Antoni Ubach i Nuet - Arquitectura Catalana .Cat

Obres (20)

Sobre el mapa

Premiades

Catalogades

Desaparegudes

Totes les obres

Constel·lació

Cronologia (22)

Restaurant Neichel

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

Quan un entra al Neichel, no es pren consciencia aïllada de la decoració, la llum o l’amortiguació del so: es rep la impressió d’un tot que respira benestar i auguri de bona taula. Res no és estridència ni brusquedat. Harmonia de grisos i ocres, de grisos quasi blancs i d’ocres a punts vermells. Ni pocs ni molts mobles, distancies ni molt petites, ni “Grand Luxe” ni ascetisme. Es traspassa l’àmbit d’entrada, amb el bar pintat per Maria Girona. Ja a taula tot seguirà en concordança. La llum tènue que entra pel petit jardí que s’obre davant del restaurant, queda matisada pels gruixuts murs folrats de fusta. A l’altre cantó, discorre l’activitat del servei, l'entrega i sortida dels plats de la cuina. És el necessari camí de l’activitat gastronòmica. Quan les llums del dia s’apaguen, durant el servei nocturn, el restaurant sembla il·luminar-se quasi per màgia. Pràcticament no es veuen punts de llum que no siguin els que presideixen cada un dels mobles-offices que separen el menjador del corredor de servei. Les cuines són el contrapunt de tant silenci i perfecció. Allí hi bull una frenètica activitat, és el motor de tot gran establiment. El restaurant Neichel va merèixer el premi FAD d’interiorisme al 1981.
Premi FAD

Guardonat / Premiat (opinió). Categoria: Interiorisme

Restaurant Neichel
Rehabilitació del Palau Pascual i Pons

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, MBM Arquitectes, Oriol Bohigas i Guardiola, Miquel Espinet i Mestre, David Mackay, Josep Maria Martorell i Codina, Antoni Ubach i Nuet

Entre els anys 1890 i 1891, l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia va construir per al Sr. Sebastià Pascual i per al seu cunyat D. Alexandre Pons dos palaus contigus als solars núm. 2 i 4 del Passeig de Gràcia. L’evident contacte entre ambdós propietaris va permetre a Sagnier construir els dos edificis amb evidents unions organitzatives però sobretot estilístiques. Durant el transcurs dels anys fins a l'inici del projecte van ser moltes i de diferent transcendència les obres que es van fer deixant sobre l’edifici innumerables cicatrius. Tot i el lamentable estat de l’edifici, l’Ajuntament de Barcelona el té inscrit en el seu catàleg d’edificis a conservar pel seu valor testimonial del modernisme català. Estant així les coses, es van decidir a redactar el projecte d’ampliació, restauració i transformació. Els principals trets d’aquesta intervenció tan àmplia i complexa van ser, en primer lloc, unificar els dos antics palaus en un sol edifici, l’accés al qual és des del Passeig de Gràcia. L’abast d’aquesta unificació passa per remodelar els accessos verticals, ascensors i escala, al voltant d’un pati de llum que és un dels punts de més alt interès del projecte. En segon lloc, emprendre les obres per rejovenir el sistema constructiu de l’edifici. En tercer lloc, s’amplia la cinquena planta sobre l’antiga coberta aprofitant l’obertura sota la barbacana. La introducció de la galeria en el rencontre entre la façana i la coberta tendeix a millorar l’esveltesa de l’edifici. Els criteris de restauració de la façana són varis: reintegrar el pinacle de base ortogonal, reparar tots els elements deteriorats, reposar algunes finestres gòtiques que estaven mutilades i integrar a l’esquema configuratiu les façanes construïdes sobre les antigues andanes del carrer Casp i la Ronda Universitat com de les obertures de la planta baixa un cop consolidat el caràcter comercial d’aquestes. Hem volgut mantenir la dualitat entre l’edifici antic i modern amb la coexistència del vestíbul original en planta baixa, executat en pedra de Montjuic i estucs, amb el pati vertical construït amb formigó blanc entès com una versió de pedra tecnològica, i restaurar amb una actitud recuperadora les poques peces de la planta primera que han aconseguit sobreviure fins els nostres dies. La lluminària de l’antic vestíbul ha estat dissenyada per Miguel Milá.
Premi FAD

Guardonat / Premiat. Categoria: Restauració

Rehabilitació del Palau Pascual i Pons
Conjunt Residencial Lleida Park

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

El conjunt residencial “Lleida Parc” es composa de diversos conjunts d’habitatges, cadascun d’ells de 4 a 6 habitatges adossats. Cadascun d’aquests conjunts es composen d’un aparcament conjunt i de tres plantes on desenvolupar el programa de cadascun dels habitatges.
Escola d'Enginyers Agrònoms de Catalunya

