Situat en una cantonada de l'Eixample barceloní, la reforma de l'antic bar exigia la creació d'una nova formulació espacial que estigués d'acord amb la seva nova identitat, associada de forma bastant lliure amb la cuina tradicional catalana. Per això s'ha creat un nou sistema de voltes que permet reconstruir una successió d'àmbits diferenciats i que dota a l'espai d'un caràcter domèstic sense perdre per això una percepció contínua entre les diferents zones. Partint de la forma en planta preexistent en forma de V, la intervenció es concentra en el cel ras, que consisteix en una seqüència de voltes de fusta de mig punt i diàmetres variables. Una vegada definides les regles formals de joc, aquestes se segueixen rigorosament. Aquest sistema constructiu s'estén fins a la línia de façana i intersecciona amb la preexistència de manera lliure en tots els seus punts. D'aquesta manera, la trobada del cel ras amb la façana permet mostrar la secció voltada a través de les finestres, de manera que el perfil de l'espai interior es retalla sobre el límit exterior. La secció es converteix d'aquesta manera en el propi aparador. Però no existeix sistema sense excepció. En l'accés s'ha deixat vist, a manera de tramoia, el extradós de les voltes per a fer evident el seu caràcter no estructural i reforçar així el seu caràcter escenogràfic i ficcional. Tota identitat es funda en una construcció simbòlica.

Aquest projecte neix de la radicalització de tot el que ens semblava valuós de la tradició tipològica domèstica de l'Eixample barceloní. Així, les plantes tipus es formalitzen seguint la distribució d'habitacions iguals (o gairebé iguals) que tradicionalment va caracteritzar l'habitatge de finals del s. XIX de la zona. Habitatges que han vist modificat el seu ús al llarg de les dècades sense canvis substancials. Un sistema aparentment rígid que, no obstant això, ha permès canviar el seu ús en el curs del temps. Entenent aquesta condició tipològica, l'edifici d'habitatges s'ha concebut com un sistema d'habitacions en el qual cada apartament pot ser ampliat o reduït -afegint o restant peces- per a respondre a les necessitats futures dels seus habitants. Amb aquesta flexibilitat en ment, les habitacions tenen dimensions similars permetent eliminar qualsevol tipus de jerarquia espacial i predeterminació del programa. Cada pis pot ser definit i reprogramat segons convingui, fins i tot la posició de la cuina pot variar. Aquesta flexibilitat és possible gràcies a la situació dels banys, on es concentren les instal·lacions verticals que poden connectar amb totes les habitacions. Inicialment, cada planta es divideix en 4 apartaments de 5 habitacions connectades entre si sense necessitat de passadís. La cuina es col·loca en el centre, les altres habitacions es poden utilitzar, indistintament, com a dormitoris, estudis o sales d'estar. La planta baixa, per part seva, reinterpreta els vestíbul tradicionals i populars de l'Eixample, on els marbres i els grans espais defineixen el lloc de recepció i representació. A manera de grans objectes habitables, els mobles tradicionals es transformen aquí en volums petris col·locats enmig d'un gran espai obert. Els patis interiors descoberts permeten la ventilació natural i, literalment, converteixen la planta baixa en una extensió del jardí i del carrer, on plou. Una cosa similar ocorre amb la façana, on la composició arquetípica tradicional ha estat directament replicada. La façana es proposa seguint una relectura directa de l'arquitectura “ordinària” i tradicional de l'eixample de Cerdà, en el qual predominen els estucs de calç amb motius decoratius, les obertures verticals, els balcons i les persianes de llibret.

L’exposició Espècies d’espais, basada en el llibre homònim de Perec, pretén transformar l’espai genèric d’un museu en un espai particular. Aquest és el punt de partida de la mostra dissenyada per MAIO, on un nou sistema de sales quadrades de dimensions idèntiques defineixen i organitzen una sèrie d'obres al llarg de l'espai expositiu. El display per a l'exposició consisteix a crear una retícula de sales dins d'un dels espais circulars de l'edifici de Richard Meier. La segona planta del MACBA es converteix en un espai domèstic on les obres d’art es col·loquen al llarg de les sales. La quadrícula de 4,8 x 4,8 m permet construir un espai laberíntic on l'especificitat de cada espai ve definida pel contingut però no pel continent. La percepció laberíntica sorgeix aquí mitjançant una repetició estricta de la racionalitat i la modularitat. Només algunes finestres, estratègicament situades, comuniquen les sales entre si. Les parets s'han pintat amb un subtil degradat rosa que disminueix cap al blanc a mesura que la instal·lació s'acosta al final de la sala. El disseny aborda la idea de Perec sobre allò ordinari i utilitza un sistema comú de paret seca en què els muntants d'acer queden al descobert i visibles a les portes situades a les cantonades de la sala.

