Construir una presó és construir un món tancat, com ho eren les abadies, els monestirs o les antigues acròpolis. A imatge de totes elles, una presó és un petit món abstret, situat en un medi rural on viuen i treballen 1500 persones. Apareixen per tant relacions humanes, interaccions personals i col·lectives i, en definitiva, una forta relació entre l’home i l’espai. Es tracta de crear una “ciutat” en terreny verge atenent a reflexions d’ordre geogràfic i paisatgístic per aconseguir una bona implantació, però sobre tot havent de resoldre els aspectes programàtics de gran complexitat on es prioritzen les qüestions de control i seguretat. Es plantegen situacions urbanes semblants, però no iguals a les de la ciutat tradicional. Aquí la plaça no és lloc de reunió, el carrer té més sentit de separació que de comunicació i en les façanes la reclusió és més important que la comunicació entre interior i exterior.

L’edifici dels jutjats ha d’assumir els condicionants d’un lloc situat en el límit del paisatge urbà de Girona, a prop del riu Onyar, a la riba oposada a la zona antiga de la ciutat i davant el conjunt monumental de la Catedral i el pinacle de l’església de Sant Feliu. Un edifici de gran complexitat programàtica, amb varietat d’espais, on la consideració d’allò públic i d’allò privat o restringit, fa necessària una claredat de circulacions i una lògica d’agrupació d’àrees segons les activitats i la seva situació respecte l’exterior. En l’ala principal s’ubiquen els serveis comuns, les magistratures i les zones representatives. A l’altra, els jutjats amb les sales de vista en planta baixa.

El nou barri de la Vila Olímpica permet l'obertura de Barcelona al mar i l'organització de la zona costanera seguint la morfologia tradicional de Barcelona (mançanes tancades) però amb factura actual. El nou barri és la superposició de diferents projectes d’arquitectura supeditats a un Pla General projectat per Oriol Bohigas. El nostre projecte es troba dins la supermançana limitada per l’Avinguda Litoral, el carrer Arquitecte Sert, L’Avinguda Icària i el carrer del Poble nou. El projecte parteix d’unes singularitats preexistents; Secció obligatòria davant l’Avinguda Litoral, Porxo amb teulada a dos aigües, Plaça circular (torre), espai interior amb torres, la presència de ponts i el totxo com a material. La solució adoptada consta de 170 habitatges junt amb locals comercials i aparcaments Malgrat les diferents situacions urbanes; bloc lineal, cantonades, secció obligatòria, espais aïllats a l’interior de mançana, la principal característica era donar una imatge unitària a tot conjunt. Tot això dins un context de preus baixos, de problemes de mà d’obra i de rapidesa d’execució. Per aconseguir-ho es va optar per només dos tipologies d’habitatge (2 habitatges per replà més el triplex en els habitatges lineals) i per idèntics criteris constructius i materials de façana. Sempre amb l’objectiu de resoldre privacitat, protecció i comunicació amb l’exterior, les diferents façanes/edificis tenen diferent tractament formal en funció de les orientacions i/o situacions urbanes. Les façanes posteriors i de part dels edificis aïllats parteixen de la finestra correguda d’1m que unifica obertures (habitació, cuina i safareig). En la resta no s’opta pel forat directament a l’exterior, sino per crear una doble façana com a filtre o com a espai intermig entre interior i exterior. Però també resoldre els problemes dimensionals d’escala i solucionar las possibles simetries i repeticions degut a l’addició de parts iguals i a la seva adequació a l’espai exterior.

Un lloc de condicions paisatgístiques extraordinàries, el parc de la Draga, al costat del llac, entre els límits de la Vila Olímpica i l’àrea poblada d’arbres plataners que voreja la carretera d’Olot. La coberta, una estructura d’encavallades de forma lenticular, és un punt singular, no tant per la dimensió a cobrir com pel fet de donar un valor a la imatge de l’edifici a més de qualificar l’espai interior.