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

L’edifici integra dos cossos existents i té dues façanes ben diferenciades, una de totxo vist i un altre de vidre reflectant que permet a les zones de passadissos de comunicació donar llum i vistes al exterior i crear un efecte mirall amb l’edifici existent molt evocador. Organitza per sectors ben diferenciats els diferents programes de l'Escola, alhora que potencia el més significatiu i amaga part dels edificis antigues, com un joc de veig i no veig. El que es veu és l'edifici principal sobre un fons cortina que reflecteix el paisatge. El que no es veu és la resta de edificacions que queden barrejades i embolicades pel discorrent nou edifici d'obra vista. La façana principal s'obre sobre l'extens parc fruiter, és un continu mur-cortina, com una tensa i fina pell que tanca en el seu interior els circuits de distribució. Les façanes sud i est estan tractades amb murs d'obra vista trepats per amplis finestrals amb protecció solar. Aquestes façanes corresponen a el sector aulari i de laboratoris. A l'iniciar el projecte vam tenir una constant obsessió en diferenciar el nou del vell, en aclarir l'enteniment dels nous edificis (units però no barrejats). Haurien de ser diferents en color, textura, il·luminació, fins i tot en programa i per tant en el seu ús. Per això els espais de contacte van requerir una especial delicadesa, es va tendir a la neutralitat, predomini de lluernaris, colors blancs i una gran generositat de superfícies.
Rehabilitació de la Facultat de Medicina

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

El 1907 es va inaugurar l’Hospital Clínic de Barcelona i amb ell, la Facultat de Medicina, pertanyent a la Universitat de Barcelona. Amb això es veien satisfetes les antigues aspiracions d'abandonar els edificis de la Rambla dels Estudis, que van acollir la Facultat de Medicina al seu retorn de l'exili borbònic, a causa del decret de Nova Planta de 1716. L'evolució dels estudis de medicina, i concretament el salt qualitatiu que va significar la llei de 1983, va exigir una adaptació a les noves demandes. La principal característica d'aquesta transformació va ser la de crear departaments dedicats a la investigació i fomentar el coneixement, base de les universitats modernes. En certa mesura aquestes transformacions han estat possibles gràcies a la qualitat dels espais, la formalització respon a criteris de neutralitat funcional, que fa molt senzill el pas d'aularis a laboratoris, encara que aquests necessiten d'un equipament complex i molt específic. El traçat clàssic del repertori modèlic, en la més estricta tradició beauxartiana, ha estat respectat i fins i tot millorat en alguns punts. Cal recalcar que la grandesa dels espais comuns, d'una dimensió certament atractiva i ritual, d'alguna cosa que supera l'estricta necessitat, com l'escala principal, l'aula magna, el claustre o els corredors de distribució, imprimeixen una claredat i grandiositat arquitectònica que mereixia ser conservada. La exigències espacials ens han obligat a incorporar la planta soterrani i la planta sota coberta, a part de l’increment que ha representant la partició dels aularis, mitjançant un forjat intermedi. Els nuclis d'escales situats als laterals han estat reubicats centralment en un espai on creiem havien d'haver estat. En aquests punts, la nostra proposta millora l'organització tipològica de la planta clàssica. Aquesta escala dóna pas a les plantes originals i les noves, introduïdes mitjançant la partició de forjats dels nivells un i tres. La manera com aquestes noves plantes arriben a la façana, per tal d'evitar la solució de partir en dos la finestra, ens va portar a fer dependre el nou nivell de l'antic, com si es tractés d'un dúplex. Per això hem construït unes escales interiors disposades de manera paral · lela a la façana que resolen les connexions verticals seguint un ordre més tipològic que funcional. Les façanes es composen de finestres amb llindes i brancals de pedra, disposades ordenadament sobre una base d'estuc, el nafrat és sensiblement complex, i comprès entre impostes, cornises i pilastres dins del llenguatge clàssic al qual respon tot el projecte, pel que la seva rehabilitació presentava un interès especial. La qualitat de la pedra no està a l'altura de l'empaquetatge que es va voler donar a l'edifici. Es tracta d'una pedra que no ha tancat el període geològic de formació que li corresponia, per tant, tan fàcil de treballar com ràpid de descompondre, sobretot en les parts més exposades a les inclemències del temps. Una vegada sanejades les pedres, s'ha recuperat la forma que tenien, però només com a base per sostenir una xapa de zinc, de manera que s'ha incorporat una cal·ligrafia més complexa que l'original i que dóna lleugeresa a una composició més massiva que dòrica.
Ampliació de la Galeria d’Art Sala Parés

