L’ampliació del complex esportiu del club Betsaida amb l’adició d’uns nous vestidors i unes noves graderies és un projecte de compromís dins del barri. Es troba al límit entre la pista esportiva i la Masia de Can Rigalt, una de les últimes traces de la ciutat preindustrial de Sant Adrià del Besòs.
Alguns dels compromisos es veuen reflectits en la creació d’un pati d’accés a l’entrada del complex. Una gelosia de bloc de formigó perforat filtra l’accés i el separa de la resta del pati.
La part davantera dels vestidors fa façana amb la pista esportiva, generant l’accés al mateix nivell. L’edifici es converteix en una frontera, un límit gruixut entre complex i pati, definit pel programa i reaccionant a les condicions de l’emplaçament. Materialitzada en fusta i U-Glass, la façana actua de llanterna en la nocturnitat. Darrere seu, 5 vestidors, la cafeteria i la zona d’accés compleixen el programa amb senzillesa. La façana posterior, pintada de blanc, es corba responent a la forma de can Rigalt.

Completant el conjunt, la coberta serveix a la vegada de graderia, reunint les emocions i els crits d’ànim dels espectadors. La part posterior es materialitza en forma de balcons acabats en ceràmica esmaltada color carmí, prenent la forma dels vestidors que cobreixen, i a la vegada engrandint la grada i creant una plaça, un mirador sobre la Masia de Can Rigalt. Aquest és el punt de trobada dels germans petits, que juguen amb les seves baldufes mentre els seus pares animen als seus germans i germanes que són a la pista.

La construcció de l’ampliació és econòmica, simple i pròpia de la perifèria urbana. Per aquesta raó, l’edifici encomana la seva imatge a la seva geometria corba, sense pretensió en els acabats. Ombres de gelosia, reflectides en la curvatura de la ceràmica esmaltada sobre un llenç blanc com a fons, són suficients per aconseguir la conformació del lloc; per conformar el límit.

El projecte es troba entre el límit d’una instal.lació esportiva i un dels últims vestigis del Sant Adrià preindustrial, la masia de Can Rigalt. El projecte ha de respondre, en situar-se al límit, a dos condicionants absolutament diferents. D'una banda, a la juvenil activitat i la topografia plana de la pista. De l'altra, a la condició topològica variable de l'antiga masia, pràcticament en desús.

Aquest compromís es materialitza en generar un pati d'accés al conjunt, recorregut sobre la vora dels vestidors. Un pati que articula el nou, davant de l'especificitat de la preexistència. Aquest límit és l'accés general i democràtic, mitjançant una rampa cap a la pista. L'edifici es pot envoltar també per una escala que dóna accés des del bar. Una cancel.la generada per peces de gelosia de formigó senzilles, econòmiques, pròpies de la perifèria, protegeix el pati i l'accés.

L'aplicació de processos de seriació-variació sobre la selecció de peces permet resignificar aquest element voluntariosament vulgar. A nivell de la pista s’ubica el front dels vestidors. És un front continu, translúcid, i lluminós per la pista. Simplement un “paravent” de fusta i u-glass vesteix el programa. Darrere d`aquest s’intueixen els cinc vestidors, el bar i els lavabos. En la seva part posterior responen a l’estereometria de la masi fent-se específiques en la seva geometria no ortogonal.

La coberta dels vestidors es construeix amb un element topogràfic de grades, una addició de lloses organitzades amb el mateix vector d’usos propi de l’edifici. La grada és paral.lela a la pista en el seu front, on acumularà l’activitat i el bullici dels espectadors. A la seva part posterior uns balcons vestits amb brillant ceràmica vermella, responen a la geometria dels vestidors, provocant l’aparició d’una petita plaça elevada, un mirador sobre la masia.