Edifici entre mitgeres que forma cantonada. Consta d'una planta baixa, tres pisos superiors i golfes, coberta a una vessant amb teula àrab i els vèrtex decorats amb ceràmica verda. Les obertures es distribueixen asimètricament, mantenint una gradació de proporcions en alçada. Destaca la tribuna del balcó, les baranes de ferro forjat i la decoració de ceràmica verda.

Edifici entre mitgeres, que consta de planta baixa, dos pisos superiors i golfes, amb perfil irregular a nivell de façana. A la planta baixa hi ha ubicats dos portals adovellats de mig punt, l'un al costat de l'altre. A la mateixa planta s'hi ubiquen altres finestres. En els dos pisos superiors es distribueixen les obertures simètricament seguint eixos verticals. La majoria d'elles són balcons volats, amb barana de ferro forjat, de llinda plana decorada i brancals de carreus de pedra. Aquests balcons mantenen una gradació de proporcions en alçada. Destaquen les dues finestres geminades, les del primer pis d'arc de mig punt i les del segon pic d'arc lobulat. El tercer pis hi ha ubicada una galeria que recorre tota la façana, amb obertures d'arc de mig punt.

La casa de la marquesa de Dou és obra de Josep Mª Pericas i data de l'any 1908. L'edifici pertany al període de transició entre el modernisme i el noucentisme. Sí bé tant la torre situada al xamfrà, com a element més contundent, com la utilització de formes curvilínies pertany encara a reminiscències modernistes, l'encaix dels elements en la composició general denota una simplificació formal més d'acord amb la nova arquitectura europea de la que l'autor en reflecteix la influència.

Monument erigit al centre de la plaça d'homenatge al poeta de Folgueroles Jacint Verdaguer i Santaló. S'assenta sobre una base piramidal flanquejada per quatre monòlits, la piràmide és truncada a una alçada aproximada d'un metres i al damunt s'hi assenta un altre cos polièdric, culminat per una mena de pinacle i un rosetó. En aquest cos cònic s'hi adossen les imatges de Sant Francesc, la Mare de Déu, el màrtir Sant Jacint i el Sagrat cor. A la part frontal hi ha diverses inscripcions i un medalló amb el bust del poeta. És construïda amb pedra de Folgueroles d'un color grisós, la part baixa hi ha un jardí protegit per unes reixes de ferro forjat. La iniciativa de rendir homenatge al poeta de Folgueroles va sorgir de la societat "Catalunya Vella" de Vic i la inauguració, el 8 de maig de 1908, es va fer coincidint amb els actes del cinquantenari de la restauració dels Jocs Florals. La primera pedra es col·loca el 5 d'abril. La pedra fou cedida pel sr. Casarramona, probablement fou extreta de les pedreres del mas Arumí de Folgueroles. Les obres foren pagades per subscripció popular i els picapedrers hi treballaren desinteressadament. La inauguració del monument (també conegut pel pedró) fou solemne, s'encarregà un tren especial per venir des de Barcelona i després uns carruatges portaren als convidats de Vic cap a Folgueroles, la rebuda fou solemne: tots els homes del poble, vestit amb la barretina musca, varen sortit a al font del rector, a rebre les personalitats (el bisbe de Perpinyà, l'Ajuntament de l'Alguer, Teodor Llorente...). El bisbe Torres i Bages va presidir l'acte en el qual hi van haver focs d'artifici, ballades de Sardanes i en el moment de descobrir el bust es feren volar coloms.

The monument built to Jacint Verdaguer was built between 1914 and 1924 at the intersection of the streets Passeig Sant Joan, Mallorca and Avinguda Diagonal. The team formed by the architect Josep M. Pericas and the sculptor Joan Borrell, who were the winners of the public competition called by the Barcelona City Council in 1912, were responsible for the project. Later on, the brothers Miquel and Llucià Oslé joined them. The monument consists of a column which is more than 20 metres high, at the top of which there is the figure of priest Jacint Verdaguer. The column is surrounded by a circular stone structure decorated with sculptures and reliefs. The element that surrounds the column has a circular plan and sits on top of a base or podium, from which a facing is developed entirely in stone, with large regular ashlars. It consists of three openings (or points of passage) and three elements of semicircular plan that are attached to this base and that develop in height creating a towered structure that is crowned with a sculpture. These figures, made by Joan Borrell Nicolau, are made in bronze and represent allegories of poetry: epic, mystical and popular. Between these figures and arranged at the top of the monument's closing structure, above three corbels, there are a series of reliefs by the brothers Llucià and Miquel Oslé and Sàenz de Medrano that represent various scenes from the poem L' Atlàntida, a poem written by Verdaguer. In the centre of the complex, in a small garden area, there is the large column on which the bronze figure of Jacint Verdaguer made by the sculptor Joan Borrell stands. As already mentioned, access to the column is made through three steps that are configured as small openings flanked by two pillars that are finished with an almost spherical element and decoration of sinuous lines inspired by plants. On the pillar there are small engravings with putti holding garlands. The column built entirely of stone blocks is crowned with a very schematic Corinthian capital that is topped with a hexagonal abacus that serves as the basis for the sculpture of the priest. In the upper part of the column there is a text that says "To Monsignor Jacint Verdaguer". Shortly after the poet Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, 1902) died, the need to erect a monument to him was felt by all; however, the competition for the project was not called until 1912. The winner was the team formed by the architect Josep M. Pericas and the sculptor Joan Borrell, although eventually the Oslé brothers, who had presented an alternative project, also participated. Borrell made the statue of priest Jacinto (in bronze) and the allegories in poetry (in stone). Llucià and Miquel Oslé made the reliefs on the frieze that surrounds the column and refer to the poem written by Jacint Verdaguer, L'Atlàntida. The foundation stone was laid in 1914, but the works lasted until 1924. The redevelopment works of Diagonal and Passeig de Sant Joan in the second half of the 20th century made the stand at the foot of the monument disappear.

S'accedeix al puig de les tres creus per un camí tortuós que coincideix en part amb el Via Crucis que surt del santuari de Rocaprevera. El cim del turó és totalment aplanat i s'ha construït una terrassa de lloses de pedra. El perfil té una barana de pilons de pedra que sustenten un passamà de ferro. A la banda est hi ha les tres creus sobre una base d'obra. La creu central és la més gran que les altres. És una representació del Calvari, amb Jesús al centre i els dos lladres a cada banda. Les creus són de ferro i tenen una base de pedra picada amb una columna i un capitell poligonal. Les creus són gregues amb un cercle que uneix les aspes. En el paviment hi ha representada la rosa dels vents i marca la situació dels pobles i cims propers. Sembla que ja abans del 1686 hi havia tres creus de fusta en aquest mateix indret. Aquí s'hi celebrava el trobament de la Santa Creu el 3 de maig. Es feia un via crucis que sortia de l'església de Sant Feliu fins a arribar aquest cim. Després van passar a fer una processó amb cants de lletanies. El 1736 es va fer una reparació de les creus, que al ser de fusta es malmetien amb facilitat. A principis del segle XX la creu principal era de fusta i les altres eren de ferro i sobre una columna d'obra. L'any 1913 se celebraren les festes constantinianes i es col·locaren les noves creus que es van pagar amb una subscripció popular.