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

L'ampliació de la galeria d’art més antiga de l’Estat Espanyol ha suposat un treball d’arquitectura summament delicat i ponderat. Respectar l’aire original i la seva essència eren prioritats fonamentals per a nosaltres, però també ho era la transformació en una nova arquitectura fusionant-se amb les pre-existències i formant un conjunt on l’harmonia i l’atmosfera d’intimitat envaeixin l’espai. Els quatre pilars de ferro i la gran claraboia central es converteixen en protagonistes al voltant dels quals s’organitza l’espai. Vellut vermell a les parets i paviment de fusta a la sala d’a baix, respectant i guardant la serenitat clàssica de l’espai. Parets blanques i terra fosc expliquen el que es contemporani.
Conversió del Seminari Diocesà en Seu de la UdL

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Ramon Maria Puig i Andreu, Antoni Ubach i Nuet
Reconstrucció del Pavelló de la República

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

Els Jocs Olímpics de Barcelona 92, més enllà del merament esportiu i urbanístic, van representar per la ciutat la recuperació de la seva història, que es va interrompre el 1936. Ha estat el succés de major transcendència dels últims temps, gràcies al qual la ciutat ha recuperat el seu antic esplendor. Per això es va rebatejar l'Estadi Olímpic amb el nom del president màrtir, Lluís Companys. D'aquesta voluntat d'unió amb el passat va néixer la idea de reconstruir el pavelló espanyol que la República va encarregar per a l'Exposició Internacional de París de 1937. Pavelló que va representar un acte de la República, ja en plena Guerra Civil. En ell es va expressar tot allò que la República representava per a una gran part dels ciutadans, amb la participació dels més importants artistes espanyols, que fet i fet ho eren a nivell mundial: Picasso amb la seva Guernica, fet expressament per a l'edifici, El pagès català en revolta de Joan Miró, la Montserrat de Juli González, la Font de Mercuri de Calder, i l'edifici de Josep Lluís Sert, amb la col·laboració de Luis Lacasa per encàrrec directe del Govern de Madrid. Se'ns va encomanar tal obra, tot i el poc material de què es disposava, doncs, a causa de la urgència amb què es va construir, no es va realitzar un projecte arquitectònic ad hoc. Només teníem algunes fotografies, material certament necessari però que res ens il·lustraven, per exemple, sobre determinats materials ni sobre els colors. El coneixement de l'obra de Sert, la interpretació de la documentació trobada tant al Centre d'Art Reina Sofia de Madrid com a la Fundació Joan Miró de Barcelona i la lògica constructiva van ser les eines de les que ens servim per reconstruir el pavelló. El ministre de cultura de l'època, Jorge Semprún, es va comprometre a què, en el transcurs dels Jocs, el Guernica autèntic ocuparia el mateix lloc en el mur que en aquell esdeveniment. No va passar així i el mur va quedar buit. Per respecte a l'obra de Picasso, deixem la paret de color gris, el que més abunda en el quadre, i sobre ella la signatura de Picasso en blanc (convé recordar que el Guernica mai va ser signat). El projecte s'inscriu en els cànons del racionalisme del GATPAC, d'acord amb els moments en què es va fer. Respon a un rectangle de 28,8 per 10,8 i 12 metres d'alçada. Tot l'edifici s'adequa perfectament a aquesta modulació. Per tots és conegut l'ús al que estava destinat el pavelló tal com el va construir Josep Lluís Sert, és a dir, com un petit aparador estructurat al voltant d'un itinerari unidireccional, mitjançant el qual podia veure el contingut programàtic que s'exhibia. S'accedeix a ell per uns esglaons que ens condueixen al pati, peça mediterrània per excel·lència, i en el qual es van desenvolupar innombrables actes culturals. A través d'una rampa, combinada amb una escala, s'arriba al nivell superior. Aquesta part de l'edifici s'aparta dels cànons més clàssics del primer racionalisme i apunta formes orgàniques que poc després Alvar Aalto s'eleva a característica pròpia dins del racionalisme. Des de l'interior i sempre per recorreguts prefixats, es va descendint fins arribar a la porta del primer pis, des d'on es surt a l'exterior, per baixar una escala que diposita el visitant al final del recorregut. L'edifici, per les seves característiques arquitectòniques, semblava destinat a un ús semblant a l'original de París i, conseqüentment, havia de ser possible realitzar-hi exposicions d'art, pel que la nostra reconstrucció es va veure en l'obligació de dotar-lo de les instal·lacions modernes: elèctriques , aire condicionat, ascensor i un soterrani, on es van poder col·locar totes les màquines que tal posada al dia exigia.
Escola EINA. Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet
Escola Universitària Politècnica d'Informàtica de la UdL

