El complex esportiu municipal can ricart és un edifici situat al cor del Raval sud, una zona amb actuacions importants en els darrers anys. L’equipament és significatiu per a la revitalització del barri en el seu sector tradicionalment més degradat, i ha de contribuir a la integració de tots els sectors socials que habiten en la zona a través del seu ús en les activitats esportives i de benestar. L’edifici completa l’illa compresa entre la Rambla del Raval i els Jardins dels Horts de Sant Pau. Arquitectònicament, l’estratègia del projecte partia d’unes preexistències que el feien especialment complex, doncs el conjunt ha hagut d’integrar dos edificis de prou entitat com el pavelló del raval de l’arquitecte Jordi Farrando (de 1989) i l’edifici industrial del s. XIX de Can Ricart, presumiblement del mestre d’obres Josep Fontserè. El principal esforç dels arquitectes ha estat fer-ne un conjunt funcionalment compacte i coherent a nivell funcional, que volumètricament manté la lectura dels tres cossos diversos que el conformen: els dos edificis existents i la nova construcció que conté la piscina, formalment autònoma. L’edifici de Can Ricart, que estava en bastant mal estat, s’ha rehabilitat amb l’esperit de l’original en les seves característiques més definitòries. S’ha rehabilitat la façana de Josep Fontserè recuperant-ne els colors originals de l’estucat, i s’ha deixat al descobert un espai central de doble altura on la família Ricart tenia la sala de contractació. Aquest espai s’ha rehabilitat amb sensibilitat i una certa discreció. S’ha recuperant un lluernari que hi havia hagut sobre l’espai central. A la resta de façanes, més maltractades per les múltiples intervencions fetes al llarg dels anys per a annexar i enderrocar naus al seu voltant, l’obra ha consistit a recuperar l’ordre de forats original i donar una pàtina unificadora que deixa veure de manera subtil les ferides de la història sobre els seus murs. L’edifici nou és auster en materials i formalment contingut. La façana és de formigó vist, al qual s’ha donat una textura que vol ser un homenatge als inicis de la indústria tèxtil a catalunya en aquesta zona de la ciutat.

La Rambla de Sant Francesc és el gran espai cívic del centre de Vilafranca. El projecte cobreix una obra traumàtica per a la ciutat, la construcció d'un aparcament soterrani que implicà la tala de tot l'arbrat, que donava una forta identitat a l'espai. Simbologia, centralitat, memòria i funcionalitat són estratègies complementàries aplicades al disseny urbà per establir complicitats de la ciutadania amb aquest espai públic. Simbologia i centralitat. Evocar un retall del paisatge de vinya en un exercici d'abstracció que potencia la vocació de Vilafranca com a capital del vi. La singularització a nivell compositiu refor?a la centralitat en la percepció ciutadana. Memòria i funcionalitat. Reurbanitzar un lloc on l'imaginari col?lectiu s'ha sedimentat al llarg dels temps i ha patit una desfiguració traumàtica, establint una continu?tat perceptiva, dotant-lo de part de la seva memòria, l'arbrat. Potenciar la permeabilitat per convertir-lo en un espai de màxima polivalència i intensitat d'usos.

La urbanització dels carrers del voltant de l’antic Mercat del Born té l’objectiu de donar resposta a les necessitats i potencialitats que l’activació del renovat edifici com a Born Centre Cultural generarà en l’espai públic. Connectivitat i permeabilitat. S’ha eliminat el trànsit del carrer Comerç en el seu tram per davant del Mercat. Es configura un espai de vianants en continuïtat amb la resta del barri fins als límits del Parc de la Ciutadella. Centralitat i identitat. S’ha generat un buit al voltant de l’edifici per tal de respondre a la seva monumentalitat. El paviment és l’element de connexió amb la història i la memòria del lloc. Flexibilitat i funcionalitat. El projecte s’ha definit amb la premissa de propiciar la màxima diversitat d’usos. Amb la posada en marxa del BornCC s’intensificaran els usos existents i n’apareixeran de nous. L’espai diàfan, la plataforma única i el caràcter de plaça potencien aquesta diversitat.

El descobriment d’un jaciment romà al fons d’un edifici municipal, una Domus a la vora de la muralla, ha fet necessari aquest projecte d’adequació per a fer-lo visitable de manera simultània amb l’ús habitual de l’edifici, administratiu públic. S’ha museïtzat l’espai que conté el jaciment, i s’ha redistribuït la planta baixa per a configurar els espais d’aproximació al jaciment des del vestíbul de l’edifici. Espais que tenen un doble ús: circulació i serveis de l’edifici durant la setmana, i avantcambra del jaciment quan aquest està obert al públic. L’aproximació es produeix a través d'una seqüència de vestíbuls que remet al sistema d’articulació dels espais principals de les domus i vil·les. Els vestíbuls, de proporcions sensiblement quadrades i altures canviants, es connecten mitjançant passos de porta gruixuts i baixos que remeten a la massivitat de l’arquitectura romana. Aquesta seqüència d’espais defineix un recorregut circular, amb un fort caràcter escenogràfic, que incorpora elements d’anticipació del contingut del jaciment. Cada vestíbul està situat sobre un estrat diferenciat (extramurs-muralla-intervallum) que es manifesta en paviments diferenciats i en baix-relleus de personatges romans a les parets, acompanyant al visitant. Mitjançant unes escales en la foscor, com un túnel, s’accedeix a un altell longitudinal a mode de mirador, sobreelevat respecte al jaciment. Tot l’espai desapareix, pintat de negre, emergint les restes arqueològiques i una gran pintura mural que hi havia hagut al sostre d’una de les estances. L’altell és un recinte amb paraments de vidre en parets, paviment i sostre, que multipliquen la percepció i amplien l’espai. Les parets i el paviment oculten parts del jaciment i elements interpretatius en exposició que apareixen darrere el vidre en un joc d’il·lusionisme quan s’encén la il·luminació.

Un pavelló en una terrassa per a complementar els usos d'un petit apartament. Una segona sala i una habitació-estudi. El pavelló es col·loca transversalment a la terrassa, de proporcions allargades, i la segmenta, tot generant una seqüència d'espais interiors i exteriors que redefineix la manera de viure. L'alineació de les obertures genera una relació visual directe entre espais. La terrassa enclosa entre l'apartament i el pavelló funciona com un pati interior. Un espai controlat, privat, íntim. La forma i la materialitat venen determinades per la condició de construcció efímera i removible i per les limitacions de transport i muntatge. La construcció és en fusta, un sistema de pòrtics i panells, tot formant un volum autònom i sobreposat. La relació compositiva manté la coherència entre estructura i tancament. A l'interior, la franja baixa té un acabat continu, funcional i domèstic. Per sobre d'aquesta, el protagonisme de la fusta, l'estructura aparent com a essència del pavelló.