Ràdio Barcelona es va constituir el 1922 i va començar a emetre el 1924 des de l'Hotel Colón de Barcelona. Les antenes de l'emissora estaven situades al cim del Tibidabo i calia construir un edifici per a les màquines, que van encarregar-lo a Rubió i Tudurí. No obstant això, hem d'esmentar un problema amb les dates. El mateix Rubió atribueix l'inici del projecte el 1922. Tanmateix, tal com especifica Antonio Pizza, els plànols tenen data del 1929. Al seu llibre 'Diàlegs sobre l'arquitectura' del 1927, Rubió introdueix el pensament de Le Corbusier a Catalunya, un racionalisme que ja es veu reflectit en aquest pavelló. L'estació Ràdio Barcelona conté màquines i transmissors, però també algunes dependències per a visites i recepcions que recorden la Metròpoli de Fritz Lang. Aquest projecte i l’edifici per a la Metro Goldwin Meyer del 1934 a Barcelona són dos projectes vinculats al món de l’audiovisual que expressen la modernitat d’aquestes noves tecnologies. Tot i això, al llarg de la seva carrera Rubió va treballar indistintament amb diversos estils, segons les exigències de l'encàrrec. També va desenvolupar diverses restauracions i propostes historicistes, com ara el monestir de Montserrat i el Convent de Pedralbes.

Torre aïllada, precedida de jardí. L'edifici està integrat per diferents estructures cúbiques. Destaca la principal de base quadrangular de planta baixa i dues plantes pis, amb coberta de teules a quatre vessants. L'eix de simetria central ordena la composició de la façana, destacant-se en la planta segona la solució de finestres tripartides en punt rodó a la manera de les galeries de les golfes de l'arquitectura rural, de filiació noucentista. Una estructura en forma de torre se li adossa a un dels costats, d'estructura similar a la del cos principal.

Els jardins dedicats al poeta Eduard Marquina, també coneguts com a Jardins del Turó Park, es van construir a inicis del segle XX, concretament l'any 1934, sobre uns terrenys on es trobava l'antic parc d'atraccions Turó Park (1912-1929), situat a una extensa finca propietat de la família Bertrand-Girona. El projecte va ser obra de l'arquitecte, dissenyador de jardins i urbanista, Nicolau M. Rubió i Tudurí, el qual va dissenyar un jardí que incorporava el caràcter clàssic dels jardins mediterranis i l'ús de la vegetació dels jardins anglesos, sense oblidar la idea de jardí veïnal. Rubió va crear un espai en el qual la vegetació i l'ésser humà hi estiguessin representats a parts iguals. Per això es tracta d'un espai ric en espècies i exemplars arboris singulars, que juga amb les diverses escultures emplaçades al llarg del jardí: la d'Apel·les Fenosa, dedicada a Pau Casals; la de Josep Clarà, dedicada a Francesc Viñas; Un Oiseau, de Jean Michel Folan; i, a la praderia, La ben plantada, d'Eloïsa Cerdan, una peça de bronze que ret homenatge a l'escriptor Eugeni d'Ors. Presidint l'eix del parterre de les magnòlies, hi ha a la Biga de la Font de l'Aurora, de Joan Borrell i Nicolau. A més a més, diversos cartells amb fragments de poemes de Federico García Lorca, Fernando Pessoa, Dylan Thomas, Sylvia Plath, Walt Whitman, Narcís Comadira, Salvador Espriu, Joan Vinyoli i Alfonsina Storni, propicien un recorregut poètic pel parc. L'entrada al parc es realitza pel carrer Bori i Fontestà, i just accedint-hi, dins un petit estany, es troba l'escultura dedicada al violoncel·lista Pau Casals. La peça se situa a una plaça ovalada al fons de la qual es diferencien tres camins que s'endinsen al parc: un de principal al centre, i a cada banda dos camins perimetrals, tots enquadrats per més d'una cinquantena d'alzines. Els camins perimetrals de l'esquerra condueixen fins a una gran àrea de jocs infantils i, una mica més lluny, a l'estany i al prat. L'estany és ovalat, i està cobert de nimfes. A la part superior s'estén una gran praderia presidida per grans til·lers. A la banda dreta es troba la plaça del Teatret, amb un quiosc de begudes. Aquest espai és un clar exemple del jardí Noucentista, pensat tenint en compte els edificis i l'ordenació urbanística del voltant. Plantejat com un "square" anglès de grans dimensions, d'aquí el tancament sobre si mateix.