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

L’edifici és format per dos cossos ben diferenciats en la seva concepció, que acullen les dues parts principals en què es divideix el programa, i alhora responen de manera diferent a les condicions urbanes del carrer Jaume II, en un cas, i de l’interior del campus, en l’altre cas. El cos que s’alinea amb el carrer assumeix la condició urbana dels diversos edificis que formen aquesta façana, que construeixen l’espai del carrer Jaume II amb grans edificacions amb separacions de 25 metres i creen un passeig rectilini que voreja el riu. El cos interior, destinat a tallers i aules especials, es relaciona amb el caràcter semirural dels orígens del lloc i presenta una volumetria orientada gràcies a una coberta corba i a la presència de grans finestrals. Tots dos cossos queden units per un espai de relació, un passeig interior vidrat i de doble alçada. L’entrada des del carrer té lloc a través d’un cos que adopta una geometria específica, independent de la resta de l’edifici, i que permet accedir immediatament a la part posterior. L’edifici dóna respostes independents a les condicions de l’exterior del campus i de l’interior, i aprofita aquesta clara discriminació per a una bona organització del programa.
Escolania de Montserrat

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

Del conjunt d'edificis que constitueixen l'abadia de Montserrat, els tres situats a la part més septentrional van ser objecte de diferents transformacions per establir-hi la nova Escolania. Per lligar aquestes edificacions, vam construir dues noves escales, una a l'ala sud del Monestir i l'altra a la Torre del Clericat, que és la construcció més alta. Aquestes dues escales articulen realment els diversos nivells de la construcció. En sentit ascendent, les dues primeres plantes són ocupades per l'ensenyament reglat. Al tercer nivell trobem l'escola de música, que inclou la sala d'assaig, de proporcions notables, ja que fa una alçària i mitja. Finalment el quart nivell -a la mateixa cota que la planta baixa del tercer edifici, l'antic Noviciat-, es dedica a la part domèstica de l'Escolania, l'internat. Aquesta part és la que ha rebut la intervenció més important, ja que hem aconseguit transformar un antic pati en veritable claustre. Des d'aquí, no solament rep llum i ventilació tota la planta, sinó que el nou claustre també és un marc magnífic de contemplació del perfil orogràfic de Montserrat. La darrera planta de l'ala sud del Monestir és ocupada pel nou Novicat, que, tot i compartir la resta de l'edifici, té la particularitat de quedar-se separat a fi de no entrelligar ambdós programes. Des de l'exterior, la intervenció és notablement respectuosa amb el conjunt existent, a fi de no interferir en la imatge ja reconeguda del Monestir. La darrera planta es va construir com un àtic amb un refós, on, sobre la paret de pedra, es produeix el canvi entre les finestres noves i les balconades antigues. La coberta fou revestida de coure, com s'havia fet a la Basílica uns anys abans.
Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General de la UAB

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

L'antic campus de la Universitat Autònoma de Barcelona s'alça damunt del llit de la riera de Can Magrans. La singular topografia de la vall és salvada per mitjà d'unes estructures hipòstiles que sostenen la plaça Cívica, que, elevant-se per damunt la llera, reposa sobre la columnata. Per la banda de ponent, on s'aixeca l'edifici que descrivim, hi ha un mur de contenció i un fossar que resolen el pas entre la plaça Cívica i la pineda superior, de gran vàlua. Els elements anteriors en fan un escenari únic en el conjunt d'universitats catalanes, pel fet que les construccions i la naturalesa hi conviuen d'una manera exemplar. La planta baixa de l'edifici s'alça al mateix nivell de la plaça Cívica. Aquesta planta, dedicada a accessos, control, informació i servei d'atenció a l'estudiant; conté a més a més una sala polivalent. El nivell primer és destinat als serveis de Direcció de Biblioteques. Els tres altres són els propis de la biblioteca i l'hemeroteca. La planta superior, a peu plà de la pineda, és una construcció oberta a la vegetació. Aquesta és la raó per la qual l'edifici inverteix la seva façana segons l'alçària. La paret oposada a les obertures, massissa, rep el magatzem de llibres. Totalment al contrari, les plantes inferiors fins a arribar a la plaça Cívica s'orienten sobre la plaça i aprofiten la ceguesa del mur per enquibir-hi tots els dipòsits de llibres. En la disposició dels espais, és de notar que aquesta façana dóna a nord, l'orientació més adequada per a una biblioteca. L'edifici, doncs, es capgira totalment per donar sentit a la diferent situació en el terreny: la plaça Cívica en un costat, i el bosquet o plaça enjardinada, a l'altre.
Hotel i Spa Ra Beach

