Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
-
Seminari Diocesà
El projecte aborda la remodelació i l’ampliació de l’antic Seminari Diocesà, un edifici beauxartià d’estil neogòtic, per tal d’incorporar-hi les dependències del rectorat de la Universitat de Lleida i quatre noves facultats. La intervenció parteix de la lectura del vell edifici i planteja una continuïtat compositiva amb els seus trets bàsics. L’edifici del seminari s’estructura al voltant de dos grans patis, separats pel cos de la capella. El cos de la capella és subdividit en alçària i acull la cafeteria i la sala d’actes. Al mateix eix d’aquest cos s’emplacen la sala de graus i la biblioteca. A la part posterior, després d’enderrocar uns afegits construïts als anys quaranta, es disposen, en forma de pinta, les quatre noves facultats, que queden directament connectades amb els claustres, els quals continuen funcionant com els principals elements de distribució.1893
-
Casa Macià
Domènech realitza alguns projectes de reforma per els seus companys de política. Francesc Macià, enginyer militar i polític que arribà a ser president de la Generalitat, li encarregà el 1907 la reforma interior del seu habitatge a Lleida, el xalet Macià. Macià era cunyat de Pau Font de Rubinat, amb qui Domènech tenia vincles d’amistat i de política. Domènech va intervenir al vestíbul i escala i, sobretot, a la sala d’estar principal. Una gran llar de foc de pedra, esculpida per Eusebi Arnau (que actualment es troba exposada al Museu Nacional d’Art de Catalunya), estava entre dos finestrals amb vitrall. El 1924 es va convertir en la Clínica Monserrat, durant la guerra civil es va transformar en hospital provisional i posteriorment en escola. Als anys 70 l’edifici estava molt envellit, i els hereus de la família Macià van fer desmuntar i cedir al Museu Nacional d’Art de Catalunya la llar de foc i algunes finestres amb els seus vitralls. A principis dels anys 80 l’edifici es va enderrocar1907
-
Edifici Pal·las
Francesc de Paula Morera i Gatell
Francesc de Paula Morera és el representant principal de l’arquitectura modernista a la ciutat de Lleida, si bé els seus edificis reflecteixen més aviat una preocupació per manipular amb gran llibertat els ordres clàssics i queden lluny de l’exuberància del modernisme vinculat a la llum i al paisatge mediterrani. També és autor de la casa Magí Llorens (carrer de Cavallers, 1) i de la casa Melcior (plaça de Sant Francesc, 2). Originalment l’hotel Pal·las fou concebut com a edifici d’habitatges (la casa Aunós), i més tard es convertí en hotel. Té una doble façana a l’avinguda Blondel, davant del Segre, i a la plaça de la Paeria, tractada com una façana posterior. La façana al Segre es caracteritza per la voluntat d’alleugerir els elements estructurals per mitjà d’una tribuna construïda amb un ordre de fins pilars doblats o triplicats. El pla de façana pròpiament dit només queda restituït als dos extrems laterals, i queda anul·lat per un ordre vertical de grans obertures amb persianes. La planta baixa recupera el caràcter massís de la fàbrica, emfasitzant la secció dels suports i adoptant una composició independent de la gran tribuna, que corona per ella mateixa l’edifici mitjançant una reducció de l’amplada i deixa dos grans obertures de gran lleugeresa com a coronament del conjunt.1900 - 1915
-
1945
-
Casa Gomà-Pujadas
