Operació de renovació del teixit urbà de la ciutat vella i emblema de l’acció pública concertada entre l’Administració catalana i el municipi, amb poca continuïtat ulterior. El bloc és posterior a l’enderroc del malmès convent (M. Almeda) de les beates, orde implantat a Girona el 1816. Els autors del llavors recent Pla del barri vell (1982) hi assajaren tot un manifest contextualista, sense fer concessions al mimetisme. Al lloc hi era latent una complexitat de relacions amb la trama urbana i amb el paisatge de la muralla, i el projecte l’explotà amb un plantejament diferent entre la volumetria i la façana exteriors, d’una banda, i el pati i la porxada interior de l’altra. El programa incloïa oficines als baixos i sis habitatges per planta. Del llenguatge i les decisions principals, podem assenyalar-ne el pati obert a ponent i lleugerament irregular, marcat per un porxo d’acer i travessat per una mena de carrer interior, el gran sòcol amb aplacat de calcària, que matisa l’alçada resultant i regula les relacions de l’edifici amb la trama urbana, i, finalment, l’ordre d’obertures nues i verticals de la façana exterior, en un pany d’estuc de ceràmica mòlta. La capacitat dels autors se sobreposa amb intel·ligència a les ordenances redactades per ells mateixos per al conjunt del barri, fet dissortadament infreqüent en la interpretació posterior de les normes compositives. Espais interiors i detalls mal conservats. El 1984-85, i amb Crous, Grabuleda i Riera, la Generalitat realitzà el carrer i el nou portal de les Beates, inacabat en les subtileses. La resta de l’espai conventual fou ocupat per un aparcament de concessió (1996) inacabat i, extramurs, per una placeta, també inacabada, a càrrec de M. Ferrer. El buidatge d’aquests espais permeté deixar exempta la muralla i crear un nou paisatge obert al límit de la ciutat vella.

Es tracta d’un dels 10 conjunts d’habitatges realitzats pels Jocs Olímpics del 1992 a la sub-seu de Banyoles, al costat de l’estany. L’ordenació en forma d’U i pati interior enjardinat era prefixada pel Pla. El projecte proposà trencar les dues cantonades per afavorir les visuals cap a l’estany i el parc immediat. L’edifici combina dos tipus d’habitatges; a una planta i dúplex trencant així l’excessiva rigidesa volumètrica. El tractament de façanes, cobertes i volums exteriors intenta donar un gra més petit a l’operació, tot recuperant la idea de les arquitectures provisionals i fragmentades de les construccions dels entorns.

L’edifici renaixentista de “Les Àligues” ja havia servit durant el S.XVII com edifici universitari, però havia caigut en desús i en iniciar-se les obres es trobava en estat ruïnós. La intervenció arquitectònica contemplà la recuperació de l’antic edifici com a Seu del Rectorat i la construcció d’un nou cos per a oficines que tanca el pati. Aquest assumeix un caràcter d’espai públic, relacionat directament amb la plaça de Sant Domènec i els jardins fins a la Muralla. L’antiga capella de la que se’n conserven només la façana principal i les dues laterals es reutilitza com a centre d’informació dels estudiants. S’unificaren l’alçada de les façanes definint un cub d’onze metres de costat que es rematà amb una coberta de formigó amb volta de quart que permet una il·luminació zenital. A l’interior s’hi construí un altell amb fusta de pi melis desbastada que s’insereix de forma autònoma en el cub.

L’edifici es troba en el límit d’una trama residencial de cases aparellades baixes i afronta amb un parc urbà. Té, per tant, un protagonisme volumètric notable. El contrast entre carrer i parc es va traslladar a l’edifici amb una façana plana per un costat i una altra molt més segmentada en vertical. En aquesta darrera, la doble alçada del dúplex de l’àtic és l’últim pla d’una sèrie de reculades que s’inicien en les terrasses naturals del marge de la riera i es perllonguen en els murs de formigó dels jardins i en els voladissos de les plantes inferiors. Les façanes laterals es tracten com a mitgeres fictícies, amb taulons de fusta, lleugerament retractades respecte al límit de les façanes longitudinals, el que permet valorar el perfil de l’edifici i emfatitzar la idea de tall en la continuïtat virtual amb la façana del edifici veí (previst inicialment com el doble del construït).

