El nou palau d’esports es troba en una zona esportiva i de lleure de nova creació, situada als límits de la ciutat i enfront del parc de la Devesa, a l’altra banda del riu Onyar. El projecte assumeix la funció de factor organitzador de la futura zona. El desnivell del terreny porta a la creació de dues plantes, de les quals la superior correspon pròpiament a l’ús públic per a espectadors, mentre que la inferior és exclusiva per als esportistes. L’ambivalència entre les façanes nord-oest i sud-est indueix a l’establiment de dues portes d’entrada, si bé es fa prevaler l’accés que dóna al futur parc esportiu. Les grades adopten forma de ferradura, amb capacitat per a 4.350 espectadors, per tal de donar un caràcter específic a la testera, apta per a la col·locació eventual d’un escenari. Les escales d’evacuació es col·loquen als laterals i condueixen directament als dos aparcaments inclinats que flanquegen l’edifici.

Un edifici senzill i compacte, amb una forta presència volumètrica capaç d’assumir el protagonisme que el terreny i el seu entorn demanaven: la relació amb el riu Ter i la visió des del parc de la Devesa.

S’ha proposat un sistema de coberta industrial, d’una gran senzillesa geomètrica, fàcil de construir, i que permet dotar a l’interior d’un gran confort ambiental.

L’entrada de llum natural, el control acústic i la disposició de la llum artificial són fonamentals per a condicionar un espai amb capacitat per a 5000 espectadors.

Equipament de gènesi i implantació fulgurants, motivades per les urgències de l’esport d’elit, amb un concurs previ d’empreses acompanyades de projecte. La ubicació en sòl guanyat a l’entorn fluvial buscava la creació de noves centralitats i l’ancoratge urbà de la ciutat nord, reconfigurada pel Pla Fontajau (E. Corominas, 1983) i per l’accés nord (J. A. Fernández Ordóñez, eng., 1991).
Alhora, amb aquest ús es va iniciar un pla de tractament de les ribes com a parc esportiu i reserva metropolitana, avui a mitges (Hereu i Español, 1993).
Projectat per a un màxim de 4.610 persones en esdeveniments esportius, l’edifici en pot acollir fins a 5.500 en altres usos i s’inscriu en un rectangle de 64 x 112 m.
Per bé que supeditada a un cost molt limitat, l’obra es presenta homogènia, potent i compacta, tot i que sense renunciar als matisos o a les dualitats marcades. Així, destaca el
diferent paper que juguen el volum i les façanes sud i nord —aquesta última, amb la gran escalinata, assigna al riu una funció de parc propi— i també la relació amb el pendent, que genera dos plans funcionals i espacials segregats:
el superior, de públic, i l’inferior, reservat als esportistes. L’entrada, des d’un vestíbul diàfan, permet albirar la grada a manera de teatre clàssic, de càvea de traçat ajustat en ferradura i de visibilitat homogènia. Els vestíbuls matisen com diafragmes la relació entre espais; el del parc és més gran perquè se situa sobre la pista secundària, il·luminada
per lluernes, i pel seu paper de foyer o bar autònom dels futurs usos exteriors. El joc d’escales de les evacuacions enriqueix les sòbries façanes laterals; el de cobertes —tema
recurrent d’expressió dels palaus esportius—, en canvi, és aquí eficient però limitat.