'La Caixa' va adquirir la finca Domènech de Canet de Mar que estava composada per una masia del S XVIII, una casa construïda per Domènech i Montaner i un jardí entre les dues. La intenció era ubicar-hi la seva seu bancària, construint un pavelló en el jardí i adequant la casa modernista, deixant per una actuació futura la restauració de la masia. Posteriorment però, es va cedir a l’Ajuntament de Canet de Mar i es va convertir en la Casa - Museu Domènech i Montaner. El projecte es basa principalment en la creació d’un nou pavelló que relaciona de forma diferent la Casa Domènech i l’antiga masia. La relació amb la casa modernista s’estableix a partir de dues consideracions bàsiques: el respecte per la singularitat arquitectònica de l’edifici i la conservació del caràcter del jardí tancat de la casa, que conformava una imatge global de forta presència urbana. Per aconseguir aquests dos objectius es planteja construir un volum tancat que dona façana a la Riera, respectant l’alçada que tenia la tapia del jardí i que enllaça de forma coherent amb el balcó exterior amb el que acaba la Casa Domènech sobre la Riera.

El passeig Picasso va ser una de les primeres actuacions de l’Ajuntament de Barcelona del període democràtic. Es tractava de rehabilitar una zona malmesa pels camions que servien a l’antic mercat del Born. L’estudi comprèn la rehabilitació i reutilització dels porxos de Fontseré, la urbanització del Passeig en dues franges corresponents al tràfic rodat i al de vianants i l’obertura d’una nova porta al Parc. En l’eix transversal al Passeig que comunica visualment el Mercat del Born amb el magnífic edifici de l’Umbracle es situa el monument: Un cub de vidre de 5 mts. d’aresta que flota sobre un llac, albergant els mobles antics traspassats per bigues de ferro, segons la al·legoria imaginada per Antoni Tàpies. Unes llargues peces d’aigua protegeixen les pistes de petanca i els bancs de la zona de vianants on es replanten els plàtans desapareguts. Davant de l’edifici del Restaurant del Parc de Domènech i Montaner es planten palmeres, sobre un existent parterre de gespa, relacionant-se amb el totxo vist del Castell dels Tres Dragons.

La definició de l'edifici com un element arquitectònic autònom està expressat per tres paràmetres normatius bàsics: el plànol de la base definit de 40x40m; un accés des del carrer Joan d’ Àustria; una altura màxima de l'edifici de 22m. Des del carrer i una capacitat màxima de l'edifici de 3.360m2 des de la base. L'aplicació simultània d'aquests tres paràmetres s'esdevé en una proposta que satisfà requeriments arquitectònics, urbans i funcionals. Un llindar de 40x40m de base amb 8m. d'alçada i a 15m respecte el carrer, origina un espai que pot ser entès com una porta. La perforació del sostre d'aquesta disposició, per tal de donar llum dins del pati, adquireix una gran importància remarcat a més per el tractament de forja de l'estructura metàl·lica. Finalment, l'edifici evita convertir-se en una obstacle visual des del carrer Joan d' Àustria cap al mar, per la seva orientació, l'edifici sempre es troba en ombra, i per altra banda, elevar-ho respecte el carrer permet la visió de l'avinguda Icària.

L'editorial Montaner i Simón de Domènech i Montaner és el primer edifici de l'Eixample que integra la tipologia i la tecnologia industrial en el centre urbà. Com a molts edificis de l'Eixample inicial, l'editorial tenia una alçada corresponent a tres plantes, quedant encaixonada respecte a la línia de cornisa de l'Eixample consolidat corresponent a cinc plantes. La intervenció més important del projecte consisteix a solucionar l'efecte de les dues grans parets mitgeres de les cases veïnes, respectant totalment l'estat actual de la façana de Domènech i Montaner que correspon a una composició d'edifici acabat. L'esforç per fer compatible la contemporaneïtat de l'actuació amb el respecte a l'edifici modernista i la necessitat de resoldre el problema de la reduïda alçada de l'edifici, va suggerir el tractament de la part superior d'aquest aconseguint-se el perfil de l'Eixample actual a força de perllongar l'estructura que suporta la coberta inclinada amb unes llargues jàsseres que sostenen unes làmines de malla metàl·lica. Per aquest motiu es crea una sèrie de vuit panells semitransparents, perpendiculars a la façana, que en visió d'escorç oculten les mitgeres i reconstrueixen la línia de cornisa de l'Eixample. Aquest tractament té l'avantatge que, vist frontalment, el cant de les vuit làmines pràcticament desapareix surant sobre la façana. Aquest conjunt metàl·lic serveix de suport a la intervenció d'Antoni Tàpies. Interiorment el projecte intenta explotar la qualitat espacial de l'antiga editorial (esvelts pilars de sis metres, disposició de forjats desnivellats respecte al nivell de carrer, i llum zenital). La il·luminació de les grans sales d'exposició va originar la modificació del lluernari central existent i del sistema de cobertes mitjançant la creació del típic shed orientat al Nord. Aquesta modificació substancial, va produir una solució de coberta unitària que conjuga perfectament amb la coberta de la biblioteca, de la qual es conserva l'estructura primigènia de cintres de fusta i les prestatgeries de l'antiga impremta.