Building between partitions with a ground floor and four storeys, with a wide, symmetrical, flat façade crowned by the barbican of the gable roof. This façade has a voussoir-arched entrance doorway protected by a polygonal moulding, while on the first floor there are two vertical semi-hexagonal tribunes flanking the central area, which is crowned by a pentagonal pan. The floors are marked by stone impost lines, as are the doorways and windows. Thus, the imposts connect the tribunes with the double windows of the central body and with the group of three arcades on the upper floor. The façades are stuccoed, with geometric sgraffitoes surrounding and decorating the frame and the sides of the openings. Below the barbican there is a ceramic tile frieze and terracotta figures. The building was constructed in the incipient expansion of Vic from the opening of the street that linked the Plaça del Mercadal with the train station. It was the first rented housing building in the city, and was commissioned in 1917 by the dyeing businessman Antoni Puig Danís to the architect Josep Maria Pericas i Morros. Around this time, Pericas began to acquire his own language based on European trends, moving towards a new rationalist style.

Casa Pericas is located on the block in the Eixample district bounded by Rambla de Catalunya, Carrer Còrsega and Avinguda Diagonal. Located at the junction of the latter two thoroughfares, it is a residential building with three façades articulated by means of two cylindrical tribunes. The building consists of a structure on the ground floor, mezzanine, main floor and five upper floors, all covered by a flat, walkable rooftop. Its openings are arranged in five horizontal sections separated by imposts. The lower section comprises the ground floor and the mezzanine with ashlar stone fittings. The ground floor has a doorway on the right-hand corner of the façade facing the diagonal street, with a framed round-arched doorway closed by an ornate iron door. This entrance leads to a vestibule area and a central light courtyard where the residents' staircase is located. The rest of the openings, corresponding to the commercial area (in this case a bank), are framed by classicist columns. The second section contains the main floor, where the stone balustrades of the balconies and their sculpted framing stand out. The third section contains the next four floors, with a wall covered with sgraffito work reminiscent of ashlar stone. There are some panels, also sgraffitoed, with figurative decoration and bucolic themes. The openings have windows and balconies with wrought-iron closures and sgraffito ornamentation on their bases and frames. The final section comprises a continuous gallery with small windows with semicircular arches crowned by a sgraffito border, all crowned by a powerful eave that overhangs the façade line and the flat roof enclosed by a balustrade. The two vertical tribunes at the corners give continuity to the façade, avoiding sharp angles. These are reminiscent of German expressionism and are topped by a wavy gable.

Capella de planta de creu amb capçalera semicircular i campanar adossat. L'estètica actual de l'edifici poc té a veure amb l'església original. La reforma realitzada per Josep Maria Pericas va conferir-li un segell i estil personal. El santuari està format per dos edificis contigus: l'església i l'habitatge de l'ermità. La façana principal de l'església s'alinea a la construcció de planta baixa i pis que serveix d'habitatge. La porta d'accés, que centra la façana, és arcada i queda protegida per un porxo de coberta inclinada sustentat per columnes dòriques. Sobre el porxo hi ha una fornícula que resguarda l'escultura de la Mare de Déu de Rocaprevera. L'església té forma de basílica d'una sola nau però es configura per la juxtaposició de diversos cossos. És de planta quadrada al primer nivell i circular al segon, amb obertures de mig punt. La nau presenta una coberta a dos aiguavessos amb el carener paral·lel a l'eix longitudinal de la basílica. Queda ocult darrera d'un frontó de línia barroca. Al seu interior hi destaca el cor, amb un revestit de rajoles de ceràmica verda vidriada entre els cairons i les bigues de fusta. Aquest tractament s'utilitza al sostre de la nau principal. Els murs de la nau estan reforçats per unes arcades cegues que podrien semblar capelletes, però com que són molt poc profundes no serveixen com a tal. A la base de l'absis hi ha un recobriment de carreus de pedra ben tallats i polits, i està coronat per unes filades d'arcades amb vitralls i una sanefa imitant les dents de serra. S'estructura en dos pisos: un a la part més baixa que queda sota el nivell de la nau, a mode de cripta i un superior que fa de cambril de la Verge i s'hi accedeix per la girola. L'interior de l'absis queda il·luminat pels múltiples vitralls policroms Té un creuer amb cimbori, a l'exterior és quadrat tot i que a l'interior forma un fals sostre pla cassetonat, cobert amb una teulada de ceràmica verda. A cada costat té un òcul practicable a través d'un sistema de farratges. També té un campanar de planta quadrangular amb acabament de llanternó cilíndric coronat amb coberta cònica i un penell. L'ermita de Sta. Maria de Rocapervera fou erigida el 1284 per Mn. Marc Roca. Originàriament era un oratori que ha estat reconstruït en tres ocasions; com a capella romànica al segle XV (1429 a càrrec d'Antoni Vinyes) i com a capella popular al segle XVIII (1781). Finalment, fou construïda de nou el 1923-1924 per la devoció popular, associada al culte a la verge. El temple actual té unes dimensions majestuoses i és el resultat de l'anomenat “estil Pericas”, a mig camí entre el Noucentisme i el Modernisme amb manlleus de l'estètica clàssica i romànica.

Building designed by Pericas, with symmetrical façades and a hipped roof. Masó participated in the election and supply of the ceramic material for the props and the pavements, and he drew two squares "in cross stitch" for the pavements of the porch and the dining room. The furniture designed by Masó for the couple's first home, in Barcelona’s Gran Via, is preserved.