Ubicat al districte de Les Corts, el conjunt monacal de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes ocupa íntegrament l'illa de cases delimitada per la Carretera d'Esplugues i els carrers dels Moneders, de Miret i Sans, de l'Ardena i de l'Abadessa Olzet. L'accés principal al conjunt es produeix des de la Carretera d'Esplugues. El conjunt va ser projectat per l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, que dissenyà una àmplia zona de jardins que complementen un grup d'edificis d'estil neorenaixentista florentí, amb una forta influència de l'arquitectura de Filippo Brunelleschi. El conjunt està integrat per una església en forma de creu llatina flanquejada per dos claustres i amb un campanar adossat al presbiteri. Adossats a l'església pel costat septentrional s'hi troben els edificis annexos del monestir, que avui són un col·legi major. El conjunt queda tancat per un mur de paredat comú i s'hi accedeix a través d'una reixa de ferro forjat flanquejada per dos pilons coronats amb les escultures de dos gossos. El jardí, poblat de pins, xiprers, i palmeres, acull una gran escalinata de pedra amb parterre central que mena vers el cim del turó, rematat per la façana monumental del monestir. Els murs exteriors es mostren íntegrament revestits amb un aplacat de marbre blanc, gris i rosat, seguint la tradició florentina. La façana principal orientada al jardí està dividida en tres cossos: el central, que conté el pòrtic de l'església; i els dos laterals, que contenen els dos claustres annexos. Aquests cossos laterals presenten una façana inspirada en l'Ospedale degli Innocenti, construït a Florència per Brunelleschi. Com aquella façana, la present s'articula a partir de diàfanes galeries de columnes toscanes que sostenen arcs de mig punt ornats amb medallons als carcanyols. Aquestes façanes queden rematades per una cornisa que recull la teulada a doble vessant que cobreix les galeries dels claustres. El cos central de la façana, corresponent a l'atri, es dissenyà seguint els models que Leon Battista Alberti havia proposat per a l'església de Sant Andreu de Màntua, és a dir, com un arc de triomf coronat per un frontó triangular. Així, dues parelles de semi columnes corínties i, amunt, dues parelles de pilastres del mateix ordre, emmarquen un gran arc de mig punt motllurat i sostingut per dues parelles més de pilastres corínties amb els fusts estriats. El fris de l'entaulament conté la inscripció "ALMAE MONTIS SERRATI DEIPARAE SACRVM" i tot queda rematat per un frontó triangular amb un medalló en relleu de la Verge i el Nen. El gran arc central dóna accés, com s'ha dit, a l'atri de l'església, un ric espai cobert per una volta de canó amb llunetes sostinguda per pilastres corínties de pedra i murs ornats a quarterons de marbre de colors. El més destacat d'aquest espai és la decoració mural que cobreix la volta, realitzada per Josep Obiols. La volta presenta el Crismó envoltat de garlandes de flors, mentre la lluneta central presenta una monumental Assumpció de la Verge envoltada d'àngels i querubins en un jardí exòtic. Les llunetes laterals mostren, darrere d'un parapet, les imatges de Santa Eulàlia i de Sant Jordi, patrons de Barcelona i de Catalunya. L'accés a l'església es realitza per una porta amb una llinda de marbre gris rematada per un fris triangular i un fris amb la inscripció "El noble i il·lvstre pròcer català en Josep Nicolav de Olzina i de Ferret disposà l'edificació d'aqvesta església i la llegà per al cvlte de la Verge de Montserrat, patrona de Catalvnya, llivrant-se a l'Arqvebisbat de Barcelona el dia 22-VII-1964". L'església té planta de creu llatina i una sola nau coberta amb volta de canó, interrompuda per una cúpula sobre el creuer i finalitzada en un absis poligonal. Els murs i les voltes es presenten revestits amb morter blanc, mentre que els elements portants (pilars, arcs i entaulaments) estan acabats en pedra grisa. Les pilastres que sostenen els arcs faixons mostren un capitell corinti i un fust estriat clàssic. Al presbiteri, l'altar major queda protegit per un gran baldaquí daurat sostingut per quatre columnes corínties de marbre negre. La cúpula del creuer, en forma de mitja taronja, reposa sobre petxines ornades amb medallons i s'inspira directament de la Capella Pazzi que Brunelleschi construí a la basílica de Santa Croce de Florència. Tanmateix, la seva aparença exterior s'inspira del Baptisteri de Sant Joan de Florència, construcció altmedieval coberta per un cimbori tancat amb teulada de vuit vessants i coronat per una estreta llanterna de marbre blanc. El braç esquerre del transsepte mena a un espai mortuori de planta de creu grega coronat per una cúpula que a l'exterior es manifesta en forma de teulada de quatre vessants rematada per una llanterna de marbre blanc. Adossat a l'absis hi ha el campanar del convent, una edificació de planta quadrada i tres cossos de dimensió decreixent coronats per una piràmide que s'inspira molt lliurement del Campanile de la catedral de Venècia. El conjunt, dissenyat per l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, va ser construït a partir de 1920 amb la finalitat d'establir a Barcelona un monestir benedictí filial del de Montserrat. La construcció va ser finançada per l'industrial sabadellenc Josep Nicolau d'Olzina i de Ferrer i la seva esposa Mercè de Pallejà i de Bassa, Marquesos de Montsoliu. Entre els anys 1921 i 1924, el matrimoni va morir sense deixar descendència però els seus nebots, en Guillem de Pallejà Ferrer-Vidal i Clotilde Ricart Roger van voler continuar amb el projecte. Els sufragadors de l'església desitjaven un edifici d'estil Renaixement, i els monjos de Montserrat, als quals el temple anava destinat, una església romànica. Davant aquesta disjuntiva Rubió decidí arrencar del greco-romà toscà per continuar amb Brunelleschi, donant així relativa satisfacció a tots dos contendents. Un dels seus deixebles, Joan Mirambell, donà forma al conjunt enjardinat. Les obres del monestir es paralitzaren en esclatar la Guerra Civil, quan Rubió i Tudurí hagué d'exiliar-se. Les obres foren represes l'any 1950, quan Raimon Duran i Reynals es feu càrrec del projecte i Josep Obiols fou contractat per realitzar les pintures que decoren el pòrtic. L'any 1964 passà a mans de l'Arquebisbat de Barcelona, que el convertí en Parròquia de Santa Maria Reina.