Els anys vint, el municipi havia temptejat la construcció del mercat municipal literalment sobre el riu Onyar (Maggioni, arq.). En plena postguerra, Giralt el va projectar a l’antic baluard de la Mercè, amb un llenguatge i una configuració encara avantguardistes, però reconduïts pel nou arquitecte municipal Gordillo a unes convencions més conformes amb l’«estil» oficial. El 1991, en afrontar la renovació d’instal·lacions i estructura, Fuses i Viader trobaren en les encavallades, la secció i la façana preexistents els valors de l’original i els van extremar per configurar el nou edifici. Així, l’addició a l’estructura metàl·lica prèvia d’un nou vessant de coberta acabat en coure obre una gran lluerna al nord i crea porxos laterals. La proporció del nou embolcall constitueix el reclam comercial d’una activitat decreixent, però la seva autonomia formal i geomètrica revela un canvi cultural tardomodern respecte del contextualisme.

Edifici docent que integra els estudis de física, química y biologia de la Universitat de Girona, en el campus de Montilivi. Tres blocs lineals, paral·lels a les corbes de nivell, formen dos patis interiors que comuniquen visualment amb el bosc contigu. L’edifici dona prioritat al programa i a l’estructura que el suporta, i intenta que l’arquitectura dels espais requerits i els sistemes constructius utilitzats siguin evidents i simples. A l’exterior, es diferencien les diverses àrees funcionals amb tractaments diversos reforçant la geometria bàsica de l’edifici. El formigó com a element de sòcol que absorbeix la pendent del terreny, els panells de planxa prelacada i perfil·leria d’alumini en els cossos longitudinals d’aules i laboratoris, i la pissarra negra per a la porta d’entrada de l’edifici des del Campus.

Vuit habitatges i un comerç, en un límit entre casals vuitcentistes i edificis contemporanis. L’accés s’arracona i l’escala se situa en una posició favorable a l’aprofitament i a l’orientació dels habitatges, però també en un lloc on juga el paper de xarnera entre arquitectures distintes: plana i reglada a la dreta, motllurada i amb voladissos a l’esquerra. S’hi relliga així mateix amb un lleuger desencaix de façana, i recula les obertures per oferir un gruix tectònic que, de fet, no té.

El conjunt, format per la portada i el campanar, amb l’escalinata i l’escenografia que la circumscriu, constitueix un dels espais barrocs més singulars d’Europa i, de fet, l’aportació de la ciutat a la història de l’arquitectura. Junt amb la torre de Sant Feliu configura un dels punts emergents i representatius del paisatge urbà, i amb la portada i la capella de la mateixa església de Sant Feliu i la façana i l’escalinata de Sant Martí, correspon a una època de brillant implantació de reformes barroques, gairebé sense solució de continuïtat amb un dilatadíssim gòtic. En el vessant d’accés a la basílica hi havia una escalinata més estreta, cenyida per una illa lineal al sud. El context previ a l’obra el formen l’acabament del fust d’un campanar entre gòtic i enaixentista el 1607 (Joan Balcells) i la realineació urbana, ja barroca, del front oest (Arévalo de Zuazo, 1609). Les obres de façana s’iniciaren el 1680, segons un projecte de Llavina modificat per Soriano, a partir de la primera cornisa de la torre (i encara amb una part de façana romànica) i quedaren paralitzades el 1707, abans de la rosassa, amb la intervenció de Puig, Garau, Baró i Bret. Entre els anys 1690 i 1694 (durant el mandat del bisbe Pontich) es bastí l’extraordinària escalinata, lleugerament més curta que l’actual (reforma de rasants del 1904). Amb un projecte de Pere Costa que prefigura escultures, rosassa, galeria i balustrada es reprenen les obres (1730-40), i amb el disseny de Clarà i Soriano s’acaba la torre, eludint la seva rèplica simètrica al nord i amb una certa confusió geomètrica en la seqüència vertical. La dissimetria obtinguda distancia el resultat de l’estereotip barroc i permet que la torre de Sant Feliu es conjugui amb la catedral en el paisatge de la ciutat. El pla de façana, amb aires de brodat barroc sobre el parament massís i mut, era tosquejat i polit i exercia un efecte fulgurant sobre el paisatge, tal com s’ha sabut pels eficients treballs de restauració (2002). Sota l’ègida de Cartañà i del neocatolicisme vigent a Espanya des del 1939 s’emprengué l’acabament i coronament de la façana i també la implantació d’escultures a les fornícules (1959-62). Les figures es van encarregar a Fita, Casamor, Busquets i Bohigas. La balustrada de Costa quedà convertida en una insistent cornisa; en mans de Masramon, aquesta radicalitat s’allunya de la coherència i la delicadesa barroques. Els valors propis de l’obra barroca produeixen interessants resultats col·laterals, com el vertiginós i angost ascens dels carrers situats a banda i banda, d’una violència i un encant extraordinaris. Aquests efectes espacials són més significatius que la qualitat intrínseca de les baranes i els balustres barrocs.