L’escola se situa a l’extrem de ponent del carrer Canyeret, en un solar amb un fort pendent, allí on el carrer es fon amb el teixit del nucli antic. L’accés és al nivell superior, a través d’un gran porxo situat al punt culminant del Canyeret, amb una gran visió panoràmica sobre la ciutat. El programa queda repartit en tres nivells. Al nivell de l’accés hi ha tres aules. Al nivell intermedi n’hi ha quatre més, amb sortida a una terrassa pròpia. Al nivell inferior, que enllaça amb un carrer, hi ha la sala d’actes i els vestidors, connectats per una rampa i un túnel a la zona poliesportiva, situada a l’altra banda del carrer. La composició de l’edifici es basa en la forma del solar i la seva orientació, per tal d’adaptar-se al terreny i al sistema de murs ja existent.

La torre esbossada pel mateix pla, situada sobre les finques d’una empresa cafetera, era esvelta (17 nivells) i cilíndrica i fou engruixida pels promotors i per un indocumentat debat polític. Els autors inventen una planta el·líptica, exfoliada en facetes que s’obren a migdia, fent-hi contrastar el formigó dels «fulls» i el vidre de l’espai interior que s’hi obre pas. Construcció preformada en plafons que no eludeix riscos, com ara l’escala principal suspesa. Assoleix l’objectiu de polaritzar l’entorn obert, contraposant-se al viaducte sense interferir en altres peces estimables de l’entorn, i no tant el de crear un basament sensible al lloc. Al peu de la torre, un generós pàrquing soterrat, de bona dimensió i de voluptuosa i incontinent emergència urbana.

Morfològicament l'edifici es configura com un "alter ego" dels seus veïns, quant al front que dona sobre el talús verd de contenció del riu, mentre la façana del Campus s’adequa a les condicions específiques d'edifici final de l'agrupació de facultats. Els dos accessos des del carrer Jaume II i Campus, venen indicats en façana, per unes grans obertures que ajuden a configurar el sentit circulatori del Hall. La forma corba del bloc corresponent als Departaments (més del 50% de la superfície), té una doble justificació: Per una banda els despatxos s'obren i ocupen el màxim perímetre orientat al Sud. Per altra banda, la concavitat interior afavoreix la concentració de les comunicacions verticals així com l'agrupació de la resta del programa i, exteriorment, la integració volumètrica amb l'edifici complementari veí, acabant la seqüència de les facultats del front de riu i ampliant l'espai en relació a la peça allargada de la residència d'estudiants ja construïda.

L’edifici és el resultat d’una actuació urbanística global sobre el barri del Canyeret, en el marc del Pla del Centre Històric de Lleida. L’estudi detectava la desconnexió entre el barri antic —amb el seu eix principal, el carrer Major— i la Seu Vella, a causa de l’abandonament i la despoblació del vessant de la muntanya ocupat antigament per aquest barri. El projecte es proposa revitalitzar la zona d’aquest vessant i restablir la connexió entre la ciutat vella i la Seu. Els estudis geotècnics varen recomanar l’establiment d’un mur de contenció tot al llarg del vessant, on s’hi podia recolzar una nova edificació amb façana a dos carrers amb cotes diferents. D’aquí neix un edifici longitudinal, adossat a la pantalla, que l’oculta i presenta una nova façana. El factor de connexió té lloc per mitjà d’una torre de comunicacions que permet accedir a tres nivells: el nivell de la base, proper al carrer Major; el carrer situat al coronament de la pantalla, i, finalment, l’antiga porta de la muralla de la Seu. La forma corba de la pantalla permet diferenciarla de les traces de la muralla de la Seu Vella i, a més, és la més adient per adaptar-se a la topografia natural del vessant.

