L’edifici consisteix bàsicament en un prisma elemental blanc dipositat suaument sobre el terreny i obert a l’exterior a través d’un porxo que abasta tota l’amplària de la façana. La topografia del terreny és lleugerament inclinada, de manera que l’edifici, en mantenir la cota horitzontal, no arriba a tocar a terra. Aquesta disposició resumeix el simbolisme que acompanya el projecte: la posició que levita del prisma i la gran obertura del porxo fan referència a una concepció de la mort com a viatge, com a punt de partida, una concepció que s’allunya de l’expressió “aquí descansen” i s’estima més adoptar l’expressió “des d’aquí han marxat”. El programa s’organitza a partir d’un pati d’aigua que separa i distribueix els tres paquets principals: les sales de vigília, l’oratori i la cafeteria. El pas d’una estança a l’altra sempre té lloc a través del pati, que actua com una cambra de descompressió. La concepció de cada espai interior combina la llum artificial, la llum natural i la visió del cel, graduant la claror o la foscor de cada peça en funció del seu ús.

En una parcel·la llarga i estreta amb accés des de dos carrers, la casa és concebuda com un objecte, una capsa dipositada sobre la gespa, molt tancada en els seus laterals llargs a causa de la proximitat dels veïns, i completament oberta en els costats curts, on el jardí té més profunditat. L’interior s’organitza per mitjà d’un pati que separa les peces d’ús no continuat de la resta de la casa, concebuda com un únic espai que flueix al voltant de dos mobles de fusta clara. Unes vistes excepcionals suggereixen que la casa s’elevi en un punt que queda explícit a la façana, configurant una secció diagonal de la sala d’estar.

Un senzill esquema de tres barres amb les oficines judicials separades per patis queda desdibuixat per una pell uniforme de lamel·les verticals de formigó blanc que abraça l'edifici com un llençol. Les lamel·les, amb diferents inclinacions i distàncies, generen una imatge que permet presidir la nova plaça amb un edifici pesat, sobri i opac a la distància, i transparent des de l'interior. La disposició de les lamel·les suggereix la dels llibres en una biblioteca.

L’escola es divideix en dues parts: l’aulari i un cos més baix destinat a menjador i gimnàs. L’aulari és format per una barra situada entre mitgeres i alineada amb el carrer Roger de Flor. Aquest cos es tanca al carrer i s’obre a l’interior a través d’uns patis que permeten controlar la llum natural i construeixen una sèrie de volums buits de tres plantes d’alçària, d’ús per al lleure dels nens. Una escala lineal comunica aquestes tres plantes i construeix l’espai interior, unint les tres plantes en un únic volum que rep la llum filtrada a través d’unes obertures ritmades verticals. La façana emfasitza així l’opacitat d’aquest cos, mentre que a la planta baixa es produeix un desplaçament que dilata la vorera i dóna lloc a un accés independent a l’escola infantil. L’accés principal té lloc des del pati principal, a través d’un porxo que uneix l’aulari amb el cos de serveis i que, al mateix temps, compartimenta el pati de manera natural entre l’àrea destinada a l’escola infantil i l’àrea destinada a l’escola primària.

El programa es desenvolupa en planta baixa, excepte algunes peces privades que es col·loquen en planta primera. Una sèrie de patis organitzen els paquets de consultes i garanteixen la llum natural. La proposta pretén dur al límit l'arquitectura prefabricada i industrialitzada i es planteja com un exercici d'estil sobre aquest tema. Tota l'estructura, tancaments de façana, tancaments interiors, fals sostre, etc. s'entén com un acoblament de productes de catàleg que es basen en una modulació estricta. Això podria permetre en un futur una sistematització en la construcció d'altres equipaments de la mateixa tipologia amb retallades en temps d'execució i en costos. La imatge, rotunda, és la d'un prisma brillant molt opac a l'exterior per garantir la màxima privacitat, en contrast amb un interior inundat de llum natural provinent dels patis . La col·locació de les finestres a la part més alta per a les consultes i en la part més baixa per a les sales d'espera permet evitar vistes creuades.

