L’adquisició del malmès edifici pel Col·legi d’Aparelladors, el 1979, a fi d’instal·larhi la seu de l’entitat va comportar-ne la restauració i una reinterpretació ajustada al nou programa; façanes i escales van ser recreades d’una manera literal i minuciosa, però l’organització estructural es modificà radicalment i es planejà un nou front al sud. L’actitud estudiosa del projecte no impedeix una plasmació precisa i de qualitat de les noves funcions. Escultura de Torres Monsó (1956).

La cara oest del parc Central adquiriria un límit regular i acurat, just al sud de la casa Teixidor de Masó, mitjançant un mecanisme regulador sui generis i extemporàniament «segle xix»: la imposició municipal d’un projecte de façana a un promotor distant de la qualitat urbana. Sense perdre balconades i terrasses, estimats pel món comercial, la composició acusa una sobrietat tectònica i uns materials i línies compositives propis dels coautors.

L’objectiu del projecte és la recuperació de la muralla medieval i la seva reutilització com a passeig públic, l’interès bàsic del qual són les vistes excepcionals sobre el Barri Vell i el pla de Girona, que el converteixen en un itinerari turístic. El projecte i les obres s’han fet en dues fases: La primera, del 1983 al 1985, correspon al tram que va des del Jardí de la Infància fins a la torre del General Peralta, i la segona, del 1988 al 1998, correspon al tram que va des d’aquesta torre fins al portal de Sant Cristòfol. Aquests dos trams quedaven interromputs, a la zona del convent de Sant Domènec, per un esvoranc que es va haver de resoldre mitjançant un pont. En general, el criteri de l’actuació ha estat superposar les diverses intervencions que calia fer, tant les de consolidació o recrescut de les restes existents com les de nova planta, a la fàbrica de la muralla, d’una manera força directa i despreocupada: assumint-la tal i com l’hem trobat i evitant restauracions “arqueològiques”, les quals, en l’intent de recuperar l’estat original, desvirtuen el caràcter històric de la construcció. El punt de partida de la nostra intervenció no és, per tant, retornar les restes existents de la muralla a un hipotètic estat original, sinó consolidar-la i adaptar-la al nou ús previst, partint del seu estat actual, del que ens ha arribat: resultat d’intervencions i èpoques molt diverses. Per això volem que la nostra actuació, que respecta el caràcter i els valors formals, històrics i arqueològics de la muralla, s’entengui com una nova intervenció amb una identitat pròpia, de moment l’última, que s’afegeix a les anteriors.

Des de la plaça del Vi fins a la plaça de Sant Feliu, una llarga actuació municipal eixampla l’espai per a vianants, implanta serveis urbans, paviments i llums de qualitat i dota l’antic camí reial d’una textura estudiada. El carrer dels Ciutadans fou l’eix de moda entre cavallers i burgesos ja al s. xiv , com un eixample —d’antuvi extramurs, 1160— que abastà els alous privats i les concessions del rei a l’areny fluvial. Aquesta ciutat nova, baixa i plena d’activitat mercantil i artesana, contrapesa la Força Vella, curial i jueva, i acull la casa dels jurats (1391-1430), un poder ja efectiu al marge del Bisbat. Originalment era de trama molt menor que les illes actuals i intensament porticada. Enumerem-hi els casals més destacables: Margarit, restes (núm. 22); Desbac Cartellà (núm. 16), avui aparcament; Delàs (núm. 14), ref. s. xix; Manresa (núm. 12), ref. J.M. de Ribot, 1975- 77; i Berenguer (núm. 11), avui oficines. Al carrer de la Cort Reial, que hi dóna continuïtat i molt reedificat al llarg dels segles, hi trobem les voltes d’en Rosés, d’encuny medieval, amb la casa del veguer (núm. 11), potser del 1342, i una altra del s. xv (núm. 5); la casa Lagrifa (núm. 15), gòtica, que absorbeix (1658) un antic carrer; i la casa del núm. 14, en la qual es llegeix un antic pati. L’alberg de joves fou inserit volgudament al cor de la ciutat vella per la nova Administració, amb una endreçada reforma de tres casals dels s. xv-xvi que —amb autonomia de les ordenances rutinàries— hi buida una lluerna central i dota les façanes d’un nou significat, robust i vagament noucentista.

