Durant la segona meitat del segle XIX una nova forma d’oci a la vora del mar es comença a popularitzar a la costa catalana: els banys de platja. La Donzella de la Costa, fundada l’any 1929 a Badalona, n’és un viu exemple.
Fins llavors, llevat d’algunes excepcions, la costa era un indret associat a altres activitats, com la pesca o el comerç i inclús evitat per la burgesia i les classes més altes, les quals es resguardaven de l’exposició solar que pogués bronzejar les seves pells. L’any 1845, la Reina Maria Cristina rep el consell de portar a la seva filla, Isabel II, que patia d’una malaltia de la pell, a fer “banys de mar”. Progressivament, el mar es popularitzarà per les seves qualitats curatives i, sumat a la proliferació de clubs esportius relacionats amb la natació i els esports d’aigua, la població s’apropia del mar, convertint-lo en un espai nou de reunió, de joc, d’esport i de gaudi.
Les primeres formalitzacions arquitectòniques d’aquest fenomen són de caràcter molt efímer, començant per casetes de tela o de fusta que s’havien de muntar i desmuntar cada estiu, com és el cas dels primers anys dels banys de la Donzella, fundats pel pescador Joaquim Blanch. De fet, segurament no és casualitat que les primeres construccions més permanents que s’originen en aquests clubs siguin casetes que recorden a les utilitzades pels pescadors per a emmagatzematge.
El cas de la Donzella, com moltes altres d’aquestes construccions, és difícil d’encaixar en un estil arquitectònic concret. Són construccions informals que, tot i seguir certes lògiques, han anat transformant-se al llarg dels anys. De totes maneres, es pot diferenciar la façana dissenyada als anys seixanta, de formes rectes i simples, del laberint de casetes interior, ja existent des dels anys quaranta. Pel que fa a la façana, aquesta consta d’un cos central més alt i dos inferiors a cada costat. El central correspon una zona àmplia i comuna en planta baixa i un restaurant en planta primera, i combina un acabat blanc amb zones de fàbrica de maó vist i un sòcol d’aplacat de pedra en la planta baixa, on s’ubica l’entrada als banys. Els cossos dels costats, d’una altura més reduïda, amaguen rere seu el laberint de casetes, simètric a ambdues bandes, i en façana es combina un acabat blanc amb rajoles de tons marronosos i verdosos.
S’accedeix, baixant unes escales, a la caseta de claus i, seguidament, a un espai més ampli que divideix les dues zones —simètriques— de casetes a banda i banda. L’àrea de casetes es conforma de diversos passadissos successius i laberíntics, on es repeteix una vegada darrere l’altra la mateixa tipologia: una construcció de parets d’obra arrebossades amb un acabat blanc, amb portes de fusta pintades de blau i coberta a dues aigües, també blanca.
