'autor del projecte i director dels treballs fou el mestre d'obres Domènec Casacuberta. La desaparició de l'antic cementiri es plantejà a la dècada dels anys setanta del segle XIX. Vint anys més tard, el creixement demogràfic aconsellà una ampliació del recinte . El 1895 s'inaugura la reforma del traçat del camí del cementiri que permetrà el pas de carruatges, cosa que evita la conducció dels cadàvers a pes de braços. Al final del 1917 el cementiri pren la configuració actual, en construir-se al centre de la zona d'eixample el darrer bloc de nínxols, que s'ornamenta en la cara corresponent a l'eix ascendent del cementiri amb la construcció de deu nínxols de luxe emmarcats per columnes de pedra artificial. Des d'aleshores el cementiri no ha modificat la seva estructura en planta. El seu entorn ha patit, però, greus agressions.

La Universitat de Barcelona és un dels primers edificis que es va disposar a la trama projectada per Cerdà. La seva gènesi, però, és anterior, amb diversos projectes de Rogent en diferents emplaçaments a l’interior del casc antic per a la Universitat que havia de retornar de Cervera a Barcelona després que Felip v la prengués a la ciutat com a represàlia pels fets de 1714. La configuració definitiva deixa una façana de 130 metres sobre la Gran Via, asimètrica respecte a la plaça Universitat, al bell mig de dues illes de l’Eixample (amb un front de 220 metres) que no arriba a omplir. L’edifici segueix la tradició de les grans universitats europees: dos patis, el de Ciències i el de Lletres, completament simètrics, separats per un cos central amb una escalinata de marbre molt poderosa que mena a un bellíssim paranimf ubicat sobre el vestíbul. La urbanització de l'entorn, que entrega l’edifici amb la trama Cerdà, va ser realitzada als anys trenta per arquitectes vinculats al GATCPAC. Als costats curts, entregant l’edifici contra els carrers d’Aribau i Balmes, es disposen una sèrie d’edificis que impedeixen la visió completa de les façanes laterals. L’edifici està construït en estil neoromànic, amb una façana de pedra sòbria, poderosa, severa, bastida amb uns carreus magníficament conservats. Els espais interiors són d’una gran bellesa i els claustres continuen conservant la vida original i encara allotgen diverses escoles vinculades a la Universitat de Barcelona actual. Visitar l’edifici implica veure’l a través dels ulls dels estudiants actuals que, gràcies a la flexibilitat que presenta, el poden continuar utilitzant amb la mateixa frescor del primer dia. Resulta particularment recomanable la seqüència d’espais formada pel vestíbul d’accés, de pedra vista treballada, i unes voltes prou interessants que suporten el Paranimf i l’escala d’accés a aquest. També és recomanable una visita a qualsevol dels dos claustres.

Josep Maria Bocabella i Verdaguer va fundar l’any 1866 l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep en un moment en què el fenomen de la descristianització es veia propulsat per la Revolució Industrial i els canvis socials. A partir de l’any 1874 l’associació es planteja la construcció d’un nou temple expiatori, seguint la tendència d’altres associacions religioses que estaven erigint temples Europa, com els de Roma (Sacro Cuore de Gesù, 1870) o París (Basílique du Sacré-Cour de Montmatre, 1873). El temple havia de ser una còpia de la Basílica de Loreto (Les Marques, Itàlia), inclosa la seva reproducció de la Santa Casa de Natzaret, que és on va viure la Sagrada Família i a qui es vol dedicar el Temple. Per bastir una obra tan monumental l’associació encarrega el projecte a l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar y Lozano. El reconegut arquitecte no accepta fer una còpia d’un projecte existent i realitza un projecte d’estil neogòtic de creu llatina amb unes dimensions totals considerables (44x97m), un gran cimbori a sobre del creuer i una torre a sobre de la façana principal, amb alçades de 80 i 100 metres respectivament. Aquestes dimensions ens demostren que no es tractava d’una església convencional, ja que el projecte superava en alçada la pròpia catedral de Barcelona, on el cimbori actual –que és posterior- només arriba als 70 metres. El 19 de març de 1882, dia de Sant Josep el patró de l’associació- s’inicien les obres a la Cripta i a principis de l’any següent, quan els murs estaven a mitja alçada, sorgiren discrepàncies sobre el sistema constructiu -que l’associació josefina volia executar de forma més econòmica- , que acaben provocant la dimissió de Villar.

