Església d'una nau amb passadissos laterals de menor alçada. Voltes de creueria, amb clau, separades per quatre arcs torals apuntats. Una sèrie d'arcs formers separen la nau dels passadissos laterals. Té absis poligonal, volta nervada i arc triomfal sobre pilastres. Les capelles laterals estan inacabades. A l'exterior s'aprecien les restes de l'antiga sagristia del s. XVIII (a un costat de l'absis). L'església presenta estructura de formigó, paraments de paredat comú i totxo amb revestiments de pedra buixardada. 1308: Els conselleres de la ciutat donen permís als PP. Carmelites per fundar un convent i una església. s.XIV: Construcció dels 2 edificis en estil gòtic. s.XIX (1835): L'església gòtica es manté amb la façana inacabada. 1936: L'església es crema. 1940-52 Reconstrucció en estil nou-gòtic de l'església.

Pont d'estructura gòtica amb vuit arcs de mig punt, situat a la carretera de Cardona, al costat del cementiri sobre el riu Cardener. És una construcció feta amb carreus de pedra, amb la via totalment plana. Els arcs presenten les mateixes dimensions en alçada i amplada. Els talla-aigües en forma d'angles pugen fins a la barana del pont originant uns refugis triangulars a la via.

L'església col·legiata de Santa Maria, coneguda també per Santa Maria de l'Alba i popularment -bé que impròpiament- per la Seu és el monument més representatiu de la ciutat de Manresa, i un dels edificis cabdals de l'art gòtic català. L'església es dreça en el planell superior del Puigcardener, dominant la ciutat, al lloc d'una d'anterior, esmentada el segle X, i substituïda el segle XII per un temple romànic. L'església, d'estil gòtic català, és d'una nau amb absis poligonal, amb capelles laterals i girola, coberta amb volta de creueria sobre 18 pilastres de secció vuitavada. La nau, d'una alçada excepcional a Catalunya, és apuntalada a l'exterior per 18 arcbotants i il·luminada per una trentena de grans finestrals amb vidrieres policromes historiades. Aquests dos elements l'acosten a la tipologia del gòtic europeu. Les dimensions del temple són 68 m de llargada, 33 m d'amplària i uns 30 m d'alçària. L'amplada de la nau (18'5 m) fa que sigui, després de la seu de Girona, una de les naus gòtiques més amples d'Europa. El campanar de torre, de planta quadrada, té una alçada de 50'5 m. Era rematat per una balustrada substituïda per una barana neogòtica, obra d'A. Soler i March. Des del punt de vista arquitectònic, l'església té un gran interès per la solució intermèdia, de síntesi, que adopta entre l'estructura de temple d'una nau i l'estructura de tres naus, en la qual les capelles laterals -gràcies als grans arcs que les comuniquen- fan l'efecte visual d'unes col·laterals. És per això que calgué construir els arcbotants, ja que calia descarregar el sector que a la part baixa estava foradat amb grans arcs per tal de produir aquest efecte de tres naus. Amb tot, alguns autors creuen més propi parlar de contraforts profunds a dos nivells, que no pròpiament d'arcbotants. L'interior, presidit per una talla de la Mare de Déu de l'Alba (còpia d'una de finals del segle XIV, destruïda per un incendi el 1979), guarda una valuosa mostra de pintura gòtica catalana: el retaule de Sant Marc i Sant Anià, obra d'Arnau Bassa (1346). El monumental retaule de l'Esperit Sant, obra de Pere Serra (1394). El de Sant Miquel i Sant Nicolau, obra de Jaume Cabrera (1406). Una llarga predel·la de desaparegut retaule de Sant Antoni Abat, obra de Lluís Borrassà (1411). I el retaule de la Trinitat, obra de Gabriel Guàrdia (1501), seguidor de Jaume Huguet. Sota l'altar major hi ha una cripta, construïda entre 1576 i 1578 i notablement ampliada el 1973, que guarda les relíquies dels sants màrtirs Maurici, Fruitós i Agnès, patrons de la ciutat. La decoració marmòria és obra de l'escultor bagenc Jaume Pedró (1781), i un dels millors conjunts del barroc academicista català. Pedró s'establí posteriorment a Cervera, on féu