Edifici entre mitgeres que ocupa la cantonada entre la Via Laietana i el carrer Joan Massana. Les dues façanes s'articulen mitjançant la torre poligonal situada al xamfrà. El bloc del carrer Joan Massana consta de planta baixa, entresòl i cinc plantes, mentre que la torre i el bloc de la Via Laietana tenen un pis més. La façana de la Via Laietana és molt estreta. A la planta baixa hi ha una gran obertura rectangular, que es correspon amb un local comercial, i el parament és llis. A l'entresòl hi ha tres finestres separades per pilars que donen l'aparença d'una gran finestra correguda; totes tres es recolzen sobre un ampit motllurat i la resta del parament és llis. Als quatre primers pisos s'obren portes separades per pilars que donen a balcons amb la base de pedra i la barana de ferro; aquí el parament dibuixa unes línies horitzontals i el quart nivell està rematat per una cornisa llisa. Al cinquè pis s'obren dues finestres i el parament és llis, però la part superior està acabada com si fos un gran capitell d'una pilastra. L'últim nivell queda mig ocult per la volada de la decoració del pis inferior; té una gran finestra horitzontal i el mur està rematat per una cornisa motllurada. La façana del carrer Joan Massana és molt més llarga i està dividida en tres parts. Les dues laterals són similars a la façana de la Via Laietana i a la central s'obren petits balcons seguint tres eixos longitudinals i el parament és llis. La gran cornisa amb forma de capitell recorre els tres trams i d'aquesta manera unifica la façana. La torre de la cantonada té forma de mig hexàgon. La planta baixa i l'entresòl tenen característiques similars a les altres, però a la part central hi ha un gran relleu, obra de Joan Rebull, titulat Banyistes, amb motius al·legòrics de la marina. A la primera planta hi ha una tribuna poligonal a cada cara de la torre i als pisos superior hi ha un petit balcó per planta excepte en el superior on hi ha una finestra amb l'ampit motllurat. La torre està coronada amb la mateixa cornisa amb forma de capitell de les façanes laterals. Aquest edifici pertany a una època en què Antoni Puig i Gairalt s'anava allunyant del Noucentisme per adoptar fórmules de l'Art Déco internacional i que a poc a poc el van apropar al racionalisme En el projecte original aquesta casa anava pintada de color verd poma, però l'Ajuntament s'hi va oposar per considerar-ho massa agosarat. Llavors es va pintar de color blau i groc, colors que la restauració feta el 2016 va recuperar.

L'edifici es localitza en una illa de cases de la dreta de l'Eixample de Barcelona, emmarcada pels carrers de Provença, Sicília, Mallorca i Nàpols. Construït en una parcel·la poligonal, presenta tres façanes obertes als carrers Nàpols (número 238) i Mallorca (número 351). Aquestes vies creen l'angle de l'immoble, amb la frontissa més rellevant que, projectat en xamfrà, acull l'accés principal a l'edifici. Aquesta nau industrial amb oficines és un dels millors exemples de la producció arquitectònica catalana dels anys 20 i 30 del segle XX, no vinculada a l'ortodòxia del GATCPAC. Es caracteritza per la seva estètica funcionalista de formes simètriques i marcada horitzontalitat, especialment representativa en el cas de les finestres. L'edifici està concebut a partir d'una estructura de pilars i jàsseres metàl·liques que permeten crear una planta lliure on predomina l'espai i la diafanitat i a què contribueixen els celoberts i les lluernes de les cobertes. Consta de dos nivells d'alçat, on destaca especialment la marcada horitzontalitat de les façanes, accentuada pel cos de finestres corregudes desenvolupades als dos pisos de l'edifici. Les finestres responen a un model d'obertures metàl·liques fabricades en sèrie que s'uneixen entre si a través de perfils en forma de "T" i a l'estructura de l'edifici amb altres en forma de "L". Aquest sistema dóna origen als grans panys murals que donen unitat al conjunt i permeten disposar d'una il·luminació uniforme a l'interior. Aquestes finestres es configuren com un element corregut que giren en el xamfrà, tot quedant