Edifici civil. Masia de planta quadrada, coberta a quatre vessants i amb una llanterna al centre de la construcció a la qual s'hi obren badius i és coberta a quatre vessants. La façana es troba orientada a migdia i presenta un portal d'arc de mig punt format per petites dovelles. A cada costat de la construcció hi ha un petit cos annexe cobert a una sola vessant. A la part dreta i al costat d'aquest hi ha un portal que tanca la lliça, que es troba a la part de llevant. A tramuntana hi ha una eixida a nivell del primer pis que es prolonga vers els murs laterals, formant balustrades. La part de tramuntana és de totxo vermell, amb diverses formes decoratives jugant amb aquest material. Aquest sector de la casa està rodejat per jardins, amb una font dedicada a Sant Jordi i una capella dedicada a la Verge del Carme. L'estat de conservació és mitjà, caldria cuidar la façana. La capella és de nau única orientada de llevant a ponent. A la capçalera hi ha l'absis precedit per un cimbori, la llanterna sobresurt del cos de l'edificació. La façana té el capcer escalonat i el portal és precedit per una grossa arcada que protegeix el portal, d'arc de mig punt; aquest cos és cobert a una sola vessant. A la part esquerra s'eleva un campanar de torre cilíndrica, a la part superior de la qual hi ha decoracions de serreta i s'hi obren badius. Als murs de la nau i l'absis s'hi obren finestres a la manera romànica. La part baixa dels murs del temple són de pedra picada de color blavós, la resta dels murs són arrebossats i pintats de groc. L'estat de conservació és bo. Antic mas que pertany al terme de Vic i es troba fora de l'aglomeració de la ciutat. Prop de la Serra de Sant Ferm, nucli nascut a redós d'un mas que duu el mateix nom, i a pocs metres del pas de nivell del tren. És un dels pocs masos de les rodalies de Vic que conserva la tradició i continua dedicant-se a les tasques agrícoles. A jutjar per l'estil, fou reformat segurament a finals del segle XIX o principis del XX, adquirint la tipologia senyorial que encara avui conserva. Hi ha una estada per als amos i l'altre pels masovers. L'església dins el terme del mas la Torre d'en Franch es troba al seu jardí. Va lligada a la història del mas, per bé que aquest és molt més antic que la capella. Està dedicada a la Verge del Carme i, segons la data esculpida a una pedra que es troba a l'extrem de ponent del carener, fou edificada al 1928.

Residential house with a rectangular layout, ground floor and two storeys, featuring a hipped roof formed by flat tiles arranged diagonally like scales. It also has a square-section tower attached to the left side. This tower consists of four storeys with a hipped roof. The windows are located only on the top floor, giving the tower the appearance of a Romanesque bell tower. At the apex of the roof there is a weather vane. Its height makes it stand over four metres above the house. It is constructed with unpolished ashlar, giving it a rustic appearance. The dwelling has a refined appearance thanks to its decorative elements. While the same type of stone forms the plinth, the jambs and the openings on the first floor, the rest of the walls are rendered and painted yellow. The house's entrance portal is next to the tower and is arched, forming a flattened arch that blends into the plinth. On the same axis, and at the first-floor level, there is a greenish ashlar stone engraved with the date 1921 and signed with the initials J.Mª P, the name of the architect who designed the project. On the first floor, rectangular and relatively large windows are arranged, connected by strips of unpolished stone. On the second floor, the openings are smaller, and the lintels are decorated with finely detailed esgrafiados in a reddish hue, just below the cornice. On the northern side, there is a gallery with a single-pitched roof and small windows in the upper section. In the southeast corner stands the Virgin of the Rosary. In the centre of the northeast façade, there is a semicircular bay window with a conical roof. It is opened by a mullioned window divided by two columns of composite Corinthian style. On the northwest façade, also on the first floor, there is an attached gallery open with three semicircular arches. At its western end there is a private chapel with a semicircular apse covered by a gable roof. The second floor features smaller openings framed by two mouldings. Above them, there are esgrafiados in reddish tones with medallion shapes, located just under the roof eaves, which are supported by brackets and corbels. The west façade opens onto a garden through a second porch on the ground floor. It consists of three semicircular arches supported by rustic pillars on the sides and two finer columns with decorated capitals in the centre. Above, there is a terrace connected to the roof of the chapel dedicated to the Virgin of Montserrat. On the left side, there are four arches opening onto the west façade with stained-glass windows, each depicting a saint. The three semicircular arches on the right side lead to the service quarters and are supported by columns with capitals sculpted in vegetal forms. The spandrels are decorated with paintings of medallions and geometric patterns. The interiors are decorated in accordance with Pericas’s specifications: coffered ceilings, ceramic pavements, stained-glass windows, glazed ceramic dados and geometric and border paintings on the walls. The furniture is also carefully integrated into the ensemble. The building is surrounded by gardens enclosed by a stone wall made with river cobbles. The garden follows a strongly marked and symmetrical axis inspired by Renaissance French gardens, with a pond and a sculptural fountain featuring two symmetrical lions. The garden is populated by cypresses, firs and plane trees, as well as some shrubs shaped into geometric forms. The ancestral home of the architect Pericas is located between Puig de les Tres Creus and La Coromina. It was built around 1920, with the entrance portal completed in 1921. It served as the residence of the architect who designed it, Josep Mª Pericas. In fact, it was conceived as a summer house for the architect and his wife. Its stylistic lines blend several styles, showing a certain eclecticism, as the architecture oscillates between Neo-Romanesque, Noucentisme and Catalan Art Nouveau. It was expropriated during the uprising of fascist military forces against the government of the Second Republic and occupied during the Spanish Civil War. Although the original furniture disappeared, the structure did not suffer significant damage. Being located in an area somewhat removed from the urban centre and due to its dimensions, it was converted into a sanatorium for patients with contagious diseases. The naturalist physician Honorio Gimeno Pérez (1907–1991) gave popular lectures there.

La font aqctual està construida en pedra a la manera del templet i recorda la estructura anterior de fusta que feia de sostre a la Font PIcant . Feta tota ella en granet, presenta els detalls dels forats per guardar els gots dels aigüistes, així com una trapa al mig de la font per fer-ne inmersions. L'Hotel es contrueix el 1880; el seu propietari-fundador, en Martín Pagè, el dirigeix més de 40 anys. Estructuració del Passeig dels Enamorats i l' estanc.L'ermita de Santa Maria de Monsolís, d'estil neoromànic- neogòtic es va començar a construir el 1895. Restaurada el 1970. El projecte i construcció de la Font Picant és de 1927 de l'arquitecte Jospe Mª Pericas. Després de la Guerra es van fer vàries reformes a càrrec de l'arquitecte Isidre Bosch i M.M. Ribot(1950) També al 1957 es va construir el parc a l'alta riba del riu, projecte de Neberhahs (arquitecte alemany)

Church built in the 1930s to replace the old parish church of Vilalba Sasserra and located on the outskirts of the village, known as Trentapasses and located next to the C-35 road. It is a temple with a single nave covered by a gable roof and facing north with a semicircular apse. The portal is of a semi-circular arch made up of small, regular blocks of granite stone. It is covered by a porch that goes beyond the side of the façade, made of semicircular arches that, in the central part, rest on columns of smooth neo-Romanesque style wood decorated with animal and anthropomorphic figures. The bell tower is attached to the north-eastern corner. It has a square plan with a double-sided roof. The body of the bells has small square openings and contains a 17th century bell. From the interior, the image of Sant Sebastià, located to the left of the nave, and the image of Our Lady of Montserrat, to the right, should be highlighted. In the presbytery there is an image of the Assumption and the tabernacle. When leaving the old church, a small building next to the large house of the Count of Centelles was set up. The architect J. Mª Pericas designed the new temple that was completed in 1927.