Marià Gomà és un dels principals exponents d’una generació d’arquitectes que, des d’una formació acadèmica i amb una important obra de postguerra vinculada a les institucions i a l’arquitectura civil, varen col·laborar en la introducció gradual de l’arquitectura moderna a la ciutat de Lleida. La casa de la rambla d’Aragó, promoguda per ell mateix i Antoni Pujadas, és la primera obra en la qual Gomà assaja una interpretació del llenguatge racionalista, si bé d’una manera personal i genuïna. L’edifici, de planta baixa més sis pisos, presenta una tribuna central a partir de la segona planta i fins al coronament superior, arrodonida per tots dos extrems, on les finestres giren, seguint la corba, fins al pla de façana. D’aquesta manera, a cada habitatge sorgeix una tribuna lateral composta de tres panys de finestra amb les persianes corresponents. Gomà acaba d’articular la senzilla façana amb l’acabat esglaonat dels dos extrems, que la fan sobresortir de les façanes veïnes, i amb la motllura vertical que marca l’eix de l’edifici, formada per tres bandes sortints encaixades a la part inferior de la tribuna i lleugerament emergents a la part superior.1945 - 1947
-
Seu del Banc Vitalici d'Espanya a Lleida
Edifici Aïllat amb façana davant-darrera i de concepte pantalla per a tancar la plaça Sant Joan. Planta baixa-sòcol, planta noble, tres plantes secundàries i rematades pel tractament de l'àtic i el vol de la cornisa. Escala interior, encaixada amb formes singulars dels esglaons. Relleus escultòrics d'Enric Monjó de Barcelona. Façana del darrera secundària. Murs de càrrega i pilars interiors. Aplacats de pedra i arrebossat al darrera. Coberta de teula àrab.1956
-
Casa Modest Ulier
El projecte de la casa Ulier estava sotmès a unes exigències compositives peculiars, en trobar-se al costat de dos edificis històrics d’estils diferents: l’antic hospital de Santa Maria, dels segles XIV i XV, i la nova catedral, neoclàssica, de la segona meitat del XVIII. Domènech i Torres planteja una pell de façana basada en un joc complex amb els aplacats de pedra. La planta baixa és de marbre rogenc, mentre que les quatre plantes superiors són de pedra artificial d’un to torrat-rogenc. L’ordenança que regia el solar prohibia tota mena de cossos sortints o miradors. L’estructura és de formigó armat, i Domènech crea uns bisells en el carregament de la paret de tancament amb els elements estructurals. Amb això aconsegueix que la façana tingui un ordre modulat molt sever i un cromatisme que afavoreix la convivència amb els dos edificis històrics. L’edifici empra estrictament procediments constructius moderns per aconseguir una imatge que defuig la retòrica racionalista, d’una banda, i la manipulació de l’herència acadèmica, de l’altra.1955 - 1957
-
Cambra de Comerç de Lleida
La Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Lleida es una institución que fue constituida en 1887 y que posteriormente fue trasladada a su ubicación actual. El edificio está situado en una esquina de la manzana y combina diferentes usos: en la planta baja hay un local comercial y una sala de exposiciones; en el entresuelo se encuentran la sala de actos y las oficinas de la Cambra; y las seis plantas restantes están ocupadas por doce viviendas. La parte del edificio que corresponde a las viviendas está volando por encima de la calle y define un volumen muy contundente. Es un edificio muy sensible a los todos los matices que proporciona el emplazamiento y las dos fachadas responden claramente a la orientación solar: la que da a la plaza está orientada hacia el sur y está resuelta con un sistema de grandes oberturas que simulan una fachada ligera; en cambio la que da a la calle lateral está orientada hacia el oeste y presenta una serie de ventanas verticales muy estrechas, como si fueran lamas verticales. Además aparecen elementos singulares que introducen un efecto dinámico y dotan de ligereza a la rotundidad del conjunto, como el balcón corrido, la terraza o las lamas de hormigón.1958 - 1960
-
Govern Militar de Lleida