Els dos edificis defineixen un mateix front urbà a l’avinguda Nova Icària de Barcelona. La façana ressegueix les alineacions dels carrers i es projecta com una suma d’unitats formalment iguals i unides entre si pels cossos de les escales, subratllant d’aquesta manera el ritme vertical de la composició. A banda i banda del carrer d’Àvila –i per reforçar la idea de front unitari -els edificis s’acosten al màxim deixant uns porxos en planta baixa que permeten el pas cap a l’interior de la illa. En aquest interior les façanes estan definides per unes grans galeries que filtren i relacionen els habitatges amb els jardins. Ateses les particulars condicions urbanes de la confluència entre l’avinguda Icària i l’avinguda del Bogatell, l’edifici rep en aquest punt un tractament singular. L’adaptabilitat de la planta a les diverses necessitats dels usuaris ve donada per la disposició ordenada i regular de pilars i les obertures; la utilització del cartró guix en les divisions interiors; i l’existència d’una circulació alternativa a través de la galeria exterior. El fet que els serveis i les cuines estiguin concentrats i que els dormitoris es trobin alineats dóna una clara flexibilitat als usos de l’habitatge.

L’orde mercedari, de fundació catalana (Jaume I, 1218), es va implantar al Mercadal (1222) i el 1326 es traslladà a aquest nou emplaçament. De l’època fundacional en subsisteix només la nau gòtica, a causa de l’enderroc de mitjan s. xvii , quan es va fortificar el baluard de la Mercè. El cenobi així reedificat s’inscriu al recinte murari i defineix sòbriament un nou claustre. L’exclaustració del 1835 transferí els espais a l’exèrcit, primer com a caserna i després com a hospital: el temple fou segmentat i s’afegí una planta al claustre. L’adquisició municipal del 1970 va permetre posteriorment una dilatada i inconclusa restauració de nau, claustre i escala principal, i una intervenció destinada a allotjar usos de centre cultural i petit auditori. No fou un retorn a un presumpte i desconegut estat original del s. xvii , sinó una accentuació de les arquitectures existents i dels espais principals. Així passa amb el pati, amb l’opció de galeria lleugera disposada a la segona planta, amb la coberta a manera d’impluvi o amb el sobri tractament de la nau. La relativa modèstia de la intervenció queda compensada pel brillant sostre de la nau i pel seu èxit acústic.

Rehabilitació i remodelació de l’antic convent de Sant Domènec, construït els segles XIII i XIV reformat i ampliat el segle XVIII i adaptat com a caserna el segle XIX. Amb la intervenció duta a terme es pretenia clarificar l’estructura física de l’edificació existent, i per tant havia de ser una intervenció valenta i radical, però alhora respectuosa amb el caràcter de l’edifici i fidel al seu esperit originari d’austeritat, simplificat i racionalitat, propi dels convents de les ordes mendicants. També es volia relligar d’una manera lògica natural la construcció existent amb la nova d’acord amb una proposta global: calia repensar tot el conjunt de Sant Domènec a partir de les seves virtuts més genuïnes. Aquesta voluntat d’integrar “el vell i el nou” ens va portar a acceptar, en la concepció del projecte, les limitacions d’uns sistemes constructius i d’uns materials tradicionals cosa que ens permetia superposar l’obra nova a l’existent sobre la base d’una certa homogeneïtat constructiva i de materials de les fàbriques antigues i modernes. I també perquè això ens permetria fer-ho sense necessitat d’aïllar els elements preexistents o d’integrar-nos-hi d’una manera mimètica. Volíem que les noves estructures construïdes amb rajol ceràmic fossin homogènies amb les estructures de pedra preexistents, però que mantinguessin una identitat molt precisa de la contemporaneïtat de la intervenció. La construcció es va dur a terme en fases successives a partir de la proposta i els criteris inicials. L’edifici de despatxos, fet del 1992 al 1995, de nova planta, va ser construït sobre les restes de l’antiga sagristia i segueix la seva traça. I la Biblioteca del Campus del Barri Vell, construïda del 1992 al 1997, es va fer remodelant la planta baixa de l’antic convent.

