L’edifici és un clar exponent de la influència que va exercir l’arquitectura purista centreeuropea sobre la sensibilitat d’alguns arquitectes noucentistes. L’edifici és dividit en tres parts: la planta baixa i els primers quatre pisos estan destinats a usos comercials; els dos pisos següents són habitatges de lloguer, i els dos pisos darrers, en dúplex, estan destinats a l’habitatge del propietari, orientat clarament cap a l’interior de l’illa de cases. Això representa una transgressió de l’ordre habitual de les cases de l’Eixample, en què la planta noble es reserva al propietari. La façana articula les arestes i els ordres verticals de l’edifici per mitjà d’un únic mòdul de finestra posicionat de formes molt diverses, que diferencien el canvi d’ús a partir de la planta quarta. L’ús de l’estructura metàl·lica i l’excel·lent execució denoten una voluntat d’associar aquesta arquitectura amb una aplicació rigorosa dels procediments constructius.
El Casal Sant Jordi està situat en un xamfrà de Barcelona, d’orientació nord. Una de les característiques més importants de l'edifici és que té una alçada molt més gran que els veïns, cosa que li dóna un cert aire de gratacels. La possibilitat de fer un edifici relativament tan alt és una conseqüència de les noves possibilitats que ofereixen els ascensors mecànics. Això ha permès prendre la decisió més innovadora del projecte que consisteix a desenvolupar un programa mixt d’activitats. De baix a dalt se superposen dues plantes de locals comercials, tres plantes d'oficines, tres plantes de vivendes de lloguer i un àtic per al propietari, que gestiona el lloguer de tot l'edifici.
La façana reflecteix totes aquestes innovacions i esdevé l'element més expressiu del projecte. Està concebuda com un gran llenç, completament llis, que es va plegant lleugerament i introdueix una sèrie de línies verticals, sense ornaments, que unes vegades es converteixen en tribunes i altres vegades en els girs del xamfrà. Són contrapunts que travessen els diferents estrats funcionals de la façana. L'escultura de Sant Jordi introdueix una simetria que altrament no existiria.
Ubicat al districte de l'Eixample, el Casal de Sant Jordi és un edifici entre mitgeres que es troba al xamfrà nord de l'illa de cases delimitada pels carrers de Casp i de Pau Claris i la Ronda de Sant Pere i el Passeig de Gràcia. Disposa d'una façana que abraça els números 24 i 26 del Carrer de Casp i el número 81 del Carrer de Pau Claris. L'accés principal es produeix des del número 26 del Carrer de Casp.
De planta quadrangular aixamfranada, l'estructura en alçat de l'edifici comprèn planta baixa, entresòl, sis pisos, àtic i terrat. L'àtic, que era l'habitatge de la família propietària original, està resolt en dos nivells esglaonats i oberts a una terrassa posterior en la què es localitza un estany amb fons de vidre que serveix, al mateix temps, de claraboia del pati interior de la parcel·la.
La façana de la casa estructura les seves obertures en eixos horitzontals de ritme regular. De fet, es tracta de l'element més expressiu del projecte. El pla de la façana està concebut com un gran llenç completament llis que es plega lleugerament i presenta una sèrie de línies verticals, sense cap tipus d'ornamentació.
Es distingeixen diferents tipologies de finestra que expressen les diferents funcions de cada una de les plantes. La part destinada a oficines abraça el basament de l'edifici (acabat amb aplacat de pedra a la planta baixa i l'entresòl) i els tres primers pisos, que s'obren a l'exterior per mitjà de tres nivells de finestres rectangulars; la part destinada a habitatges compta amb els tres següents pisos, que es manifesten a l'exterior per mitjà de finestres menys nombroses; la part destinada a l'habitatge del propietari (l'àtic) es fa evident a través de set finestres tipus Chicago o apaïsades. Algunes d'aquestes finestres aporten una quantitat major de llum en trobar-se incloses a les quatre tribunes angulars que ritmen la façana i la doten de nous angles per donar accés a la llum. Els murs de la façana estan revestits amb un arrebossat de morter verd que contrasta amb la pedra artificial de colors clars que emmarca cadascuna de les finestres.
L'accés principal consisteix en un gran portal flanquejat per dos portals menors coronats per dues sobreportes en relleu esculpits per Joan Rebull. Aquests tancaments són fets de bronze i vidre i recullen, dins el seu reixat a base de romboides, motius al·legòrics relacionats amb l'agricultura i el comerç. A la porta lateral dreta, la reixa acull un relleu en fosa amb el caduceu d'Hermes, representat en el relleu petri de la sobreporta com un noi jove amb un casc alat. A la porta lateral esquerra, la reixa acull un relleu en fosa amb espigues de blat i una torxa flamejant, atributs de la deessa Demèter, representada al relleu petri de la sobreporta com una noia jove amb un ram a la mà. Damunt d'aquestes portes s'hi conserven els cartells originals de numeració de l'edifici, uns cartells retroil·luminats de bronze i vidre. El portal central mostra una al·legoria de l'oci modern, amb una dona llegint un llibre i un home assegut en un balustre, envoltats de figueres de moro. El programa iconogràfic de la façana es tanca amb una escultura de Joan Rebull que representa Sant Jordi seminu, dempeus i sostenint el seu escut damunt d'una mènsula.
El vestíbul principal és l'espai que millor ha conservat els elements originals de l'edifici, tant pel que fa la seva estructura com pel que fa als elements mobles que el configuren. En aquest sentit, cal destacar les portes de bronze i vidre esmerilat que segmenten la zona i, sobretot, la barana de l'escala principal, de línies marcadament art Déco.
Aquest edifici fou bastit per l'arquitecte Francesc Folguerola i Grassi entre els anys 1929 i 1931. Es tracta del primer edifici barceloní inspirat pels corrents racionalistes provinents de centreeuropa (juntament amb la Casa Josep Masana del carrer Lleida), atent a les innovacions avantguardistes manifestades a través d'un aparell decoratiu tendent a l'art Déco. Tanmateix, la decoració escultòrica en façana es presenta com una concessió al darrer noucentisme català.
