El càmping Salou va ser projectat el 1956 per l’arquitecte Josep Maria Monravà López. Al llarg dels seus trenta anys d’història, el càmping va anar evolucionant amb diferents fases projectades per varis arquitectes. Així, l’any 1961, els arquitectes Antonio Bonet Castellana i Josep Puig Torné van projectar un edifici de quiosc que van situar a la plaça central del càmping. Aquest edifici tenia una clara vocació pública, tant pel seu ús com per la seva definició. Van construir un pavelló hexagonal de 3,5m de costat, en dos nivells: la planta inferior contenia una barra perimetral en la què es venien diaris i es servien begudes, i la planta superior albergava dues oficines i un servei. Ambdós nivells estaven comunicats per una escala exterior metàl·lica, adossada a un dels costats de l’hexàgon. Aquest pavelló va ser construït amb tècniques en sec, un sistema molt diferent dels edificis projectats per Monravà. En aquest cas, els arquitectes van utilitzar un entramat de perfils metàl·lics que cohesionava els sis pilars que formaven l’hexàgon, i també un doble pilar central que rebia les bigues vistes dels forjats. Pel què fa a les façanes, la planta baixa responia al seu ús públic mitjançant l’obertura d’alguns dels seus costats amb panells abatibles que projectaven ombra sobre la barra. Les parts massisses de la planta baixa, així com l’interior de les oficines, es resolien amb panells de fòrmica de color gris clar, que destacaven per contrast amb l’estructura pintada de color verd fosc. Pel què respecta al nivell superior, dues de les façanes es van resoldre mitjançant panells de xapa ondulada de color ambre, que també contrastaven amb l’estructura i amb els altres quatre costats amb fusteries de vidre. Els arquitectes van estendre l’hexàgon cap a l’espai públic que envoltava el pavelló. Per assolir-ho, van utilitzar una plataforma formada per tres hexàgons de les mateixes dimensions, que s’adaptaven a la topografia mitjançant murs baixos resseguint el perímetre. Mantenint l’essència d’altres edificis del càmping anteriors, aquests murs podien ser utilitzats com a bancs, i aportaven caràcter urbà al conjunt. Actualment, es poden identificar els fonaments d’aquest quiosc, que va ser enderrocat en el procés de transformació del càmping en Parc Municipal pel seu estat de conservació inadequat.

El càmping Salou va ser projectat el 1956 per l’arquitecte Josep Maria Monravà López. Al llarg dels seus trenta anys d’història, el càmping va anar evolucionant amb diferents fases projectades per varis arquitectes. L’últim dels edificis projectats en el càmping, dels quals queda constància documental, va ser realitzat per l’arquitecte Jaume Argilaga Ripoll, l’any 1968. L’actuació va consistir en la construcció d’una piscina i d’una pèrgola per a poder disposar els vestidors. El conjunt es va situar a la plaça central del càmping, en el lloc on anteriorment es localitzaven les dutxes exteriors. L’arquitecte va plantejar una plataforma elevada per a resoldre la piscina i la topografia, just davant d’una elevació de roques on es situava el dipòsit d’aigües. En el projecte es va contemplar la presència d’aquestes roques per a adossar-hi la pèrgola i obrir-la directament cap a la piscina, orientada a sud. Es va plantejar un edifici obert, format per una sèrie de voltes de raseta de diferents mesures. Les tres voltes principals, de 520cm d’alçada i 425cm d’ample, resolien la coberta i proporcionaven l’ombra necessària. Les quatre voltes secundàries, de 145cm d’ample, s’intercanviaven amb les principals i resolien la recollida de l’aigua de la coberta, com si es tractés de grans canalons. En els dos testers laterals també apareixien dues voltes que qualificaven aquestes façanes i els àmbits d’accés que envoltaven l’edifici. Amb el temps, l’edifici de la pèrgola es va transformar en bar relacionat amb la piscina. Un cop finalitzada l’activitat del càmping, aquest edifici va ser incorporat en el nou Parc Municipal amb un nou ús de bar, on la piscina va ser emplenada tot formant una terrassa a l’aire lliure, com segueix fins l’actualitat. Aquesta múltiple reutilització de l’edifici va ser possible per tractar-se d’una estructura neta i diàfana, capaç de suportar usos variats mitjançant un únic element continu que proporcionava ombra i caracteritzava el seu context.