Edifici entre mitgeres que consta d'una planta baixa i quatre pisos. La seva composició, basada en la geometria i en els jocs d'elements de la façana, presenta un equilibri dels buits i els massissos, distribuïts simètricament respecte a un eix central de la façana. Les obertures s'agrupen en tres eixos verticals definits per dues línies de dobles obertures unides per una balconada als pisos centrals i situades als extrems de la façana principal, i un eix central amb una línia de finestres rectangulars d'esquema vertical. Al quart pis hi ha una galeria de finestres d'arc de mig punt agrupades en tres grups de tres finestres cadascun. La cobertura es resol mitjançant una teulada a dos aiguavessos, que sobresurt a la façana principal tot formant una barbacana amb colls vistos. La planta baixa presenta tres portals -els dos laterals han estat reformats i convertits en dependències comercials. El portal central, l'element més decorat de l'immoble, està flanquejat per les dues grans obertures que formen els locals contigus. Està emmarcat amb pedra motllurada i una reixa de ferro forjat, clos per la part superior amb un arc rebaixat sobre el qual es troba el timpà, contornejat per motllures de traçat mixtilini. Continuant amb l'aspecte decoratiu del conjunt, cal esmentar la pedra tallada en carreus del revestiment de la planta baixa, de les llosanes dels balcons i llindes i dels brancals del primer pis; la resta de paraments són d'estuc que imita carreus incisos. Les obertures presenten esgrafiats de motius geomètrics en ziga-zaga o en rocalles. Aquests motius en rocalles també són presents al timpà del portal d'accés i als ampits de les finestres centrals. Lluís Pericas, germà de l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros, va ser el promotor de l'obra. Li va encarregar al seu germà la reforma de dos dels seus immobles d'estil barroc, suggerint-li una solució de façana única i una nova compartimentació per adaptar l'edifici a la seva nova funció com a bloc d'habitatges (el 1926 va demanar a l'Ajuntament de Vic la llicència per unificar ambdós edificis). Una d'aquestes dues cases, la número 10 (abans número 8) havia estat la casa pairal dels Pericas. La família havia acabat comprant la casa del costat, l'actual número 12.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres, amb l'església a un dels seus costats. El projecte inicial de Pericas preveia aixecar l'església del convent, en un costat d'aquest, però, finalment, no s'arribà a executar en aquella època, sinó molt temps després, i amb projecte d'un altre arquitecte. Sí que es bastí el campanar, a la banda dreta del convent, de planta quadrangular, que s'enlaira per sobre de la línia de cornisa d'aquest amb un pis de campanes de planta més reduïda que el cos baix i coberta a dos vessants força inclinades. El convent es desenvolupa al llarg del carrer, amb un cos avançat per adaptar-se'n al traçat, que s'estreny en aquest punt. Forma una nau rectangular coberta amb teulada a dues vessants amb ràfec sobre mènsules, a la banda interior de la qual hi ha el pati conventual. Pericas dissenyà els exteriors i els interiors de l'edifici amb el llenguatge propi que el caracteritzà. Amb una seqüència ritmada dels buits i els massissos, combina les obertures en arc rodó amb la finestra d'encuny personal, de forma apaïsada i delicat motlluratge, de vegades geminada, vorejant brancals d'esgrafiats de motius geomètrics. Aquest sentit decoratiu penetra a l'interior, i al vestíbul i l'escala del convent tornem a veure esgrafiats emplafonats en parets i cassetonats als intradossos dels arcs. És interessant el portal principal d'accés, de pedra, inspirat en els models barrocs, flanquejat per dues columnes avançades que suporten un entaulament de frontó mixtilini, amb pinacles als extrems i un escut sobre la clau central. Els paraments del campanar estan aplacats amb pedra de Montjuïc, tallada en carreus i aparellada amb junta refosa ampla, que contrasta amb els murs pintats del cos conventual. La construcció d'aquest edifici la van iniciar els arquitectes Josep M. Pericas i Francesc Pericas l'any 1929. Amb aquesta construcció s'iniciava la remodelació dels carrers, que tenia els seus antecedents en una proposta de modificació d'alineacions existent a l'arxiu municipal datada l'any 1868 que no es va realitzar. La proposta concreta de l'any 1929 feia un entrant al carrer traçant una alineació perpendicular a la portalada d'accés a l'antiga església de la Mercè, emplaçant el nou campanar a la cantonada. Més tard, durant la guerra civil del 1936 va ser enderrocada l'església i el convent antic i, acabada la guerra, es va acabar de remodelar la zona traçant noves alineacions a l'actual carrer de Sant Antoni M. Claret, prolongant l'edifici que ens ocupa, construint la casa d'exercicis i, finalment, l'actual església de Sant Antoni M. Claret.

