Aquest projecte neix de la radicalització de tot el que ens semblava valuós de la tradició tipològica domèstica de l'Eixample barceloní. Així, les plantes tipus es formalitzen seguint la distribució d'habitacions iguals (o gairebé iguals) que tradicionalment va caracteritzar l'habitatge de finals del s. XIX de la zona. Habitatges que han vist modificat el seu ús al llarg de les dècades sense canvis substancials. Un sistema aparentment rígid que, no obstant això, ha permès canviar el seu ús en el curs del temps. Entenent aquesta condició tipològica, l'edifici d'habitatges s'ha concebut com un sistema d'habitacions en el qual cada apartament pot ser ampliat o reduït -afegint o restant peces- per a respondre a les necessitats futures dels seus habitants. Amb aquesta flexibilitat en ment, les habitacions tenen dimensions similars permetent eliminar qualsevol tipus de jerarquia espacial i predeterminació del programa. Cada pis pot ser definit i reprogramat segons convingui, fins i tot la posició de la cuina pot variar. Aquesta flexibilitat és possible gràcies a la situació dels banys, on es concentren les instal·lacions verticals que poden connectar amb totes les habitacions. Inicialment, cada planta es divideix en 4 apartaments de 5 habitacions connectades entre si sense necessitat de passadís. La cuina es col·loca en el centre, les altres habitacions es poden utilitzar, indistintament, com a dormitoris, estudis o sales d'estar. La planta baixa, per part seva, reinterpreta els vestíbul tradicionals i populars de l'Eixample, on els marbres i els grans espais defineixen el lloc de recepció i representació. A manera de grans objectes habitables, els mobles tradicionals es transformen aquí en volums petris col·locats enmig d'un gran espai obert. Els patis interiors descoberts permeten la ventilació natural i, literalment, converteixen la planta baixa en una extensió del jardí i del carrer, on plou. Una cosa similar ocorre amb la façana, on la composició arquetípica tradicional ha estat directament replicada. La façana es proposa seguint una relectura directa de l'arquitectura “ordinària” i tradicional de l'eixample de Cerdà, en el qual predominen els estucs de calç amb motius decoratius, les obertures verticals, els balcons i les persianes de llibret.