Mies Missing Materiality

Pavelló Alemany de l'Exposició Internacional de 1929

El pavelló alemany representa una nova manera de concebre l'espai completament diferent de la tradicional i coherent amb les possibilitats que ofereixen les noves estructures de pilars metàl·lics. Mies porta aquesta innovació constructiva al límit de les seves possibilitats visuals permetent que els murs de tancament es distribueixin lliurement per tota la planta. Un altre aspecte remarcable del pavelló és la selecció de materials de gran qualitat i colors molt intensos, així com la introducció de dues làmines d'aigua als espais exteriors. Bruno Zevi du a terme una investigació on situa estèticament l'arquitectura del pavelló dins del neoplasticisme, un moviment anticlàssic del qual Mies formava part. El dinamisme dels plans horitzontals i verticals del pavelló respon clarament als principis estètics d’aquest moviment d’avantguarda i es contraposa clarament a la concepció estàtica de l’art grecoromà. El pavelló s'ha de llegir com un manifest que determinarà tota l'arquitectura posterior de Mies i influirà en les generacions successives d'arquitectes moderns. Tot i això, els arquitectes catalans de la República ja havien pres partit per Le Corbusier i els CIAM, i la influència de Mies hauria d'esperar fins als anys 50. Contra l'opinió generalitzada, aquest pavelló també s'hauria de llegir com un nou prototip d'habitatge que Mies ha anat presentant successivament a diferents exposicions internacionals: la Glasraum a Stuttgart, 1927; el Pavelló Alemany a Barcelona, 1929; i la Casa per a un Solter a Berlín, 1931. Totes elles variacions d'una nova tipologia de cases pati. Als anys 50, Oriol Bohigas es va posar en contacte amb Mies van der Rohe per reconstruir el pavelló de Barcelona. Mies va donar el seu consentiment i estava disposat a dur-lo a terme personalment, però no va autoritzar la reconstrucció del monument a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg perquè no respectava l'emplaçament original. Ignasi de Solà-Morales, Fernando Ramos i Cristián Cirici van completar la reconstrucció el 1986, amb motiu del centenari del naixement de Mies.

Reconstrucció del Pavelló Alemany

Cristian Cirici i Alomar, Fernando Juan Ramos Galino, Ignasi de Solà-Morales i Rubió

Reconstrucció del Pavelló Alemany

La primera proposta de reconstrucció del pavelló d’Alemanya fou realitzada al mateix Mies van der Rohe per part del Grup R, que va rebre la resposta entusiasta de l’arquitecte, però el projecte no va prosperar pel desinterès de l’Administració. Hi ha una segona proposta de Joan Bassegoda i Nonell de l’any 1964, i deu anys més tard el professor Fernando Ramos va organitzar un seminari destinat a conèixer exhaustivament l’edifici, ja que originàriament gairebé no hi havia un projecte. La proposta definitiva neix el 1981, quan alguns estudiosos i historiadors ja tenen un coneixement força complet dels materials arxivats a Barcelona, Berlín, Nova York i Chicago. Aquest coneixement, a més d’algunes hipòtesis de treball i de l’anàlisi de les restes trobades al mateix lloc, va poder garantir la rigorosa fidelitat de la reconstrucció, basada en l’edifici original i no tant en els plànols redibuixats que n’havia fet el mateix Mies per encàrrec de Werner Blaser. La reconstrucció s’aparta de l’original en aspectes com ara la impermeabilització de la coberta, la recollida d’aigües o la seguretat. Actualment l’edifici és la seu de la Fundació Mies van der Rohe i funciona com una petita sala d’actes per a esdeveniments amb poc aforament.