El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai obert a l’usuari on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental del projecte i gestionades pel nostre equip editorial. Si-us-plau, emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
Mitjançant aquest formulari podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic. L'Arxiu Històric del COAC és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes, l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del COAC et farà arribar una estimació del preu de la teva sol·licitud, variable en cada casuística de drets, ús i finalitat.
Un castell que no és un castell.
La Torre del Baró és un edifici de l'any 1904, situat a una de les carenes de la serralada de Collserola, d'estil historicista i aire de fortificació -malgrat tractar-se originàriament d'un edifici residencial-. És visible des de bona part del sector nord-oriental de Barcelona i disposa d'àmplies vistes sobre la ciutat i les valls interiors de l'àrea metropolitana.
Una runa que no vol ser una runa.
La construcció original mai no es va completar i constitueix una runa des del seu origen. Destinada a ús militar durant la guerra civil i punt de trobada per a moviments veïnals als 70, el seu reiterat abandó la porta a un imparable procés de degradació.
A finals dels 80 s'hi fa una operació de consolidació per afrontar-ne els problemes estructurals i es construeix al seu peu un mirador cap a Barcelona. Més tard es duen a terme diverses obres parcials inexplicablement inacabades.
Lamentablement, el fet que l'edifici no tingués cap ús va seguir degradant-lo.
La nova destinació com a punt d'informació del Parc de Collserola i les obres que a tal fi s'hi fan tenen com a objectiu aturar aquest procés, permetre'n l'ús ciutadà i convertir-lo en una referència per als barris de l'entorn.
Una guingueta a la muntanya.
El punt d'informació se situa a la planta baixa, un espai diafan en el qual la part destinada al servei informatiu es revesteix fins a mitja alçada amb rajola ceràmica i s'articula entorn un taulell de granit. Un gran foto-plànol retroil·luminat i uns pannells de ferro negre són les bases sobre les quals s'estampa la informació.
A la planta inferior se situen serveis i magatzem. Per facilitar-ne l'accès des de planta baixa es construeix una escala metàl·lica que satisfagui els actuals requeriments normatius. Aquestes dues plantes constitueixen els únics nivells plenament públics i l'única zona amb tancaments i protecció.
La resta de l'edifici es destina a mirador i s'hi accedeix per una escala de cargol introduïda en els anys 80. Si bé a totes les plantes superiors és millora la seguretat de les obertures, no s'hi col·loquen tancaments, de manera que tots aquests nivells queden oberts.
Les tres pells del temps.
La intervenció és respectuosa amb el passat, tant amb la construcció original com amb la intervenció dels 80, afegint una nova capa a l'edifici que no impedeix la lectura de les anteriors.
La construcció original es caracteritza pels murs de mamposteria i obertures amb llindes i arcs d'obra vista manual. La intervenció del 1987 fa del formigó, l'obra vista mecànica i el ferro pintat de gris els materials amb els quals s'articula.
La nova intervenció treballa gairebé amb un únic material: ferro negre envernissat. Amb ell configurarà tant els nous elements de seguretat (reixes i baranes), com els pannells i faristols expositius, la perfileria de les noves divisions i la nova escala.
El llenguatge contemporani de la nova intervenció resulta així perfectament compatible amb el caràcter historicista de l'edifici sense que per això resulti menys reconeixible.