L’antic barri del Poble Nou, el motor productiu de la ciutat de Barcelona, estava majoritàriament construït per recintes industrials sense cap interès arquitectònic. Les poques excepcions que el catàleg de patrimoni va decidir conservar poden crear una imatge equivocada del que va ser aquest lloc. La realitat és que la majoria de construccions eren molt precàries, sense cap altre interès que el merament productiu i construïdes mitjançant un procés continu d’adicions de cossos amb tècniques de construcció molt heterogènies. Can Framis pot ser una mostra d’aquest tipus de construccions i no vol maquillar la textura de la seva pell vella i deteriorada que actua com a contrast amb l’alta tecnologia exhibida al seu voltant. La intervenció contemporània consisteix en cauteritzar la ferida consolidant els testers i construir un nou edifici que connecta les dues naus existents i que havia de coincidir ell mateix amb el traçat d’una altra antiga nau. D’aquesta manera els tres edificis configuren un pati que es converteix en vestíbul del futur museu i espai per activitats polivalents. Totes aquestes intervencions es materialitzen en un formigó bast que es fon amb els paviments. Una capa de pintura gris protegeix els murs existents i en transparenta els seus detalls (totxo, pedra, arcs, cicatrius d’antigues finestres, etc...), formant un collage contemporani de textures, forats i tapiats que és un reflex dels diferents estrats i intervencions que ha patit l’edifici al llarg del temps. Al interior es pren l’ascensor des de l’entrada i la visita s’inicia a la cota més alta, per aconseguir un passeig continu, de baixada i sense interrupcions del recorregut expositiu. L’alta densitat requerida d’exposició deixa per a les escales les úniques puntuacions formals d’aquest recorregut. El jardí remarca la cota insòlita on s’emplaça el museu, un metre i mig per sota del nivell de la trama Cerdà, producte de la seva implantació anterior i s’eleva en els seus límits per amagar el trànsit rodat. La heura que entapissarà tot el paviment i els àlbers oferiran una imatge melancòlica i decadent que potenciarà el contrast amb la olor de nou del voltant.

Reforma d’un entresòl a Barcelona. L’alçada dels edificis i les fulles dels arbres deixen passar una llum massa pàl·lida i freda, molt similar a la dels països nòrdics. En aquests països, l’ús de la fusta i les espelmes busquen construir un espai domèstic més càlid. Fusta a terra i al sostre. Com un gelat de tall. Utilitzar la calidesa natural de la fusta clara per modificar la percepció de la llum per rebot, de la mateixa manera que les pantalles d’un llum fan que la llum d’una bombeta sigui molt més càlida i agradable. Villa Mairea d’Alvar Aalto ens va mostrar el camí. Quedar un pas enrere. La convicció que aquest tipus d’intervencions han de cedir protagonisme als seus habitants, al mobiliari i a les seves possessions, que aniran creixent amb el pas del temps, ens aconsella treballar amb el mínim de recursos possibles. És per això que el projecte es construeix amb només dos materials: la fusta d’auró i el color blanc. En alguns punts, les portes o l’aplacat de fusta de les parets enllacen amb el paviment i el revestiment de fusta del sostre, embolicant així l’interior amb un gest que pretén ser una abraçada afectuosa i protectora.

L'enderroc d'una antiga fàbrica entre dos carrers dóna lloc a un nou espai urbà prop del mar: la plaça Ovidi Montllor. El nou equipament conformarà la plaça juntament amb un nou edifici municipal enfrontat. La façana de l'edifici dóna a la nova plaça i, en separar-se de les construccions confrontants, genera un pati que serveix d'accés a l'edifici, separat de la plaça per un porxo caracteritzat pel pilar escultòric que suporta el volum. La peça, construïda amb gelosia ceràmica (que fa referència a l'antiga fàbrica) per materialitzar l'impacte del sol, dóna privacitat a l'ús i construeix un volum abstracte que es recolza en un sòcol de terratzo negre i en el pilar singular.

Un edifici que explora els límits de la industrialització a través de la senzillesa i l’economia, utilitzant una estructura de formigó prefabricat i resolent l’envoltant mitjançant sistemes d’acoblament. La volumetria redueix al màxim la seva empremta en el terreny mitjançant una planta compacta, per reduir costos en fonamentació i envoltant. El gimnàs queda integrat en el volum ocupant la primera planta però mantenint l’accés directe des de les pistes exteriors.Basant-nos en aquestes premisses, el conjunt es resol d’una forma senzilla. La façana amb plaques lleugeres, com els envans interior, revestides amb aïllant tèrmic i estuc. La coberta amb un sandvitx metàl.lic a dues aigües. Les finestres, ajustant la seva grandària i repetició. El protagonista del projecte és l’espai interior central, un espai polivalent de gran alçada que es converteix en el cor i ànima de l’escola. Un àgora per al treball, les exposicions,la festa i la representació.

