Obra per a un ric fabricant pastisser, de difícil digestió en l’època i en la trajectòria dels Bosch. La variabilitat en l’actitud d’aquests autors, hàbils però finalment provincians, s’entén millor si es té en compte el repte que suposava atendre una gran varietat d’encàrrecs i clients entre set o vuit arquitectes que monopolitzaven la producció. Entre alguna aportació d’interès —els templets vagament noucentistes i la textura de l’àtic—, la voluptuosa exuberància no amaga una composició per estrats completament ortodoxa.

Programa convencional sobre una parcel·la regular, amb escala central i dos habitatges per planta, edificat en una frontera urbana entre l’eixample i una nova esplanada guanyada als baluards. Un cop més, en aquests autors es detecta una projectació mixta entre els nous recursos del racionalisme (finestres, baranes, impostes longitudinals) i una sintaxi general del noucentisme precedent (basament, coronament, ordre de balcons).

La continuïtat projectual ha sobreviscut parcialment als canvis polítics i a l’estil dominant, invocat aquí amb l’ampul·losa decoració feixista de la façana posterior (col·laboració del pintor Orihuel). S’hi pot destacar l’organització molt regular en planta, i també una especial estructura massiva entre crugies que permet la inserció de grans arcs que, al seu torn, la descavalquen a la planta baixa (magatzem). L’experimentació estructural és una constant en Ignasi Bosch.

L’obra substitueix la nau gòtica del 1495, destruïda en la revenja anticlerical del 1936. Per bé que inacabada, dreça una volumetria gràcil sobre el pujol i reïx a aconseguir la primacia paisatgística amb l’esvelt campanile. Extemporània planta central, amb pòrtic i cor a l’oest, i un cimbori octogonal que s’alça sobre creuer quadrat. L’elevació interior i la seva nuesa global es contraposen a la tènue complexitat del presbiteri semicircular, amb deambulatori porticat. L’estil hi és matusser, excepte en les arquivoltes neoromàniques del pòrtic.

Projecte integrat per dos blocs iguals d’ús convencional, amb dos estatges per pis sobre planta baixa/magatzem. El seu interès rau en la qualitat amb què l’arquitecte usa recursos del neoclassicisme i del barroc en la façana de pedra artificial. Cal destacar-ne la composició treballada, amb la seqüència de balcons de l’entresòl; la creació d’un ordre clàssic a la volada, concebuda com un pla paral·lel al cos d’edifici; el joc de relleus que vincula aquests vols amb la façana real i, finalment, la puntuació amb els templets superiors.

Sota l’ègida del feixisme vencedor del 1939, el llenguatge i la matriu dels projectes defugen les avantguardes assajades al primer terç del s. xx per abraçar patrons neoclàssics amb graus diversos d’abstracció. Pensada com a residència infantil, el 1963 esdevingué escola en una part i residència escolar femenina en l’altra. L’artefacte s’enclava amb rotunditat al pendent de la muntanya i estén un braç central per formar una “T” en conjunt. Té interès com a exemple del neorenaixentisme dels anys quaranta, plasmat en rajol i pedra artificial a la manera tan cara a la nova «avantguarda» falangista castellana, amb un cos central potent i coronat amb un gran timpà. Sobretot, però, destaca l’estructura de voltes bufades o «a la catalana», aquí d’un sol full de rajol, que Bosch aplicà metòdicament al llarg del seu exercici, seguint precursors tan rellevants com Guastavino. La reforma i l’ampliació projectades (Josep Miàs, 2007) desestimaran probablement una bona part dels espais originals.

El traçat urbà actual del carrer de Santa Clara és recent. Aquesta operació va encarar emfàticament una cantonada de nou encuny, d’ales desequilibrades. La dissociació del basament, avui alterat, el motlluratge en tres cossos volats amb ràfec propi i el potent valor de la pell, basat en un patró de subtil geometria i repetició, li confereixen una expressió críptica i avantguardista. Al número 33-35 del mateix carrer de Santa Clara es pot veure un potent i mediocre exemple de l’estil neoherrerià oficial del franquisme (1947), rehabilitat per J. Moner (1993).

Esperonat pels aiguats del 1940, aquest projecte d’habitatges barats subvencionats per la nova Obra Sindical del Hogar dugué Bosch a endeutar-se com a promotor. Amb catorze hectàrees, el conjunt, llavors encara lluny de la ciutat, evocava la colònia obrera feixista, o una certa Siedlung, i es feia metàfora de l’autarquia espanyola dels quaranta. El programa organitza jeràrqui cament habitatges taller aïllats amb jardí, unitats associades, cases de dues plantes i blocs de fins a quatre nivells. Catalitza el conjunt una àmplia plaça porxada amb locals comercials i espais col·lectius, presidida pel temple. L’experimentalisme de Bosch, actualitzador i estudiós de la volta ceràmica bufada, i el dèficit d’acer hi van propiciar una aplicació intensiva d’aquesta tècnica. Per bé que el llenguatge del veïnat no revesteix sinó un populisme noucentista adotzenat, el barri destil·la una potent qualitat ambiental i presenta trets d’interès, com ara la proporció global de la plaça, l’esvelt campanar o la relació de l’església amb l’entorn.

