Edifici que neix del primer i més delicat renaixement toscà. L'edifici el formen una sèrie d'arcades de terracota, on la combinació en porxos, finestres (algunes cegues), dóna una unitat exemplar a l'obra. Aquest edifici va ésser realitzat sota el mecenatge de Jaume Espona i Brunet. A l'interior, un domini de l'espai molt reeixit, junt amb l'enginy de solucions, donen l'obra més acurada de Duran i Reinals a Sant Joan junt amb l'exemplar restauració del monestir. Són destacables, tot i la seva degradació, les pintures de la façana.

L’edifici afronta una racionalització de les cases tradicionals de l’Eixample pel que fa a l’excessiu espai ocupat pels passadissos. En un solar de 22 x 28 metres amb façana a dos carrers, es disposen quatre habitatges per planta formant un doble eix de simetria. Les comunicacions verticals es col·loquen al centre, de manera que des del replà s’arriba directament al cor de cada habitatge. Aquests s’organitzen en tres crugies, suportades per murs de càrrega, que permeten situar la sala d’estar i el menjador a la façana, i els dormitoris a tocar de la mitgera. La llum es rep per dos patis interiors de dimensions mínimes.

Aquest edifici d´habitatges en un xamfrà de l´Eixample de Barcelona presenta un alçat que alterna franges de buits i plens amb gran simplicitat compositiva. Les tres façanes que conformen el xamfrà estan unificades per balcons correguts, amb els ampits estucats de color beix i rematats amb un passamans de tub d'acer. El pla de façana és de color granat per augmentar el contrast i reforçar la profunditat del balcó. És interessant la manera com s'avancen les finestres dels menjadors i queden integrades als balcons, aconseguint un contrapunt vertical gairebé imperceptible. La composició del volum mostra referències clares a l'edifici d'oficines de formigó de Mies van der Rohe, però adaptat a un d'habitatges. La distribució de la planta és completament funcional. Compta amb tres habitatges per replà, dos dels quals donen al xamfrà, mentre que la tercera presenta façana a un passatge lateral existent. Aquest passatge permet que la majoria de les habitacions de l'edifici puguin ventilar-se a l'exterior. Les zones humides estan agrupades formant nuclis de servei que ventilen a patis interiors: mereix especial atenció el nucli central, compartit pels dos habitatges simètrics del xamfrà. A causa de la formació noucentista, Duran i Reynals canviava d'estil amb gran facilitat. Podia fer un edifici neoclàssic i un altre de racionalista simultàniament, en funció de l'encàrrec. En aquest cas, va optar per l'estil racionalista davant de la insistència del marit de la clienta.