Aquest conjunt d’habitatges, construït en diverses fases, ocupa el front de dues illes de cases de l’Eixample i s’estructura com una gran peça, allargada i paral·lela a l’autopista de Mataró, formada per dos elements: un cap i un cos. La voluntat de configurar una arquitectura a l’escala de l’entorn i d’un clar caràcter urbà s’expressa com una seqüència seriada i gairebé ininterrompuda de l’element essencial de la composició: la tribuna que organitza els espais interiors al voltant de la sala d’estar i es manifesta a l’exterior amb una corba suau que recorda els miradors de l’arquitectura burgesa noucentista però portats a una altra escala que transforma el seu significat. La monumentalitat del conjunt es vol comptabilitzar amb el tractament domèstic de la unitat bàsica: l’habitatge. El conjunt adopta una tipologia del bloc lineal doble, amb patis coberts amb lluernes. Aquest espai interior es manifesta en les testeres, on el doble bloc s’ha resolt com una façana unitària. Les façanes s’estructuren en tres nivells que corresponen al sòcol, fust i arquitrau de les proporcions clàssiques, però traduïts a un llenguatge industrial d’obra vista que adopta diverses combinacions i jocs cromàtics i que d’alguna manera, encara surt de l’arquitectura fabril del modernisme o de l’arquitectura urbana americana del segle XIX. La distribució dels habitatges s’organitza a partir de la zona d’estar lligada a la tribuna, que està directament connectada a la cuina i al dormitori principal, amb la qual cosa es crea una circulació complementària que gira al voltant de la sala d’estar i la converteix en l’espai central de l’habitatge.

Per al programa de nova facultat, i seguint el procés disciplinari de reagregació de cossos desapareguts o enrunats de la tipologia conventual, la nova peça es disposa tangent al claustre major i al lloc de l’antiga sagristia. Ja aïllat de la muralla, el conjunt adquireix així una confirmació de l’envoltant, amb una arquitectura funcional que fa dels seus contraforts explícits l’argument principal de projecte i el mecanisme de relació amb les fàbriques antigues.

L’edifici es fa ressò de les escasses referències que ofereix un indret ben poc configurat del campus d’Humanitats: una plaça a la banda nord, un fort pendent a la banda sud, i el pas de la via fèrria, que dóna accés a tot el campus. El programa queda clarament separat en dos cossos que es configuren d’acord amb aquestes referències: el cos dels despatxos acaba en proa en direcció al barranc i la via del tren, mentre que el cos de les aules adopta una secció escalonada que també li confereix un caràcter orientat. Així, el conjunt sembla que arrenqui de la plaça i que quedi penjat sobre el barranc. La façana nord unifica tots dos cossos per mitjà d’una gelosia de malla desplegada que dóna resposta al caràcter consolidat de la plaça. Entre els dos cossos, un pati enjardinat acull l’accés i organitza les circulacions que unifiquen tot el conjunt. El programa es desenvolupa amb independència de les consideracions morfològiques.