interrompudes en aquest frontis, on es localitza la gran portalada d'entrada a l'edifici. El xamfrà es configura com un element de rellevància estructural dins del conjunt, no solament pel tractament diferenciat de les obertures, sinó per la major alçada que presenta. Així, la planta baixa es reserva per l'entrada, amb una triple porta que dóna accés a un vestíbul a doble alçada, el qual rep també llum de les finestres disposades al primer pis d'aquest frontis en xamfrà. A sobre d'aquest cos de finestres es desenvolupa l'últim pis, on s'obre un finestral allargat que va de banda a banda del mur. Actualment, l'edifici es troba força modificat. Cap a la banda del carrer Nàpols, s'hi ha construït recentment (2010) un hotel - "Illa Myrurgia"- que ocupa part de la parcel·la original de l'antiga fàbrica. La banda del xamfrà també ha estat objecte de reformes, i avui dia acull les oficines de l'empresa Puig, propietària de la finca des de l'any 2000. La planta baixa d'aquesta zona es presenta avui dia com un espai molt diàfan al qual s'accedeix a través d'un espai de recepció localitzat al darrere del vestíbul principal. Aquest àmbit, a manera de caixa de vidre, disposa de dos nivells on es distribueixen les taules de treball del personal de Puig i que es comuniquen per una escala de nova fàbrica. Tal com ja s'avançava, un dels espais més rellevants del conjunt -i aparentment l'únic conservat del projecte original- és el vestíbul. L'accés a aquest espai es realitza a través d'una porta de tres obertures que es remata amb tres plafons de bronze amb relleus on es representen escenes de temàtica clàssica i a sota dels quals es conserva el rètol "Fábrica Myrurgia". Hem de destacar també la tanca de ferro de la porta que, amb línies geomètriques molt puristes, contribueix a crear una senzilla decoració, inexistent a la resta de la façana. Un cop traspassada la porta s'accedeix al vestíbul, que es configura com un espai autònom, de doble alçada, d'acurat disseny art déco i voluntat monumental. Aquesta monumentalitat es fa visible a través de l'escala de doble tram i de marbre que condueix a les oficines del primer pis. Actualment, dues catenàries tanquen l'accés a l'escala. Destaca l'ús de materials nobles i de gran qualitat com el marbre, que es combina amb les baranes de llautó i la fusta dels arrambadors localitzats a sengles costats de l'escala. Aquests elements, disposats en angle, presenten una porta i un banc -també de fusta- adossat a l'estructura, els quals es rematen a la part superior amb una finestreta i un plafó on es pot llegir en lletres estil Déco "Myrurgia Perfumes". La fàbrica es va construir entre 1927 i 1930 amb un projecte d'Antoni Puig i Gairalt; aquesta obra anticipa el llenguatge modern i racionalista a través de l'organització dels espais, el tractament de la llum, la retolació i el mobiliari. L'escultor Esteve Monegal Prat va ser qui va encarregar el projecte, i fou el mateix que fundà l'empresa Myrurgia al 1916, destinada a la producció de perfums i productes cosmètics. Destaca especialment l'escultura d'estil art déco realitzada per Monegal, president i fundador de la firma Myrurgia, que originalment presidia el vestíbul. L'any 1929, l'edifici va rebre el Premi d'Arquitectura del Concurs d'Edificis Industrials i Comercials per estar equipat amb unes de les instal·lacions més modernes. L'any 2000, l'empresa fou adquirida pel Grup Puig, que des de llavors té instal·lades en l'edifici les seves oficines. L'any 1996, els veïns i les entitats del barri es van mobilitzar en contra del projecte de construir una benzinera i un poliesportiu privat d'elit als terrenys de l'antiga fàbrica de Myrurgia. L'any 2010, l'illa on es localitza la finca es va veure immersa en una polèmica per la construcció de l'edifici que ocupa una part de la parcel·la original de la fàbrica. En aquestes dates, a la cantonada del carrer Nàpols i Provença, es construí un edifici que en origen estava destinat a residència d'esportistes i que finalment es va convertir en un hotel de quatre estrelles ("Illa Myrurgia") i un gimnàs.