In 1912 the Casa Thomas was extended to its actual size by Domènech's son-in-law, Francesc Guàrdia i Vial, who moved the two bodies of the crown to the new roof, built two grandstands on the old floor and designed a façade that links in a textual way with the primitive work. The two lower floors of the building are still preserved as designed by Lluís Domènech i Montaner.

Domènech carried out a number of renovation projects for his political colleagues. Francesc Macià, a military engineer and politician who became president of the Generalitat, commissioned him to renovate the interior of his house in Lleida, the Macià chalet. It is the last work Domènech carried out in Canet de Mar. As was the case with most of his works of this period, he had the collaboration of his son Pedro and his son-in-law Francesc Guàrdia. The Domènech family had their second residence in Canet de Mar, in the old Rocosa country house. This building did not have enough space to house the architect's large family and his studio. In 1877, they bought two houses on the corner of Riera Gavarra and Riera de Buscarons, which were connected to the house by the rear courtyards. Masia Rocosa became the architect's office and workshop and the new building the family residence. A first unrealised project is preserved at the Fons Cabruja in Canet de Mar. In 1918, a building permit was requested for the renovation and restoration of the Domènech house of the project that was finally carried out. The original building, on a corner at the confluence of the two streams, was two small 17th-century buildings. The previous constructions were not demolished, but a large part of the walls were reused. Domènech went up again and redistributed and ennobled all the openings, adding a hall with exposed brick arches at the top and monumentalising the chamfered corner with a tribune decorated with floral and zoomorphic elements. Inside the house, all the rooms were renovated, ensuring that all the rooms had windows on the outside. A staircase with ceramic risers connects the ground floor with the first floor, leading to a double-height entrance hall. On the floor of this space is a walk-through skylight that brings light from the upper skylight to the ground floor. A spiral staircase connects this space with the perimeter balcony on the first floor. Several rooms in the building contain the plaster casts of some of the sculptural works in its buildings. In 1980, it was renovated to house a bank and an extension was built in the garden. After the transfer of all the buildings to the Town Council and a second refurbishment in 2011, it is now a facility that houses the Domènech i Montaner House-Museum in Canet de Mar.

Edifici format per tres cossos diferenciats però interrelacionats. Es tracta d'una torre o xalet, envoltada de jardí. Els cossos són de dos o tres pisos (el central), coberts amb teulades a quatre vessants i amb un ràfec sostingut per un embigat de fusta. Les obertures són de testera recta o d'arc semicircular. Destaquen les portes o accessos al jardí. La porta principal és d'arc semicircular, dovellada i amb impostes de pedra. A la façana principal hi ha una altra porta sobre la que s'alça un voladís o balcó sostingut per columnes de fust cilíndric i base i capitells de motllures de quart de bossell. Tots els elements, combinats harmoniosament, contribueixen a concedir a la casa un aire senyorial: la qualitat dels materials, les escales, els balcons i terrasses, etc. Destaca una torre, amb teulada a quatre vessants, sobre un dels cossos laterals. Tona va començar la seva expansió amb la construcció de la carretera de Barcelona i la trobada d'aigües sulfuroses el 1874, que va afavorir la creació d'uns quants balnearis i l'atracció de forasters burgesos, delitosos tant de guarir malalties com de formar un enclavament de relació cultural i d'oci. A la prolongació del carrer Major -l'antic camí ral de Barcelona a Vic- i de la carretera, unes illes amb característiques de ciutat jardí constitueixen un petit enclavament de torres estiuenques, construïdes entre 1918 i 1923, quan el modernisme en davallada i el noucentisme pletòric es van anar mesclant en una harmònica simbiosi de les formes, la composició i l'ornamentació. Aquesta casa forma part de les cases que l'industrial Joan Llussà i Duran feu construir a principis del segle XX per a ell i la seva família. Coincideix amb la millora de les vies de comunicació, tant per carretera com per tren. Aquesta nova infraestructura contribuí a que els grans industrials barcelonins, com el mateix Joan Llussà, Santiago Simon o Joan Maragall, el poeta, invertissin en construcció o anessin a Tona a passar llargues temporades, incrementant el prestigi de la ciutat.

Es tracta d'una gran mansió de tres cossos bàsics, dos simètrics a banda i banda i un central més elevat. El cos central és de planta rectangular i dues torres, una adossada i l'altre sobresortint de la coberta. La primera és de dimensions més grans, de planta quadrada té finestres de mig punt a la façana. La segona és a mode de campanar amb una teulada a quatre vessants acabada en punta i penell al cim. La disposició de la coberta del cos central és a quatre vents tot i que varia a la part central i anterior. El material emprat és la teula àrab envernissada de dos colors. La façana principal presenta un portal rodó dovellat seguint la tradició de les cases pairal de la zona, i una balconada amb pedra treballada a mode d'escultura amb dues figures humanes. A la porta del balcó d'una sola obertura, testera recta i llinda d'una sola peça. Hi trobem una barreja d'estils amb columnes jòniques, una llinda amb traces gòtiques amb un medalló d'estil barroc, columnetes als brancals i un entaulament decorat amb un relleu de factura neoclàssica. Les obertures es disposen de forma simètrica respecte l'eix central. En les cantonades hi ha medallons de pedra sota una cornisa de maó vist. En relació a les façanes laterals, hi trobem dues galeries amb vuit arcades circulars amb columnes de pedra eixamplades a la part central. Les teulades acaben amb ràfecs sostinguts per cartel·les de maó que formen diferents sanefes decoratives. Totes les obertures combinen l'arc rebaixat o la forma rectangular. Destaca també la decoració d'obra vista així com el joc volumètric de les cobertes. La sincronia entre les diferents parts de l'edifici està molt aconseguida. Aquesta diversitat de formes, elements, materials i tècniques és típicament modernista, però tots ells estan disposats d'acord a una gran sobrietat neoclàssica. L'any 1918, Francesc Simon, copropietari de l'editorial Montaner i Simon i responsable, juntament amb Ramon Montaner i Vila i Josep Roqueta i Bes, de la construcció del balneari Roqueta, va decidir la construcció de la seva residència d'estiueig. Aquesta torre és, junt amb d'altres, un clar exponent d'un procés que, amb l'obertura de la carretera a mitjans de segle passat i la descoberta d'aigües sulfuroses el 1874, feu capgirar l'estructura urbanística de Tona. Gran part de la burgesia barcelonina va triar aquest municipi com a lloc per a estiuejar. Al passar llargues temporades a Tona, es construïren les seves pròpies torres o xalets. Aquest procés va consolidar-se amb la inauguració de l'Estació de tren de Balenyà i l'acabament de la xarxa de carreteres que comunicaven Tona amb Barcelona i Manresa. El turisme d'estada i de residència tingué una gran importància per l'economia i per la imatge de la població al segle XIX i principis del XX.