Comerç en planta baixa diàfana i entresòl en què un accés únic es desdobla cap a tres escales que, al seu torn, organitzen el programa d’habitatges de dues façanes (27 unitats en total). El projecte va experimentar una metamorfosi radical, gairebé in situ, tant en programa i dimensió d’habitatge com en la relació amb l’exterior. El caràcter abusiu del programa ens deixa, tanmateix, la façana com a mostra apressada del minimalisme sincopat dels anys cinquanta. Al núm. 22, continuïtat biogràfica (Narcís Ferrer amb Joan Bosch Agustí, 1973), en un esforçat encaix de programa i motlluratge de façana previs al contextualisme de les normes contemporànies.

D’entrada se’n construí només l’ala est, amb residència i capella, i un aulari ortogonal. Fins al 1965 no s’hi va sumar un nou cos d’aules al nord. Bosch hi desgrana primer una combinació severa i molt canònica de rajola, calcària i formigó, interessant pel seu marcat ritme i per la radicalitat del ràfec; després, escolar i menys monacal, es consagra a un joc més lliure i racionalista a les façanes del carrer i del pati, amb un èxit compositiu notable.

Temple conegut sobretot per la seva excepcional nau única, la de més amplada (23 m) del gòtic. Respon al model introduït pels ordes mendicants, de gran èxit a Occitània i Catalunya: l’església saló, sense transsepte i amb contraforts explícits que acullen capelles laterals, contraposa a l’il·lusionisme del gòtic franc el predomini del ple sobre el buit, l’horitzontalitat i les formes estàtiques, la nuesa de paraments i l’obtenció d’espais unitaris d’equilibrada proporció. L’inici de la capçalera (1312) expulsa diversos usos de l’entorn de la catedral, i la girola gòtica coexisteix amb la basílica romànica fins al 1347 i després, gradualment, amb els trams de nau en construcció. Les capelles de capçalera, les dues d’extrem del creuer i el minúscul trifori del deambulatori són del mestre Enric i Jaume de Faveran i de Guillem de Cors. Malgrat el daltabaix de la Pesta Negra (1348), el 1357 s’inicia la construcció de la nau, de primer amb Capmagre i Saplana i després, llargament, amb Sacoma. Ja el 1386, amb les capelles i els contraforts alçats, esclata una primera discussió d’aquests amb De Cors i Lovaina sobre l’esquema d’una o tres naus. Arraconat Sacoma, guanya la segona idea i es contracta Guillem Morei —després Pere de Sant Joan— per als primers pilars. D’aquesta època daten el retaule i el baldaquí gòtics, d’extraordinari interès. Replantejada la discussió tipològica el 1416, predomina finalment la idea de nau única defensada per Guillem Bofill, que dirigirà, junt amb Antoni Canet, les dues primeres crugies (1423, primera clau). Successivament hi intervingueren Ciprés, Cervià, Julià i Gomis, sempre usant la nau romànica com a bastida i pedrera de la nova, amb una configuració estrafeta entre llurs alçades i amb l’alentiment que comportà la guerra civil. S’avança amb els finestrals del claristori, la galeria i el trifori i el 1579 es tanca el tercer tram gòtic, amb Balcells, que enceta el nou campanar i el culmina el 1601. El 1606 s’acaba la nau però la nova façana s’alenteix fins al 1680. El que observem aquí, com a la col·legiata de Sant Feliu, és un gòtic autòcton, gairebé opac al Renaixement, que es desenvolupa amb lentitud i enllaça directament amb les operacions barroques. Les successives intervencions modernes atenen diversos aspectes de restauració (barbàrie del 1936, bombardeig del 1939) dels arcs, les voltes, les golfes i la coberta, així com de recreació (nova porta dels Apòstols, 1963-75; creació del timpà posterior; creació del coronament de les àbsides de la girola, amb pinacles i balustrades; arxiu i biblioteca capitulars; casa de l’Obra). Són temes recurrents del s. xx la presència central de l’orgue del 1943 —obstacle per a la percepció literal de la nau—, l’organització del presbiteri per a la litúrgia actual, l’organització de la visita al campanar i altres temes com la il·luminació, que, si bé morosament, el Pla director vol encarar.