L’edifici aplica els procediments de l’arquitectura industrial a un programa amb un elevat grau de fragmentació. Les dependències dels tallers se situen en una planta semisoterrada que arriba fins al fons del solar. L’entrada queda enfasitzada per un cimbori octogonal que proporciona llum zenital i la connecta visualment amb l’altell de les oficines. El segon tram es destina a l’arxiu, configurat en una U al voltant d’una claraboia central. El conjunt constitueix una estructura de pilars i bigues de fosa disposats en sectors ben diferenciats, i una façana de fàbrica de maó amb sis grans obertures vidrades. El dibuix de la façana adopta els motius filigranats propis de l’arquitectura islàmica, un dels referents principals de l’època. La disposició de les obertures genera nombroses visuals en sentit vertical i crea uns efectes de llum i d’espai que anticipen els interessos propis de l’arquitectura moderna.

Edifici aïllat que, juntament amb la casa Teresa, forma un conjunt envoltat per un ampli jardí i situat prop de l'estació del ferrocarril. És un edifici de planta complexa, resultat de les nombroses ampliacions que ha experimentat. És de dues plantes al cos central posterior i d'una a la resta. La coberta és a quatre vessants, plana o de volta de canó rebaixada. Sobresurt de la construcció una llanterna en forma de cúpula semiesfèrica amb tambor cilíndric damunt una base octogonal. La façana principal és simètrica. Presenta un pòrtic d'accés centrat, amb frontó circular amb relleus. Als costats s'obren finestres dobles allindades i separades per pilastres acabades en capitells campaniformes que recorren tota la façana. Els paraments presenten esgrafiats. Una cornisa perimetral amb palmetes recorre el conjunt de la façana. La part posterior és simètrica en el cos central i asimètrica en els cossos laterals, inacabats. Decorativament utilitza elements neogrecs i neoegipcis. Al pòrtic h ha dues escultures, una del poeta Cabanyes, esculpida per Campeny i l'altra de l'arquebisbe Armanyà, obra de Fuxà. El sr. Gumà i Ferran va cedir els terrenys per a la construcció de la biblioteca-museu l'any 1881. L'any següent s'iniciaren les obres segons projecte del mestre d'obres Jeroni Granell. L'acabament i inauguració del nou edifici data de 1884, segons consta en una làpida clavada a la façana. Tres anys més tard se'n va fer una ampliació, dirigida per l'arquitecte B. Pollés i Vivó. Entre 1920 i 1930 experimentà una nova ampliació, dirigida en aquest cas per J. M. Miró i Guibernau. El 1951 es va reformar l'interior de la pinacoteca i el 1979 es van reparar les cobertes sota la direcció de l'arquitecte Jordi Ambrós, reparacions encarregades pel Ministeri de Cultura. El 1981 l'Ajuntament portà a terme noves obres de reforma i condicionament. Dos anys més tard la Generalitat es va fer càrrec de les obres re restauració de la Biblioteca, segons projecte de l'arquitecte Bonet i Correa. La imatge escultòrica de l'arquebisbe Armanyà es va col·locar l'any 1887. La del poeta Cabanyes s'instal·là sis anys després. La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, acull una col·lecció d'obres d'art i més de 22.000 volums. Víctor Balaguer va llegar-la a la vil·la l'any 1900.

Es tracta del primer encàrrec que obté Gaudí, tot just acabats els estudis. La casa consta de dues plantes de sostre baix, que allotgen la planta noble i els dormitoris, i unes golfes de molta més alçària, sota una coberta de diversos vessants. El tractament de la fàbrica construïda combina la maçoneria de pedra vista i de maó, que és dibuixada i organitzada segons filades horitzontals, i uns elements verticals de rajola ceràmica, que dibuixen sempre un escaquer i incorporen les tribunes de les cantonades i els seus elements de suport. La casa va ser concebuda com un gran dispositiu òptic vinculat al jardí i a les diverses vistes esbiaixades des del carrer.

