L’encàrrec consisteix en la rehabilitació i reforma d’un espai industrial de principis del s.XX per tal d’adaptarla a un centre de producció d’art contemporani per a la ciutat de Reus. Aquest complex ocupa tota una illa de l’antic eixample de Reus, i estava dividit en dues activitats: la destil·leria de Licors Massó i la fusteria Cort. El projecte vol respectar i intensificar la memòria de l’activitat de la fusteria i la destil.leria, les seves empremptes i la seva atmòsfera, que conformen la qualitat arquitèctonica d’ aquest espai. Alhora, potenciar la diversitat d’usos, treballant en un sistema que enriqueix el programa. La nova intervenció ha de col.laborar amb el lloc: (PROPOSTES/QUÈ?) 1. Economia del projecte: estalviar en construcció per poder invertir en programa. Gestió d’ un espai viu. 2. Temporalitat de la proposta. Quan es va començar l’actuació a l’espai de la fusteria, aquest era en règim de lloguer, preparat per mantenir-se tot el temps necessari o desmuntar-se i ser traslladat, com un campament adaptat al seu entorn. Els requeriments del client per a l’espai de la destil.leria porta a construir un nou forjat que permet incloure tot el programa. 3. Neteja i adaptació. L’edifici ja tenia prou qualitats arquitectòniques, només cal afegir noves tecnologies i serveis, per adeqüar-lo a la normativa vigent. Mantenir i respectar l’atmosfera, resultat de la biografia de l’edifici. Ens agradaria que semblés que no hem fet gairebé res. 4. Cal Massó no és un museu, és un espai de treball on s’estimula la capacitat de creació mitjançant la convivència i les interrelacions amb l’entorn. El projecte construeix aquesta idea. (INTERVENCIONS PRIORITÀRIES/COM?) 1. Intensificar l’atmosfera actual. ‘Treure la pols’. No s’eliminen els sediments, s’acondicionen. Treball amb la pàtina, emprempta del seu ús (arquitecte Pere Caselles, destileria, fusteria...). El sanejament s’estudia amb la mateixa actitud que la resta del projecte. 2. Aprofitar i projectar amb les preexistències. Recuperem el pati abandonat, fent un filtre vertical de parres per protegir-lo de les noves edificacions veïnes i del sol de l’estiu. Convertim botes de vi en fonts i taules, cartells de Licores Massó en sostres, ampolles de vidre en tancaments… Es desenvolupa un sistema de muntatge senzill, ràpid i no dolorós, que permet fer portes, finestres, tarimes, oficines, lavabos, etc amb un únic tauler tricapa de làrix en la zona de la fusteria i amb pletina i xapa d’acer en la destil.leria. Aquest sistema constructiu és continuació d’una història de l’edifici, no un cos aliè, invasor o que violenta, i s’adapta a les diferents particularitats de l’edifici, empaltant-se’n.

Pratdip és un poble molt ventós. El nucli antic és compacte, amb construccions de pedra i carrers estrets. Està envoltat d’un conjunt de granges autoconstruïdes amb obra ceràmica. El solar es troba als afores, entre aquestes granges. Un mur de pedra seca l’organitza en dos terrasses separades tres metres l’una de l’altra. L’estratègia d’implantació és enganxar-nos al mur, reconstruint-lo, per protegir-nos del vent, per fer de l’edifici un gran porxo pels dies de pluja, per protegir-se del sol de l’estiu i per donar continuitat a la terrassa de dalt. Així guanyem un pati a sud i un nou parc a la terrassa superior, a la mateixa cota que la coberta enjardinada. La forma del mur ens ajuda a organitzar el programa en tres cossos: El primer, dues aules orientades a est. El segon, la sala de professors a sud-est. El tercer, el menjador a sud. L’espai entre els tres cossos i el mur és el de relació. El sistema constructiu i material és familia de les granges del voltant.

La casa OE és un muntatge. Els clients volien una casa doble, per a poder traslladar-se d'una meitat a l'altra segons el seu estat d'ànim. Els vam proposar reutilitzar dos models de domesticitat de sobres coneguts: l'espai obert de les Case Study Houses per als plaers hedonístics dels mesos càlids, cobert pels interiors existencialistes de la Maison Jaoul de Le Corbusier per als mesos ventosos en la serra de la Mussara. l cadàver exquisit resultant (embolicat en l'element arquitectònic de la península vernacular per excel·lència -la persiana) assegura la diferenciació esquizofrènica de les dues maneres d'habitar i al mateix temps negocia la trobada entre els dos tipus. Per a no contribuir a la destrucció del clima del nostre planeta, que està alterant i difuminant els ritmes estacionals de les nostres latituds, desenvolupem una fisiologia habitable de cicle trimestral i diari, d'ús senzill i que permet variacions complexes. Delimitem un volum compacte per a protegir als OE del fort vent de Mestral. El microclima local requereix d'interiors amb una gran inèrcia tèrmica en les setmanes fredes, i d'una elevada capacitat de protecció solar i ventilació en els dies de calor. Les habitacions en contacte amb el sòl agrícola s'emboliquen amb una làmina plegable de policarbonat, que capta la radiació solar a l'hivern, escalfant el pis superior, i es transforma en una gran ombra a l'estiu. En la planta primera els grans plans de cristall escalfen el seu interior en un dia fred i assolellat, i a l'estiu les persianes, petició expressa dels OE, creen un gran contenidor d'ombra, que refresca l'hàbitat de baix. A més, incorporem la coberta i la terrassa-pèrgola com a tercer hàbitat per a gaudir del temps amable que anys enrere associàvem a la primavera i la tardor. Així la casa transcendeix els seus dos usos esquizofrènics cap a múltiples ambients segons el dia que fa i l'estat d'ànim dels seus habitants.