El projecte tracta de restituir els valors tipològics i morfològics d'aquest Palau renaixentista, situant els serveis de difusió i atenció al públic de l'Arxiu. L'actuació determina una remodelació de l'àrea d'unes antigues vivendes on es col·loca el nucli de comunicacions verticals i els serveis públics amb el control general en planta baixa d'aquest nucli. En les cruixies útils de planta baixa es situa la zona d'exposicions que té un accés públic independent de la resta de l'arxiu. En planta noble es situa la sala d'actes, amb un foyer que aprofita la sala de l'enteixinat existent i els despatxos representatius. En la planta segona, les cruixies es deixen netes, obertes a diversos usos didàctics i administratius, i s'habilita un deambulatori sobre la lògia del pati per assegurar les circulacions. En la plata tercera es situen serveis interns. L'actuació tendeix a valorar l'edifici com a equipament públic, subratllant la funció del pati com a espai obert a la ciutat, amb el doble accés des de la Plaça del Rei i el carrer dels Comtes.

Els equipaments se situen en una parcel·la perimetral del jardí de Torregirona, seu del Rectorat de la UPC. El terreny presenta un fort pendent descendent en direcció N-S i els carrers Dulcet i Til.lers tenen una diferència de cota en els extrems del solar de 6m. de diferència. Es realitza la proposta per a dos usos diferents, el primer d'ells serà una residència d'estudiants a realitzar en una primera fase i seguidament es projectarà un edifici d'oficines amb auditori. La disposició de la residència es realitza en tres ales, responent a qüestions d'orientació i morfologia urbana, però també per la necessitat de respectar l'existència d'un pavelló provisional de la UPC, situat en la part S-E del solar, on posteriorment se situaran les oficines i l’auditori. L'ala A s'alinea amb el carrer Dulcet, d'acord amb els criteris de continuïtat de l'edifici corb de la plaça Güell i del tancament del solar. L'edifici C s'ordena segons l'ortogonal relacionada amb l'edifici del Rectorat, i l'edifici B pivota en funció de la visió dinàmica des de la corba de l'Avinguda dels Til·lers. Els edificis A i B esgoten l'altura permesa de PB+3, mentre l'edifici C es manté amb dues plantes per evitar l'impacte volumètric amb el jardí i el pavelló del Rectorat. Els edificis B i C tenen coberta plana mentre l'edifici A té una coberta corba que conté les instal·lacions centralitzades de calefacció i aire condicionat, els panells col·lectors d'energia solar orientada al Sud que produeixen l'aigua calenta sanitària i escalfen l'aigua de la calefacció. Els tres tipus d'habitacions formen tres ales unides per a un nucli de comunicacions centrals, si bé per qüestions funcionals es preveu un ascensor complementari per a estudiants. L'edifici d'oficines està pensat com a complement morfològic de la residència per fer front a un problema d’"escala" del jardí de Torregirona i tot el barri de Pedralbes. El seu accés principal per als vianants a la cota interior del Campus tindrà relació amb la via enjardinada que envolta el Rectorat i on també hi ha l'entrada a la Residència existent. Aquí s'uneixen en dos accessos, compartint el porxo, la qual cosa brindaria una bona entrada a l'auditori, peça important del programa del nou equipament. El nou bloc gira en planta, de manera que, volumètricament, tingui una relació visual prioritària amb el d'igual nombre de plantes de la Residència, i deixar triangles de terreny verd. Amb aquesta solució, la nova construcció s'integra compositivament amb l'existent i manté una relació coherent amb el jardí del Rectorat i amb la resta de construccions veïnes. L'estudi del programa indica que les quatre plantes superiors són de superfície iguals i flexibles quant a la distribució interna. L'edifici creix en les plantes 0-1 en situar l'auditori, els vestidors, el control d'accés i el magatzem/arxiu. La situació del programa en subterrani permet l'aprofitament d'energies passives quant a aïllament. La composició de la secció constructiva de les façanes està pensada des del confort acústic i tèrmic i en aquest sentit es pensa en una solució de façana ventilada amb protecció solar en les finestres, la qual cosa condicionarà el llenguatge arquitectònic, que interpreta de nou la morfologia de les façanes de la residència existent.