Ubicat al districte de Les Corts, el conjunt monacal de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes ocupa íntegrament l'illa de cases delimitada per la Carretera d'Esplugues i els carrers dels Moneders, de Miret i Sans, de l'Ardena i de l'Abadessa Olzet. L'accés principal al conjunt es produeix des de la Carretera d'Esplugues. El conjunt va ser projectat per l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, que dissenyà una àmplia zona de jardins que complementen un grup d'edificis d'estil neorenaixentista florentí, amb una forta influència de l'arquitectura de Filippo Brunelleschi. El conjunt està integrat per una església en forma de creu llatina flanquejada per dos claustres i amb un campanar adossat al presbiteri. Adossats a l'església pel costat septentrional s'hi troben els edificis annexos del monestir, que avui són un col·legi major. El conjunt queda tancat per un mur de paredat comú i s'hi accedeix a través d'una reixa de ferro forjat flanquejada per dos pilons coronats amb les escultures de dos gossos. El jardí, poblat de pins, xiprers, i palmeres, acull una gran escalinata de pedra amb parterre central que mena vers el cim del turó, rematat per la façana monumental del monestir. Els murs exteriors es mostren íntegrament revestits amb un aplacat de marbre blanc, gris i rosat, seguint la tradició florentina. La façana principal orientada al jardí està dividida en tres cossos: el central, que conté el pòrtic de l'església; i els dos laterals, que contenen els dos claustres annexos. Aquests cossos laterals presenten una façana inspirada en l'Ospedale degli Innocenti, construït a Florència per Brunelleschi. Com aquella façana, la present s'articula a partir de diàfanes galeries de columnes toscanes que sostenen arcs de mig punt ornats amb medallons als carcanyols. Aquestes façanes queden rematades per una cornisa que recull la teulada a doble vessant que cobreix les galeries dels claustres. El cos central de la façana, corresponent a l'atri, es dissenyà seguint els models que Leon Battista Alberti havia proposat per a l'església de Sant Andreu de Màntua, és a dir, com un arc de triomf coronat per un frontó triangular. Així, dues parelles de semi columnes corínties i, amunt, dues parelles de pilastres del mateix ordre, emmarquen un gran arc de mig punt motllurat i sostingut per dues parelles més de pilastres corínties amb els fusts estriats. El fris de l'entaulament conté la inscripció "ALMAE MONTIS SERRATI DEIPARAE SACRVM" i tot queda rematat per un frontó triangular amb un medalló en relleu de la Verge i el Nen. El gran arc central dóna accés, com s'ha dit, a l'atri de l'església, un ric espai cobert per una volta de canó amb llunetes sostinguda per pilastres corínties de pedra i murs ornats a quarterons de marbre de colors. El més destacat d'aquest espai és la decoració mural que cobreix la volta, realitzada per Josep Obiols. La volta presenta el Crismó envoltat de garlandes de flors, mentre la lluneta central presenta una monumental Assumpció de la Verge envoltada d'àngels i querubins en un jardí exòtic. Les llunetes laterals mostren, darrere d'un parapet, les imatges de Santa Eulàlia i de Sant Jordi, patrons de Barcelona i de Catalunya. L'accés a l'església es realitza per una porta amb una llinda de marbre gris rematada per un fris triangular i un fris amb la inscripció "El noble i il·lvstre pròcer català en Josep Nicolav de Olzina i de Ferret disposà l'edificació d'aqvesta església i la llegà per al cvlte de la Verge de Montserrat, patrona de Catalvnya, llivrant-se a l'Arqvebisbat de Barcelona el dia 22-VII-1964". L'església té planta de creu llatina i una sola nau coberta amb volta de canó, interrompuda per una cúpula sobre el creuer i finalitzada en un absis poligonal. Els murs i les voltes es presenten revestits amb morter blanc, mentre que els elements portants (pilars, arcs i entaulaments) estan acabats en pedra grisa. Les pilastres que sostenen els arcs faixons mostren un capitell corinti i un fust estriat clàssic. Al presbiteri, l'altar major queda protegit per un gran baldaquí daurat sostingut per quatre columnes corínties de marbre negre. La cúpula del creuer, en forma de mitja taronja, reposa sobre petxines ornades amb medallons i s'inspira directament de la Capella Pazzi que Brunelleschi construí a la basílica de Santa Croce de Florència. Tanmateix, la seva aparença exterior s'inspira del Baptisteri de Sant Joan de Florència, construcció altmedieval coberta per un cimbori tancat amb teulada de vuit vessants i coronat per una estreta llanterna de marbre blanc. El braç esquerre del transsepte mena a un espai mortuori de planta de creu grega coronat per una cúpula que a l'exterior es manifesta en forma de teulada de quatre vessants rematada per una llanterna de marbre blanc. Adossat a l'absis hi ha el campanar del convent, una edificació de planta quadrada i tres cossos de dimensió decreixent coronats per una piràmide que s'inspira molt lliurement del Campanile de la catedral de Venècia. El conjunt, dissenyat per l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, va ser construït a partir de 1920 amb la finalitat d'establir a Barcelona un monestir benedictí filial del de Montserrat. La construcció va ser finançada per l'industrial sabadellenc Josep Nicolau d'Olzina i de Ferrer i la seva esposa Mercè de Pallejà i de Bassa, Marquesos de Montsoliu. Entre els anys 1921 i 1924, el matrimoni va morir sense deixar descendència però els seus nebots, en Guillem de Pallejà Ferrer-Vidal i Clotilde Ricart Roger van voler continuar amb el projecte. Els sufragadors de l'església desitjaven un edifici d'estil Renaixement, i els monjos de Montserrat, als quals el temple anava destinat, una església romànica. Davant aquesta disjuntiva Rubió decidí arrencar del greco-romà toscà per continuar amb Brunelleschi, donant així relativa satisfacció a tots dos contendents. Un dels seus deixebles, Joan Mirambell, donà forma al conjunt enjardinat. Les obres del monestir es paralitzaren en esclatar la Guerra Civil, quan Rubió i Tudurí hagué d'exiliar-se. Les obres foren represes l'any 1950, quan Raimon Duran i Reynals es feu càrrec del projecte i Josep Obiols fou contractat per realitzar les pintures que decoren el pòrtic. L'any 1964 passà a mans de l'Arquebisbat de Barcelona, que el convertí en Parròquia de Santa Maria Reina.