L’objecte del projecte consisteix, bàsicament, en la reforma i l’ampliació de l’Escola Sant Jordi (edifici catalogat, obra d’Oriol Bohigas) per tal de posar-la al dia i complementar l’actual aulari i augmentar el nombre d’alumnes. En concret es preveu ampliar 6 aules, un menjador, la biblioteca i sala per l’AMPA. El menjador, la cuina i l’AMPA actuals, situats dins l’escola, és reubiquen dins de l’ampliació i l’espai alliberat es destina, bàsicament, a aules de psicomotricitat i aules de desdoblament. Alhora, es realitzen una sèrie d’actuacions de reforma en els punts de connexió de la part nova amb l’existent. No s’inclouen tasques pròpies del manteniment normal d’un edifici. No hi ha actuació pel que fa a l’estructura i la coberta dels edificis existents. La connexió entre l’edifici educació infantil i la nova construcció és realitza a través d’una marquesina, que s’utilitza com d’element de connexió i alhora protegeix als infants, i que obliga a desplaçar lleugerament en sentit oest l’actual pista de basquet. La proposta ha de contemplar una possible segregació de l’aulari i el seu ús independent de l’escola, com també una possible ampliació d’una planta superior. L’ampliació situada en un solar annex a la vessant sud de l’edifici existent consta de dos cossos connectats transversalment amb un tercer (zona de pas - vestíbul). Per tal de resoldre els diferents requeriments tèrmics, d’assolellament i ventilació del nou edifici i donar una imatge unificada, es construeix una galeria perimetral a tot l’edifici realitzada amb blocs de formigó, una galeria la mida de la qual s’ajusta segons l’orientació. Els blocs que conformen la façana es convinen en diferents posicions per tal de graduar la llum. Lames verticals en façana oest (aules i biblioteca) / Blocs gelosia en façanes est i oest / Blocs massissos en ampits i trams cecs. A l’interior d’aules i passadissos es convinen els elements de formigó vist (cassetons recuperables i lloses massisses) amb acabats de fusta osb i suro mes càlids.

La familia dels JEC va comprar un maset a mitjans dels anys 70. Van dedicar la segona meitat de la seva vida a cuidar-lo. El pare, emprant la seva destresa de rellotger, va anar construint ampliacions, soldant, cargolant i muntant tot tipus d’habitacions, porxos, coberts i umbracles. Una segona casa a l’aire lliure, envoltant el maset que poc a poc també anava creixent. La casa vivia un perpetu estat de construcció, amb la dedicació pacient i plaentera dels seus habitants. El 2015 el pare va morir, i la casa va quedar deshabitada. Un any més tard el seu fill i la seva familia van decidir de tornar per viure-hi. El seu únic desig inicial era poder viure en planta baixa. Per tant la primera pregunta que ens van fer va ser si era millor rehabilitar el mas, o enderrocar-lo i construir una casa de bell nou. La nostra resposta no va ser en cap d’aquestes dues direccions. Tot i que la estructura del mas estava en força bon estat, la qualitat d’aquest lloc, el què el fa habitable son les estructures autoconstruides al seu voltant. Son impossibles de dissenyar i de reproduir. Probablement son impossibles de reparar. Així que ni vam mantenir el mas ni el vam enderrocar. Vam afegir un gran porxo habitable en la pitjor part de la finca, sota l’ombra del mas. Per tal de minimitzar l’impacte d’aquesta nova estructura, la vam fer tan lleugera com vam poder, fent servir panells CLT i una subestructura metàl.lica que aixeca la casa respecte el terreny i conforma una coberta de xapa d’acer. Mantenint totes les construccions existents vam obtenir tres hàbitats autònoms, que la familia pot ocupar segons les seves necessitats canviants al llarg de les estacions i de les dècades. Vam esborrar qualsevol traça de programa o ús específic dins del mas: la cuina, el lavabo, els armaris, les habitacions, mig forjat. Tots eliminats. El que eren petites habitacionetes fosques va esdevenir una torre alta i lluminosa. Aquest espai sobrer podrà esdevenir la casa de la filla. El què abans era el taller del pare ara serà una caseta per invitats. NOTA: JEC és un acrònim fet amb els tres noms dels habitants de la casa. També fa referència a la peça de roba, que acostuma a fer de comodí en aquells dies que fa fred, però encara no prou fred per dur un abric.