Els Jocs Olímpics de Barcelona 92, més enllà del merament esportiu i urbanístic, van representar per la ciutat la recuperació de la seva història, que es va interrompre el 1936. Ha estat el succés de major transcendència dels últims temps, gràcies al qual la ciutat ha recuperat el seu antic esplendor. Per això es va rebatejar l'Estadi Olímpic amb el nom del president màrtir, Lluís Companys. D'aquesta voluntat d'unió amb el passat va néixer la idea de reconstruir el pavelló espanyol que la República va encarregar per a l'Exposició Internacional de París de 1937. Pavelló que va representar un acte de la República, ja en plena Guerra Civil. En ell es va expressar tot allò que la República representava per a una gran part dels ciutadans, amb la participació dels més importants artistes espanyols, que fet i fet ho eren a nivell mundial: Picasso amb la seva Guernica, fet expressament per a l'edifici, El pagès català en revolta de Joan Miró, la Montserrat de Juli González, la Font de Mercuri de Calder, i l'edifici de Josep Lluís Sert, amb la col·laboració de Luis Lacasa per encàrrec directe del Govern de Madrid. Se'ns va encomanar tal obra, tot i el poc material de què es disposava, doncs, a causa de la urgència amb què es va construir, no es va realitzar un projecte arquitectònic ad hoc. Només teníem algunes fotografies, material certament necessari però que res ens il·lustraven, per exemple, sobre determinats materials ni sobre els colors. El coneixement de l'obra de Sert, la interpretació de la documentació trobada tant al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid com a la Fundació Joan Miró de Barcelona i la lògica constructiva van ser les eines de les que ens servim per reconstruir el pavelló. El ministre de cultura de l'època, Jorge Semprún, es va comprometre a què, en el transcurs dels Jocs, el Guernica autèntic ocuparia el mateix lloc en el mur que en aquell esdeveniment. No va passar així i el mur va quedar buit. Per respecte a l'obra de Picasso, deixem la paret de color gris, el que més abunda en el quadre, i sobre ella la signatura de Picasso en blanc (convé recordar que el Guernica mai va ser signat). El projecte s'inscriu en els cànons del racionalisme del GATPAC, d'acord amb els moments en què es va fer. Respon a un rectangle de 28,8 per 10,8 i 12 metres d'alçada. Tot l'edifici s'adequa perfectament a aquesta modulació. Per tots és conegut l'ús al que estava destinat el pavelló tal com el va construir Josep Lluís Sert, és a dir, com un petit aparador estructurat al voltant d'un itinerari unidireccional, mitjançant el qual podia veure el contingut programàtic que s'exhibia. S'accedeix a ell per uns esglaons que ens condueixen al pati, peça mediterrània per excel·lència, i en el qual es van desenvolupar innombrables actes culturals. A través d'una rampa, combinada amb una escala, s'arriba al nivell superior. Aquesta part de l'edifici s'aparta dels cànons més clàssics del primer racionalisme i apunta formes orgàniques que poc després Alvar Aalto s'eleva a característica pròpia dins del racionalisme. Des de l'interior i sempre per recorreguts prefixats, es va descendint fins arribar a la porta del primer pis, des d'on es surt a l'exterior, per baixar una escala que diposita el visitant al final del recorregut. L'edifici, per les seves característiques arquitectòniques, semblava destinat a un ús semblant a l'original de París i, conseqüentment, havia de ser possible realitzar-hi exposicions d'art, pel que la nostra reconstrucció es va veure en l'obligació de dotar-lo de les instal·lacions modernes: elèctriques , aire condicionat, ascensor i un soterrani, on es van poder col·locar totes les màquines que tal posada al dia exigia.