el retaule de la capella de la universitat. A tocar de la basílica, que aprofita en el seu mur nord el de l'antiga església romànica, hi ha, vora el claustre, part d'una antiga galeria romànica del segle XI, de dos pisos, el superior amb quatre arquets rodons amb els capitells treballats. També es conserva prop el portal gòtic de tramuntana, un portal amb timpà i capitells, atribuït a l'escultor Arnau Cadell, procedent de l'antic temple romànic del segle XII. El timpà original, molt malmès, es guarda al museu de la col·legiata, i ha estat substituït per una bona reproducció. El claustre, situat al N de l'església, és renaixentista i té el pati central ocupat per una capella barroca. Portal de Migdia Porta lateral formada per cinc feixos de columnetes, que sostenen la llinda rectangular de la porta, coronades per cinc capitells a banda i banda dels quals arrenca l'àmplia arquivolta ogival. El guardapols és ornat a tot volt per unes frondes d'estilitzada imitació vegetal i capçat per la corresponent "carxofa". Capitells de temàtica floral purament decorativa amb presència de figures humanes i animals. On arrenca l'arquivolta hi ha dues mènsules. Portal Nord Portal d'una gran bellesa, bona mostra de l'arquitectura gòtica catalana. Consta d'un marc general tangencial en xamfrà de conjunt o en angle de quaranta-cinc graus amb parament i amb una perpendicularitat de tots els elements motllurats respecte a la visió probable de l'espectador. És un portal de tipus romà: L'arc apuntat més visible és un triangle equilàter i el gablet forma un triangle isòsceles. Aquestes figures es complementen amb el cercle (òculs o rosasses cegues) que així ho requereix un efecte visual. Als costats, dues àmplies faixes de columnes cilíndriques fines posades damunt basaments decorats amb temes geomètrics. Portal dels Claustres Presenta una estructura formada per un arc de mig punt adovellat en el qual s'inscriuen dues arquivoltes en degradació. La més exterior té una forma helicoidal i reposa sobre dues columnes estilitzades amb capitells historiats força ben conservats per estar treballats en pera calcària. El de l'esquerra presenta dos temes del Gènesi, la temptació d'Adam i Eva, amb la serp que repta per l'arbre i la seva expulsió del Paradís. La imatge de Déu és majestuosa en contrast amb l'arrauliment dels dos personatges. En el de la dreta hi ha dos homes lluitant i decoració amb motius vegetals. L'arquivolta interior envolta el timpà on hi trobem la Verge asseguda amb el Nen a la falda. Quatre àngels turiferaris situats entre núvols com si fossin al cel acaben de donar el sentit teofànic a l'escena, que completa el cicle de pecat i redempció començat per Adam i Eva. El timpà que veiem actualment és una còpia de l'original a causa del seu mal estat de conservació. Delimitant inferiorment el timpà i perllongant-se fins als capitells, de manera que esdevé els seus àbacs, trobem un fris de 10 cm d'amplada amb motius decoratius consistents en una sanefa perlada, formada per medallons amb decoració vegetal i quadrats amb petits caps humans excepte dos que presenten el d'un porc i el d'un be o potser brau. Gàrgoles Canals volades de pedra en formes grotesques i fantàstiques figures del regne animal. Les més antigues estan ubicades en la part superior dels contraforts de la nau, algunes d'elles estan molt malmeses per la corrupció del temps. En les més noves s'aprecia una clara influència del gòtic francès mentre que les originals són de factura molt més arcaica, i les seves formes són molt més estilitzades i decorades. Aquestes no ocupen una situació tan elevada i sols les trobem en la part de construcció més nova de la basílica, o sigui als peus, en l'estructura del baptisteri. "Cargol" de Sant Pere de la Seu Petita torre hexagonal situada a la banda esquerra de l'exterior de l'absis i que s'aixeca fins a l'alçada de la coberta més alta del temple. Substitueix aquell contrafort mentre boterell