El nou cementiri municipal de la Llagosta s’ha projectat com un equipament públic dins el marc general del futur parc fluvial del riu Besòs.
El projecte dóna al cementiri una capacitat de 401 nínxols i 110 columbaris, a la qual s’hi arribaria un cop construïdes les dues fases previstes.
A causa de la proximitat del nivell freàtic s’ha descartat la construcció de tombes i panteons soterrats.
En la primera fase -que ocupa una superfície de 1.174 m2- s’han construït 201 nínxols i 56 columbaris, una capella ecumènica, una sala d’autòpsies, serveis annexos i aparcaments, i també s’han fixat les pautes del seu futur creixement.
El recinte s’organitza a partir d’una sèrie de petits patis de nínxols, que es disposen al llarg de dos eixos principals. Aquesta sèrie de patis podríem dir que dibuixen una catifa. La capella, la morgue, etc. queden intercalats en la successió de patis i compten amb el seu propi ambient recollit.
Aquesta organització de l’espai proporciona al recinte una escala humana, lluny de qualsevol retòrica monumental, i permet la fragmentació del conjunt en petits ambients, definits pels murs i la vegetació, darrere dels quals els nínxols queden recollits en espais íntims i diferenciats.
D’entre aquest dibuix de murs i patis, només sobresurt el volum geomètric de la coberta de la capella, que fixa una clara referència dins un entorn molt desdibuixat.
El recinte s’ha completat amb la plantació de pins i vinya verge, en els patis de nínxols; mimoses i llorers als patis de la capella; xiprers en el camí d’accés; i, al voltant del recinte, s’ha delimitat un espai mitjançant la plantació de llargues fileres de pollancres lombards.
El cementiri municipal de La Llagosta es va projectar com un equipament públic dins el marc general del futur parc fluvial del riu Besós. El projecte dona al cementiri una capacitat de 401 nínxols i 110 columbaris. El projecte es va dividir en dues fases.
El recinte s’organitza a partir d’una sèrie de petits patis de nínxols, que es disposen al llarg de dos eixos principals. Aquesta sèrie de patis dibuixen una catifa. La capella i la morgue queden intercalades en la successió de patis i compten amb el seu propi ambient recollit. Aquesta organització de l’espai proporciona al recinte una escala humana, lluny de qualsevol retòrica monumental, i permet la fragmentació del conjunt en petits ambients, definits pels murs i la vegetació, darrere dels quals els nínxols queden recollits en espais íntims i diferenciats. D’entre aquest dibuix de murs i patis, només sobresurt el volum geomètric de la coberta de la capella, que fixa una clara referència dins un entorn molt desdibuixat.
Pel que fa als materials emprats i acabats s’ha utilitzat principalment el formigó i la fusta. Els nínxols són prefabricats de formigó mentre que murs i tanques són de formigó vist encofrat amb taulons verticals de fusta. Els eixos de creixement són tancats provisionalment amb murs d’obra arrebossats, esquerdajats i pintats. Pel que fa a acabats de terra, els camins exteriors s’han pavimentat amb formigó in situ, acabat raspat, i a l’interior de la capella, aquest mateix paviment és rebaixat i polit. Als patis, s’hi han estès graves de riu. Les fusteries són construïdes a partir dels mateixos taulons de l’encofrat, tenyits i envernissats.
El recinte s’ha completat amb la plantació de pins i vinya verge, en els patis de nínxols; mimoses i llorers als patis de la capella; xiprers en el camí d’accés; i, al voltant del recinte, s’ha delimitat un espai mitjançant la plantació de llargues fileres de pollancres llombards.
La part construïda correspon a la primera fase d’un projecte més ampli, que preveu una cabuda per a 400 nínxols i 110 columbaris. La configuració del projecte respon a l’actuació per fases. La fase construïda consisteix en un recinte rectangular tancat, només accessible a través d’una porta corredissa de fusta. Just a l’entrada hi ha un pati que dóna accés a la capella i a dos vials que divideixen el recinte en tres franges desiguals. Els nínxols es disposen en aquestes franges en posicions variades i sempre vinculats a un petit pati. El cementiri defuig les vistes i la monumentalitat i emfasitza el recolliment i l’escala humana, com també la identitat de cadascun dels racons creats. Els espais exteriors queden ombrejats per la vegetació i algunes lloses horitzontals que cobreixen els passos, creant un sistema de petits recintes que només serveixen tres fileres de nínxols.