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

Després de molts anys de malviure en un estat d'abandó, el Sanatori de Sant Joan de Déu, de Calafell, ha trobat el nou ús que el salva de la ruïna. Amb el naixement de l'Hotel i Spa Ra Beach, allò que s'havia convertit en una baluerna condenada a ser material d'enderroc passa a esdevenir focus de nova activitat i revitalització de l'entorn immediat. La nova construcció embolcalla l'antiga, deixant clara la diferència entre l'obra original i la nova. L'edificació nova es desplega en dues ales en forma d'U, que creixen a cadascun dels costats de l'antic sanatori, i a l'entorn d'unes làmines d'aigua. Aquestes ales, com ho faria un claustre, reben les visites de les habitacions i ho fan a través de terrasses protegides per persianes d'alumini que uniformen la façana interior i que, emmirallades en l'aigua, doblen la visió del conjunt. Per la banda oposada, discorren els corredors d'accés a les estances privades, que, amb façanes molt opaques, s'allunyen de l'entorn me´s immediat mitjançant grans murs recoberts de pedra, sobre els quals apareixen els finestrals, pocs però grans, amb reixa, que permeten la visió cap a l'exterior però que també garanteixen la intimitat interior. Les habitacions més singulars de l'Hotel aprofiten la vàlua espacial de l'arquitectura original. S'ha intervingut sobre l'antic sanatori amb l'exigència i el respecte rigorós per l'obra de Rodríguez Arias, tot enaltint-ne els abundants valors arquitectònics i corregint-ne algunes mancances, per adecuar-lo al nou ús i al cos de la normativa actual. El conjunt desplega una important massa volumètrica: sense sobrepassar mai la cornisa del sanatori, l'obra es produeix en una planta baixa i dos pisos. La dimensió horitzontal, dominant, solament és sobrepassada pels badalots de les escales, el coronament d'algunes instal·lacions tècniques i la piscina coberta de talassoteràpia, que tanquen la coberta de l'edifici a la manera d'un gran vaixell.
Casa Vilella

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

La casa ocupa un solar d'uns dos mil metres quadrats, de pendent arbrat amb pins, que han estat molt útils per articular la morfologia de l'arquitectura. La visió llunyana de l'horitzó marí de Lloret de Mar, l'entorn, desproveït de caràcter propi, i la forma difícil del solar, tot plegat ens va abocar a una arquitectura d'introspecció. La posició de la casa, al límit superior, va alliberar més espai per al jardí. La casa disposa d'una cuina d'excepcional qualitat, situada en un lloc prominent, al centre, amb sortida a l'exterior i en relació directa amb la taula-menjador. Totes les peces s'articulen al voltant d'aquest espai. Té una sala d'audiovisuals, totalment aïllada de l'exterior, sense claror natural, tancada entre murs de formigó i situada sota el nivell del sòl. La piscina coberta, llarga i estreta a la part de darrere de la casa, satisfà l'afecció i la necessitat de nedar, en silenci, fins i tot en la foscor. La casa té una sola façana operativa, oberta cap a la pineda. L'interior i el jardí es confonen en un mateix escenari. Les grans obertures envidriades dominen tot el nivell inferior, en contacte amb el jardí; en canvi, els tancaments de fusta, amb unes singulars gelosies, proporcionen la intimitat que requereix la planta superior. L'espai exterior, de Manel Colominas, respon a un tractament natural del territori, sense gespa, sense paviments durs i quasi sense murs ni escales. Les escultures metàl·liques, de l'escultor suís-català Carles Valverde, arrodoneixen la intervenció. L'interiorisme de Teresa Ferrín revesteix els murs blancs i els paviments amb una pedra de tons verd gris. El mobiliari elegit resulta així un contrapunt amè, lleuger i elegant.
Conjunt Residencial Sota Muralla

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

En el pendent sud-oest del promontori on s'assenteixi la vila de Puigcerdà, s'estenen zones de bosc i prats que actuen de pulmó urbà abans d'arribar a la plana de la vall on la ciutat queda limitada per la via de ferrocarril que condueix a França. En aquest pendent i amb unes magnífiques vistes sobre la serra del Cadí es troba el solar objecte del projecte. La nostra obsessió en manipular la topografia existent perseguia l'objectiu de crear una barrera visual que dissimulés les naus industrials de la zona de l'estació, alhora que servís d'espai comunitari de convivència davant de la façana principal per els usuaris de la promoció. Vam distribuir els 59 habitatges previstos al solar a quatre edificis que s'articulen formant un esglaonament virtual al llarg del vial d'accés. Els edificis estan ubicats en la part més alta a la fi d'obtenir les millors vistes i un bon aprofitament de la superfície, mentre que en la part baixa creix un jardí amb dunes que fan de pantalla davant de la zona industrial. L'arquitectura de cada edifici es defineix amb un doble llenguatge. La part sud (façana principal) està revestida de fusta, material càlid, colorit, que destaca la lleugeresa del cos volat; i la façana nord, s'ha edificat amb una densa i corpòria construcció de pedra col·locada a la usança de la zona. La distribució de la superfície de cada bloc en dos nivells permet trencar l'horitzontalitat de les cobertes i adaptar els accessos a la topografia del jardí. Els soterranis estan ocupats per un generós garatge amb espais trasters annexos, als quals s'accedeix mitjançant rampes parapetades amb acústica entre els edificis per dissimular el trànsit de vehicles. Les tipologies usades en aquesta obra troben el seu espai en una estructura de dues escales per edifici. Hi ha apartaments de dos, tres i quatre dormitoris, dúplex i inclús algun apartament especial per a dues famílies. S'han integrat tipologies diferents a un únic volum edificatori, capacitant així façanes més heterogènies al sud i façanes més rítmiques i repetitives, al nord. La presència de les xemeneies, generoses en nombre i bé visibles per la mida, confereix a l'obra una connotació muntanyenca, igual com les cobertes acabades amb pissarra i els canalons vistos de les façanes. Un projecte que reuneix obligats tocs d'arquitectura vernacla amb altres de volumetria i materials més moderns i menys freqüents en la Cerdanya.
Casa Sitjas