superior, que agafa forma semicircular, serveix com a pont d'enllaç entre la torre i la teulada de la nau central. En el seu interior hi ha una escala de cargol amb entrada des de l'interior de la basílica. A la part superior s'hi obren quatre finestres amb dibuix trilobulat. Té aspecte de campanar. Sepulcre de Bernat de Manresa Sarcòfag de pedra, a la coberta del qual hi ha representat el difunt, mort el 1339, vestit de cavaller i amb el cap recolzat sobre un coixí i els peus sobre un gos. A la part frontal del vas hi ha uns relleus representant un llibre obert flanquejat per dos escuts. Sepulcre de dama Segons l'heràldica formaria part de la família Calders. A la coberta, la dama jacent reposa el cap en un coixí i els peus en un gos. La part frontal del vas està decorada amb relleus d'arquets trilobulats que inscriuen figures que ploren la morta. Sepulcre d'un sacerdot La figura de la coberta va revestida dels ornaments de dir missa i recolza els peus sobre un lleó. El sarcòfag, de pedra, presenta unes formes molt gòtiques, amb un disseny i una decoració minucioses. A la part frontal del vas s'hi representen dos escuts amb la flor de llis i al centre un llibre obert amb la data 1380. Situada a l'altar major i d'estil gòtic del segle com a còpia trobem la Verge de l'Alba de la Seu de Manresa tallada en fusta per Pere Puig. L'existència de l'església de Santa Maria remunta al segle X. Vers el 940 fou consagrat pel bisbe de Vic un temple amb aquesta advocació, que fou destruït per la invasió sarraïna l'any 999 i refet en temps de l'abat Oliba, entre els anys 1020 i 1030. Posteriorment, al segle XII, fou bastit un temple romànic d'una nau amb creuer, cimbori i tres absis, que fou enderrocat en construir la nova església. D'aquest edifici, disposem de notícies centrades en una deixa feta pel vicari comtal de la ciutat el 1169 per a l'obra d'aquest temple, però no disposem de cap notícia del procés de construcció. La resta més interessant que es conserva de l'església romànica és el Portal dels Claustres, antigament anomenat Porta de l'Abadia. No se sap amb exactitud l'emplaçament original del portal però es creu que probablement es tractaria d'una entrada a un dels braços del transsepte. El timpà original, molt malmès al ser fet de pedra sorrenca, fou substituït pel que veiem actualment gràcies al patrocini dels Amics de la Seu. Una observació atenta de les escultures del portal permet relacionar-les amb els del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, encara que aquests són més elegants, i fa pensar en una dependència directa amb algun dels tallers que hi treballaren. Des del segle XI acollí una comunitat canonical, que el 1592 fou convertida en col·legiata secular, suprimida al seu torn pel concordat del 1851 i reestablerta el 1884 per Lleó XIII, que atorgà honors de basílica al temple. La construcció de l'església actual fou acordada el 1301 pel consell municipal, però no començà fins al 1322 amb la contractació del mestre d'obres Berenguer de Montagut (a qui s'encomanà simultàniament l'edificació de l'església del Carme de Manresa). Montagut seria poc després (1329) l'arquitecte de Santa Maria del Mar (Barcelona) juntament amb Ramon Despuig. Les obres de Santa Maria de l'Alba, en les quals intervingueren altres mestres d'obres com Arnau de Velleres o Martí Ibar, començaren el 1328 i s'allargaren fins a finals del segle XV. El 1371 fou consagrat l'altar major, i les obres reberen un nou impuls al tombant del segle XV. Però fins el 1486-88 no es tancà el mur de ponent, amb la gran rosassa. Amb tot, la façana no es completà fins els anys 1915-34 amb l'obra del baptisteri i el pòrtic neogòtics, projectats per Alexandre Soler i March. L'església patí un incendi a la fi de la Guerra de Successió (1714) i fou malmesa el 1936. El campanar és obra de Joan Font i Guerau Cantarell, i data del 1592 (1684?). S'han efectuat diverses obres de restauració i manteniment.