Alta Diagonal és un dels centres de negocis més importants de Barcelona. Amb vuit plantes d’oficines, 22.000 m2 i una comunitat d’usuaris de quasi 200 persones, aquest edifici s’aixeca al centre neuràlgic empresarial per donar cabuda a les companyies més influents del panorama nacional i internacional i situa Barcelona entre les millors ciutats del món per fer negocis. Alta Diagonal és el referent de les empreses més prestigioses de la ciutat. La rehabilitació de l’edifici posa de manifest el seu compromís amb la bona arquitectura i el disseny, amb la sostenibilitat i amb la innovació i la tecnologia. Alta Diagonal proposa un nou concepte d’espai de treball en el qual els espais exteriors juguen un paper decisiu i permeten a l’edifici dialogar amb la ciutat. Els arquitectes van idear el vestíbul com un espai exterior, de manera que la Diagonal entrés i travessés l’edifici fins el jardí posterior. Aquests dos espais, que conviden a gaudir de l’edifici, són una de les principals aportacions a la ciutat de Barcelona i construeixen un entorn de pau i silenci enmig de l’agitació de la ciutat. La rehabilitació dirigida per BAAS arquitectura pretén connectar l’edifici amb la ciutat, dotar-lo de major lluminositat i millorar el seu comportament energètic. Algunes de les intervencions han consistit en la construcció d’un gran pali d’entrada davant de l’edifici per dotar-lo de més visibilitat i d’una nova personalitat, en l’ordenació del jardí posterior ampliant-lo amb la incorporació de l’antiga zona d’aparcament i en la potenciació dels accessos amb la creació de dues marquesines en voladís que identifiquen més fàcilment les entrades.

Transformar unes antigues cavallerisses de l'exèrcit en una escola bressol. L'element més insòlit i característic de l'edifici existent són uns murs paral.lels transversals cada dos metres que funcionen com a diafragmes. El projecte proposa tallar els murs a 2.20m i mantenir-los com una successió de pantalles blanques que difuminen la llum natural dels lluernaris. Sota aquesta estructura repetitiva i ordenada es situen les aules, mentre que l'espai col.lectiu es concentra en un espai de gran potència formal que construeix una creu que es completa amb un nou cos d'accés que sobresurt del perímetre edificat de l'edifici i organitza el pati. El nou es barrejarà amb el vell, deixant que el mateix edifici expliqui la seva vida anterior mostrant les marques del temps, sobreposant les noves actuacions com una capa més que es fusionarà amb les anteriors.

El recorregut d'aquest projecte ha estat complex i estrany, reflex fidel dels temps convulsos en què s'ha desenvolupat. El projecte original, resultat d'un concurs convocat per l'Ajuntament de Barcelona, va ser redactat el 2019, però la crisi econòmica va obligar a deixar-lo aparcat en un calaix. Mentre no era possible fer la rehabilitació, es va decidir fer petites inversions puntuals per reparar la coberta i tancar les finestres amb uns plàstics provisionals per frenar el deteriorament d'una fàbrica que per la seva curiosa morfologia de nau central i dues naus laterals i per la seva posició estratègica a l'anomenat eix Pere IV, mereixia ser conservada. El projecte s'ha anat adaptant amb actitud realista i positiva a la realitat econòmica que li ha tocat viure, i a anar encadenant aquestes petites intervencions provisionals que van construint a poc a poc el projecte definitiu. Un projecte que ja no és l'original, pensat de cop, però que en la seva pròpia precarietat i desordre construeix una certa manera de repensar aquest tipus d'actuacions, molt contemporània. A mig camí, un cop consolidada l'arquitectura original i convenientment protegida, es decideix obrir-la al públic amb una exposició temporal, que lluny de plantejar-se efímera, s'esforça a anar construint a poc a poc l'equipament. Del projecte original encara es conserven algunes idees fonamentals. La nau, que formava part d'una antiga fàbrica construïda el 1920, contenia unes textures interiors de maó fascinants, probablement més interessants que algunes de les seves façanes exteriors que, per haver tingut adossats històricament altres volums, no tenien interès. Des del principi el projecte plantejava no sols recuperar, sinó ressaltar aquestes textures del passat, i per fer-ho tractava de centrifugar tot allò que les pogués fer malbé. Una galeria enterrada registrable en forma d'anell permet totes les instal·lacions que cal ara i en el futur, i qualsevol element que sigui necessari per al bon funcionament del museu s'adossa per l'exterior de la nau: l'ascensor que en la seva verticalitat recorda la xemeneia que mai no va tenir la fàbrica, escales lineals d'evacuació, banys provisionals i fins i tot un gran porxo que en un gest de braços oberts s’obre al parc sense modificar l’arquitectura original. Es conserva també una certa idea de materialitat ja plantejada en fase de concurs, que intenta resoldre totes les peces amb un sol material, la planxa de ferro galvanitzat, en un esforç per relacionar el ferro, protagonista de l'època en què es va construir l'edifici, amb l'actualitat, donant al material una aparença nova, en certa manera sorprenent. Actualment s'està treballant en una fase més, que no serà la darrera, que construeix una escala per accedir a l'altell, un ascensor i el porxo. Cadascuna d'aquestes peces es resol des de la pertinença a un conjunt, però atenent a una certa independència de disseny que va acumulant objectes en la intervenció. Un cop consolidada i protegida convenientment l'antiga nau, mentre no es reprenien les obres per construir la nova seu del MUHBA, es va decidir obrir el recinte per mostrar-ho al públic. Per fer-ho es van construir uns banys provisionals i es va preparar una exposició que havia de ser una mostra del que es veurà en el futur. El projecte resol amb un sol gest la intervenció i proposa una gran làmpada penjada al bell mig de l'espai, dibuixant un anell de llum que separa el perímetre exterior, dedicat a allotjar una exposició sobre la ciutat de Barcelona, de l'espai interior destinat a acollir esdeveniments i presentacions. El gran llum és un element de grans dimensions a l'escala de l'edifici que posa en valor la riquesa de les textures interiors i la secció de planta basilical del recinte.