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

La casa de Calella s'ha projectat des de l'adversitat. El suggeridor encàrrec inicial ens proposava dissenyar una casa entre mitgeres, per a una sola família, en un estret carrer de la Calella del Maresme. Tot feia pressuposar una bona oportunitat d'arquitectura, semblant a la que va tenir Coderch quan va projectar la casa-taller del pintor Antoni Tàpies, en un estret carrer del barri barceloní de Sant Gervasi. Les dues cases s'ubiquen en trames urbanes similars, densificades, amb edificis de tres plantes i façanes estretes sense massa personalitat. Però aquestes circumstàncies, aparentment òptimes, van anar convertint-se en esculls a mesura que aprofundíem als trencacolls d'una normativa municipal sorprenentment estricta. El solar, amb dues mitgeres en cada costat i sense pati d'illa, només té oberta al carrer una façana de vuit metres. Aquesta adversa circumstància va portar el nostre projecte a tancar-se sobre si mateix, a mirar cap a dins buscant la llum zenital i l'espai buit interior. La normativa ens permetia quatre nivells de forjat, sense dubte, massa alçària per a una casa unifamiliar, i obligava a una coberta a dues aigües construïda amb teula ceràmica. Afortunadament el programa funcional dels nostres clients era bastant obert i la seva confiança en nosaltres no restringia massa les especulacions projectuals que anaven sorgint. Vam optar per dos eixos d'actuació que es van constituir en les idees motrius de tot el projecte. El primer va ser el treball d'esponjament del volum permès, creant un pati central que actués com a veritable lloc de relació, una sort de plaça introspectiva de mida reduïda, amb coberta vidriada i intensitat de llum graduable. Sobre aquest espai aboquen les façanes interiors, finestres, dobles volums, passarel·les i escales, que configuren un escenari de vida familiar ric en perspectives visuals i complex en el seu funcionament. El segon eix d'actuació va girar entorn de la segmentació d'usos per nivells. Cada nivell rep un programa propi, determinat i autònom. En el primer nivell, el que constitueix el paviment del volum central, vam ubicar els espais comunitaris de l'habitatge, la cuina, el menjador, el safreig, la bodega, el lavabo i l'estar, compost de dues sales: una més recollida, més interior, presidida per una xemeneia, i l'altra més lluminosa, més oberta, sobre la que vessen totes les estances de la casa. En el segon nivell vam situar el dormitori dels pares amb el seu vestidor i bany. Aquest nivell es completa amb una sala d'estudi en l'altre costat de la passarel·la. En el tercer nivell, els dormitoris dels fills, els seus dos banys i un altre espai específic de treball. Finalment, en el nivell 0, que connecta amb el carrer, es van disposar, després d'un àmpli porxo que permet ordenar els accessos, el garatge, els trasters, el taller, la sala de calderes, el vestíbul, l'ascensor i l'arrencada de l'escala. Aquesta disposició diferencia clarament dos blocs: sobre el carrer, totes les dependències que exigeixen una ventilació immediata; i sobre el buit central, aquelles altres que permeten una il·luminació i ventilació més diferida, més alambicava. Així la casa queda ordenada en usos privatius (intimitat), usos comunitaris (relació) i usos laborals (treball). La casa -una vegada acabada, moblada i viscuda- resulta molt lluminosa, alegre i alternativa, plena de suggeridors espais interiors, creus de vistes, sales obertes i racons. La volumetria general interior fa que usar-la sigui una sorpresa constant, afavorida especialment per l'escultural escala-passarel·la-biblioteca que discorre de dalt a baix i a l'ample d'un dels costats del pati. Els materials emprats es redueixen a una mínima paleta de varietats. La sobrietat era essencial per valorar els volums, les entrades de llum i les façanes interiors al pati. Per cobrir les parets mitgeres es va usar el bloc de formigó blanc, que assegura un bon aïllament (doble paret) i un nivell d'acabat amb vocació d'exterior. Per acabar la façana interior vam escollir el xapat de tauler marí compost, que permet les obertures a tall de finestres i les sortides de la climatització. Els paviments estan tractats majoritàriament amb parquet flotant de Merbau, i les grans superfícies envidriades matisen la llum amb lames orientables d'alumini i tendals Helioscreen enrotllables. L'aspecte homogeni del mobiliari, l'elecció de materials i colors, i, sobretot, el disseny dels mobles específics que configuren l'arquitectura, es deu a Teresa Ferrín, que ha col·laborat de nou amb el nostre estudi, assegurant un disseny interior notable, imprescindible perque una obra com aquesta sigui assumida com un tot comprensible i comfortable. El suggeridor encàrrec inicial, com hem explicat, s'ha convertit després de les adversitats pròpies de tot projecte, en una de les més gratificants obres dels últims anys. Una agradable casa per viure plena d'espai, buit i llum.
Celler Ferrer-Bobet