Located in the Ciutat Vella district, the parish church of Nostra Senyora del Carme is on the eastern corner of the block bounded by the streets of Obispo Laguarda, Sant Antoni Abat, de la Cendra and Riera Alta. It has two façades facing the first two streets and adjoins the neighbouring plots. The main access to the church is from Carrer del Bisbe Laguarda, while access to the parish centre is from Carrer de Sant Antoni Abat. The parish complex is made up of the church, the Piarists' dwelling and the parish centre, three interconnected buildings which, despite belonging to different construction phases, follow the same design canons. The exteriors of the complex are finished in brick, both in terms of the walls and the openings. However, some architectural and ornamental details are finished in Montjuïc stone and glazed and moulded ceramics. The building is part of the Catalan Art Nouveau style, although it opens its doors to early modernism and, as some authors have pointed out, is inspired by the novelties of Sezessionism, German Expressionism and the Amsterdam School. The church is the first building in the complex. Its brick façade reveals the interior structure of the church – at the foot of the church is the main door, which is the only element made entirely of stone. It consists of a semicircular arch surrounded by archivolts and flanked by two life-size angelic sculptures holding censers. On a brick arch in the sardinel rests a small gable containing a stone relief of two angels holding the coat of arms of the Carmelite order, consisting of a mountain with three six-pointed stars. This gable is continued on the rest of the façade with more pumped gables containing the openings of the side chapels of the church, consisting of triangular pumped windows decorated with moulded glazed ceramic tracery. Above the façade of the side chapels is the façade of the naves of the church, mediated by the presence of sloping buttresses that collect rainwater from the roof by means of exterior glazed ceramic gutters. Between buttresses there are tall windows with stained-glass windows and stone tracery. The façade is crowned by gables with portholes that adapt to the shape of the sloping roofs that cover each of the interior bays of the church. At the head of the church stands the bell tower – a tall, rectangular, chamfered construction with no openings. This bell tower is crowned by a quadrangular body with barbicans and arches that house the bells, under a gable, glazed ceramic roof. The church is a basilica-shaped building with three naves with side chapels in four identical bays and a fifth, larger one occupied by the apse of the church. The central nave is covered by curvilinear vaults supported by cylindrical pillars, while the side aisles are subdivided by the presence of the wrought ironwork of the tribune that runs along them. All the walls, pillars and load-bearing elements of the interior are covered with two-colour sgraffito work based on continuous interlaced borders. The presbytery, crowned by a large parabolic arch, contains a gilded canopy with an image of the Virgin of Mount Carmel surrounded by mural paintings depicting a heavenly glory. The home of the Piarists is located in the corner of the plot, just at the foot of the church, providing it with an original façade and an alternative southern access. This building, originally used as a school, has a symmetrical façade, with a three-storey central body and two four-storey side bodies. This façade is notable for the use of horizontal chicago-type windows with rounded brick mullions and lintels and diamond-pointed brick bands. This façade becomes a varied display of types of openings, among which we can highlight the twin arches, the mullioned windows, the balconies, the serlianas and the arched gallery. The central body features a stone sculpture of the Virgin of Mount Carmel enthroned before a polychrome ceramic frieze depicting two angels presenting the Virgin to a group of boys playing instruments (on the left) and a group of girls singing (on the right). Access to the school is through a large rounded stone arch with rounded brick archivolts, closed by a thick wrought-iron grille. This door leads to the main entrance hall of the building, where the stairs to the upper floors of both bodies start and which contains, at the back, the access to the church on the southern side. The parish has a façade similar to the one on the ground floor, although it is part of a much later construction phase. Also finished in brick and with a diverse repertoire of openings, this façade is notable for the presence of a tall tower that rises above the roof line over the three floors of the building. The upper floors of this tower are adorned with brick reliefs in the form of crosses and lesenes and feature glass clocks. The top floor of the building is crowned by a cylindrical top floor perforated with portholes. The interior of this building contains a theatre with a stalls, an amphitheatre and tiered tribunes that preserves part of the original decoration based on austere gilded mouldings. The plot of land that today houses the parish church of Nostra Senyora del Carme had housed, since the 15th century, the convent of Sant Maties of the Hieronymite nuns, founded by Brígida Terré. This large convent occupied a plot of land that extended as far as Carrer Riera Alta, and had a Gothic church with a single nave with side chapels and a polygonal apse. In 1835, after the Spanish confiscation, the convent church became the parish church of the neighbourhood. Badly damaged by the events of the Tragic Week of Barcelona in 1909, the medieval building had to be demolished and the opportunity was taken to redevelop the area, with the opening of the new street of Obispo Laguarda. In 1910, the architect Josep Maria Pericas i Morros was commissioned to design the project for a new church on the site under the advocate of the Verge del Carme, reminiscent of the neighbouring convent of Carme, which had disappeared in 1874. The construction of the new church, between 1911 and 1913, was completed with the decorative programme of Darius Vilàs i Fernández, and was followed by the raising of the bell tower between 1923 and 1924. In 1935, the parish centre was built, which included an Italian-style theatre (with stalls and amphitheatre) and is today the headquarters of the Teatre del Raval. Today, the body facing the corner is occupied by a Piarist community.

Es tracta d'un edifici de tres plantes que, seguint els cànons tradicionals dels convents, organitza les dependències entorn a un claustre: l'església que dona al carrer amb accés públic, el refetor, els dormitoris, la capella interior i els serveis. Pericas fa servir en aquest convent una sèrie de recursos historicistes habituals en ell però que són intel·ligentment interpretats i redibuixats: el romànic en la portalada de l'església, amb arquivoltes i sense esculpir, sinó amb els extradossos perfilats per sanefes d'esgrafiats; o l'arqueria del claustre, d'arcs peraltats i capitells no figuratius, que evoca l'arquitectura nassarita; o el portal de la capella superior, amb esgrafiats que omplen els carcanyols de l'arc i que ens remet a l'art mudèjar. Tot, fins a l'últim detall, i amb especial cura la fusteria i el mobiliari, els terres i els vitralls, són d'un disseny exquisit, sense deixar de banda la multiplicitat de formats d'obertures que se succeeixen en els murs, sense perdre el sentit de la simetria. El projecte és de l'any 1928, però la construcció de l'edifici conventual de les germanes Josefines es va allargar en el temps a causa de la seva complexitat, riquesa material i ornamental, i sobretot, l'estancament que va suposar el període bèl·lic de 1936-1939.

Si al costat de l'arc, s'hi obre un portal d'arc rebaixat. Damunt als arcs hi ha escuts de la ciutat. Al primer pis s'hi obren finestres rectangulars, també amb escuts i un ampli finestral gòtic amb calats i columnetes, el qual ostenta l'escut de la ciutat sostingut per lleons. Al segon pis hi ha diverses obertures de construcció moderna. La cornisa presenta motllures de pedra. A la part baixa de l'edifici i els escaires estan formats per grossos carreus de pedra picada, mentre que la resta de la façana està arrebossat. Cal remarcar una sala del primer pis, l'espai de la qual està configurat a partir d'una columna central. Els arcs de la planta tenen vidrieres emplomades i reixes de ferro forjat. La façana principal s'inscriu un rellotge de sol. Finestral: situat al primer pis de la façana Est, correspon a la Sala de la Columna. La finestra coronella de forma rectangular amb un petit ampit que presenta decoracions de soguejat a manera de trencaaigües. Verticalment està distribuïda amb tres seccions separades per dues columnetes de marbre que descansen sobre petits basaments amb volutes i coronades per capitells amb decoracions vegetals. Al damunt hi ha arcs de forma tímidament conopial, amb decoracions vegetals a l'intradós de l'arc. A la part superior presenta calats amb decoracions florals de cinc lòbuls inscrites dins de cercles. Els brancals presenten elements renaixentistes formant entrellaçats damunt l'ampit i les motllures que emmarquen tota la finestra. Damunt de la finestra en un carreu quadrat s'observa l'escut de la ciutat sostingut per dos lleons. L'edifici de l'antiga Llotja està al centre de la ciutat medieval. L'edifici fou construït com a Consella de la Ciutat. En un principi constava d'una construcció de planta baixa amb arcades obertes i amb una columna central, obra del mes Joan Colet. Pladevall data la construcció de la Llotja i la sala superior al 1358. Junyent data l'inici de la construcció al redós del 1495. Ambdós autors coincideixen que a finals del s. XV es va construir el pis superior amb la Sala Columna ornamentada amb un enteixinat policromat i un bonic finestral gòtic, obra de Jaume Cavallers, i un pis superior amb una galeria. L'edifici és va ampliar amb la compra de cases veïnes al segle XVI per tal d'instal·lar-hi dependències destinades a passar-hi el gra, a taula de canvi i arxiu de la ciutat. A partir del 1670 la Casa de la Ciutat es modificà amb la remodelació de l'edifici a càrrec del tracista i llec carmelità Fra Josep de la Concepció. A finals del s. XIX segurament hi hagué la intervenció d'algun mestre d'obres. Entre els anys 1922 i 1931 l'arquitecte Joan Mª Pericas va realitzar les reformes i el tancament dels porxos. El finestral és obra del picapedrer provençal Jaume Cavallers, segons consta en el contracte de l'obra de l'any 1509. Malgrat ser una obra Cinccentista, presenta moltes característiques pròpies del Gòtic i tímids elements del Renaixement.

