El Cementiri de Roques Blanques està emplaçat a la Serra de Collserola a Barcelona, al peu del Pico Madrona, on el macís muntanyós es dona amb el traçat natural de la torrentera de Rubí. La topografia, molt irregular, amb pendents entre 15% y 30% i caràcter boscós de la zona, amb pins van determinar amb molta força la imatge del lloc. La primera de las decisions de projecte ha sigut dissenyar els nínxols com murs de contenció, per permetre la creació de terrasses que a la manera de franges agrícoles es van adaptant a les pendents de les muntanyes que tanquen la vall. Aquestes terrasses s’agrupen en número de dos o tres, formant conjunts tancats, amb un paviment d’àrid fi i amb una plantació d’arbres originaris del lloc, combinat amb arbres més propis de jardí (palmeres, plàtans,...) i amb arbustos retallats segons formes geomètriques, prenent el aspecte d’un jardí abandonat anellat en el paisatge. Davant dels murs, una estilitzada pèrgola amb heures, llessamins i glicines possibilita la creació d’un àmbit més íntim al temps que ajuda a crear una escala més global del lloc. Reduïm així la forma de assentament agrícola típica del mediterrani així com la dels jardins situats en enclous de semblant topografia. Aquest conjunt d’agrupacions es recorre mitjançant una carretera de circumval·lació d’una sola direcció, assentada sobre uns camins existents dels que pengen les diferents agrupacions amb sortides i entrades autònomes. La unidireccionalitat de la carretera, al temps que impossibilita el perdre’s, per que seguint-la en la direcció indicada es surt al lloc de partida oferint tots els punt de vista possibles sobre el paisatge i per tant un intens coneixement geogràfic del lloc que es visita. L’antiga masia que es reconverteix en seu del serveis d’administració, és el lloc d’inici i final d’aquest recorregut. Uns cossos de nova construcció substitueixen les antigues construccions adossades, al temps que alliberen dos patis al voltant del volum principal que ho tanquen respecte a l’exterior. La totalitat del cementiri, tant edificis com murs, es construeixen amb blocs de formigó prefabricat, ritmat per una peça de pedra artificial, al que al temps li dona un aspecte d’actuació dispersa al espai, i es relaciona a les construccions agrícoles que es troben escampades per tota la zona.

El intercanviador de la Trinitat és una infraestructura viària complexa situada al nord-est de Barcelona, en un antic meandre del riu Besòs, al costat del barri de la Trinitat. En ell coincideixen la Ronda de Dalt, la Ronda Litoral i tres autopistes: la C-58, la C-33 y la B-20. Es també confrontant amb el Passeig de Santa Coloma i amb el barri de la Trinitat situat aproximadament dotze metres per sobre de la llera del meandre. La complexitat del traçat viari dóna lloc a una superposició d’estructures, passos a diferents nivells i túnels de fins a quinze metres de desnivell entre elles en alguns punts. L’objectiu bàsic era ordenar, urbanitzar i dotar de contingut públic, els espais lliures resultants de la construcció del intercanviador, així como relacionar aquests amb el nucli consolidat del barri de la Trinitat, amb els barris adjacents (Santa Coloma de Gramanet, Sant Andreu del Palomar, La Sagrera etc.) a través del Passeig de Santa Coloma i amb la resta de la ciutat, per mitjà d’una estació del Metro de nova creació. La nostra feina es va basar en una consideració general sobre l’entorn que va permetre entendre el tractament del nus i dels enllaços amb la autopista, no com una suma de solucions diverses, sinó des de l’òptica d’una única unitat de projecte, on la vegetació, la hidràulica, la topografia, equipaments i espais públics es governen des d’una única idea de traçat. De tots els espais lliures resultants del traçat del intercanviador, sense cap mena de dubte el més gran i interès era el cercle central. D’uns 300 metros de diàmetre, limitat en el seu costat sud per el traçat del tren, el Parc de la Trinitat es situa pràcticament a la cota natural del meandre. El projecte assumeix com a objectiu propi facilitar els accessos a l’interior del parc des del barri, per mitjà d’una plaça d’accés, des de l’entorn, mitjançant una connexió per sota les infraestructures amb el passeig de Santa Coloma i des de l’àrea metropolitana, per mitjà de la inserció en el seu interior d’una estació de Metro que al mateix temps connecta amb sistemes mecànics els diferents nivells topogràfics. Buscant de la mateixa manera; disminuir el impacte tant visual como acústic dels nous vials sobre el barri i sobre el propi parc, així com, complir un extens programa d’equipaments i serveis dotadors reclamats per els veïns. La geometria del intercanviador es converteix en el instrument de traçat del projecte a partir del qual es desenvolupen tots els àmbits del programa: aparcament, equipaments esportius, passeig, amfiteatre, estanc, camins i arbredes. Les espècies utilitzades a les plantacions són les característiques del paisatge agrari a l’entorn més immediat: barreres de xiprers a l’Empordà, deveses de pollancres i plàtans de Girona, trames d’oliveres a Tarragona o fruiters muntats sobre estructures metàl·liques de Lleida. L’ús de la vegetació com a mitjà per modificar la escala del lloc es reforça mitjançant una topografia centrada en un únic efecte formal: un turó amb forma de casc esfèric que puja des de la cota més baixa del terreny fins gairebé arribar a l’altura de les autopistes. Les alineacions vegetals que segueixen el marge del riu entren al parc i remunten el turó, accentuant la seva topografia.