Jardí noucentista situat en un paratge de gran bellesa, a la vora del mar, sobre la platja de Sa Boadella. Enmig d'un esgraonament aterrassat, la diversitat d'espècies de plantes del jardí s'alternen amb petits estanyols i conjunts escultòrics diversos. El protagonisme, però, més que la diversitat vegetal, és la disposició arquitectònica i l'obra de jardineria escultòrica. Pel que fa a les edificacions privades, hi ha la casa original i una de més nova prop de l'entrada principal dels jardins. La casa més antiga és de planta rectangular i destaca per les arcades de mig punt de la planta baixa, una gran terrassa i una torreta de planta quadrada, de tres plantes i coberta a quatre vessants. A la façana sud de la torre hi ha un panell de rajola pintada dedicada a Santa Clotilde i datat de 1930. En total, el jardí fa una extensió de més de 26 mil metres quadrats (2,6 ha) i està situat en una esplanada a uns 50 metres sobre el mar.

En 1920 Rubió i Tudurí fue nombrado secretario de la Sociedad Cívica La Ciudad Jardín, donde colaboró con el arquitecto paisajista francés Nicolas Forestier en la urbanización de la montaña de Montjuïc para la Exposición Internacional de Barcelona de 1929. Como secretario de esta sociedad también diseñó la plaza de Francesc Macià de Barcelona, en 1925, que constituye el primer ejemplo de jardín que sigue los postulados del paisajismo naturalista en Cataluña. Cuando se celebró la Exposición Internacional de 1929 aprovechó para presentar el proyecto «Barcelona Futura», donde potenciaba el crecimiento natural y convertía toda la montaña de Collserola en un parque. En 1932 participó en el Primer Congreso de Arquitectos de Lengua Catalana en la ponencia de política urbanística y ese mismo año la Generalitat de Cataluña le encargó un proyecto de planificación regional (regional planning), que daría como resultado el Plan de Distribución en Zonas del Territorio Catalán. Los jardines Cap Sa Sal son una propuesta que supera los estilos clasicista y naturalista. Son una apuesta mucho más atrevida que se aproxima a los planteamientos pictóricos de Josef Albers y a los jardines abstractos de Burle Marx.