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

En una vall retirada i silenciosa entre Porrera i Falset, creixen les vinyes de Ferrer Bobet, una jove firma dels anomenats nous vins del Priorat. Al programa inicial, similar al d'altres cellers de producció semblant, es van afegir altres elements de caràcter pròpiament enològic que van exigir interessants novetats: se'ns demanava que el procés d'elaboració del vi es produís íntegrament per gravetat, sense ajuts mecànics ni sistemes de bombeig. La situació geogràfica, sobre l'eix d'una carena aterrassada, tota voltada de vinyes i amb visió des de 360º, desaconsellava bastir cap altra construcció auxiliar o complementària. Si tot havia de ser vist i no destorbar, doncs, cap punt de visió, l'edifici no podia presentar angles morts. Per tant, des del començament vam plantejar una construcció ancorada en terra que, amb un volum notablement submergit, donés cabuda als espais d'elaboració del vi i a les instal·lacions tècniques, a recer de vistes. Solament el volum superior, en què es disposen els espais d'accés, embotellat i expedició, com també l'àrea de visites, es fa present sobre l'horitzó muntanyós. La plaça de recepció del raïm que articula les diferents maniobres dels vehicles i els primers processos de vinificació és un altre element definidor del projecte. En aquest espai de forta horitzontalitat que contrasta amb els pendents del territori hem projectat un potent element que serveix alhora de contenció de la muntanya i d'annex als accessos a la planta inferior, soterrada, destinada a la vinificació i la guarda de les bótes. Els materials triats havien de servir els principis exposats: capacitat de mimetisme amb el paisatge, usant la pedra local aparellada en sec en els murs en contacte amb la vinya, dinamisme tecnològic en aquells elements volats de forta sol·licitació de càrregues i, finalment, esveltesa i lleugeresa en els tancaments i en el cobriment de l'edifici. El celler funciona com un petit i insòlit vaixell encallat entre vinyes, un objecte que reposa el seu precari equilibri en el paisatge feréstec d'aquest racó amagat del Priorat. Entenem que el temps i l'exuberància geomètrica de la vinya assimilaran al paisatge aquest particular edifici agrícola d'innegable vocació domèstica.
Hotel Món

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

La decisió de construir un hotel de nova planta en el conjunt del Monestir de Sant Benet de Bages va ser el lògic resultat de la maduració d'un llarg projecte. Des que l'entitat Caixa Manresa va adquirir la propietat del llegendari monument romànic, es van engegar els ressorts econòmics, tècnics i creatius per a ensamblar una complexa i suggeridora idea de revitalitzar no solament l'entorn de Sant Benet sinó una bona part de la comarca del Bages. Caixa Manresa ha capacitat el traspàs d'un antic monestir benedictí d'origen medieval a un emblemàtic complex d'abast encara no previst, projecte anomenat Món Sant Benet. Al voltant del monestir, que s'ha restaurat i ampliat per a usos de museu i centre de congressos, s'aixeca un nou edifici de centre d'acollida i espai de banquets, un centre específic per a la investigació en el camp de l'alimentació, la Fundació Alícia i, finalment, un hotel de quatre estrelles situat al voltant del complex que actua de frontera física i visual en el límit de les edificacions. L'hotel Món està concebut com una peça més de l'entramat edificatori, guardant formes pròpies i usant materials, colors i textures en harmonia amb els de les altres edificacions existents. El projecte s'articula entorn d'un jardí tancat, que té el campanar de l'església com element referencial i guia visual del conjunt. les 89 habitacions obren vistes exclusivament cap aquest espai, a través de terrasses cobertes, i protegides amb persianes d'alumini. Es concep, així, un hotel de simple crugia on totes les habitacions estan bolcades cap a la bona orientació, mentre el corredor d'accés serveix i envolta pel costat contrari. La forma de l'edifici respon a aquesta premissa: aspecte obert, vidriat, actiu a l'orientació sud; façanes tancades, amb perforacions ocasionals i sempre estratègiques en l'orientació nord. El conjunt edificatori descrit es desenvolupa en superfície en tres nivells i en els tres es distribueixen les habitacions. Solament el central, el qual serveix d'accés als clients, disposa d'àmplies zones d'ús públic. Aquí es troba la recepció, salons, cafeteria, bar, restaurant, tots oberts a una àmplia plataforma exterior orientada al monestir. L'aliniació, gairebé indefinida, d'habitacions queda tallada per la forma trencada de la potent volumetria, que forma cossos que s'obren o s'encaixen segons les necessitats i els usos dels nusos d'articulació. Les tres plantes de l'hotel es coronen amb una coberta metàl·lica que recorre una bona part del perímetre facilitant la col·locació d'instal·lacions, extractors, xemeneies, etc. en l'interior, a fi d'evitar la seva presència visual des de l'exterior. L'aliniació trencada de l'hotel té dues excepcions. La fisura que es produeix en la zona del canal, on s'ha projectat un cos vidriat que serveix de menjador gastronòmic i l'esplanada lúdica al voltant de la piscina a l'aire lliure situada en el límit sud-oest del solar. L'austeritat del llenguatge arquitectònic va ser un dels objectius perseguits. L'ús limitat de materials, el color gris, verd i fins i tot negre dels tons escollits i el predomini de la pedra natural en contacte amb el formigó vist confereixen a l'hotel una aparença gairebé monacal, apropiada, al nostre entendre, al monument històric. Els arguments inicials d'adaptació al territori, orientació cap al monestir, imatge sòlida i austera, integració en el paisatge, s'han complert eficaçment. Ara només resta engegar la màquina i adaptar el seu ús a les, de vegades estrictes, exigències de l'arquitectura.
Ampliació del Restaurant Hispania