Aquestes dues cases unifamiliars, tot i ser dos projectes diferents, van ser realitzats al voltant de la mateixa època a Vallvidrera, i amb unes intencions projectuals similars. El pronunciat pendent en ambdos emplaçaments va fer que els habitatges es pensessin en nivells escalonats, cosa que permetia obrir-se a la bona orientació i a les vistes. Alhora, es tracta de dues edificacions aïllades, la volumetria de les quals respon en part a els edificis preexistents que les envolten. La primordial diferència entre tots dos projectes recau en el material de façana, estucat blanc en un dels casos, de maó vist en l’altre.

La construcció d’un aparthotel a les Rambles de Barcelona planteja el desafiament d’insertar una arquitectura de factura actual en un lloc amb forts condicionants històrics i formals. Dos volums units a través d’un cos de planta baixa i entresòl amb un passatge comercial ordenen l’edificació del solar irregular amb façanes a les Rambles i a la plaça Vila de Madrid. L’edifici de les Rambles assumeix la desigualtat de les alçades de les mitgeres veïnes i la presència en una d’elles del pòrtic de la ”loggia” de l’antic Palau Moja. La baixa alçada del pòrtic i la seva condició d’edifici protegit, possibilitaren la utilització d’allò que havia de ser una mitgera com a una nova façana que gira i s’enfronta a la façana neoclàssica del Palau Moja, gaudint de magnífiques vistes sobre les cobertes de la Ciutat Vella.

El projecte intenta resoldre el difícil equilibri entre dos móns contraposats. D’una banda, la conservació d’un edifici antic, de línies severes i implantació urbana contundent, programat per a activitats militars; de l’altra, el canvi d’ús a un edifici destinat a activitats departamentals de la Universitat, amb els criteris: 1. Conservació de les façanes exteriors amb la modificació puntual del nou accés. 2. Transformació de l’espai del pati i porxos en un espai de relació. 3. Canvi de les finestres del pati de 1’20x2’10m per unes d’1’80x3’60m, que permeten la ventilació de dos despatxos superposats. 4. Construcció d’una planta soterrani sota l’antic pati, on se situa la biblioteca que és un ”claustre” a l’interior d’un altre claustre, amb la zona central il·luminada per lluernes.

L’encàrrec inicial era la construcció d’un edifici d’habitatges socials amb una altura predeterminada de planta baixa més vuit plantes, adossat a un edifici existent de planta baixa més tres plantes. Degut a la diferència d’altures entre ambdós, es va proposar una modificació del Pla Parcial i la realització d’un edifici aïllat, separat cinc metres de la mitgera i retrassat respecte a l’alineació actual del carrer, amb el què s’aconsegueix independència i una millor lectura del nou edifici en relació al seu entorn immediat. La superfície en planta, un quadrat de 20x20m, permet la distribució de quatre habitatges per replà amb el nucli de comunicacions vertical en el centre i amb els habitatges col·locats de manera que tots gaudeixen de doble orientació amb totes les habitacions ventilant directament a l’exterior. Aquesta disposició en esvàstica, resol en part les imposicions formals per part de la propietat, tals com la forma de les finestres i l’obligació de construir la coberta a quatre aigües. En traslladar l’esvàstica fins la coberta, es crea un joc de volums més interessant i menys rotund del que podria resultar d’una coberta unitària a quatre aigües, en una torre d’aquestes proporcions.

Construcció de 150 habitatges que signifiquen un nou front que actua com a intermediari entre el teixit urbà immediat i el parc. Un conjunt format per cinc edificis aïllats i iguals, disposats regularment. Aquests blocs indiquen clarament el límit del parc i amb la seva alineació recolzen la condició urbana del carrer. D’altra banda, els buits entre els blocs permeten la permeabilitat entre carrer i parc. Els edificis de planta trapezoidal fa que tots els habitatges tinguin una bona visió de l’espai verd. El canvi d’alçades en secció busca l’escala adequada dels habitatges respecte al parc i a la façana del carrer Canigó.