La primera experiència va ser construir Ca l’Ingla a la feixa del Molí, uns terrenys situats a prop del nucli urbà de Travesseres. El terreny es caracteritza per la seva disposició esglaonada: un conjunt de terrasses, definides per llargs murs de pedra i fileres de roures, orientades a migdia, és a dir davant una magnífica panoràmica de la serralada del Cadí. La casa es disposa en el terreny com a nucli de comunicació entre els diferents nivells de terrasses, formalitzant el que les ordenances anomenen unitat ceretana. A partir d’aquest model rural, l’edificació defineix una era al voltant de la qual trobem la planta principal de l’habitatge. Per sota d’aquest nivell hi ha una altra planta semisoterrada, on trobem el garatge, magatzems, instal·lacions i habitacions per nens i convidats. Per tal d’adaptar-se a l’estructura de formació del terreny, la casa s’ha concebut com un cos lineal totalment orientat a migdia, a partir d’un sistema estructural de murs de càrrega recolzats sobre els antics murs de pedra i una coberta de teula ceràmica sobre estructura de bigues de tauló de fusta. Els tancaments exteriors són de pedra rústica del país combinada amb paraments revestits de fusta d’iroko. La coberta s’adapta als diferents episodis de la planta i es diposita amb suavitat sobre els murs perimetrals.

El nou cementiri municipal de la Llagosta s’ha projectat com un equipament públic dins el marc general del futur parc fluvial del riu Besòs. El projecte dóna al cementiri una capacitat de 401 nínxols i 110 columbaris, a la qual s’hi arribaria un cop construïdes les dues fases previstes. A causa de la proximitat del nivell freàtic s’ha descartat la construcció de tombes i panteons soterrats. En la primera fase -que ocupa una superfície de 1.174 m2- s’han construït 201 nínxols i 56 columbaris, una capella ecumènica, una sala d’autòpsies, serveis annexos i aparcaments, i també s’han fixat les pautes del seu futur creixement. El recinte s’organitza a partir d’una sèrie de petits patis de nínxols, que es disposen al llarg de dos eixos principals. Aquesta sèrie de patis podríem dir que dibuixen una catifa. La capella, la morgue, etc. queden intercalats en la successió de patis i compten amb el seu propi ambient recollit. Aquesta organització de l’espai proporciona al recinte una escala humana, lluny de qualsevol retòrica monumental, i permet la fragmentació del conjunt en petits ambients, definits pels murs i la vegetació, darrere dels quals els nínxols queden recollits en espais íntims i diferenciats. D’entre aquest dibuix de murs i patis, només sobresurt el volum geomètric de la coberta de la capella, que fixa una clara referència dins un entorn molt desdibuixat. El recinte s’ha completat amb la plantació de pins i vinya verge, en els patis de nínxols; mimoses i llorers als patis de la capella; xiprers en el camí d’accés; i, al voltant del recinte, s’ha delimitat un espai mitjançant la plantació de llargues fileres de pollancres lombards.

A partir de la funció pedagògica i social de l’edificació escolar, proposem que la implantació d’aquest nou centre ajudi a vertebrar l’entorn en què es troba, actualment poc configurat des d’un punt de vista urbà. El fet d’optar per un edifici d’una sola planta permet organitzar la vida escolar a través d’un eix central –que dóna accés a totes les dependències- el que actua al mateix temps de zona de trànsit i de trobada, amb una clara vocació de ser utilitzat, si s’escau, amb finalitats pedagògiques. La solució que presentem proposa un sistema modular d’aules i espais de serveis, el qual dóna flexibilitat en els seus usos. Els patis queden determinats per la mateixa disposició de les aules, aconseguint un conjunt articulat i de marcada personalitat. L’accés independent a les pistes esportives i al gimnàs (que pot ser utilitzat de forma polivalent), situats a un extrem del recinte escolar, permet que pugui ser utilitzat fora de l’horari escolar i, potser, relacionat amb el futur complex poliesportiu que es preveu construir a Palau de Plegamans. Aquest plantejament, juntament amb l’elecció de materials per a la construcció (formigó, obra vista, alumini...), optimitza el seu manteniment, tant pel que fa a neteja com a l’envelliment natural de les construccions. També creiem que l’exterior ha de ser tractat amb la vegetació autòctona del Vallès.