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet

Des que el 1957 l'Hispania va obrir les seves portes com a restaurant -havia estat un garatge en els anys anteriors-, han transcorregut 52 anys. La família Reixach ha regentat aquest històric establiment amb un èxit sense precedents i la seva notabilitat ha transcendit les fronteres de l'estat. L'Hispania d'avui ve catalogat per les principals guies del país com un dels millors restaurants d'Espanya, i les germanes Reixach, actuals propietàries, han estat guardonades amb innombrables premis i reconeixements. L'Hispania és, doncs, un monument a la gastronomia i com a tal resulta difícil proposar modificar-lo o ampliar-lo sense perdre la màgia que la història de mig segle li ha conferit. Per aquest motiu, l'encàrrec que rebem de dissenyar una reforma profunda del local ens va omplir de preocupació, per la complexitat del lloc i per la seva significació en la història de la cuina catalana, però també d'entusiasme pel que suposava un repte a l'intervenir amb profit i habilitat en un espai tant carregat de records. Sorprenentment les propietàries van deixar que els arquitectes suggeríssim on i de quina forma actuar, una responsabilitat que ha pesat sobre els autors fins que finalment s'han vist i comprovat els resultats. Vam escollir, doncs, una solució que ens va semblar la més neutra, la qual menys interferia en la història de la casa. I, en un jardí contigu, annex a la façana de la construcció principal, vam projectar un pavelló de vidre, lleuger i transparent, aeri, donat suportat per dos únics punts sobre la base del jardí. L'edifici d'estructura metàl·lica està cobert mitjançant una jàssera central postensada permetent construir-lo en només 3 mesos i mig gràcies als sistemes fabricats en taller i a l'ús de panells autoportants thermochip. Amb unes mesures exteriors totals de 16.45 x 5.00 x 3.50m d'altura, l'espai està configurat com una sala única connectada al menjador antic mitjançant un cos-manxa que actua de vestíbul previ i separador dels dos espais, el nou i l'antic. Una actuació exigent davant el comportament acústic, amb la base de panells ecofon i murs perimetrals de fusta ratllada, assegura un confort ambiental sorprenent, que complementat amb altres materials com el parquet de roure en el paviment, les cortines enrotllables de teixit sobre els vidres perimetrals i les cadires folrades de tapisseries de qualitat donen a l'espai una sensació de benestar que el client de l'Hispania agraeix. La distribució modular basada en mobles auxiliars mòbils permet variar amb facilitat la configuració del nou menjador, alhora que la il·luminació, programada per ordinador, matissa i encerta amb exactitud els escenaris desitjats. El menjador ha entrat ja en ús i la seva relació amb la sala històrica s'ha demostrat no només compatible sinó extraordinàriament complementària. De fet està adquirint principalitat donada les seves formes rotundes, el seu lluminós i confortable espai i el seu mobiliari acollidor i versàtil. La història de l'Hispania podrà prosseguir el seu camí sense contratemps. El seu nou menjador passarà a ser un capítol més que escriuran, amb admirable vocació, les seves propietàries i magistrals cuineres, Paquita i Lolita Reixach.
Bodegues i Centre de Visites Miguel Torres

Espinet/Ubach, Arquitectes i Associats, Miquel Espinet i Mestre, Antoni Ubach i Nuet