ELS HABITATGES Formen part d’un conjunt d’edificis destinats a habitatges i oficines resultat de la transformació dels antics terrenys del club de futbol R.C.D. Espanyol. El projecte sorgeix de la definició d’una peça urbana homogènia però que respon a distintes concepcions volumètriques amb diferents opcions d’habitatge. Blocs de gran dimensió i petits edificis d’habitatge plurifamiliar donen la resposta adequada a la volumetria dels edificis de la ronda General Mitre, Ricardo Villa o Dr. Fleming. LES OFICINES Dos edificis, amb el protagonisme de la torre de 54 metres d’alçada, són l’element de referència a l’Avinguda de Sarrià. Són edificis d’una gran senzillesa en els quals la concentració de serveis permet plantes diàfanes que possibiliten diferents distribucions d’oficines. El tractament envidrat de les façanes, amb voladius de protecció solar, fa que els edificis es presentin amb una gran sensació de lleugeresa i transparència.

El complex no tan sols ha de consolidar un espai urbà sinó que completa una gran àrea esportiva i cultural iniciada amb la construcció del nou camp de futbol. El projecte consta de piscina, poliesportiu, teatre i bar-restau­rant. Cada espai funciona de manera independent, amb auto­nomia tant estructural com espacial, però subjecte a un ordre general amb la voluntat de donar una imatge unitària a tot el conjunt. Es proposa un vestíbul longitudinal, que absorbeix les entrades de cadascuna de les àrees, permet una bona visualització amb un únic control d’accés diari i alhora té la dimensió adequada per poder respondre a demandes concretes de gran afluència de públic.

El nou Hospital de Sant Pau es situa al triangle nord del recinte històric dominat per les construccions realitzades a principis de segle per l'arquitecte Domènech i Montaner. La topografia i els diferents límits urbans plantegen dues situacions: l’actual entrada a l’hospital que dóna resposta i façana a Eixample i Sagrada Família, i la proposta d’edifici que dóna façana i resposta al traçat de la Ronda del Mig. El nou hospital consta de dues zones clarament diferenciades. Una conté el programa destinat a serveis i l’altra a hospitalització, unides entre si per una “intermèdia” que actua com a vestíbul de relació. L’edifici de serveis dóna façana i es recolza al carrer Mas Casanovas assumint el paper d’edifici límit de parcel·la. La zona hospitalària es formalitza com a "dits" d'una mà que s'introdueixen en l'espai verd que el separa de l'antic hospital aconseguint una menor escala de l’edifici i una relació més subtil amb els antics pavellons.

El projecte té com a qüestió prioritària fer compatible el funcionament diferenciat dels espais de l’edifici i el seu encaix en la particular volumetria urbana del entorn. En una visió àmplia del territori, la pertinència de la parcel·la al 22@ imposa la construcció d’un edifici per la Barcelona del segle XXI, en una zona de la ciutat que canvia la volumetria tradicional de l’Eixample. En una visió més pròxima, l’edifici formarà part d’una mansana en la què s’imposa el protagonisme formal de la torre Agbar i la presència de dos edificacions més, els volums dels quals, com en la mansana veïna, no donen continuïtat a la façana de la Diagonal i es presenten com edificis aïllats orientats en el eix mar-muntanya. Des del punt de vista funcional, l’edifici ha d’assumir la complexitat programàtica, a través d’un edifici unitari i donar cabuda a tres entitats de diferent consideració (CAP, centre social i habitatges protegits), on el caràcter públic o privat són qüestions a tenir en compte. Proposem un edifici unitari, barreja de diferents volums. Un sòcol de dues alçades recolzat en els carrers Ciutat de Granada i Bolívia, conté les dependències destinades a CAP i Casal de barri i al mateix temps sostindrà els tres volums destinats a habitatges. La seva distribució en forma de ventall és fonamental per a resoldre l'assolellament dels habitatges i per a entendre i completar la parcel·la. És així com el nou edifici, tot i la seva menor dimensió, no tan sols és capaç de "reequilibrar" el protagonisme de la torre Agbar dins la parcel·la, sinó que, a través de la seqüència de buits i plens, aconsegueix establir un diàleg amb els edificis de la parcel·la veïna. L’ordre de la façana continua desapareix i s’imposa un "nou ordre" volumètric, permeable entre el carrer i l’interior d’illa.