La casa-fàbrica Torres-Amat, en la actualitat una amalgama de construccions diverses, està situada a Sallent, una petita població de la comarca del Bages, a la conca industrial del riu Llobregat. La nau, pròpiament dita, és una construcció rectangular feta de mamposteria de pedra de tres plantes d’altura, asseguda sobre les restes de un molí d’aigua que actua a la vegada de fonamentació i soterrani. S’estructura en 3 crugies amb dos línies de pilars de fosa, paral·lels a la façana més llarga. Aquestes línies de pilars, s’uneixen entre elles mitjançant unes jàsseres de fusta sobre les que carreguen unes voltes de ceràmica. La última planta substitueix els pilars per uns cavalls de fusta que recolzen la coberta realitzada amb ceràmica plana i teula àrab. La nau, al estar aparellada a la casa-fàbrica, no tenia escala pròpia, per tant, al segregar-se per a convertir-se en biblioteca, no tenia comunicació vertical. Per altra banda, l’accés des del carrer es produïa, degut a la forta pendent d’aquest, des de la planta més baixa. Aquests problemes d’accessibilitat i mobilitat general són el motor del inici de projecte. La importància de la relació amb el carrer que es dóna a una biblioteca de caràcter popular com la que calia instal·lar a la nau, xocava frontalment amb la obligació de utilitzar únicament les plantes primera i segona. Per aquesta raó es va modificar la entrada, situant-la a la part més alta del carrer, reduint considerablement el desnivell amb la planta primera. Això obligava a crear una planta, entre la planta baixa i la primera, en la que apart de l’accés principal, s’hi podia situar el guarda-roba i les instal·lacions de l’edifici. Aquesta “entre-planta” coincidia amb la crugia de la nau més propera a la casa-fàbrica. Per això, aquesta crugia es va remodelar per complet per ubicar-hi els accessos, l’ascensor, l’escala, així com els serveis i els despatxos, creant un àmbit d’entrada que permetia reconèixer la nau en tota la seva dimensió, apropant visualment les plantes del carrer, i fent presents des del primer moment, tant les estructures de fusta de la coberta com el funcionament general de l’edifici. Com que el programa de l’edifici, destinava la primera planta a lectura i consulta, i la segona a arxiu; la escala es va tractar en dues parts de caràcter diferenciat. Fins el primer pis, amb un sol tram ample i de inclinació molt suau, i fins el segon pis en dos trams més estrets i inclinats que es plegaven sobre si mateixos.