El nou edifici és un marc abstracte que posa en valor l’edifici de l’antic Hospital de Santa Caterina i s’entén com una ampliació de l’existent amb una geometria simple construïda a partir de la trama urbana. L’edifici històric s’ha rehabilitat alliberant-lo dels cossos afegits que alteraven la seva tipologia original. S’han restaurat elements molt significatius com la façana principal, la capella neoclàssica, els esgrafiats noucentistes del pati central o els arrambadors ceràmics barrocs de la primera planta de l’antic hospital. S’han construït també aparcaments soterranis, reurbanitzat carrers i places i redescobert les restes de la Muralla del S.XVII. Una nova plaça interior aporta urbanitat al conjunt, millorant la permeabilitat de l’illa i la integració de l’edifici amb la ciutat.

El programa preveu un edifici de serveis amb venda d’entrades, sala multiusos, botiga, cafeteria-restaurant i serveis. La zona on es projecta la nova edificació es troba en l’extrem sud-est de l’antiga ciutat romana, davant de l’actual aparcament públic i amb vistes sobre el conjunt de la Neàpolis. Es projecta un edifici que utilitza el desnivell existent entre la cota superior de la carretera i la inferior de l’esplanada per construir una única planta enterrada i amb coberta vegetal, reduint d’aquesta manera l’impacte visual de la nova construcció. L’arquitectura de la nova edificació no pretén emular o integrar-se amb les fortes arquitectures presents a Empúries sinó, ben al contrari, planteja un edifici que forma part dels jardins que encerclen aquestes ruïnes, Per això es proposa una geometria “natural”, en continuïtat amb la topografia existent.

La propuesta es una reinterpretación del proyecto original de Xavier Busquets del año 1962 y que forma parte del legado de la arquitectura moderna catalana. Consiste en mantener y reforzar lo que era más sustancial en la propuesta original; que era la tensión que se establecía entre la plataforma monumental del cuerpo bajo trapezoidal con los esgrafiados de Picasso y el cuerpo con altura, retirado, de las plantas de oficinas. Reforzando la neutralidad del fondo, se valora más el basamento de Picasso. Se recupera, en definitiva, el espíritu del proyecto original introduciendo algunas modificaciones como el cambio de tipos de apertura de las ventanas, pasando de deslizantes y batientes originales, a unas oscilobatientes y a la supresión del acabado del coronamiento del edificio con un aplacado con gresite extendiendo el cristal de la fachada hasta el coronamiento superior, como ya aparecía en la maqueta que Busquets había presentado en el concurso del año 1958. Se optó pues por una fidelidad crítica del proyecto original en vez de una propuesta alternativa como podría ser proponer una segunda piel o el cambio del despiece del muro cortina de la fachada en beneficio de una mayor transparencia. Se ha procurado mejorar las prestaciones de la nueva fachada, tanto en la calidad de los materiales y detalles constructivos como en la eficiencia energética del conjunto. En este sentido, se ha incorporado en el panel de los alféizares, un vidrio fotovoltaico con tecnología CIGS, con una serigrafía de pequeños puntos blancos de forma que se matice el impacto del negro en el gris y se integre mejor en el conjunto de la fachada.