El Gobierno Militar ocupa toda una manzana del ensanche de Lérida, donde antiguamente se encontraba el Camp de Mart. Éste era un terreno fuera de las murallas donde el ejército había tenido su campo de maniobras hasta mediados de siglo XX. Actualmente, el edificio constituye un hito visual en el que confluyen tres avenidas radiales de la ciudad. La ordenación del solar se realiza a través de la disposición de tres volúmenes en forma de H: uno de oficinas, otro de acuartelamiento de tropas y otro de residencia de oficiales, dejando un espacio ajardinado delante y otro detrás. Los tres volúmenes tienen diferente altura y longitud. El volumen central es el más bajo y se levanta una planta del suelo para crear un porche entre los dos patios ajardinados. El bloque que corresponde a la residencia de oficiales tiene la estructura de hormigón armado y las fachadas de ladrillo visto, lo que favorece que las ventanas sean más pequeñas y sugieran mayor privacidad en el uso de las dependencias. Los otros dos bloques tienen la estructura metálica y son más transparentes. Tienen las fachadas laterales de muro cortina y los testeros son ciegos, aplacados de piedra.1962 - 1965
-
1964 - 1965
-
Residència de les Germanetes dels Pobres
Estudi SDP, Lluís Domènech i Girbau, Ramon Maria Puig i Andreu, Laureà Sabater i Andreu, Jaume Sanmartí Verdaguer
El programa plantejat per l’orde religiós propietari de l’asil contemplava la combinació d’un ús hospitalari i un ús residencial. A més, exigia una gran rigidesa en la zonificació entre homes, dones, matrimonis i la comunitat. Aquesta discriminació obligada explica la complexitat de les circulacions, pensades per evitar les interferències entre els diferents grups. El projecte adopta una cèl·luladormitori tipus que, també per exigències del programa, requeria que els tres llits estiguessin visualment separats, per raons d’intimitat, si bé units auditivament (en cas de malaltia o d’atac sobtat, de manera que els tres usuaris podien auxiliar-se els uns als altres). Aquesta cèl·lula tipus es pot adaptar a les diferents zones, i tota l’estructura interna del projecte es basa en la repetició d’aquest element, seguint un esquema radial de 120 graus que permet orientar els dormitoris a l’est i al sud, i els serveis al nord i a ponent. Tots els dormitoris es troben en igualtat de condicions respecte a l’orientació i les circulacions adopten una disposició mínimament concentrada. L’edifici té quatre plantes en total. La planta baixa conté els serveis generals, i les tres plantes restants allotgen la infermeria i els dormitoris. Les peces més grans (la capella, la sala d’estar, la cuina i l’oratori) queden a l’exterior del traçat radial. L’ampliació de 1978 es resol amb una peça ròmbica exempta, també d’obra vista, si bé modifica el tractament i la composició de les obertures.1965 - 1968
-
1968
-
1969
-
Locals Parroquials Santa Maria Magdalena
Estudi SDP, Lluís Domènech i Girbau, Ramon Maria Puig i Andreu, Laureà Sabater i Andreu
El projecte aborda l’ampliació d’una parròquia d’eixample suburbial, per tal de situar-hi la nova rectoria i alguns locals per als grups de treball. La vella església estava inacabada, sense els revestiments de pedra previstos, deixant a la vista un volum sec d’obra vista que revela una composició basilical. El nou edifici se situa en un solar romanent de la cantonada i crea la seva façana al carrer lateral, de manera que presenta al costat dret de la façana de l’església el volum flotant de la rectoria i la part posterior, cega, de la nova edificació. Tots els cossos de nova planta estan revestits amb planxa ondulada de fibrociment, i les finestres queden emmarcades per dos muntants d’obra vista. El plantejament general dels volums i la composició de les façanes responen a la influència italiana, tan present en l’arquitectura catalana dels anys setanta.1966 - 1970
-
Casa Casimir Drudis
