El recorregut d'aquest projecte ha estat complex i estrany, reflex fidel dels temps convulsos en què s'ha desenvolupat. El projecte original, resultat d'un concurs convocat per l'Ajuntament de Barcelona, va ser redactat el 2019, però la crisi econòmica va obligar a deixar-lo aparcat en un calaix. Mentre no era possible fer la rehabilitació, es va decidir fer petites inversions puntuals per reparar la coberta i tancar les finestres amb uns plàstics provisionals per frenar el deteriorament d'una fàbrica que per la seva curiosa morfologia de nau central i dues naus laterals i per la seva posició estratègica a l'anomenat eix Pere IV, mereixia ser conservada. El projecte s'ha anat adaptant amb actitud realista i positiva a la realitat econòmica que li ha tocat viure, i a anar encadenant aquestes petites intervencions provisionals que van construint a poc a poc el projecte definitiu. Un projecte que ja no és l'original, pensat de cop, però que en la seva pròpia precarietat i desordre construeix una certa manera de repensar aquest tipus d'actuacions, molt contemporània. A mig camí, un cop consolidada l'arquitectura original i convenientment protegida, es decideix obrir-la al públic amb una exposició temporal, que lluny de plantejar-se efímera, s'esforça a anar construint a poc a poc l'equipament. Del projecte original encara es conserven algunes idees fonamentals. La nau, que formava part d'una antiga fàbrica construïda el 1920, contenia unes textures interiors de maó fascinants, probablement més interessants que algunes de les seves façanes exteriors que, per haver tingut adossats històricament altres volums, no tenien interès. Des del principi el projecte plantejava no sols recuperar, sinó ressaltar aquestes textures del passat, i per fer-ho tractava de centrifugar tot allò que les pogués fer malbé. Una galeria enterrada registrable en forma d'anell permet totes les instal·lacions que cal ara i en el futur, i qualsevol element que sigui necessari per al bon funcionament del museu s'adossa per l'exterior de la nau: l'ascensor que en la seva verticalitat recorda la xemeneia que mai no va tenir la fàbrica, escales lineals d'evacuació, banys provisionals i fins i tot un gran porxo que en un gest de braços oberts s’obre al parc sense modificar l’arquitectura original. Es conserva també una certa idea de materialitat ja plantejada en fase de concurs, que intenta resoldre totes les peces amb un sol material, la planxa de ferro galvanitzat, en un esforç per relacionar el ferro, protagonista de l'època en què es va construir l'edifici, amb l'actualitat, donant al material una aparença nova, en certa manera sorprenent. Actualment s'està treballant en una fase més, que no serà la darrera, que construeix una escala per accedir a l'altell, un ascensor i el porxo. Cadascuna d'aquestes peces es resol des de la pertinença a un conjunt, però atenent a una certa independència de disseny que va acumulant objectes en la intervenció. Un cop consolidada i protegida convenientment l'antiga nau, mentre no es reprenien les obres per construir la nova seu del MUHBA, es va decidir obrir el recinte per mostrar-ho al públic. Per fer-ho es van construir uns banys provisionals i es va preparar una exposició que havia de ser una mostra del que es veurà en el futur. El projecte resol amb un sol gest la intervenció i proposa una gran làmpada penjada al bell mig de l'espai, dibuixant un anell de llum que separa el perímetre exterior, dedicat a allotjar una exposició sobre la ciutat de Barcelona, de l'espai interior destinat a acollir esdeveniments i presentacions. El gran llum és un element de grans dimensions a l'escala de l'edifici que posa en valor la riquesa de les textures interiors i la secció de planta basilical del recinte.