Parc Central En els últims deu anys Sant Cugat del Vallès ha vist incrementada la seva població a partir de tres sectors originàriament rurals. El parc que presentem ocupa un d'aquests tres sectors, l'anomenat Sant Domènec-Colomer. Es tracta d'una franja estreta i llarga que s’estén des de el centre de la població fins un dels turons propers, essent recorreguda longitudinalment per un torrent. L'ordenació urbanística centra la seva atenció en dos temes principals: la concentració de la zona verda en una franja central que protegeix al torrent i l'adaptació del traçat viari i l'edificació a la morfologia del lloc. En base a aquesta , el projecte del parc té en compte la topografia de petita vall sobre la qual s'assenta , el seu caràcter agrícola i la forta pressió social que la seva immersió urbana comporta. La vialitat principal, que és paral·lela al parc, es dissenya segons dues traces diferents: una rectilínia, que proposa un ordre geomètric clar i l'altre sinusoide, adaptant-se als traçats existents. La traça curvilínia es desglossa en una secció esglaonada que, mantenint una acera mínima permet adossar un passeig-moll a mitja alçada entre parc i carrer. Aquest passeig, que va donant accessos puntuals al parc és l'alternativa més urbana del projecte convertint-se en un mirador sobre el parc i sobre la ciutat. A l'interior es restitueix el traçat del torrent, que s'acompanya d'un camí sensiblement paral·lel a ell permetent recórrer tot el sector longitudinalment. Un sistema de camins transversals, seguint la parcel·lació agrícola , completa la connexió amb els límits perimetrals. La vegetació evoca els ecosistemes propis de la zona: alineació de fulla caduca sobre el torrent i el camí longitudinal, de fulla perenne sobre els camins transversals, petits boscos de fulla perenne en la demarcació dels camps i diversos tipus de gramínies als camps. Rambla del Celler i Sistema de Parcs El sistema de parcs de Sant Cugat és el resultat del desenvolupament d’una sèrie de plans parcials a l’entorn del Monestir, realitzats durant els últims anys a partir d’una idea comú: el projecte dels espais lliures com a gènesis de la forma de ciutat. Aquesta idea ens ha permès adaptar-nos a situacions diverses, a planejaments contradictoris ja aprovats, o a la disgregació en infinitat de formes d’execució amb promotors i pressupostos molt canviants. El projecte del sistema de parcs ja tingut com a objectiu principals el tractament global de tots els espais lliures de les diverses urbanitzacions i la preservació de la memòria del lloc. A través de la discussió dels diferents projectes d’urbanització i del establiment d’uns criteris homogenis s’ha pretès superar la individualitat de cada encàrrec per obtenir un argument que només amb vegetació i paviments es convertís, aparentment, en quelcom previ a la construcció de ciutat. La definició de les quadrícules de pollancres, que es pressuposen generadores del traçat dels carrers, i el pla de gespa que entapissa per igual tant els parcs com els parterres lineals o les places, pretenen crear una imatge unitària de tot el sector. Aquest unitat es reforça amb la voluntat d’obtenir la continuïtat per els vianants i les bicicletes al llarg de tot el sistema de parcs. El Parc de la Riera és l’últim peça d’aquest sistema de parcs, i permet la connexió física i visual amb el paratge natural de Torre Negra i amb la serra de Collserola. El Parc de la Riera es projecta a partir dels mateixos arguments aprofitant-se de les pollancredes existents i de la presència de la riera oberta. La modificació de la topografia a les vores de la riera dóna lloc a una sèrie de basses de laminació que permet reduir la velocitat de l’aigua i que possibiliten el creixement d’espècies pròpies de ribera. Una sèrie de ponts permeten comunicar ambdós costats de la riera possibilitant la contemplació d’aquest paisatge propi del nostre país.

La torre Millenium està vinculada a la creació de l’Eix Macià, que canalitza el creixement econòmic de Sabadell a partir dels anys vuitanta. Es troba en un solar proper al parc Catalunya, envoltat de teixits urbans heterogenis que combinen cases unifamiliars amb edificis d’escales ben diverses. La torre ordena l’entorn i s’eleva com un referent que, per primer cop, supera l’alçària del campanar de l’església. Si bé la normativa preveia una planta de perímetre quadrat, la torre adopta una configuració lleugerament rectangular, amb les arestes arrodonides, per tal de guanyar esveltesa en la visió frontal. El nucli de comunicacions verticals està lleugerament descentrat, de manera que a cada planta s’hi poden instal·lar fins a quatre empreses sense necessitat de passadissos. La visió des de l’interior permet un gir de 360 graus sobre la ciutat històrica, la ciutat en creixement i la ciutat futura.