L’escola s’organitza com una trama d’aules i patis vertebrats al llarg d’un corredor central. Les aules estan agrupades de 2 en 2, compartint un nucli de serveis higiènics. Aquest nucli té accés i control visual independent, des de cada una de les aules. Cada grup disposa d’un pati de jocs privat, que fa la funció d’estendre les activitats docents a l’aire lliure. Pròxim a l’entrada principal, situem la sala d’usos múltiples, lligada funcionalment al vestíbul. La sala de professors amb un nucli de serveis higiènics adaptats a persones amb mobilitat reduïda, i la cuina i els magatzems. La connexió amb l’edifici de l’escola Bressol existent, es fa mitjançant un porxo perllongació del corredor interior. Aquesta connexió ha obligat a obrir una nova porta en la façana posterior del centre actual i a arranjar de nou l’interior d’una petita saleta. Tota la nova edificació s’ha construït amb un sistema de murs de càrrega, de peces ceràmiques de gran format (2.00 m x 0.60 m x 0.20 m), recolçades sobre unes sabates contínues de formigó sobre pous de fonamentació. La trava i el coronament de les peces es fa mitjançant congrenys de formigó encofrat per anar vist. Sobre aquests murs es disposa d’una estructura en bigues de fusta de 28 cm de cantell que es deixen vistes.

En una franja d’ocupació no prevista originalment, les conveniències programàtiques dels espais politècnics s’expandeixen en una relació problemàtica amb un vial perimetral i amb els nivells dels edificis principals (P-1 i P-2). El projecte s’encaixa en aquests condicionants amb modèstia i pulcritud; s’ordena amb un eix ampli i ben dimensionat, d’accessos extrems que el vinculen amb aquells nivells; excava uns patis que qualifiquen la llum i l’ambient serè de l’aulari inferior, i delinea un cos llarg de despatxos que emergeix rítmic i seriat per damunt de la coberta, finalment una cinquena façana del conjunt.

El solar està ubicat en el barri del Pla de Dalt, a l'extrem oest del nucli urbà d'Olot. Limita al nord amb terrenys sense urbanitzar, al sud amb la carretera de Riudaura a Olot, a l'oest amb la Ronda de Xiprer i a l'est amb un vial, una zona destinada a aparcament. Aproximadament a 500 metres de distància en direcció nord hi discorre el curs del riu Riudaura. El solar forma part del sòl urbà edificable. Les actuacions no afecten a cap llera pública i es fan en una zona sense cap risc hidrològic previsible. L’objecte d’aquest projecte és l’ampliació i reforma de l’I.E.S Garrotxa, la construcció d’un edifici de tallers i aules per al cicle formatiu i un pavelló esportiu. Avui dia el centre es presenta com un conjunt heterogeni d'edificacions aïllades. Les comunicacions entre elles es fa mitjançant uns porxos coberts. El fet de que aquest creixement es produís sense una idea global d'ordenació fa palesa l'imminent necessitat d'engegar un projecte que superi les seves mancances funcionals i normatives. La proposta consta dels següents punts: 1 > Enderroc o trasllat dels tallers i edificacions prefabricades i hivernacles originals. 2 > Construcció d’un nou edifici transversal a la disposició dels pavellons originals, que organitza un nou eix d’accessos i circulacions per a tot el conjunt. Es resolen tots els problemes d’accessibilitat i connexions entre tots els pavellons. 3 > Recolzats en aquest nou eix un total de 6 tallers especialitzats i un pavelló d’esports. Sobre la façana nord de l’edifici lineal, es disposen tots els tallers (T1- T6), Aquests tallers, de 3,6m i 4,5m d’alçada, s’organitzen definint, entre ells, una trama de patis que els proporcionen il·luminació i ventilació naturals. 4 > Aquest edifici lineal és de planta baixa més una planta. En ell s’hi ubiquen les aules tècniques, aules polivalents, i els departaments i serveis comuns. 5 > Pròxim al nou accés i directament relacionat amb el jardí, s’ha situat el nou servei de cuina, bar i menjador. Aquesta disposició pròxima també a l’accés del gimnàs i vestidors, permet la seva utilització alternativa fora dels horaris escolars. 6 > El programa de ESO 4/3 línies es distribueix en els edificis existents. Per aquest motiu es procedeix a la reforma integral dels pavellons i la colmatació amb uns de nous 7 > Construcció d’un nou sistema de porxos per connectar tots els pavellons originals.