Edifici aïllat enmig del patis, es planteja arquitectònicament en planta amb una nau rectangular, dividida en tres cossos col·locats simètricament: al centre, un accés en retrocés respecte al pla de façana, com un pòrtic o cancell cobert, a cada banda del qual hi havia els guarda-robes; a continuació, el vestíbul; a cada costat, un aula. Al fons del vestíbul es desenvolupava un cos de menys llargada, porticat i connectat amb el pati posterior, amb un aula central, gran (sala d'actes), i al seu voltant petites dependències, despatx i lavabos. Té planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i boles ornamentals als vèrtexs. Un sòcol de pedra fa de basament dels paraments superiors, d'estucat llis; les obertures de la planta baixa descriuen un arc de punt rodó, mentre que les del pis superior formen una teoria de finestres de format rectangular vertical a cada costat del pòrtic, amb ampits i cornisa remarcats amb una motllura. Un recurs que Pericas utilitzà amb profusió en moltes obres. El pòrtic està tractat amb els paraments estucats i esgrafiats amb color mangra i blanc. Fou construït l'any 1932 per l'arquitecte local Josep Maria Pericas, moment en que l'artista estava influenciat o, si més no, coneixia les primeres obres de l'arquitecte GROPIUS. És una escola nacional coneguda també per Sant Miquel Vell per comparança amb l'escola privada que es troba al mateix carrer i que es coneix també per Sant Miquel dels Sants. El col·legi responia perfectament al procés de renovació pedagògica que havia implantat la Mancomunitat de Catalunya i que tenia especial cura en aconseguir òptimes condicions higièniques relacionades amb l'orientació, la ventilació i la il·luminació natural.

Edifici civil. Hospital de planta gaire bé quadrada, amb un pati central i un tancament a la façana que respon a l'estètica renaixentista i està cobert a diverses vessants. La façana, marcada per tres cossos verticals, els laterals amb capcers triangulars. Els portals estan decorats amb frontons triangulars i les finestres del primer pis amb trencaaigües. El central presenta una decoració amb petxina damunt la llinda, frontons triangulars al primer pis, trencaaigües al segon i obertures separades per columnetes al tercer pis, fent espona a la part esquerra amb un campanaret d'espadanya. Cornisa sense ràfec. L'interior, encara que molt reformat, conserva una sala gòtica. Cal remarcar la farmàcia, dins el clos pati, i alguna coberta interior que manté l'estructura de volta quatripartita, però la major part de l'edifici ha sofert transformacions que impedeixen veure l'estructura primitiva. Cal remarcar també els mosaic que s'hi conserven i el portal del carrer Sant Pere, que encara que assalinat ostenta un relleu amb xiprers com a símbol d'hospitalitat. A l'escala interior es conserva un plafó ceràmic del segle XVIII. La sala gòtica de l'hospital és un edifici civil de planta rectangular orientada de llevant a ponent. De grans dimensions, forma una de les dependències laterals del complexe. És una nau d'una llargada considerable i està coberta per catorze trams amb arcs d'ogiva i parts de descàrrega, que descansen sobre uns culs de llàntia llisos. Un mur és cec i l'altre té finestres rectangulars, hi ha tres portals de fusta i vidrieres a manera de tancament. Ha estat sensiblement restaurat i donat el cos de les obres les parets són arrebossades i pintades; en lloc de ser de pedra vista, el sostre és pla i el sòl recobert de mosaic modern. Hi havia una sala bessona a aquesta però ha estat transformada. L'estat de conservació, salvant la restauració, és bo. El portal de l'hospital és un element moble situat al sud-oest i dona al carrer de Sant Pere. És de forma rectangular emmarcat per carreus i una gran llinda de pedra damunt el portal en la qual hi ha un alt relleu que descriu dos xiprers amb una creu llatina al damunt (es troba molt assalinat). A la part esquerra el flanqueja una finestra rectangular amb una bonica reixa de ferro forjat i al damunt un òcul ovalat que denota l'amplada dels murs. Aquest portal condueix a les antigues cavallerisses de l'hospital, un ampli recinte amb cobertes de volta i parets formades per còdols de riu i morter. L'estat de conservació és mitjà per bé que s'hi ha posat tirants que reforcen les bigues. La Farmàcia de L'hospital (1932-1933), es troba en el pati interior de l'hospital entre les altres dependències del mateix. És de forma rectangular i consta de dues sales cobertes per volta de canó, una d'elles sense decorar, conserva una pica de marbre i el terra és nou, l'altra té unes decoracions amb esgrafiats de figures geomètriques i una lluneta decorada amb pintures al fons (signades per Ll. Costa), els murs són de rajola llisa. La façana presenta un gros portal d'arc rebaixat amb dovelles de pedra i s'inscriu un petit portal rectangular, tot decorat amb vidre decorat i marcs de fusta. A cada costat s'hi ha un portal rectangular, amb inscripcions i decoracions semblants. Al damunt, s'hi obren finestres. Edifici al carrer Sant Pere, 8: Casa entre mitgeres que consta de planta baixa i dos pisos, coberta a quatre vessants. A la planta baixa, dos grans finestrals amb reixes de ferro forjat i a l'esquerra, un portal rectangular amb la llinda esculpida. A l'angle esquerre de la casa, per la banda del C/ Sant Pere, hi ha grans carreus de pedra que arriben fins al nivell del segon pis. A nivell del primer pis hi ha tres o quatre carreus esculpits on es representa un escut, fragmentat i datat. La resta dels pisos i la teulada han estat molt reformats i desmereixen un xic l'estructura primitiva. L'estat de conservació és regular. És construïda amb pedra, totxo i arrebossada al damunt. Parts de ferro forjat i pedra vista. La llinda del portal, per bé que es troba molt deteriorada, conserva dos xiprers esculpits, símbol d'hospitalitat. L'escut esculpit als carreus de l'angle esquerre és de pedra blanquinosa i duu la llegenda següent: PTI.MAX.HOC.CP OCAVIT 1680 Fou fundat per Ramon Terrades, vigatà establert a Mallorca, que a través d'una deixa testamentària llegà els seus béns (1348). Degut a les pestes les obres no foren acabades fins al 1384. El 1441 el modest edifici (sala d'homes i de dones) s'amplià amb la capella que dóna culte a santa creu. Entre 1538-1547 es va construir la façana actual i les sales d'un gòtic tardà. La façana és un dels pocs elements renaixentistes que conserva la ciutat a part de la capella de Sant Just. Al segle XX s'hi van fer algunes obres que van córrer a càrrec de l'arquitecte J. Mª Pericas. Concretament se'n conserva la farmàcia noucentista construïda entre 1932-1933. S'ha perdut una de les sales que roman amagada sota els envans i departament de construcció moderna. Actualment gairebé tots els serveis sanitaris, s'han traslladat a unes dependències annexes i de nova construcció. A la Farmàcia, s'hi conserven 19 pots de farmàcia, una gran taula de marbre i molts documents sobre l'hospital els qual s es troben en un precari estat de conservació. També conserva unes inscripcions: NEQUE HERVA NEQUE HALAGMA SANAT SED SERMO DOMINI DEUS PROVIOEBIT L'edifici del carrer Sant Pere, 8, pertany a la part posterior de l'Hospital de la Santa Creu. S'havien de construir dues cases al c/ Sant Pere enfront de les monges de Santa Margarida, que al segle XVII fou substituïda per l'església dels Trinitaris. Una d'aquestes cases era destinada a les dones i l'altra als homes. El c/ Sant Pere va ser la continuació de l'antic carrer de la Ramada, que sortia fora muralla mitjançant el portal de Malloles. Aquest carrer, a partir del segle XIII i per ordre del rei en Jaume fou el que a través del c/ del Remei comunicava amb Barcelona.