El Palmeral del Parc de la Ciutadella es un petit jardí d’uns 1500 m2, format per una amplia col·lecció de palmeres i una frondosa vegetació arbustiva de caràcter tropical. En el conjunt de les instal·lacions del Zoo, el Palmeral s’utilitza des de sempre com a hàbitat per la col·lecció de guacamais. La seva recòndita ubicació i la presència sorollosa i colorista dels ocells, el converteix en un racó ple d’encant, un exòtic oasis dins del parc i un lloc únic a la ciutat. La immediata construcció d’un pavelló esportiu confrontant al palmerar, va donar peu no només a definir els seus límits, sinó també a remodelar les obsoletes gàbies existents, el que al mateix temps va permetre ampliar la col·lecció de guacamais i reordenar-ne l’exhibició al públic. Davant a opcions zoològiques més naturalistes en les que el habitat de l’ocell en captivitat s’intenta assimilar al del seu medi natural en llibertat, la nostra proposta va buscar recrear un jardí, ple de gàbies d’ocells exòtics, a la manera dels que feien construir a les seves els colons procedents d’ultramar, els Indians, a mitjans del segle XIX, com el Parc Samà a Tarragona o la Torre Castanys a Olot, ambdós projectats per Josep Fontseré, autor precisament del Parc de la Ciutadella. El disseny de la gàbia es va realitzar amb estreta col·laboració amb els tècnics del Zoo. La superfície total de cada unitat és de 21.5m2 dels quals 14.40m2 queden a la vista del públic i la resta que queda ocult, 5.20m2 es destinen a “dormitori” i 4.90 a passadís de manteniment. La estructura principal de la gàbia està formada per una malla de tubs cilíndrics que van tancant-se sobre sí mateixos fins a formar una “gabieta” metàl·lica. La necessitat d’obtenir diferents graus de transparència ha determinat les diverses qualitats del tancament exterior de la gàbia. La zona en la que l’ocell pot ser visible, queda tancada per mitjà d’una malla electro-soldada excepte en la seva part frontal en la que se incorpora un gran vidre que permet detallar la visió dels guacamais. El dormitori i el passadís de manteniment es tanquen amb lames de fusta tenyides amb colors diversos. La gàbia disposa de dos accessos, un directe a la zona d’exhibició i un altre al passadís de manteniment que rodeja el dormitori, el que permet als cuidadors realitzar la seva feina de manteniment sense ser vistos per el públic i sense tenir que accedir a l’interior de la gàbia. El projecte ha concentrat els seus esforços en el disseny d’una gàbia suficientment complexa per tal que per mitjà de la seva repetició, s’aconsegueixi ordenar el jardí a través del recorregut del públic. El criteri principal ha estat procurar que les gàbies, disposades de manera aparentment aleatòria, ofereixin perspectives diferents des del recorregut del públic de manera que el conjunto se percebi como un sistema pintoresc sense regles i contínuament sorprenent. La seva immersió en el Palmerar es realitza de manera cívica, buscant fomentar el seu exotisme i respectant al mateix temps el seu caràcter recòndit.

El poliesportiu de la Ciutadella té aproximadament 4.500m2 que reuneixen a les seves instal•lacions una pista de basquet coberta reglamentaria, una pista poliesportiva exterior, una piscina coberta, una piscina a l’aire lliure, un gimnàs i els vestuaris i serveis corresponents. El projecte assimila l’escala del poliesportiu a la dels altres edificis del Parc, procurant reordenar el programa per ocupar el mínim de sòl possible i al mateix temps no elevar-se per sobre dels altres edificis. L’edifici, al igual que succeeix amb la resta dels del passeig Picasso, actua com a tanca del Parc, donant les bases de la futura tanca del Passeig de Circumval•lació. Per això la planta baixa es tanca amb vidre, buscant el màxim de transparència entre carrer i parc. La resta de plantes alternen tancaments vidriats amb massissos, segons l’ús interior, i es cobreix amb lamel•les de fusta per protegir del sol, i mimetitzar-se amb l’arbrat buscant un lloc propi prop de l’umbracle.