Passejant pel casc antic de Barcelona, pels voltants de la catedral trobem el Museu Marès, situat a la Plaça Sant Iu. És un conjunt heterogeni d’edificacions construïdes al voltant d’un magnífic pati central. La primera sala (sala dels Arcs) es va inaugurar el 1946 (en aquell moment s’estava reinventant el barri Gòtic). El museu va anar creixent fins als anys setanta. No ens consta que mai s’hagués redactat un pla director ni un projecte de conjunt. Una bona part està dedicat a mostrar la seva col·lecció de pintura escultura i belles arts, i l’altre a la passió col·leccionista del Sr. Marès, que és on es fa més evident la relació entre l’objecte i la manera de mostrar-lo, pròpia d’un museu d’Autor. Des d’un punt de vista arquitectònic, el resultat era un conjunt heterogeni de sales i dependències de forma diversa, sistemes constructius diferents i obsolets, mal connectades i que sovint no estaven situades a la mateixa cota. L’objectiu d’aquest projecte va ser la rehabilitació arquitectònica i museogràfica de la primera planta del Museu, on s’hi exposa la seva col·lecció d’escultura medieval. A banda d’oferir noves i millors condicions tècniques i ambientals per a l’exposició de les obres, el projecte, sense renunciar a la seva pròpia identitat formal, dona continuïtat i completa la remodelació de la planta baixa, que va iniciar l’arquitecte Josep LLinàs a l’any 1999. Per possibilitar la creació del millor ambient propici per a l’exposició i contemplació de les obres, el nou projecte s’ha desenvolupat en paral·lel amb el projecte museístic i museogràfic, on s’han definit conjuntament i alhora tant el tipus de rehabilitació arquitectònica de les sales, els seus accessos, relacions espacials i recorreguts, com la nova distribució de les col·leccions, les vitrines, els elements de suport, la il·luminació de les obres i la senyalització. En definitiva, s’ha construït un edifici (forjat, tancaments i instal·lacions), dins d’un edifici existent, amb una nova geometria. Entre els dos edificis (el original i el nou) es van produir una sèrie d’espais intersticials, utilitzats per situar-hi les noves sales d’instal·lacions, vitrines o altres elements d’exposició. Les noves sales assoleixen el caràcter de nou contenidor qualificat i estableixen una relació de juxtaposició amb l’antic suport. El nou projecte es basa en deixar que siguin els objectes els protagonistes i que les peces que s’ensenyen no s’entenguin descontextualitzats, sinó integrades en aquest nou espai. Per assolir aquets objectius les sales s’han transformat en espais de forma regular, s’ha procedit a l’obertura de noves connexions entre àmbits i a l’eliminació d’altres d’existents, s’han establert noves relacions visuals entre l’interior i l’exterior del museu. S’ha suprimit les barreres arquitectòniques, s’ha construït una nova escala i muntacàrregues.

El Vinseum està situat al centre històric de Vilafranca del Penedés, amb la seva façana principal orientada a la plaça de Jaume I fent front a la Basílica de Santa María. El nou museu del Vi, neix a partir d'un conjunt heterogeni d'edificacions existents. El projecte conserva i rehabilita l'antic Palau Reial i la capella de Sant Pelegrí, i els integra dins del nou conjunt museístic que presideix un edifici de nova planta. La construcció d'aquest nou volum entre el palau i la capella, defineix un passatge d'accés cap al vestíbul del nou museu situat al centre del edifici, on es connecta directament amb totes les dependències. El conjunt està inclòs dins del catàleg de Patrimoni Històric i Ambiental de la població Es tracta d'un edifici que respon als usos i característiques d'un museu del s.XXI , sent una referencia urbana en el teixit històric i un fòrum cultural. Amb unes instalolacions flexibles per a la realització independent i simultània d'activitats d'interès artístic i social.