Edifici aïllat enmig del patis, es planteja arquitectònicament en planta amb una nau rectangular, dividida en tres cossos col·locats simètricament: al centre, un accés en retrocés respecte al pla de façana, com un pòrtic o cancell cobert, a cada banda del qual hi havia els guarda-robes; a continuació, el vestíbul; a cada costat, un aula. Al fons del vestíbul es desenvolupava un cos de menys llargada, porticat i connectat amb el pati posterior, amb un aula central, gran (sala d'actes), i al seu voltant petites dependències, despatx i lavabos. Té planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i boles ornamentals als vèrtexs. Un sòcol de pedra fa de basament dels paraments superiors, d'estucat llis; les obertures de la planta baixa descriuen un arc de punt rodó, mentre que les del pis superior formen una teoria de finestres de format rectangular vertical a cada costat del pòrtic, amb ampits i cornisa remarcats amb una motllura. Un recurs que Pericas utilitzà amb profusió en moltes obres. El pòrtic està tractat amb els paraments estucats i esgrafiats amb color ocre, mangra i blanc. Aquesta obra es va construir en el moment que va créixer el sector sud de la ciutat cap a la carretera de Barcelona i el barri del Remei. Es construí un pont nou sobre el Gurri (1916) desapareixent el del segle XV. El model per al grup escolar Jaume Balmes ja l'havia experimentat Pericas en el grup escolar Sant Miquel dels Sants, també de Vic, un any abans, el 1932, amb recursos funcionals, compositius i decoratius molt similars. Els dos col·legis responien perfectament al procés de renovació pedagògica que havia implantat la Mancomunitat de Catalunya i que tenia especial cura en aconseguir òptimes condicions higièniques relacionades amb l'orientació, la ventilació i la il·luminació natural.

It is a rectangular two-storey building designed as an access door to the Torribera complex which forms the axis of symmetry of the whole complex. The facings of the main façades combine stucco with artificial stone ornamentation. In the middle it has three arches, a large one for vehicular traffic and on both sides a smaller one for pedestrians. It has a cornice that surrounds the entire property with neo-baroque gables. Four prestigious medical doctors are represented by sculptures: Marià Cubí, Santiago Ramon y Cajal, Emil Wilhelm Magnus Georg Kraepellin and Jean-Martin Charcot. The roof is of Arabic tile on two sides and presents the crossing with the roof of the central body of the same characteristics. The goal of the Torribera complex is part of the project that in 1917 was the winner of the competition promoted by the Mancomunitat of Catalonia.

Building with an elongated, varied and complex plan that adapts to the contours, which is resolved through axes of symmetry and recessed bodies that create a game of volumes. The building consists of a chapel with a tower and a general service pavilion, connected by an open body on the ground floor that acts as a bridge. The façades are plastered and painted stone walls on rustic stone plinths. In the openings, semi-circular arched windows with woodwork and ornamental elements predominate. The central body that connects the chapel and the pavilion works as a point with three large openings: a large central arch that allows the passage of vehicles and two lateral ones for pedestrians. The volumetric complexity of the building is translated into a set of sloping roofs of flat glazed tiles with small eaves. The chapel bell tower is crowned by a pinnacle with an octagonal base. The old convent pavilion housed the convent residence of the nuns who administered the psychiatric centre and is joined by a bridge that forms a porch to the main access to the chapel of the Torribera complex. This building, with a formal and ornamental Noucentista language, is part of the group of pavilions that won the competition for the Mental Clinic in 1917. The church building and convent pavilion is in a neo-Romanesque style with two apses and a central apse with an ambulatory where the body of the sacristy is added.

A health complex built in various phases from 1927 to 1936, based on the winning project of the competition organised in 1917 by the Mancomunitat de Catalunya. This project, drawn up by Rafael Masó and Josep Maria Pericas, was executed nine years later when Masó, affected by a political sanction, cannot be listed as the architect of the works, although it is recorded that he was working at least in 1926 and 1927.

Four-sided building with a square ground plan and a hipped roof with flat ceramic tiles and pronounced eaves. The façade has a hierarchy of triple central openings in contrast to the flat, solid wall. On the ground floor, there is a doorway in the form of a semicircular arch, preceded by a porch with an opening in the centre and another on each side. On the ground floor and above this atrium, there is a balcony with a triple window. On the top floor there are three horizontal windows. The building used to be the residence of the director of the mental clinic. It is currently used as a centre for higher studies at the UNED - Terrassa and is known as the Tower building.

These are detached pavilions with a rectangular ground floor and a geometric garden. The façades are dominated by plastered and painted surfaces on natural and rustic stone plinths. The openings are horizontal. The porches on the south façade are supported by concrete pillars with neoclassical ornamental elements. The roofs are pitched with four slopes of Arabic tile with a perpendicular body with two slopes. These buildings form part of the set of pavilions of the mental clinic which won the competition promoted by the Mancomunitat de Catalunya. Both the layout inside the complex and the formal and ornamental language of the pavilions are faithful to the original project of 1917. These pavilions housed psychiatric patients. The Montserrat pavilion is to be adapted as an Environmental Interpretation Centre. The Canigó pavilion was formerly known as the Inmaculada pavilion.

These are two isolated pavilions with a ground floor and basement floor, with the geometric garden surrounded by hedges and a sloping roof of flat, glazed tiles and wrought iron elements. The façades are dominated by plastered and painted surfaces on low plinths of natural and rustic stone. The openings have English-style joinery with profusion of partitions and formal sandstone decorative elements, while the porches on the south façade are formed by concrete arches on round pillars. The Gaudí and Verdaguer pavilions are part of the set of pavilions of the mental clinic that won the competition promoted by the Mancomunitat of Catalonia in 1917. They are the only pavilions that were built according to the original project both in terms of the situation and the formal language employed. They were designed to treat psychiatric patients and have undergone several refurbishments over time. It is planned that they will be used to house the laboratories and offices of the Clinical Research Centre and Food Science and Technology Centre of the University of Barcelona. The Gaudí pavilion used to be called Sant Pau and the Verdaguer pavilion was dedicated to Our Lady of Lourdes.