La Vall d’en Joan està situada al Parc Natural del Garraf, dins dels termes municipals de Begues i Gavà a la comarca del Baix Llobregat. En el seu origen, el paratge era un de les múltiples valls angostes i sinuoses que formaven el massís del Garraf. L'inici del seu ús i explotació com a abocador data de l’any 1974 i des de llavors dóna cabuda a la major part dels residus urbans de Barcelona i els municipis de la seva àrea metropolitana. En el moment en què es va iniciar la seva clausura, ocupava una extensió aproximada de 85 Has i havia estat cobert fins a dos terços de la seva altura original. La situació del dipòsit abans de la restauració es corresponia a una gran explanada de fortes pendents on s’havia col·locat una capa de 20 centímetres de terra que cobria els residus, però que no implicava el seu segellat definitiu. A més a més, les parts més altes de la vall encara estaven sent explotades. La imatge de la vall ocupada per el dipòsit, contrastava amb la riquesa orogràfica i vegetal dels paisatges del parc natural que l’envoltaven. Actualment ocupa una extensió de 60 hectàrees de las quals se n’han restaurat 20 hectàrees a partir del “Projecte Executiu de Clausura i Restauració del Dipòsit Controlat de la Vall d’en Joan, en la zona 1-2 i l’accés directe a aquest àmbit”. El projecte de restauració es determina com una proposta global d’actuació, definint criteris topogràfics de configuració de terrasses i talussos, xarxa de drenatge de recollida d’aigües internes independent de les externes, xarxa d’extracció de Biogas, recorreguts i revegetació per a aplicar per fases. La globalitat del projecte de restauració té com a objectiu la reintegració del Dipòsit Controlat a l’àmbit del Parc Natural del Garraf, que es porta a terme utilitzant els recursos dels mosaics agroforestals propers i potenciant el desenvolupament dels ecosistemes primaris que s’hi estableixen, els quals al llarg del temps evolucionaran fins situacions adaptades al medi de l’entorn. El procés d’implantació de la vegetació es realitza a partir d’espècies autòctones, resistents, de poques necessitats hídriques i adaptades al medi natural. La plantació s’organitza en estructures vegetals de tipus esbarzers, matolls o màquia mediterrània, especies arbustives i arbres i cultius d’espècies lleguminoses autòctones. La restauració del Dipòsit pretén potenciar el caràcter de l’espai lliure que aquest àmbit pot recuperar a causa de la proximitat a diverses poblacions metropolitanes, la facilitat d’accés i la possibilitat d’aparcament la converteixen en un espai accessible i una nova porta al Parc Natural del Garraf en connexió amb el sender GR de llarg recorregut.

El Centre de Tractament de Residus (CTR) se situa en un vessant del massís muntanyenc de Coll Cardús, en el municipi de Vacarisses, a la comarca del Vallès Occidental. Aquest emplaçament estava actualment ocupat per les instal·lacions d'un dipòsit controlat de residus al límit d'esgotar la seva capacitat. Aquest fet va provocar que l'entitat gestora del dipòsit controlat considerés necessari regular el tancament del mateix i estudiar els possibles usos futurs de la zona. L'elecció de l'emplaçament del CTR es va realitzar tenint en compte criteris d'idoneïtat logística i econòmica, així com de minimització de la incidència ambiental que comporta la instal·lació i explotació de les activitats relacionades amb la gestió de residus. L'activitat de l'abocador preexistent no havia estat respectuosa amb el seu entorn més immediat, havia provocat alteracions de l’entorn natural i modificacions de la topografia existent. Per aquesta raó es decideix implantar les instal·lacions a les zones on l'activitat de l'abocador ja havia espatllat l'entorn natural. Malgrat la magnitud de les instal·lacions del Centre, el projecte pretén aconseguir una màxima integració paisatgística amb l'entorn. Per a això es busca una adaptació topogràfica màxima, on l'impacte de les cobertes i façanes es minimitzi mitjançant la revegetació paisatgística posterior. El projecte planteja la construcció d'una gran coberta sota la qual es situïn les dues grans zones de tractament. Aquestes, separades pel vial d'accés, tenen altures diferents i estan assentades sobre cotes diferents, per això la coberta modifica la seva geometria en funció dels programes i les dimensions de cada recinte. La varietat de requisits que la coberta ha d'albergar, ventilacions forçades, claraboies, etc. s’homogeneïtza mitjançant una estructura gràfica que permet així mateix convertir-la en una coberta paisatge. Els diferents cercles contenen terres, graves i entapissants pròpies de la regió que amb el temps hauran d'equilibrar l'impacte de les instal·lacions sense caure en el camuflatge o la imitació.

La proposta per al nou tanatori de sant Joan Despí millora els serveis del cementiri existent amb un nou tanatori que complementa la oferta de serveis actual, dignificant l’accés del cementiri existent. El nou tanatori s’integra paisatgísticament, respectant el caràcter de parc que el lloc ha de tenir, donada la seva situació urbana, preservant i reforestant el talussos vegetals existents al voltant de l’àmbit d’implantació i incorporant part de la volumetria del edifici a la topografia existent. la planta de l’edifici, de 700 m2, disposa una organització que ordena l’edifici en dos àmbits clarament diferenciats, per una banda l’àmbit públic format per el conjunt d’estances pensades per servir als usuaris de la instal•lació i per l’altra banda l’àmbit privat configurat per les peces de servei necessàries per a la preparació dels difunts i el moviment dels fèretres entre aquestes. Un sistema de patis completa la organització de la planta,ordenant-la i il·luminant-la.