En un emplaçament al límit de la ciutat en un entorn encara poc definit, es proposa un únic volum clar i pur, amb un pati interior protegit del vent com a protagonista de l'intercanvi cultural i de relacions entre els alumnes. El projecte aprofita el salt topogràfic existent en el solar minimitzant el moviment de terres i repenja el volum a la plataforma superior volant respecte la pista esportiva per crear un porxo i unes grades. Tot el programa docent es resol en una sola planta amb accés directe des del carrer principal i les aules de Primària i Infantil ocupen els costats nord i sud del pati. En la planta inferior, en contacte directe amb les pistes, es disposa el gimnàs i els vestidors. L'edifici es construeix a partir d'una estructura regular i un mòdul constant que organitza tota l'escola. Els materials escollits i els colors volen connectar amb la manera tradicional amb la que sempre s'ha construït al lloc.

La intervenció vol millorar no tan sols el mercat sinó la seva inserció en l’entorn més proper, proposant nous accessos rodats que no entrin en conflicte amb els vianants, un nou ascensor que permeti l’accessibilitat des del barri del Carmel i la transformació del carrer Trueba en un passeig pacificat. La zona de descàrrega existent a la part del darrer es trasllada a un nivell inferior i l’espai que ocupa permet una ampliació de la superfície del mercat. La operació es complementa amb un gran hort urbà a la coberta vinculat a un petit restaurant. Una nova pell envoltarà tot el conjunt i li donarà una nova imatge.

Situat al número 180 del carrer Pallars, al barri del Poblenou de Barcelona, aquest projecte busca donar continuïtat a la mansana i dialogar amb les preexistències. Obra del despatx català BAAS, liderat per Jordi Badia, l’edifici d’oficines presenta una morfologia de l’arquitectura tradicional, combinant amb un llenguatge contemporani materials, colors i textures que connecten amb el seu context històric industrial. Es manté la característica cantonada en xamfrà de l'Eixample, que al Poblenou està desapareixent a poc a poc.

El projecte neix de la voluntat de qualificar l'espai interior i integrar-se amb naturalitat a l'escala de l'entorn. Tot el programa està situat a peu de carrer, en un esquema de dues fileres de consultes que emmarquen una sala més alta que rep la llum del nord a través d'una finestra alta. Un cos clàssic de tres naus, a tall de capella, on la mirada es dirigeix al cel. Des de l'exterior, l'edifici dona molt poques pistes sobre el seu espai interior i es blinda amb la seva opacitat a la calçada, responent a les necessitats de privadesa de l'equipament. El recorregut és gradual, convidant a la calma. Un porxo rep el visitant en un gest de benvinguda, perllongant la guia de carrers, on un llarg banc permet al visitant descansar i respirar aire fresc a l'ombra. Al final del recorregut, un mur inclinat t'introdueix a la nau, acompanyant-te amablement, per descobrir amb certa sorpresa la riquesa i la llum de l'interior. Els materials utilitzats són els tradicionals del lloc: maó ceràmic per a les parets i el fons, formigó en el seu estat més auster i fusta de passador envernissada. Tot construït per artesans locals amb la clara intenció de perdurar en el temps. A l'interior, el material i el gruix dels murs afavoreixen una inèrcia tèrmica que, com sempre ha passat a l'arquitectura tradicional, afavoreix un clima més temperat. L'edifici es protegeix del sol i es ventila de manera natural obrint les altes finestres al nord, refrescant i renovant tot l'aire de l'interior.