Ubicat al districte d'Horta Guinardó, la Torre i el Laberint d'Horta es troben al bell mig del Parc del Laberint, parcel·la de 9'1 hectàrees delimitada pel carrer dels Germans Desvalls, el Passeig dels Castanyers, el Camí de Valldaura i el Turó del Castell del Fortí. L'accés principal al parc es produeix des del Passeig dels Castanyers, enfront del Velòdrom d'Horta. Situats en un antic punt de vigilància, el conjunt consisteix en una fastuosa torre envoltada d'uns jardins al centre dels quals s'hi troba un laberint de topiària. La Torre dels marquesos d'Alfarràs és un gran edifici en forma de nau que es desenvolupa al voltant d'una primigènia construcció defensiva de planta circular feta de còdols i morter. De planta irregular i amb diferents cossos adossats, l'estructura en alçat de la torre comprèn planta baixa, entresòl, planta noble i golfes sota un conjunt de teulades de vessants. Adossats al cos central, dos cossos secundaris de desenvolupament semicircular formats en alçat per una planta i un pis abracen el pati d'accés a l'edifici, de forma circular i delimitat per una alta tanca d'obra. Les façanes de l'edifici confereixen al conjunt un interessant joc de perspectives a través dels inusuals volums arquitectònics que el caracteritzen. Aquestes façanes estructuren les seves obertures en eixos verticals de ritme regular: arcs de ferradura apuntada a la planta baixa, arcs trevolats a l'entresòl, finestres geminades polilobulades a la planta noble i òculs tetralobulars a les golfes. Els murs de façana són fets d'obra de maó revestits amb esgrafiats que configuren una filigrana d'elements d'inspiració àrab. Les baranes dels balcons i finestres són fetes de ferro forjat. La porta principal, consistent en un gran arc de ferradura apuntada, està emmarcada per quatre semicolumnes d'ordre corinti arabitzant l'entaulament de les quals suporta la llosana del balcó central, coronat per un arc de mocàrabs i l'escut de la família Desvalls. Corona l'edifici una cornisa motllurada que serveix de basament d'una barbacana de merlets que emmarca tot l'edifici. En termes generals, aquesta casa dins els corrents exòtics del s. XIX, veu de la moda orientalista de l'època. Els interiors, molt degradats en l'actualitat, conserven els forjats originals, amb bigueta de fusta i revoltó. El Parc, que passa per ser el més antic que conserva al Principat, va ser concebut originalment en estil neoclàssic. Els jardins són estructurats en un terreny en pendent, sobre cinc grans terrasses esglaonades abocades al barri d'Horta i en perspectives rasants. El disseny d'aquests jardins pretenia emular els més anomenats jardins italians de l'època: monumentals escalinates i rampes, jocs d'aigua disseminats arreu i una gran riquesa vegetal, escultòrica i d'ornamentació arquitectònica. En cadascun dels elements que conformen el parc i la seva decoració hi traspua un rerefons il·lustrat molt vinculat a la mitologia i el món clàssic. En la primera terrassa, veïna a la torre, s'hi localitza el jardí domèstic, un bosquet d'arbusts i flors construït per Elies Rogent l'any 1880 i al que s'accedeix des de la mateixa torre i des del jardí dels boixos. Aquest últim consisteix en un jardí simètric de boixos tallats en formes geomètriques coronat per una doble escalinata i al que s'accedeix per una reixa flanquejada per uns muntants de pedra sobremuntats de dos lleons de marbre. Aquests lleons donen nom a la placeta dels lleons, que articula de manera radial els camins que menen vers la següent terrassa. La segona terrassa s'hi troba un safareig i un bosquet conegut com a Jardí de les Flors. L'element principal de la tercera terrassa és el laberint, fet amb una línia de més de 750 m de xiprers retallats que dibuixen un complex entramat de camins destinat a l'oci i el joc. Decoren el laberint relleus i escultures vinculats a l'amor i el mite d'Ariadna i Teseu. Just al costat del laberint, un frondós bosquet conté la gruta del Minotaure. Una gran escalinata doble que conté una petita gruta amb escultures referents al mite d'Eco i Narcís sobre un gran estany circular mena fins a la quarta terrassa. Aquesta terrassa, ornamentada amb diverses fonts i galeries de busts, destaca per la presència dels dos templets circulars dedicats a Ariadna i Dànae. En aquesta terrassa arrenca una gran escala interrompuda per dos ponts plans que salven el desnivell del canal romàntic, una llarga feixa d'aigua que conté, en el seu extrem, l'illa de l'amor. Quan es reprèn l'escala s'accedeix a la cinquena terrassa, la perspectiva de la qual ve centrada pel Pavelló de les Nou Nimfes, una construcció jònica de planta quadrangular que reflecteix la seva façana sobre un ampli safareig quadrangular. Coronant el parc i cloent aquesta perspectiva s'hi troba la font de la Nimfa Egèria. Al fons de la vall s'hi troba el jardí Romàntic, articulat per un seguit de parterres d'heura enmig del bosc. Aquest jardí és animat per un seguit d'elements arquitectònics vinculats a l'oci com són el fals cementiri i la cova de l'ermità, la cabana del pagès, la cascada sobre pedres, l'embarcador del canal i el jardí a la japonesa. Els orígens del conjunt es remunten al s. XI, quan es construí la Torre Sobirana, una construcció defensiva de planta circular feta de pedra. Sembla, però, que a partir del s. XII al voltant d'aquesta torre es construiren un seguit d'annexes habitables dels que es conserva ben poca cosa. La llunyania dels seus orígens fan que no hi hagi notícies documentals sobre els propietaris de la torre fins molt a finals del s. XIV, quan pertanyia a Pere Marquès, notari de Barcelona. A partir de llavors la torre i les seves dependències passaren per moltes mans, de manera que se suposa que l'edifici aniria essent transformat de manera paulatina. La major transformació de la finca es viuria, però, a finals del s. XVIII, a mans de Josep Antoni Desvalls, marquès de Llupià i d'Alfarràs. En aquest període, entre 1791 i 1794, el mestre d'obres Jaume Valls i l'enginyer i escultor genovès Domenico Bagutti s'encarregaren del disseny del jardí, que fou ornat per escultures del mateix Bagutti. A mitjan s. XIX l'antiga torre de guaita fou completament envolcallada per un gran edifici de pretensions palauenques seguint el gust i la moda de l'època. Efectivament, la torre seria ampliada amb dependències d'estil arabitzant, donant lloc a l'actual configuració exterior de l'edifici. L'any 1853 l'arquitecte Elies Rogent remodelà part dels jardins i construí el canal que creua la finca per la part nord. L'any 1967 la família Desvalls permutà la seva finca a canvi d'uns terrenys a l'Avinguda Diagonal. Després d'un llarg procés de millora del jardí, l'any 1971 aquest obria les portes com a jardí públic. A partir de 1986 l'Escola Taller de Rehabilitació del Patrimoni de Barcelona s'instal·là en el cos lateral de l'edifici amb la finalitat de restaurar-lo. L'any 1994 s'aprofitaren els fons europeus per a una nova restauració del conjunt. En l'actualitat, l'edifici acull, tot i el seu estat de ruïna parcial, una escola de natura del Parcs i Jardins de Barcelona.