L'antic monestir benedictí de Sant Cugat va donar nom a la població que presideix. El conjunt és format bàsicament per l'església, el claustre de dos pisos situat al costat N, entorn del qual es disposen la sala capitular i les antigues dependències monàstiques. A la banda NW del clos monàstic hi ha l'antiga casa abacial. Tot el conjunt, del qual han desaparegut edificacions subsidiàries, situades especialment a l'E del claustre, estava envoltat per un recinte fortificat de murs i torres (construït entre 1380 i 1383), que en bona part encara es conserven. Fou edificat sobre un temple anterior del segle V, del que podem veure les restes al claustre. L'església és un edifici de tres naus, sense transsepte, i tres absis de planta semicircular peraltada, a l'interior, i poligonals a l'exterior amb columnes a les arestes i un fris d'arcuacions amb permòdols esculpits. Té un cimbori cobert amb cúpula vuitavada sobre falses petxines, damunt del segon del cinc trams en què es divideixen les naus. Com que la seva construcció va durar dos segles (XII-XIV), la concepció romànica inicial va ser substituïda progressivament per la gòtica, fet que es palesa especialment en les voltes que cobreixen el temple: encara romàniques als absis, amb nervis purament ornamentals als sectors de les naus més properes als absis i de creueria gòtica a la resta de l'església. També en planta s'adoptaren solucions gòtiques, en fer les tres capelles laterals del costat de migdia, a continuació del campanar (de base romànica, però acabat posteriorment), a manera de quarta nau. L'escultura de les claus de volta, de les impostes i de les mènsules d'on arrenquen els nervis palesen també aquesta transició. La façana, amb la portada i la rosassa, presenta ja un estil plenament gòtic. El claustre és sens dubte l'element més destacat del conjunt. Les galeries inferiors, romàniques, cobertes amb volta de canó, és format per arcs de mig punt que recolzen en columnes dobles. Sabem que aquest claustre inferior fou construït entorn del 1190 pel mestre Arnau Gatell o Cadell (el nom del qual apareix en un capitell), que consta que va viure al monestir almenys fins el 1207. Les 72 parelles de capitells, amb àbac únic per a cada una i un motlluratge molt elemental, desenvolupen temes diversos: ornamentals, amb escenes de les Sagrades Escriptures i amb temes de la vida quotidiana. Aquests capitells (alguns dels quals són caracteritzats per petites torres angulars) es poden relacionar amb els del claustre de la seu de Girona i amb alguns del claustre de Sant Pere de Galligants de la mateixa ciutat. La segona meitat del segle XVI, s'edificà un segon pis amb arcs de mig punt sobre esveltes columnes toscanes, de tipus renaixentista. La sala capitular fou transformada més tard en Capella del Santíssim. Part de les dependències monàstiques foren destinades a centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, durant molts anys. Ara alberguen el Museu del Monestir. L'antiga casa abacial, transformada el 1736, serveix ara de casa rectoral. A l'interior es conserva la imatge del segle XIII de la Mare de Déu del Bosc, procedent de l'ermita de Sant Adjutori. Les excavacions efectuades entre el 1931 i el 1936 al recinte del claustre i fins en algun punt de l'església van posar al descobert notables restes d'una fortificació romana, el "Castrum Octavianum", i que era una fortalesa romana situada prop del camí imperial que unia el Pirineu amb Tarragona i que justifiquen la història de Sant Cugat, que segons la tradició hi fou martiritzat. S'ha posat també al descobert un "martyrium, entorn del qual aparegueren tombes, i que posteriorment fou engrandit (segles V-VII). D'època pre-romànica es conserven restes al mur N del claustre, i han aparegut també fonamentacions de l'església i el claustre aixecats el segle XI. L'origen de la comunitat monàstica de Sant Cugat es desconeix. A partir del 878, ja hi consta l'existència d'un monestir ben organitzat, que, posteriorment amb l'abat Donadéu (904-917) i els seus successors assolí un gran nivell quant a ampliació de patrimoni, alhora que jugà un primer paper en la tasca de restauració del Vallès i del Penedès. Devastat per la incursió d'Almansur (985), es reféu aviat. El monestir continuà amb tot esplendor fins a mitjan segle XIV, en què començà la seva decadència. A finals del segle XIX, l'arquitecte Elies Rogent hi inicià obres de restauració. Des d'aleshores, s'han dut a terme diverses campanyes de conservació i restauració. Actualment es conserven restes de torres situades als angles extrems del circuit.