Aquest projecte residencial pels membres d’una extensa família parteix de la recuperació i rehabilitació d’un conjunt d’edificis deteriorats construïts al llarg dels segles en el centre històric de la ciutat de Girona. Les grans carcasses pètries existents establien una relació òptima amb el lloc tant en termes espacials com climàtics. El projecte pretén reconèixer, mantenir i revitalitzar les diverses formes d’intel·ligència dipositades en aquests espais al llarg del temps. Rehabilitar implica sempre establir una determinada relació amb el passat, amb els passats que s’acumulen a l’espai de la intervenció. I també amb el futur, aquella idea imaginada de lloc cap a la que voldríem tendir. Però implica, sobretot, una gran capacitat de treball amb el present. Esborrar o dibuixar: eliminar, netejar, reparar, reconstruir, substituir, incorporar, afegir... Descobriments successius van requerint contínuament de respostes diverses i complementàries. Es van teixint, molts cops en temps real, les relacions entre els espais vells i els nous, entre els vells i els nous materials, entre les velles i les noves geometries, entre els operaris que un dia van aixecar els murs i els que ara els refan. Superposició inacabable de temps, de desitjos, d’oficis, de matèries, d’estratègies, de persones... Dos grans buits, dos espais essencialment desocupats, qualifiquen i estructuren tota la casa: el pati de l’escala gòtica i el pati de la muralla, veritables centres de gravetat de l’edifici. La seva naturalesa diversa (diferents profunditats, dimensions, orientacions, proporcions, obertures...) configura dos microclimes i microcosmos complementaris. El projecte es vertebra a partir de la intervenció en aquests dos buits: clarificant el seu paper de centres organitzadors de l’estructura funcional de l’immoble, recuperant el seu rol de pulmons naturals de la massa edificada, recollint en el seu interior i entorn els espais oberts (privats i col·lectius) que tot habitatge anhela, i també retornant a la llum el seu caràcter rugós, irregular, humà, manual, enigmàticament complex i preciosament imperfecte, que els converteix en paisatges petris de totes les dependències. La nova capa afegida no pretén ni més ni menys que incorporar-se, amb la màxima naturalitat possible, al gruix ric i divers d’àmbits i racons que en aquest lloc han configurat els homes i les seves històries. Pel que fa als materials vàrem poder treballar amb una valuosa herència: la mateixa casa ens proveí de reixes, mosaics i pedres per a ser reutilitzats a l’obra. El mestre d’obres hi afegí fustes i peces ceràmiques velles de diversos tipus i mesures. Simples arrebossats i estucats varen completar aquesta tria, buscant una certa idea de continuïtat amb el llenguatge constructiu del barri vell. El projecte mostra amb tota naturalitat el solapament de capes antigues i noves, responent a l’estat de conservació de cada element i a l’ús futur de cada espai. I, per sobre de tot, la confiança creixent en un sistema projectual necessàriament obert (en aquest cas el collage) capaç d’integrar harmònicament en un tot les històries de cada fragment del procés. Sota la batuta insubstituïble de Josep Capdeferro, mestre d’obres, que ha guiat el fil conductor de l’obra amb una energia i sensibilitat inigualables.