The wayside cross is located at the crossroads of Avinguda de les Corts Catalanes, Carrer Guipúzcoa and Carrer Concilio de Trent in a landscaped area on the border between Sant Adrià and Barcelona. It is made of artificial stone and consists of a cubic base on which four pilasters with smooth cylindrical shafts stand, as well as a moulding made up of three semicircular fillets topped by a triple crown of truncated cone-shaped rings. In the centre of the base there is a cylindrical shaft that supports an inverted truncated cone-shaped capital, with vegetal decoration, on which the cross rests. The cross has four equal, truncated cone-shaped arms, covered with reliefs that simulate herringbone-woven ropes. The central point of the cross is highlighted with a cylindrical circle, also decorated with vegetal reliefs. The cross is in fairly good condition, but in some areas the artificial stone cladding has come off, leaving the ironwork exposed. The cross, which symbolically marks the boundary of the municipality, was built in 1944 and was located on the Mataró road. There had already been one here in the past. It was later moved to a different location. The initiative to put up the cross came from the State and Acción Católica, who wanted to re-establish all the crosses that had been lost during the Civil War. The cross is a symbol of Sant Adrià's resistance to the attempted annexation of this municipality by Barcelona and Badalona.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. La coberta és a doble vessant amb pendent pronunciada amb el carener perpendicular a la façana i té un ràfec de molta volada. A la façana podem veure que cada pis està tractat de manera diferent. A la planta baixa hi ha tres finestrals que van de dalt a baix amb un enreixat de ferro decorat. El parament està arrebossat imitant carreus. Al primer pis apareix un gran balcó que ocupa tota l'amplada de façana, amb una barana feta amb un entramat de muntants i travessers. Al darrera de la façana el finestral es divideix per columnes de pedra, separades però del pla de la finestra. La vidriera es compon mitjançant la repetició d'un mòdul format per diferents vidres translúcids de diferents colors. La façana està aplacada amb rajola ceràmica vitrificada. A partir d'aquí comença la tribuna que identifica el segon pis. En aquest trobem una superfície de carreu abuixardat i finestres separades només per un matxó prim. Al tercer pis trobem quatre finestres dins d'una única franja de pedra que les unifica. La façana es corona amb un capcer agut, amb una ampla barbacana que conté les obertures que ventilen la planta de sota coberta. Aquestes tenen forma de gelosies quadriculades. El ràfec descansa sobre uns colls de fusta i el revers dels quals està revestit de ceràmica vidrada. L'aspecte que aquest edifici té avui en dia es deu a la reforma de l'immoble que dugué a terme Josep Maria Pericas entre 1957-1958. L'arquitecte fa servir el seu llenguatge personal amb certes influències modernistes i noucentistes. Els elements més destacats són l'escala i la cornisa. Posteriorment ha sofert poques alteracions. L'any 1966 es va enrajolar el terrat. El tancament de la biblioteca i la reforma de l'oficina de la Caixa és el més destacable.

El temple romà de Vic, obra dels segles I-II d.C., està situat a la part alta de la ciutat, al costat de l'església de la Pietat, i dins de l'àmbit de les ruïnes de l'antic castell dels Montcada. La cel·la del temple amida exteriorment 12'10 x 10'10 m. El pòrtic columnat i la cel·la són bastits sobre el pòdium del temple, al qual s'accedeix per una escalinata situada davant de la façana de llevant. Les columnes, a jutjar pels fragments originals que en resten, eren llises, amb la base jònica i el capitell corinti. Els murs de la cel·la són de grans blocs de pedra escairada a les cantonades. Els altres paraments són fets amb petits blocs de pedra. Tota la cel·la és coronada per un entaulament jònic, format per arquitrau, fris i cornisa, fets amb grans blocs de pedra. Per sota de la cel·la, dins del cos del podium, hi ha una altra cambra de les mateixes dimensions de la cel·la, que conté un pou, que podria datar d'època romana i que algun temps fou el pou del pati central del castell dels Montcada, època en què es féu el brocal actual. Aquesta cambra serví com a local del Centre Excursionista de Vic i com a magatzem. El temple pertanyia a la ciutat romana d'Auso que probablement fou fundada el segle I aC. No se sap del cert si anteriorment hi havia hagut un assentament ibèric. El temple fou construït entre els darrers decennis del segle I dC i el primer quart del segle II dC, tal com semblen indicar les excavacions realitzades. La seva existència fou totalment ignorada fins l'any 1882, en què fou trobat en enderrocar-se l'antic castell dels Montcada, que fins aleshores havia estat utilitzat com a presó. Els tres murs de la cel·la conservats (el de llevant havia desaparegut) havien fet la funció de parets internes del castell. Un grup de vigatans il·lustres, especialment Josep Serra i Campdelacreu, arxiver municipal, en adonar-se del valor del monument, adquiriren el solar i procediren ràpidament a la seva recuperació. Es va refer la cel·la amb la seva coberta, es va fer de nou el mur de la façana, i d'acord amb l'únic capitell conservat a l'angle NE de l'obra i amb les mesures que proporcionava un fragment de fust de columna recuperat, es va construir la columnata frontal. Finalment, l'any 1959, es va completar el frontó triangular que corona la columnata. El monument es destina actualment a centre d'activitats culturals. Gràcies a unes excavacions recents s'han pogut establir les dimensions del períbol o pati sagrat que envoltava el temple. Recentment se n'ha restaurat la coberta.

Masia de planta rectangular, coberta a quatre vessants i amb torre de planta quadrada adossada a la part esquerra. Aquesta és construïda a base de còdols de riu i està coberta a quatre vessants. La finca està envoltada per jardins, l'accés a la casa és per sota un pont, damunt del qual hi ha unes galeries que comuniquen amb una gran terrassa, que al seu torn està situada damunt l'habitatge dels masovers i l'estança dels propietaris. El portal d'entrada, de mig punt, és adovellat. Als seus laterals s'hi obren dues finestres rectangulars amb un parell de pilastres amb basa i capitell al seu interior, i més a l'esquerra un altre parell de finestres, en aquest cas més menudes i amb una decoració de pedres emmarcant-les. Al primer pis un balcó d'obertura allindada, amb dues finestres rectangulars flanquejant-lo i dues d'arc de mig punt a la part esquerra del mur, totes amb reixes de forja Les de les golfes són rectangulars i la barbacana també és decorada, a base de mosaics. A la part dreta, a nivell del primer pis, hi ha una glorieta. Antic mas registrat en el fogatge de 1553, de la parròquia i terme de Sant Hipòlit. Aleshores habitava el mas Gabriel Ordeix. La casa fou ampliada al segle XVII i XVIII. La reforma més important però fou la que es produí a mitjan segle XX en què l'arquitecte J. Pericas la va convertir en una casa de característiques senyorials. El propietari actual, Francesc d'Assis Parés, ha estat gran col·leccionista d'antiguitats, de manera que actualment el mas Ordeix s'ha convertit en una mena de museu.