L'edifici va construir-se al solar d'una casa del segle XVII que va ser enderrocada per ordre de Blanca Mitjà. Se situava a peu del camí ral, al centre històric de la Garriga, davant de la placeta de Santa Isabel i del solar que havia ocupat l'Hospital de Banys fins el 1881. És un edifici civil construït entre mitgeres i en cantonada, amb façana a dos carrers. Consta d'una planta baixa i dos pisos destinats, en origen, a habitatges d'estiueig. Les façanes són planes i d'ordenació clàssica. S'estructuren a base d'eixos verticals d'obertures; cinc a la façana principal i set a la lateral. Horitzontalment es remarquen les línies de forjat amb una barana massissa al primer pis i prominents cornises al segon i també al coronament. Les dues façanes estan revestides amb esgrafiats: la planta baixa i la cantonada mostren un estuc carreuat especejat. La resta tenen diversos motius com baranes de balustres, frontons a les llindes, gerros, elements geomètrics, pilastres o elements florals. Destaca la representació de quatre figures femenines que representen les quatre estacions. Aquest edifici és representatiu de l'arquitectura de Duran i Reynals; suposa un retorn conscient al llenguatge renaixentista per la imposició de les corrents racionalistes. La casa Mitjà va ser construïda el 1942. L'any 1987 es va reformar l'interior completament i es van modificar les obertures de la planta baixa, si bé es van conservar i restaurar els esgrafiats.

Edifici de planta baixa i pis i a nivell de planta configura una U. Orientat al sud, amb accés frontal a partir d'una arcada que dóna simetria al conjunt. La fàbrica és de materials del país amb pedra de riu, lloses i teula àrab. Dins el conjunt es troben uns jardins comunitaris de factura neoclàssica que permeten l'accés als habitatges. Les llindes de les finestres de la planta superior són de fusta de pi. Es disposen simètricament respecte la planta baixa, on fan funció de trencaaigües. És significativa la manera en què els espais de jardí es relacionen amb els espais públics immediats, és a dir la carretera de Camprodon i la plaça Pompeu Fabra. L'obra es realitzà sota el mecenatge de Jaume Espona i serveix per donar habitatge als treballadors de la fàbrica de filats. És una de les obres més acurades de Duran i Reynals.

Unida al jardí del Palau Robert, mitjançant un petit cos de dues plantes, es troba la Torre Muñoz, construïda l'any 1949 per l'arquitecte Raimon Duran i Reynals. Fou un encàrrec de Julio Muñoz Ramonet, empresari i aleshores propietari del palau. La torre consta de planta baixa i deu pisos més, que allotgen oficines. Als baixos hi són presents tres obertures en forma d'arc de mig punt, de les quals la central és la porta d'accés, mentre que les altres són grans finestres. Tot el parament és encoixinat i, com a decoració, se situen a banda i banda de la porta un parell de plafons en relleu. Un conjunt de dotze mènsules estriades sustenten la balustrada correguda del pis principal, que ostenta onze finestres a ambdós cantons de la façana. Als nivells següents es repeteix el mateix nombre de finestres, però sense cap mena de decoració, més enllà del parament encoixinat que divideix la façana en diversos cossos. En els dos darrers pisos, els murs passen a ser llisos, cosa que es complementa amb l'aparició de dobles columnes. Finalment, el tancament s'efectua amb una cornisa volada sustentada per permòdols. En conjunt, es tracta d'un immoble d'estètica classicitzant que vol harmonitzar amb l'arquitectura del veí Palau Robert.