La casa Drudis assenyala la plena inserció de Gomà en els procediments compositius de l’arquitectura moderna, especialment pel que fa a l’arquitectura dels edificis d’habitatges en un context urbà. Gomà explota el gruix de la façana per dibuixar una composició isòtropa formada pels ampits dels balcons, amb independència dels requeriments imposats per les estances que donen a la façana. Darrere del pla ingràvid format pels balcons es reparteixen els buits de les terrasses, els panys revestits de rajola i les obertures amb persianes, tots situats al mateix pla de la darrera filera de pilars, que queden gairebé ocults. La claredat del pla dibuixat per les plaques llises dels balcons permet una gran flexibilitat a l’hora de definir els elements de tancament, fins i tot amb la presència desordenada de tendals de colors que atenen les exigències de protecció solar allí on els usuaris ho consideren convenient.1968 - 1970
-
1971
-
1972
-
Hermanitas de los Ricos Club Ronda
Estudi SDP, Lluís Domènech i Girbau, Ramon Maria Puig i Andreu, Laureà Sabater i Andreu, Antoni Sas i Llauradó
Es tracta de la primera experiència feta a Lleida d’un grup d’apartaments amb una organització comunitària del restaurant, la neteja, la capella, la infermeria, les sales d’estar, etc. El conjunt té una única entrada comunitària, amb un distribuïdor que connecta amb totes les escales. Els serveis comuns es troben a l’àtic. El mòdul que agrupa cada dos habitatges és simètric, si bé la seva disposició permet que les sales d’estar donin al carrer o al pati interior de l’illa. La façana és doble. La part interior s’adapta a les incidències distributives de la planta, mentre que a la part exterior es disposa un gran parament de llibret metàl·lic que aïlla del sol i del soroll del carrer, alhora que crea un pla igualador a l’escala de tot l’edifici.1970 - 1974
-
Conversió de l'Edifici Pal·las en Seu del Banc Comtal
Estudi SDP, Lluís Domènech i Girbau, Ramon Maria Puig i Andreu, Laureà Sabater i Andreu
1972 - 1974
-
Club Tennis Lleida
Estudi SDP, Lluís Domènech i Girbau, Ramon Maria Puig i Andreu, Laureà Sabater i Andreu
1974
-
1975
-
Casa Laveda
Projectada durant els mateixos anys que les cases de Sant Jordi d’Alfama, la casa Laveda ocupa una parcel·la rústica de 2.600 metres quadrats, superior a la mesura que limita la construcció en sòl rústic. La configuració de la casa respon a la imatge que es vol oferir des de tot l’àmbit de l’horta de Lleida, fins i tot més enllà dels límits de la finca. La casa s’organitza en una sèrie de crugies horitzontals que ajusten la seva dimensió a la funció que han d’acollir. La planta baixa s’estén en llargària, mentre que la planta superior, que acull els dormitoris, adopta una forma més compacta. Això permet configurar la casa amb una coberta a dos vessants que arriba fins al terra en els extrems. Una crugia porticada enfront de la casa permet dibuixar-ne el perfil amb independència de la distribució. Les parets són de bloc de formigó pintat de blanc i la coberta és de planxa metàl·lica, també blanca.1975 - 1978
-
Habitatges Socials a Lleida
El conjunt ocupa una illa de cases gairebé quadrada, de petites dimensions: 42 x 45 metres. El projecte opta per deixar de banda l’ordenació en illa tancada proposada pel pla general, i disposar dos blocs paral·lels que deixen un pati interior completament lliure, sense ocupació a la planta baixa, que fa les funcions d’espai lliure comunitari. Els habitatges passen de façana a façana de cada bloc, participant de l’espai del carrer i del pati interior. Les testeres de la banda sud tenen una disposició singular, ja que incorporen habitatges en dúplex i donen lloc a un increment de la façana lateral, que esdevé façana de primer ordre. L’opció d’habitatges de tres dormitoris, en comptes de quatre, permet una generositat més gran en les superfícies i crear una doble circulació a cada habitatge. Les façanes exteriors de cada bloc són opaques, d’obra vista amb obertures no gaire grans, mentre que les façanes interiors combinen les baranes i els tancaments de vidre armat per construir una façana lleugera, més adequada al caràcter del pati.1977 - 1980