Can Bisa és una casa colonial de gran valor patrimonial ubicada al centre històric de Vilassar de Mar. Al seu voltant, l’ajuntament va decidir crear un pol d’atracció social; conformant un nou espai públic als seus jardins i construint un nou bloc d’habitatges plurifamiliar amb un auditori, a la parcel•la annexa de Can Bisa que anteriorment ocupava la fàbrica de Can Bosch. Aquest conglomerat d’usos i edificis es relacionen avui amb naturalitat, gràcies al tractament unitari que vam donar al conjunt. Elements atemporals com les gelosies ceràmiques, el formigó pintat, els arrebossats amb diferents textures i la coberta de teula, ens han servit relacionar-nos còmodament amb l’entorn i transmetre un caràcter singular al nou conjunt d’equipaments.

L’equipament s’allunya dels llindars de la parcel·la i així resol la premissa d’evitar que aules i dependències tinguin una relació visual directa al carrer. Es procura una relació directa a l’espai lliure interior, o bé amb la nova alineació d’arbres que separa el centre del carrer. Aquesta nova alineació de l’edifici també dota la ciutat d’un espai públic porxat per a l’accés al centre. Es planteja un edifici compacte que minimitza la repercussió econòmica i amb una organització senzilla que permet estandaritzar els seus elements constructius i estructurals. En relació a les façanes, s’ha optat per predominar el massís enfront del buit, donant molta importància al control lumínic. Els materials bàsics per a les façanes son el prefabricat de formigó i les lamel·les i fusteries d’alumini. El mateix mòdul de finestra es repetirà tant a la façana sud com a la nord, incorporant unes lamel·les orientables i practicables industrialitzades per atenuar l’acció del sol a les aules.

Reurbanització de l'Avinguda Prat de la Riba i la plaça d'Enric Morera Badalona. La voluntat de la proposta és regenerar un dels principals eixos vertebradors del barri de Morera. S’adequa l’avinguda per tal de que esdevingui una via de trànsit lent, amb voreres més amples i amb presència d’arbrat. Es renova la xarxa d’enllumenat mitjançant projectors de leds i se soterren els contenidors. La proposta també incorpora la plaça d’Enric Morera així com un petit espai públic a la trobada amb l’Av. President Companys. L’ordenació és totalment oberta i integrada amb l’avinguda per tal de configurar un nou eix cívic plenament accessible i equipat. Totes dues places aprofiten el fort desnivell de l’avinguda per generar grades d’estada i sengles places amb zones de jocs infantils. Aquest plantejament permet alhora integrar a la proposta els conjunts de plataners i moreres existents a totes dues places.

L'objectiu de la proposta és la identificació dels principals condicionants per a la recuperació mediambiental del riu Llobregat, així com la definició de les actuacions necessàries per millorar-ne la seva accessibilitat des dels diferents municipis que l’envolten i potenciar-ne l'ús social per tal de dur a terme activitats d'oci i lleure. Es tracta de donar al riu una idea de conjunt, que li confereixi un criteri de tractament paisatgístic unitari, que serveixi alhora per facilitar-ne el seu futur manteniment, i alhora entendre’l com una unitat. El desenvolupament de la proposta radica en entendre el riu des de dos punts de vista que es complementen: - El riu com a un ens viu i canviant, ple de vida i Espai Natural amb la seva pròpia dinàmica i funcionament. - El riu com un Espai Verd i de lleure periurbà, que sigui un lloc de gaudiment per als ciutadans, tot respectant el medi on es troba. La proposta paisatgística entén el riu com a Espai verd connectat a la ciutat i el seu entorn.

L'exposició mostra el treball d’un grup d’arquitectes catalans i balears -aquells que anomenem 'nous realistes'- que arrel de la crisi del 2008 i conscients de que s’iniciava un canvi de cicle tant en la societat com en la professió, redefiniren uns nous paràmetres en l’exercici de l’arquitectura. És una nova generació d'arquitectes que posa en qüestió els paràmetres expansionistes amb els quals es treballava fins aleshores, i que s'enforteix a mesura que l’emergència climàtica es fa més palesa