El projecte crea un jardí a l'interior d'illa a nivell de carrer. Els requeriments inicials són els de crear una atmosfera agradable tenint en compte els condicionaments físics i generar una lectura contínua des de l'interior de l'edifici fins al pati. La planta baixa i el pati plantegen una seqüència d'elements geomètrics que marquen els diferents ritmes del recorregut i l'estar. El volum petri en marbre passa a ser substituït pel volum vegetal. La llum natural i la forma en com es va fent present a poc a poc, sempre amb el referent a la fi de jardí obert, és part important d'aquest trànsit. La introducció de la vegetació comença per una caiguda de vegetació des d’una jardinera ubicada a la planta primera que filtra la llum que entra a l’interior del vestíbul. Un cop fora, es genera un passadís vegetal gràcies a una tanca que tanca les terrasses de planta baixa formant un cub vegetal. El següent pas és un cercle de grava traçat sobre el paviment de marbre potenciat amb arbrat de diferents ports. Les espècies vegetals barregen el full caducifòlia amb la perenne creant diferents sensacions. Finalment, i com a transició dels dos nivells de pati, es col·loca la piscina hexagonal. En aquest cas, la vegetació tanca l'espai en el perímetre creant un fons perenne i amb cert caràcter tropical. La vegetació juntament amb els materials d'urbanització es veuen sotmesos a aquest trànsit del que canviant al fix generant diferents atmosferes o habitacions dins el lloc. Aquestes habitacions tenen elements complementaris com la rampa, la dutxa o el cilindre de la xemeneia. Els colors de l'arquitectura es complementen amb el verd de les plantes, gairebé sempre jugant amb el groc del marbre, el verd i el blanc de gresite. Al jardí, els colors de la vegetació són els predominants: la floració rosa i lila a principis de primavera, el verd brillant de les primeres fulles del Parthenocissus a les parets de jardí que tornen a cobrir-poc a poc després de l'hivern, el verd intens de l'estiu, els tons groguencs i ataronjats de fons durant la tardor i les branques nues a l'hivern.

Situada a Sant Feliu de Llobregat, a un barri perifèric, la parcel·la amb forma rectangular té una superfície de 923,34 m2. Està limitada al sud-est i al sud-oest per la zona comunitària d'un edifici d'habitatges de vuit plantes; al nord-est amb diversos edificis dús industrial, i al nord-oest amb el carrer d’Anselm Clavé. L'edifici plurifamiliar de quatre plantes tindrà 40 vivendes socials, amb planta baixa més de cinc pisos, i inclourà dues plantes soterrani (aparcament i trasters). Es tracta d'un volum paral·lelepípede ortogonal amb dos nuclis de comunicació vertical. Al voltant d'aquests dos nuclis i un espai lliure es disposen les plantes tipus, amb vuit vivendes per planta. Es tracta d'unitats compostes per espais genèrics, no jerarquitzats, flexibles i adaptables als canvis en les necessitats vitals dels seus habitants, i en què es desenvolupen simultàniament diverses estratègies simultànies que es complementen i tenen en comú la millora de les condicions de vida, la construcció urbana, la igualtat social i la superació dels reptes de la sostenibilitat. La planta baixa segueix la forma i el llenguatge de l'espai urbà per a una integració més gran entre tots dos. Es manté un recorregut de paviment dur per facilitar l'accessibilitat i el manteniment de l'espai urbà, i s'hi ubiquen dos volums per allotjar espais comercials sense ús definit, el nucli de comunicacions d'escala i ascensor. A més, el terrat és transitable per a ús comunitari.