El conjunt de la colònia Pons es caracteritza per ser una de les colònies tèxtils que neix i es forma en un període relativament curt (1875-1910) de temps la qual cosa fa que presenti una gran unitat. Les dues torres dels propietaris, la del director i l'església són els edificis més emblemàtics de cal Pons, juntament amb el jardí. L'any 1908 el rei Alfons XIII es desplaçà a la conca del Llobregat i feu una visita a la colònia Pons. Església de Sant Josep L'església és de planta de creu llatina de 32 metres de llarg. La nau principal és coberta amb volta de creueria, i les capelles laterals fan de contrafort de la nau central. A l'encreuament de la nau principal amb el transsepte s'alça un cimbori octogonal. L'absis poligonal té un deambulatori que porta a la cripta i a la sagristia. El 1879 s'aixeca el campanar aïllat i el 1907 es construí el panteó familiar, en el qual foren enterrats Lluís Pons i Enrich i la seva esposa, Anna Roca. Exteriorment, l'església presenta un aspecte altiu reforçat pel cimbori, el campanar i el conjunt de pinacles. La façana principal, orientada a migdia, és de carreus ben tallats, la resta de l'edifici combina harmònicament la pedra devastada amb els maons. Es tracta d'un edifici neogòtic que fou bastit en setze mesos, obra de l'arquitecte Josep Torres i Argullol. L'interior fou decorat per Francesc Morell, germà del director de la fàbrica en aquell moment. Escola, convent, teatre i casa de les noies. Els edificis consten de dos pisos: a la planta baixa condicionada per a escoles i el superior per al convent, el pis del capellà i la residència de noies treballadores. Com la resta d'edificis de la colònia, els materials constructius són: la pedra pels murs i el maó per les finestres i les portes. La torre vella (bastida abans de 1885) i la torre nova (inaugurada el 1897) són edificis monumentals d'estil historicista medieval. Van ser plantejats com castells medievals envoltats de jardí. La torre vella fou la primera que es construí, es tracta d'un massís però esvelt edifici, amb un cos central molt marcat. Ressalta l'escala de volta catalana. És d'estil eclèctic i goticitzant. La torre nova és una construcció de grans proporcions bastida sobre un penyal al final dels jardins de la colònia. En la seva estructura predomina el cos central per damunt dels dos laterals. La façana principal, amb una doble escalinata, està orientada a tramuntana. Els murs exteriors combinen el maó, l'arrebossat i els mosaics. Presenta molts detalls decoratius de tipus medieval: capitells amb el bestiari, decoració floral, gàrgoles, arcuacions cegues en el ràfec de la teulada..., Al rebedor hi ha unes pintures al·legòriques que fan referència als continents d'Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa. Es tracta d'un paisatge de fons amb una figura femenina que porta algun element que fa referència a cada continent. En la representació d'Europa, el paisatge de fons és la colònia Pons vist des del peu del Llobregat. Fou residència dels propietaris inicialment de forma continuada, després va fer funcions de segona residència i a mitjan segle XX es va subhastar el mobiliari i és habilitar com a fàbrica de tovalloles. Es desconeix qui fou l'autor d'aquests dos edificis. Sembla, però, que podria haver estat Josep Torres i Argullol o Alexandre Soler i March arquitectes que van treballar per la família Pons. El xalet del director fou construït abans de 1900, és més auster i de dimensions més reduïdes, i tampoc se sap qui en va ser l'autor. El jardí Quan es dissenyà la colònia es va pensar a convertir la finca en un jardí tancat que l'aïllava del món exterior. El jardí, de fet, era d'ús privat pels propietaris de la colònia i la família del director. Però quan la família Pons no hi era els treballadors podien disposar del jardí i el bosc annex. En aquest espai hi havia una gran diversitat d'espècies vegetals (algunes, però han desaparegut): plataners, til·lers, moreres, troanes, castanyers d'índies, palmeres, pollancres, alzines, avets ... Al jardí privat de la torre nova destaquen dues glorietes de 1900 -fetes de maó i fusta- que tenen vista sobre el Llobregat i la colònia. La colònia fou fins al anys 50 i 60 del segle XX el centre cultural més actiu del municipi de Puig-reig. Es publicava la revista "Colònia Pons" i es creà l'Escola de la Llar i l'Escola del Treball vinculada a l'Escola Industrial de Barcelona. Els treballadors de la fàbrica rebien una formació, que a nivell comarcal constituïen una autèntica avantguarda. El 25 de març de 1886 s'inicià la construcció de l'església de la colònia Pons advocada a la Mare de Déu de Montserrat. Es consagrà el 10 d'agost de 1897. Es construí al mateix temps que la gran fàbrica, els habitatges dels treballadors i les dues torres. A mitjan segle XX, i sobre tot arran de la Guerra Civil, s'abandonaren les torres on residien els amos i començà un progressiu deteriorament de les activitats culturals i del parc, en el qual hi havia una interessant col·lecció d'aus exòtiques. Els moments d'esplendor de la colònia Pons coincideixen amb els primers temps de la seva existència, entre 1880 i 1930.